El nom polític sovint se sobreposa al personal, però cal tenir en compte que darrere d’una figura política també hi pot haver una mestra, una mare o una amant de Mercè Rodoreda. Aquest és el cas d’Elisenda Alamany, exdiputada al Parlament per Catalunya En Comú Podem i ara regidora d’ERC a Barcelona. Formar part del municipalisme no estava previst en els plans de futur d’Alamany, però ja fa 15 anys que s’hi dedica. Aquest dijous ha fet el seu primer acte públic a Sabadell i ho ha fet en clau feminista.
Elisenda Alamany va passar una part important de la seva vida a Sabadell, tal com ho expressa ella mateixa en aquesta entrevista, i ara està a punt de començar-ne una altra: la maternitat. Quan estava a l’ull de l’huracà parlamentari, però, tornava als seus orígens (el Vallès) per evadir-se i ser ella mateixa. Hi parlem per conèixer les seves aficions, il·lusions, inquietuds i també la seva manera d’entendre la política.
La seva trajectòria política està molt centrada en el municipalisme; inicialment a Castellar del Vallès, i ara a Barcelona. Què ha vist en la política local per aparcar la seva professió com a mestra?
Malauradament, la política municipal és considerada la germaneta petita i pobra de la política nacional. Això no és veritat: moltes vegades és en els municipis on tenim els laboratoris d’innovació de política pública i, normalment, som els locals qui ens adonem primer de les grans transformacions que hi ha hagut en la nostra societat.
Per mi, la política local és la política útil, la política per excel·lència. És en el municipi on cobra sentit la vocació de servei públic i on aquesta té noms i cognoms. És un espai fantàstic per innovar, assajar noves maneres d’entendre i fer política i per anar més enllà de les institucions gràcies a la col·laboració amb la pròpia ciutadania, actors socials i econòmics.
En 15 anys ha passat per diferents forces polítiques: Decidim Castellar, vinculats a les Candidatures Alternatives del Vallès (les CAV), En Comú Podem i ara Esquerra Republicana. La raó d’aquesta fluctuació es deu a un canvi ideològic propi o bé a una pèrdua d’identitat amb tal partit?
Fixa’t que jo no he canviat la meva manera de pensar en tot aquest temps. Penso que el que he fet és fer el pas cap a un vehicle millor per seguir representant allò que sempre he defensat: que aquest país té el dret de decidir lliurement el seu futur i que hi ha una necessitat de relleu generacional en la política i en les institucions. Jo faig el pas a la política precisament per això.
Perquè entenc que la política viu molt allunyada de la ciutadana, que cal connectar amb aquests nous líders que ja hi ha a la societat i que, al final, les organitzacions polítiques han de formar part d’aquestes transformacions que s’estan produint en molts àmbits.
Cal ser molt més flexibles, molt més oberts, molt més moderns i cal saber atreure perfils de diferents tipus a la societat perquè entrin a les institucions. Per tant, per mi, canviar d’un partit a un altre no és producte del fet que jo hagi canviat de pensar, sinó que simplement Esquerra Republicana és un vehicle millor per fer el que jo volia fer quan vaig entrar.
Aquests valors que comenta els va adquirir durant la seva primera etapa política, a l’ajuntament de Castellar del Vallès?
Jo vivia a Castellar i per això vaig començar a fer política allí. M’agradaria explicar una cosa molt bonica que no acostumem a dir de tot aquest temps que vaig estar-hi com a regidora i és que vam donar el nostre sou públic durant 12 anys a projectes que volien transformar Castellar del Vallès. La candidatura alternativa a Castellar, l’Altraveu (posteriorment Decidim) va ser la meva escola política i allò em va portar a conèixer Xavier Domènech. I ell va ser qui em va allargar la mà i em va dir que necessitaven gent sense carnet, que no pertanyés a la política, i que volgués fer-hi el pas per un temps determinat. I així va ser com vaig anar a parar al Parlament.
Per què va deixar En Comú Podem després d’un dels grans capítols independentistes, el del 2017?
