David Meca és el millor nedador de llarga distància de la història. I un personatge molt mediàtic, que es va acostumar a omplir minuts de televisió i portades de diaris amb els seus reptes a l’aigua. Aquest “home Club” de Sol i Padrís viu fa anys a Madrid però ha estat aquest dimecres a Sabadell per pronunciar una xerrada dins de l’entrega de les distincions de l’Obra Social SMATSA. Parlem amb ell uns minuts abans.

És difícil sintetitzar els èxits esportius de David Meca. Va ser or en la prova de 25 quilòmetres al Mundial de natació de Montreal 2005, plata en 25km a Barcelona 2003 i bronze en 10 km. Té quatre medalles als campionats d’Europa d’Helsinki 2000, Berlín 2002 i Madrid 2004. Al mundial d’aigües obertes d’Honolulu 2000 va tenir medalla en les tres proves: or en 10km i plata en 5km i en 25km. Va guanyar desenes de competicions de la Copa del Món i un bon grapat de travesses.

I, en paral·lel, als primers 2000 va ser un personatge molt mediàtic, conegut i admirat pels seus “reptes”: la fuga d’Alcatraz, anar i tornar tres cops per l’Estret de Gibraltar o ser el primer home en nedar des de la Península a Eivissa. Omplia minuts de televisió i els patrocinadors se’l rifaven. Després de l’or a Montreal 2005 i el repte Península-Balears l’any 2006 es va retirar de la natació amb 32 anys.

Espero que no li senti malament que comenci l’entrevista preguntant-li el que m’ha dit la gent quan els he dit que el veuria: ‘què fa ara David Meca? Què va ser de David Meca? A què es dedica?‘.
Vaig voler desaparèixer una mica. Era conscient que la meva carrera esportiva tenia un principi i tenia un final. I quan s’acabés, volia fer altres coses, altres reptes vitals. I bé, crec que estic feliç. Em vaig retirar amb la medalla de campió del món. Amb un triomf. Amb un somriure.

Després em vaig anar a viure a Madrid i allà tinc la meva empresa i les meves coses, que per això vaig estudiar. Vaig fer Econòmiques i Arquitectura i tinc una empresa. Comprem actius immobiliaris com hotels, els reformem, els lloguem, els venem. Depèn del moment.

Vostè s’ha passat mitja vida, si comptem les hores de dormir més de mitja vida, a l’aigua. Què és l’aigua per a vostè?
El que m’ho ha donat tot. La meva vida. La meva feina. La meva passió. El meu patiment. Li dec moltíssim a l’aigua. Vaig començar per prescripció mèdica. Era un noi amb moltíssims problemes de salut, cames tortes, ferros, botes, asma, no tenia ni dents per la medicació… era un desastre de nen vaja. I només gràcies a l’esport em vaig poder anar curant mica en mica. L’esport m’ha ajudat a nivell de salut. Però em va fer aconseguir més del que mai havia imaginat.

Expliqui’m una mica la seva infància, l’escola a la que va anar, al barri al que se sent més vinculat.
Jo vaig néixer al Nen Jesús. Soc de Sol i Padrís. Hi vaig viure sempre. Al costat de la piscina municipal, la ‘Muni’, cosa que feia molt fàcil que anés a les 6 del matí a entrenar. Més o menys vaig començar amb vuit anys a matinar tant. Però als 5 anys vaig començar a entrenar i a competir amb el Sabadell. Amb els vuit anys ja entrenava matí i tarda. El primer entrenament era a les 6 del matí.

Diuen que no li agradava.
Mai em va agradar. A ningú li pot agradar això. A qui li pot agradar aixecar-se a les 5 del matí per anar a nedar? No li agrada a ningú. Però ho havia de fer i menys mal que em van obligar i em van convèncer a fer-ho. Anava plorant a la piscina. La meva escola van ser els Salesians, després vaig passar al Santa Clara, que estava a la seu històrica del Club, a Montcada, a les instal·lacions velles. Teníem la ‘Muni’ i teníem el Club de Montcada.

Quina relació manté amb aquesta ciutat?
Encara tenim la casa de tota la vida. Al centre al costat de l’Ajuntament. Mantenim el contacte. Venim de tant en tant. Els meus pares també perquè al final tenim aquí tota la família i els amics de debò, que són els amics de la infància, els que més estimem. Després coneixes gent meravellosa però els amics amb els que vas anar a l’escola, amb els nedadors que has entrenat des de ben petit, són els de debò.

Encara neda?
Sí. Cada dia.

Cada dia?
Sí, però no vuit hores. Una hora. Dues hores. Una hora de gimnàs per marcar abdominals però poca cosa més.

