Joan Esculies Serrat, nascut a Manresa el 1976, resideix a Santa Perpètua de Moguda. Escriptor i historiador ha publicat diversos assajos, articles acadèmics i biografies centrats en el catalanisme polític i és un dels grans especialistes en Josep Tarradellas. A més, és professor de la Universitat Oberta de Catalunya i columnista als diaris El País i Ara i exerceix d’analista polític a Ràdio Nacional d’Espanya i Televisió de Catalunya.
La seva biografia sobre Ernest Lluch, recentment publicada, ha estat guardonada amb el Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2018. L’entrevisto dimecres passat a la Llar del Llibre on va venir a presentar aquesta obra.
Quins han estat els motius per a escriure la biografia d’Ernest Lluch? D’on prové el seu interès per la seva figura històrica?
Un doble motiu. D’entrada tenia un interès per la figura d’Ernest Lluch perquè creia que en aquests moments podia ser interessant i pensava que va ser un intel·lectual que, al marge de que l’assassinessin, mereixia tenir una biografia; també, pel que explica de la nostra història. D’altra banda, hi havia un interès de la Fundació Ernest Lluch per fer la biografia, aleshores ells em van contactar. Vaig treballar-hi un any i tres mesos de manera intensa.
Lluch va ser polític, professor, economista, historiador, articulista…Vostè el defineix com un “intel·lectual agitador”. Quins d’aquests aspectes va pesar més en la seva trajectòria?
Lluch és un intel·lectual i totes les coses que fa durant la seva vida són parts d’aquesta figura intel·lectual. Quan fa de polític no hi ha res més que l’intel·lectual traslladant a la política el seu pensament. No es posa en política com els polítics professionals. Quan parla als mitjans de comunicació intenta transmetre allò que pensa. Quan publica o fa de professor universitari fa el mateix. És a dir són facetes d’aquest nucli intel·lectual. És un personatge polièdric, però tot parteix d’aquest fons intel·lectual.
Al seu parer, quines foren les influències més importants en la formació del seu pensament?
Hi ha un mentor molt important que és Fabià Estapé. Va ser un amor a primera vista quan va venir a Barcelona com a catedràtic i es van conèixer. Aleshores ell és qui el guia per la història del pensament econòmic. A partir d’aquí hi ha economistes com ara Schumpeter que formaven part del pensament econòmic d’aquell moment. Són pensadors que amb el temps van evolucionar cap altres teories. Després, a mesura que va entrar en el pensament econòmic, va estudiar també tot el que és el segle XVIII i tot l’austriacisme. Aquells són els seus referents. Acadèmicament, s’ha d’esmentar a Vicens Vives, al que havia tingut de professor, i Jordi Nadal. Aquests són els mestres que coneix aquí i que l’influencien més.
I pel que respecta al pensament polític?
Lluch no parteix d’un sol pensament. On se sent més proper, des de la seva joventut, és amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) de Raimon Obiols. A partir d’aquí va elaborant les seves tesis des del socialisme. Lluch no és una persona que tingui un pensador de referència i que parteixi des d’ell. En aquest sentit és molt eclèctic. Així, a banda de Vicens Vives que sí que el va marcar, no el podria citar un pensador concret.
Llegint la seva biografia s’endevina que Lluch va jugar un paper determinant en la conformació del socialisme català. En la seva opinió, quina va ser la seva aportació fonamental?
L’aportació principal, no sé si tot aconseguida, parteix de l’experiència valenciana. Ell va passar set anys a València que són molt importants. Allà veu que el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) s’ha de lligar amb el PSOE per aplegar els dos imaginaris, el valencianista i els dels immigrants de la resta de l’Estat al País Valencià. Allà veu que si no s’aconsegueixen lligar aquests dos imaginaris, el que té més a perdre és el valencianisme com es va comprovar a les primeres eleccions democràtiques on, a diferència del PSOE, el PSPV no obté cap escó. En el cas català la seva aportació és constantment aquesta. ‘Nosaltres el que hem de fer és no voler estirar més el braç que la màniga i intentar unir-nos amb el PSOE’. Però no de la manera d’aquells que han venut al Lluch com un espanyolista dintre del PSC, sinó perquè era molt conscient del que havia passat al País Valencià i no volia que això passés a Catalunya.
Vostè defineix a Lluch com un “catalanista desacomplexat”. Què s’ha d’entendre per l’adjectiu “desacomplexat”?
Lluch és algú que sap que és català i catalanista i no necessita dir-ho cada dia. Sempre hi ha aquell grup de catalanistes que cada dia necessiten dir-ho i que públicament es conegui. Lluch no és d’aquests. Simplement exerceix com a tal i ja està. No se’n oblida i no li cal dir-ho, ja ho sap.
Vostè ho qualificaria de nacionalista?
