Marta Ribas Frías, nascuda a Terrassa el 1975, però veïna de Rubí, és llicenciada en Ciències de la Comunicació i ha treballat 12 anys de periodista com a redactora a COM Ràdio. Diputada al Parlament de Catalunya per ICV-EUiA des de 2012, va revalidar el seu escó en 2015 per la coalició d’esquerres Catalunya Sí que es Pot i en 2017 per Catalunya en Comú Podem.
El març de 2016 el Consell nacional d’ICV proclamà Marta Ribas i David Cid com a nous coordinadors nacionals de la formació. Viu en parella i té un fill de tres anys. L’entrevisto divendres passat al Casal Pere Quart on juntament amb Joan Mena va venir a fer un acte polític.
Vostè ha estat periodista i ara política i ha estat, per dir-ho així, a les dues bandes de la barrera. Què li ha aportat la seva experiència periodística a la política?
La tasca del periodisme, sobretot el radiofònic on vas canviant de lloc i circumstàncies, d’equips, d’horaris, m’ha servit per tenir un coneixement bastant general i també s’ha de dir que superficial de moltes coses de l’actualitat del país. De conèixer actors, socials, polítics, sindicals… d’estar situada en l’actualitat, de saber què es mou, d’estar al corrent del què està passant. També, de la política, però des de una vessant més ciutadana i social i per tenir certes eines que després són útils en la política, com la capacitat de síntesi, de trobar arrels en els temes, de no tenir por a parlar en públic, la capacitat d’elaborar un discurs, coses que en política i en parlamentarisme són necessàries. Hi ha gent que va coixa en això i acaba fent cursos d’oratòria i jo això ja ho portava de casa.
Com valora la tasca del periodisme polític a Catalunya en aquests anys tan turbulents?
No crec que hagi estat fàcil fer periodisme en aquests anys. Jo ho he viscut des de la política. Realment he trobat a faltar més esperit crític en el periodisme en general.
Sempre hi ha honroses excepcions, però en general i per part dels mitjans més grans, hi ha hagut molt poc esperit crític. De fer preguntes incisives, de reiterar les preguntes, de repreguntar, d’intentar trobar els punts febles del discurs o dels relats. S’han comprat fàcilment relats polítics que, evidentment, són de part i no s’ha anat a contrastar-los per part de mitjans afins i s’ha anat a rebentar-los per part de mitjans no afins.
El periodisme i els mitjans de comunicació han estat molt ideologitzats. Crec que el periodisme s’ha impregnat una mica d’això. Voldria pensar, que igual que el país s’ha d’anar tranquil·litzant i s’ha d’acabar el processisme d’aquests darrers anys i a la mala circumstància que ha portat al país, també el periodisme anirà reflexionant al respecte, aprendrà dels errors i no els repetirà.
Quins han estat els motius de la dissolució d’un partit històric com ICV, hereu del PSUC?
La causa és claríssima. Ha estat un concurs de creditors, ha estat un tema econòmic. A banda de circumstàncies econòmiques, com l’hipoteca de la seu central, s’han afegit sobretot circumstàncies polítiques. Vam decidir apostar per fer confluències i fer espais polítics que ens superessin a nosaltres amb altres actors i actrius polítics. Això ha portat a la construcció de Catalunya en Comú i que Iniciativa com a tal no estigui a les eleccions. Per tant, no tenim la font d’ingressos institucional que hem anat perdent en els darrers cicles electorals en que ens hem presentat com a Catalunya en Comú, amb màxima generositat. Hem posat tots els nostres actius polítics, electorals, de pensament, també econòmics per construir una cosa que fos útil a la ciutadania en un moment políticament tan complicat, especialment per les esquerres. Això ha fet que no tinguem aquests ingressos institucionals. Per tant, s’ha fet insostenible pagar una mínima estructura laboral i la hipoteca d’un local. La liquidació no és política, és econòmica, però és una liquidació del partit. No hi ha més remei que fer-ho d’aquesta manera.