Perquè a mi em va fer la sensació que en un moment clau en la nostra història, amb repressió i polítics a la presó, En Comú Podem s’allunyava del sentit comú de la gent i se situava en una cantonada de l’esquerra. Sempre he cregut en aquells projectes que tenen vocació de majories, que volen governar i que volen ser hegemònics en el país. I, malauradament, penso que En Comú Podem va anar oblidant aquests postulats.
Des del 2019 que forma part d’ERC a Barcelona. Actualment, la marca del partit a escala autonòmica travessa una greu crisi governamental amb Junts. Fins quin punt això pot afectar a les delegacions municipals?
Jo crec que la política municipal funciona amb altres coordenades. Quan algú vota a Barcelona o a Sabadell, vota en clau municipal. Vota a l’equip i al candidat més que a la marca. En el nostre cas, en el meu a Barcelona o en el del Gabriel [Fernàndez] a Sabadell, penso que tenir la marca del govern de la Generalitat ajuda a fer que molts projectes puguin fer-se realitat. Poso un exemple: en el barri del Besòs i del Maresme, a Barcelona, hi ha un greu problema amb l’aluminosi, l’amiant, l’accés a l’habitatge… sense una complicitat amb el govern de la Generalitat, hi ha projectes que no serien factibles ni possibles.
Per tant, malgrat estar a l’oposició, nosaltres hem pogut liderar projectes de transformació en aquests barris gràcies al fet que tenim al nostre partit governant a la Generalitat de Catalunya. Més que un condicionant, nosaltres ho veiem com una oportunitat.
Esquerra Republicana és la primera força de l’oposició tant a l’ajuntament de Barcelona com al de Sabadell. En quin dels dos escenaris veu més possible una victòria republicana en les eleccions del 2023?
Ni a Sabadell ni a Barcelona es pot construir un nou futur amb receptes velles i amb protagonistes que, en el cas de Sabadell, han estat presents en etapes molt fosques d’aquesta ciutat. Per tant, un o una no pot dir que és el relleu i el futur de la ciutat amb peces velles. Això és igual a Sabadell que a Barcelona perquè els llegats de les dues ciutats beuen de les receptes del PSC.
S’ha d’obrir un nou cicle polític a tota l’Àrea Metropolitana. Nosaltres entenem que Barcelona ha d’exercir de capital de Catalunya, que ha d’obrir-se a l’AMB i que no pot viure aïllada de les poblacions que té al seu voltant. Tot això ara no s’està fent i crec que aquest és un dels grans temes de l’Àrea Metropolitana. Sabadell en queda una mica més a fora, però sí que està en aquesta regió on compartim reptes que incideixen en el dia a dia de la ciutadania, com la mobilitat.
Està a punt de fer el seu primer acte públic a Sabadell, la ciutat on va viure part de la seva joventut. Què suposa això per vostè?
Jo vaig passar gran part de la meva joventut aquí, sí. La veritat és que he voltat molt: vaig néixer a l’Hospitalet de Llobregat, vaig anar a viure a Castellar del Vallès, a Sabadell, i després, per qüestions de precarietat, vaig estar una temporada a Londres i a la Xina.
Sabadell és el lloc on han passat moltes coses importants de la meva vida i venir a fer un acte en un lloc com aquest sempre és agradable. És el primer acte que faig des que soc regidora a Barcelona i em fa gràcia que sigui en clau feminista perquè, tot i que jo no em vaig posar en política per l’agenda feminista, a mesura que ha anat passant el temps, m’he adonat que si no som les dones qui portem aquesta qüestió a les institucions, no hi anirà sola ni per atzar.
És important posar en relleu que la discriminació entre homes i dones així com la bretxa salarial està present en tots els àmbits de la nostra vida i ha de passar de ser una qüestió individual a una qüestió col·lectiva.
Quins records en guarda?
Per mi, Sabadell era la porta a la llibertat: tot el meu oci i la meva socialització era aquí. Gairebé tots els joves que vivíem a Castellar del Vallès sortíem a la Zona Hermètica de Sabadell, baixàvem amb autobús a les sis de la tarda i no tornàvem fins a la matinada. I encara ara hi tinc bones amistats.