Familiarment, a casa seva, la paraula nacionalista no l’havien fet servir, feien servir catalanista. Si diem que Lluch era nacionalista, els socialistes es posarien les mans al cap. Lluch és sempre conscient que Catalunya és una nació. Altra cosa és que, a partir d’aquí, s’hagi de fer aquesta publicitat sobre la nació catalana. Ell no té cap dubte que Catalunya és una nació i si això vol dir ser nacionalista… però ho poden ser molts que a sí mateixos no es considerin nacionalistes. Avui en dia és un terme, que segons qui ho utilitza, es fa servir positivament o pejorativament.
A la seva biografia s’analitzen els moments més crítics de la seva trajectòria política com ara la retirada de les esmenes del PSC a la LOAPA o la dissolució del grup parlamentari del PSC al Congrés dels Diputats. Al seu parer, aquestes foren les seves decisions més doloroses?
Hi va haver encara de més dures. Amb ell li va doldre la dissolució del grup parlamentari del PSC, tot i que ell ho veia venir perquè la UCD no volia tenir tantes veus en contra seva. A les rèpliques hi havia el PSOE, els socialistes bascos, els catalans…Per tant, era una mena de pacte a que van arribar amb el Felipe, en el sentit de que amb un grup socialista n’hi havia prou. A més quan el PSOE arribar al poder no té la necessitat de tenir tantes veus diferents. Això li va doldre.
El tema de la LOAPA el va marcar. Hi havia una part del socialisme que estava d’acord amb no presentar les esmenes, encara que no ho digués públicament, però el van linxar. Ell va rebre des de la part del socialisme català i des de la part contrària. No hi havia fórmula de quedar bé. Una altra faceta en la que queda molt tocat és quan no continua com a ministre. Després de quatre anys com a ministre de Sanitat, amb ell li hauria agradat continuar, no necessàriament com a ministre de Sanitat, però sí com a ministre.
Quin va ser el motiu?
Sembla que Felipe [González] va considerar que estava cremat en la tramitació de la Llei General de Sanitat. Després, també, perquè dintre del PSOE se’l veia com un intel·lectual. Algú que anava a les reunions del consell de ministres amb un llibre i que el seu futur no passava necessàriament per la política. Això en un món de polítics professionals no acabava d’encaixar.
I en sentit contrari, quina actuació política li va donar major satisfacció?
Sens dubte, l’aprovació de la Llei General de Sanitat. Quan es va aprovar el 1986, va dir: ‘ja puc dormir’. Van ser quatre anys molts durs, perquè va lluitar contra el propi PSOE, contra CiU i PNB, contra les farmacèutiques, contra la patronal, contra els metges, contra els sindicats…
La qüestió de les nacionalitats a Espanya va ser una de les preocupacions recurrents de Lluch com, per exemple, la seva col·laboració amb Herrero de Miñón entorn del “constitucionalisme útil”. Com resumiria les seves propostes? Són encara d’actualitat?
La frase que sintetitza les seves tesis és: “la Constitució de 1978 no s’ha de rellegir, sinó llegir”. Lluch i Herrero plantegen que una bona lectura de la Constitució permet resoldre els conflictes que tenim sobre la taula. En el cas del País Basc a través dels drets històrics. Però, per exemple, si es vol un reconeixement amb el País Basc francès o la Catalunya Nord, l’Estat espanyol pot parlar amb l’Estat francès per arribar a fórmules diverses. És a dir que, amb voluntat, es pot fer tot. Ara, quan no hi ha voluntat, el que hi ha és una lectura restrictiva de la Constitució que és amb la que ell no està d’acord. Lluch pensava, com sembla que passa ara, que no hem de demanar perdó per tenir una autonomia. L’autonomia la reconeix la Constitució, és l’Estat de les Autonomies. No es tracta d’un Estat que et concedeix un autogovern, és que això forma part del nucli de la Constitució. Amb el tema del català tres quarts del mateix. La Constitució ja recull que s’han de defensar i promoure les llengües no castellanes. Tot això ja està a la Constitució, si no es fa és perquè no hi ha una voluntat política.
Per tant, els seus plantejaments són de plena actualitat. Hi ha molts aspectes, avui en dia, que es podrien resoldre amb aquesta lectura. Possiblement, si als anys 90 i en el 2000, s’hagués fet aquesta lectura de la Constitució, avui no estaríem com estem. La falsedat – i aquesta és una opinió meva i no de Lluch- és que sota el paraigües d’Aznar es va prioritzar l’idea que la Constitució és el que jo dic; és dir, la meva lectura de la Constitució. Aleshores quan surten veus que diuen que ens podem carregar l’autonomia de Catalunya, si estàs d’acord amb mi ets constitucionalista, si no estàs d’acord amb mi ets anticonstitucionalista. Si estem d’acord en retallar segons quines competències, ets constitucionalista; si no, no ho ets. És una lectura perversa de la Constitució, per part de persones que en el seu moment no la van votar, ni van estar a favor. També es juga amb el desconeixement entre la població de la pròpia Constitució. Se’n parla molt, però es coneix poc.