Creu que la seva incorporació a les coalició d’esquerres amb Barcelona en Comú i Podem ha estat un factor que ha incidit en la dissolució d’ICV?
Sí, ha estat un factor que ha incidit. Ha estat una decisió que va prendre Iniciativa molt abans que existís Podem i Barcelona en Comú. Vam veure que existia una doble onada de crisi econòmica, de crisi de la política institucional, hi havia el moviment del 15-M, començava el procés. Tots aquests eixos feien que un partit com ICV no pogués créixer i si no ho fèiem no podíem ser incidents en la política. I no estem en la política per mantenir chiringitos, sinó per millorar les condicions de vida de la gent. Això vol dir que has de treure bons resultats i incidir en aquelles institucions en les que et presentes i si és possible estar en els governs. Això era més difícil de fer només des d’ICV sols i vam apostar per fer una cosa més gran.
Com valora del funcionament de la coalició amb Barcelona en Comú i Podem? Podria assenyalar els aspectes positius i negatius, si és que n’hi ha, d’aquesta experiència?
Amb Esquerra Unida i amb Podem, amb altres actors i amb persones a títol individual que han anat sumant per a construir En Comú Podem com a globalitat o amb coalicions locals com va ser el cas de Sabadell. No tenim un bola de vidre i és impossible saber que hauria passat si no ho haguéssim fet. Les experiències del que ha passat en altres partits en els darrers anys ens fan pensar que havíem de construir una cosa més gran i que no ho podíem fer sols, sinó sumant a d’altres actors.
És especialment positiu poder haver guanyat eleccions a Barcelona, tenir l’alcaldia i construir polítiques de transformació des de la capital de Catalunya i ser pol de referència d’aquestes polítiques transformadores.
Aquesta política ja es feia amb ICV, però ara amb més força i amb més gent i podem estar en més governs municipals. Tenim presència i incidència en la política catalana, després d’haver guanyat les eleccions a Catalunya i ser una de les principals forces del país, poder estar ara al govern de l’Estat, cosa que no s’hauria pogut fer des del PSUC, ICV o Izquierda Unida en aquests 40 anys de democràcia.
Hi ha molts aspectes positius, però no el sentit de tenir poltrones, sinó a l’inrevés de poder fer polítiques concretes. Estar al govern de l’Estat ens dona bones notícies per al que nosaltres defensem: d’eliminació de problemes que s’havien creat amb la reforma laboral, el tema del joc i les apostes o en qüestions fiscals. El nostre ministre d’Universitats aposta perquè les universitats tornin a ser per a tothom i no siguin un fons de precarització laboral o des de Barcelona de lluita contra el canvi climàtic, per la mobilitat sostenible o per abordar temes socials de forma valenta. Tot això són coses que hem pogut fer, perquè van fer aquesta aposta i ens vam ajuntar amb qui ens vam ajuntar.
Aspectes negatius: no ha estat senzill. Des del punt de vista intern ha estat complex, ha requerit de sacrificis i, de vegades, ha estat incòmode. Però crec que ha valgut la pena, pesa més ho positiu que ho negatiu.
El procés sobiranista ha provocat la desaparició de partits històrics com Convergència, Unió. És també aquest el cas de ICV o no té res a veure?
Ha coincidit amb tot plegat. El procés ha incidit més en la construcció de confluències i potser ha dificultat que poguessin créixer tot el que ho podíem haver fet pel creuament del tema del procés i per la política de blocs en què s’ha convertit la política a Catalunya, però no crec que sigui l’element principal. Convergència no ha desaparegut pel procés, sinó per la corrupció. Unió per les disputes internes amb Convergència i per la corrupció.
Quina és la seva valoració d’operacions com les de Joan Boada per a reconstruir ICV?