Sabadell, Castellar i el Vallès, en general, són el meu refugi. Allí la gent no em para perquè sigui l’Elisenda Alamany política, sinó que em para sóc la veïna de tota la vida. I això, en moments de molta exposició pública com quan era portaveu d’un grup parlamentari, era essencial. Un sempre busca els seus refugis i per mi sempre ho ha estat.
La temàtica de l’acte que protagonitzarà aquest dijous és la bretxa salarial. L’ha viscut vostè?
Jo soc professora i en aquest àmbit, almenys en el professorat de Secundària, existeix una igualtat salarial, però quan parlem de bretxa salarial parlem sobretot de qui ocupa el poder. Parlem de qui pren les decisions en un institut, en un mitjà de comunicació o en una organització política. Aquesta discriminació és subtil i és present a tot arreu, en tots els àmbits de la nostra vida.
Abans he dit que em vaig posar en política perquè pensava que la gent estava molt allunyada de les institucions i dels partits polítics. Penso que això és perquè dins les institucions ens estem fent les mateixes preguntes que fa 20 o 30 anys. Cal fer-nos les preguntes que toquen per avui, pel segle XXI. I crec que el feminisme és aquesta oportunitat per fer-nos noves preguntes i deixar enrere el segle passat.
Crec que aquesta hauria de ser una de les principals missions de la gent que es posa en la política.
En quines escoles ha treballat?
La majoria de temps he estat en la pública, com a l’Escola Industrial, al Pau Vila, al Frederica Montseny (Badia), a altres de Ripollet, a l’institut Ègara de Terrassa o a l’Investigador Blanxart de Terrassa, també. Però també vaig estar a Òmnium Sabadell i fent classes al Consorci de Normalització Lingüística, entre altres. M’he anat buscant la vida, però sempre relacionat amb l’ensenyament de la llengua a Secundària, Batxillerat i adults.
I d’on li ve aquesta vocació?
A mi des de ben petita que m’apassiona la lectura. Això és culpa del meu pare perquè sempre el veia llegir a la nit. Sempre m’ha fascinat aquesta sensació de llibertat que et proporciona la lectura, de poder estar hores i hores llegint sola i passar-t’ho bé. A partir d’aquí vas evolucionant (arribes a l’institut, a la universitat i coneixes professors fantàstics) i decideixes que tu vols fer això mateix que has rebut: ensenyar el que t’han ensenyat aquests professors fantàstics. Ensenyar que la literatura obre nous mons, forma un esperit crític, t’ajuda a pensar i fins i tot a escriure. Això ha tingut molt de pes i ha estat clau en el desenvolupament de la meva trajectòria política.
Aquest esperit crític, aquest esforç i autoexigència per explicar-me bé i per intentar connectar amb la gent està relacionat amb la meva professió. Així que des de ben petita que jo crec que he tingut aquesta vocació per la literatura i per la llengua. Jo volia ser mestra, no treballar de mestra.
No tinc cap dubte que, més tard o més d’hora, tornaré a les aules.
Diu que li agrada molt llegir. Quin és el seu referent literari?
Serà un clàssic, però Mercè Rodoreda. Penso que hi ha una visió molt tova d’ella quan en realitat era una autora amb una ploma molt afilada. Mercè Rodoreda era molt dura, en realitat. Tenia una gran personalitat i a vegades no se li ha fet prou justícia amb aquesta mirada afable. Mercè Rodoreda és un must [imprescindible] en la meva biblioteca.
En pocs mesos serà mare. Com entoma aquesta etapa tenint en compte la conciliació familiar en el sistema actual?
M’agrada que em facis aquesta pregunta perquè ara fa poc em van dir ‘escolta, no t’has plantejat posar una escola bressol a l’Ajuntament? Podries proposar posar algun lloc on deixar la teva filla!’. I els vaig dir: ‘Això també li pregunteu al meu company?’. Són les preguntes que estem acostumades a respondre, però que no hauríem d’estar acostumades a respondre. Espero que la meva vida canviï sent mare, però tinc l’esperança que això no em penalitzi. Tinc una gran il·lusió per tenir la meva primera filla, però no vull renunciar a la meva vida professional. Almenys, no especialment més que el meu company.
Foto portada: Elisenda Alamany. Autor: David B.