Els treballs de Lluch sobre l’austriacisme han estat criticats per diversos historiadors –com ara Marfany- de ser historicistes i presentistes. Creu vostè que aquestes crítiques estan justificades? O es tracta, com vostè apunta en el seu llibre, que mirava al passant pensant en el present?
En els seus últims llibres, Catalunya vençuda i les Españas vencidas, no hi ha dubte que els escrivia pensant en el present, amb ànim d’incidir, a través de la història, en el present. Ell no era un especialista en l’austriacisme, com ara l’Albareda. Ell hi arriba pels seus interessos en el conflicte basc i per a intentar resoldre això. És probable que hi hagi coses sobredimensionades. El propi Lluch, com va dir Joaquim Nadal, era més hàbil obrint hipòtesis que no pas desplegant tesis. Al final arriba a ser un conjunt de coses que va posant una darrera l’altra i et diu: ‘aquí he trobat tot això, però s’ha d’anar més a fons’. Ell potser li dona massa importància al fil que uneix, la caiguda de Barcelona el 1714 amb l’exili de l’austriacisme a Viena. Potser a això li dona massa relleu i potser no ho va tenir a l’Espanya del moment; però ell volia seguir aquest fil roig.
D’on prové l’amor i l’arrelament que Lluch va tenir al País Basc?
Quan era adolescent i va fer els seus viatges per les Espanyes va anar al País Basc. La seva mare li va dir que Sant Sebastià era la ciutat més bonica d’Espanya. Probablement perquè ella era monàrquica i allí estiuejava la Cort reial, però ella no hi havia estat mai, possiblement ho havia vist a les revistes. Ell, ja d’adolescent, pensa que quan sigui gran es comprarà un pis a Donosti. Llavors això ho aconsegueix perquè realment li agrada la ciutat. A més, quan és rector de la Menéndez Pelayo, a Santander, està molt a la vora. Des d’allà comença a fer viatges i és quan es compra el pis. Bàsicament és això, a més del seu interès pel conflicte basc.
Les circumstàncies que envoltaren l’assassinat de Lluch va fer d’ell un personatge tràgic ¿Creu que la seva mort a moure alguna cosa al conflicte basc o va ser una mort inútil?
Inútil, no. Va tenir un impacte molt important. Això és el mateix que preguntar-nos per la mort del Miguel Ángel Blanco, per exemple. No li puc contestar, per això hauria de parlar amb gent d’ETA i de la política basca. Ells li podrien dir si aquestes morts van canviar alguna cosa. ETA tenia llistes infinites i atemptaven contra qui era més fàcil. Per exemple, tenien instruccions per assassinar al director del mitjà tal, si no pot ser el director qualsevol redactor. La mort de Lluch va tenir una transcendència sobretot a nivell ciutadà. No sé si tan a nivell de la classe política. La mateix Gemma Nierga es va trobar al despatx ple de flors. És a dir que la gent estava a un nivell diferent que les elits polítiques. Potser entre la gent es va obrir camí que s’havia de trobar una forma de parlar entre les diferents posicions, no necessàriament amb els terroristes. Però qui és qui parla? Ho fan els polítics.
Què buscava ETA matant a Lluch? Fer-li pagar les seves intervencions en la política basca?
Això no es pot saber. Què buscava ETA matant a un guàrdia civil? Això són elucubracions que només ho sap qui va ordenar l’assassinat, ni tant sols qui ho va executar. Com li he dit abans, als comandos els hi donen llistes, fan seguiments i maten a la persona que és més fàcil de matar. En aquesta llista també hi era Narcís Serra. Aleshores també ens podrien preguntar ¿què haurien aconseguit matant Narcís Serra? Tota mort troba la seva justificació, ETA o qualsevol terrorisme sempre aconsegueix justificar-se. Aquest perquè era un guàrdia civil, aquest perquè era del PP, l’altre perquè era dels socialistes que volien pactar amb el PNB o a lo millor era per una altra cosa.
Sóc conscient que aquesta pregunta pot ser inadequada, però quina creu que seria la posició de Lluch sobre el procés sobiranista?
No li puc contestar per una raó. Prou difícil és intentar mira el passat, com a historiador, com per a projectar el futur i més com a futurible. És molt complicat. L’únic que casi estic segur que faria és parlar des del sentit comú, des del mateix sentit comú que feia servir a les tertúlies. Per tant, que cadascú tregui les seves conclusions. Et trobaràs gent que et diran: ‘segur que seria independentista’; uns altres et diran: ‘segur que no, seria federalista’. Projectar tot això és molt complicat i no puc parlar en boca seva.
Fotos: David B.