Quan una persona ha estat tant temps entrenant, tant temps competint, que ha estat tan mediàtica, com afronta la retirada? Com és el dia després de la competició?
Has d’estar preparat. Per sort em vaig formar bé, als Estats Units amb 18 anys, en una bona universitat. Sempre vaig ser conscient que algun dia s’acabaria l’esport. Seria als 19, als 20 o als 30. Però volia estar preparat. He tingut companys que ho van passar malament. Notícies que tots coneixem, nedadors, waterpolistes que van acabar malament. Llavors has de ser conscient que l’esport s’acaba abans que qualsevol altre cosa. L’esport és així d’injust però també de bonic.

Crec que em vaig retirar en el millor moment, amb medalla i amb un somriure. Sense arrossegar-me, sense que els joves m’anessin guanyant. Vaig intentar marcar-me altres objectius, altres il·lusions, una empresa. Estava acostumat als taurons al mar i el món de l’empresa també és de taurons així que ja hi estava acostumat.

Taurons?
Hi ha molts taurons amb corbata que són pitjors que els del mar. Són complicats de debò però al final jo soc així i els valors que m’ha donat l’esport els porto al món de l’empresa. És molt maco. Crec que els esportistes som empresaris precoços. Treball en equip. Esforç. Èxit. Caure. Aixecar-te de nou. Tot això li dec als meus entrenadors, a la gent que em va formar.

Quines consideren que eren les seves majors virtuts?
Era un matxaca. Obsessionat amb la feina. Era un matxaca. Un obsessiu del treball, de l’esforç. Sempre em donaven el premi al més matxaca. Regalaven un martell de plàstic perquè semblava que m’encantava entrenar. No m’agradava però jo soc així. Hores, hores i hores.

Quantes?
Durant molts anys 25 quilòmetres al dia nedant. Vuit hores al dia. De dilluns a dissabte. Diumenge descansaves sempre i quan no tinguessis competició. A vegades set dies i enllaçaves diumenge amb dilluns per tornar a començar amb tres entrenaments d’aigua i un físic al dia.

Quantes calories podia arribar a cremar en un sol dia?
Moltíssimes. La meva família anava al Mercat de Sabadell a comprar a l’engròs perquè els nedadors ho cremem tot. Ens ho mengem tot i no engreixem. Jo pesava 59 quilets. 12 menys que ara. I medeixo 1,80. Estava superprim. Però endrapava sense parar. Els meus pares compraven formatges per peces i me’ls menjava en poca estona. I no engreixes. Cremes molt.

Li volia preguntar per Alcatraz 99 i Alcatraz 24. Alcatraz 99 va ser el principi i l’explosió del Meca més show.
Més reivindicatiu.

Tot allò va coincidir amb la sanció per dopatge per nandrolona. Fa 25 anys. Molt temps. Com va quedar tot plegat?
Finalment ens van donar la raó i als dos anys i escaig ens van aixecar la suspensió. I vam tornar per la porta gran. Sempre dic que és el millor que vam fer: lluitar, lluitar i lluitar. Com que no podia competir a nivell professional, ho vam fer a nivell personal amb els reptes mediàtics. Tot per plantar cara i per dir que ningú m’aturaria. Que encara que no em deixessin competir ho faria d’una altra manera.

Allà va començar la fuga d’Alcatraz, que va tenir repercussió mundial. Amb grillets. Després Península-Balears, l’estret de Gibraltar un cop, dos cops, tres cops seguits…

Tot va començar com una lluita i va acabar amb patrocinadors, sortint als telediaris… la gent demanava això. Et preguntaven: ‘quin repte faràs aquest any?’. Em va servir per entrenar a un nivell molt alt durant dos anys i mig. I abans del problema no era campió del món però després del problema sí ho vaig ser. Va ser una etapa molt dura però molt bonica.

Hi ha gent que diu que després d’Alcatraz els dos David Meca s’uneixen: l’esportista i l’amant de l’espectacle, el que volia ser actor. Com que hi ha un abans i un després. Hi està d’acord?
Al final el problema per bé i per mal em va fer una persona pública. La natació és un esport minoritari. La natació de llarga distància era més minoritària. I realment el que van aconseguir va ser fer-me més fort en el sentit de tornar i tornar sent campió del món. I en segon lloc convertir-me en un personatge públic.

Si guanyava una prova de natació, sortia en el Marca amb una petita columna. Amb un repte, era portada. Jo volia conjugar les dues coses: que el meu esport arribés a tot el món. Però els patrocinadors no em pagaven per ser campió del món. Ells volien minuts de televisió. Vaig aprofitar la situació i em va ajudar a seguir endavant. Després vam continuar en aquella línia. I al cap i a la fi penso que la vida està per marcar-se reptes i objectius. Qui no se’ls posi s’equivoca.

Seria mal periodista si no li preguntés per alguns altres grisos de la seva carrera. Hi havia veus que deien que vostè acceptava les normes d’una forma molt flexible. Fins i tot hi havia gent que no creia la legalitat de les seves fites, que deien que no era possible.
Qualsevol repte, qualsevol rècord, necessita gent que el verifiqui. Els testimonis meus no van ser els jutges, que també, sinó els mitjans de comunicació. Tot plegat tenia tanta repercussió que venien 50 mitjans nacionals i internacionals a cobrir totes aquestes coses.

Per fer coses increïbles, sempre hi ha d’haver gent que pensi que no ho has aconseguit. Que algú opinés que era impossible, que no es podia arribar fins a Eivissa nedant, genial. Això va fer més gran el repte que jo havia aconseguit. Però aquestes veus no em questionaven tant a mi com als mitjans de comunicació, que seguien i ho controlaven tot.

L’afectaven els comentaris?
M’encantaven! Al final és part de l’espectacle. M’agrada agradar i fer les coses bé. Però al final no es pot agradar a tothom. I lògicament per a una persona que li costi aixecar-se del sofà per agafar el comandament a distància per canviar de cadena li semblarà impossible. Però jo anava molt preparat. Des dels cinc anys. A mi em sembla impossible pujar segons quins ports de muntanya en bici o la feina dels alpinistes. Però qui es prepara tota una vida, ho fa. Una persona em va dir l’altre dia una frase que em va agradar: ‘no ets ningú si no tens haters’. És una putada tenir haters però per una altra banda és normal.

I és mesura de l’èxit.
I de fer coses que semblen impossibles. És molt dur fins i tot per un campió del món, per algú que entrena vuit hores, nedar Península-Balears. Duríssim. Un dia i mig nedant un 5 de gener, amb l’aigua a 12 graus. Ningú ho havia fet. Ni amb neoprè ni sense. Al final, és això, era fer coses diferents.

Fa uns mesos va repetir la fuga d’Alcatraz. 25 anys després. Com és fer-ho amb 50 anys? Com va sorgir?
Una juguesca entre amics. Jo em vaig retirar de tot. Però un dia em van picar que ja estàvem grans, que no podíem. I vam dir una frase molt típica espanyola: ‘no hay huevos‘. Doncs em vaig tornar a preparar. Val a dir que Alcatraz no és un repte molt difícil. Hi ha corrents i altres dificultats però no és tan complicat. Ha estat maco fer-ho 25 anys més tard per demostrar que amb 50 anys es poden fer coses maques.

De totes les seves victòries, de quines guarda un millor record?
El Mundial. Ser campió del món és el més maco. Ser campió del món és honor i prestigi. La resta és notorietat i publicitat. Estic molt orgullós de tenir el rècord de l’estret, del doble i del triple, del Península-Balears i del Canal de la Mànega. Però al final com el Mundial no hi ha és. Mai vaig voler ser només un personatge mediàtic. Ser només una persona de reptes. Una persona de televisió. Després havíem d’anar al Mundial i guanyar la medalla. Jo ho veia així. No volia convertir-me en això. I gràcies a Deu puc dir que sempre vaig fer medalla en tots els campionats d’Europa, tots els campionats del món i totes les copes del món sempre vaig ser or, plata o bronze. Sempre vam donar el do de pit. Per mi era molt important combinar les dues facetes.

Va ser campió de tot. La seva disciplina és olímpica des de Londres 2012. És una espineta clavada no haver pogut participar en uns Jocs?
Ves a saber que hagués passat. Igual haguéssim guanyat. O igual no… qui sap.

En algun vídeo per internet ha dit que encara es veuria amb 50 anys competint en els Jocs Olímpics. Era una broma o ho creu de debò?
Anar a una olimpíada seria un sacrifici tan gran que ni m’ho plantejo. Que em sento en forma, sí. Que guanyaria? Segurament no perquè tinc 50 anys i competiria contra nens de 20. Al final el que has de fer és treballar molt. I el que no penso fer amb 50 anys és entrenar vuit hores com abans perquè no tinc necessitat i perquè ja ho he fet. Que vinguin altres jaja. Ara estic per gaudir d’altres coses de la vida.

S’ha sentit reconegut a Sabadell i a Catalunya?
Sí, la veritat és que la meva ciutat dona suport sempre a l’esport. Ho ha fet especialment amb la natació. El Club Natació Sabadell sempre hem estat referent.

Soc un home Club. Jo vaig aprendre a nedar i a veure la vida aquí amb Loli Balbuena, la meva primera entrenadora. Després Esteve Fontdevila. I Paulus Wildeboer, el meu entrenador de tota la vida. Tots ells han estat els que m’han forjat com a esportista, m’han ensenyat els valors. Després he estat amb estrangers i altra gent. Però qui em va ensenyar van ser al Club.

Dic que els esportistes som empresaris precoços perquè des de petits sabem sacrificar-nos i esforçar-nos i per això no hi ha esport més maco però més dur a la vegada que la natació. Per això ens portem bé tots els amics de l’època. És l’esport més dur, i de nen encara més dur, però un esport que cap nedador canviaria per res.

Fotos: David Meca durant l’entrevista, celebrada a l’hotel Verdi. Autor: David Jiménez.