Políticament no hem desaparegut, hem desaparegut econòmicament. La gent d’Iniciativa continuem sentint-nos un grup de gent que tenim uns interessos comuns, una manera de fer comuna i ens agrada debatre políticament entre nosaltres i amb la resta de companys de Catalunya en Comú. Estem mantenint aquest espai de treball, dins de Catalunya en Comú, amb un col·lectiu de gent que tenim uns interessos per l’ecosocialisme com és la gent d’Iniciativa.
A què atribueix que Catalunya en Comú guanyés les eleccions generals sota la direcció de Xavier Domènech i passés a la quarta posició a les del 2019 i assolís resultats per sota d’ICV al Parlament de Catalunya?
En això sí que ens ha afectat el procés, absolutament. Evidentment, la gent vota per molts motius, però en aquests anys en totes les eleccions, també en les generals, hi ha hagut el factor de l’excepcionalitat política que hem estat vivint i de la situació complexa políticament, de la indignació respecte de la repressió de l’Estat, de la voluntat que hi hagi sortides, alhora de la emocionalitat de veure aquesta repressió i com havia polítics que eren posats a la presó. Això ha afectat a les eleccions, en unes més que d’altres. La gent ha votat a qui creia que li donava resultats o solucions en aquestes circumstàncies. També ens afectat en positiu per guanyar les generals perquè se’ns veia com possibles desllorigadors de la situació.
En aquestes darreres generals els socialistes anaven molt més pujats, perquè també havien guanyat, gràcies a nosaltres, una moció de censura a Rajoy i estava com a president Pedro Sánchez i es van dur un bon gruix de vots. També Esquerra va rascar una gran quantitat de vots. Evidentment el nostre vot és d’esquerres i, per dir-ho així, la competència electoral està amb les altres formacions d’esquerres. Així que és normal que, si no creix moltíssim el vot d’esquerres, una part del nostres votants fluctuï cap a una o altre de les formacions progressistes de l’oferta electoral.
A les jornades del 6 i 7 de setembre de 2017 es va veure en directe la implosició del seu grup parlamentari entre forts enfrontaments entre Joan Coscubiela i Albano Dante Fachín. Com va experimentar aquesta situació?
Va ser molt, molt, molt mal moment. Vam patir molt. Crec que van patir molt tots els 135 diputats i diputades. Va ser d’una grandíssima incertesa, de veure que ens estàvem anant cap a l’abisme, que ningú frenava i que, fins i tot, es posava en risc la pròpia institució del Parlament. Això és el que es vivia des de dintre i que crec que també des de fora. A més a més, en el nostre cas, en un grup parlamentari en què ja hi havia algunes diferències, com després s’ha vist, amb Albano Dante Fachín que no estava en aquest espectre ideològic on suposadament hi era. La pròpia gent de Podem no el veuen com a propi i el mateix tampoc no s’hi veu. Això ho vam viure dintre d’un mateix grup parlamentari. Aquestes discrepàncies es van visualitzar també en aquell ple, però hauria estat molt fals que no es visualitzés en un moment tan crític com aquell i on tenien opinions diferents.
La seva formació es va mostrar molt crítica amb l’aplicació del 155, fins i tot van portar-ho al Tribunal Constitucional, però què s’hauria d’haver fet davant la declaració unilateral d’independència?
Fer política, fer negociació política i no es va fer. De fet, no s’hauria d’haver arribat a aquest punt si hagués hagut també voluntat de negociació política de l’Estat molt abans; però el govern va optar voluntàriament a fer-se l’orni i deixar que la cosa s’enquistés.
Com es defineix en l’eix nacional: independentista, confederalista, federalista, sobiranista?
Mai he estat independentista. Sempre m’he considerat sobiranista. Crec que la millor solució en el cas d’Espanya és un federalisme propi. La millor manera de gestionar les polítiques, per ser eficients i útils a la ciutadania, és des de la màxima proximitat. També, les decisions importants d’aquestes polítiques. Això és exercir sobirania. Sobiranies que de vegades han de ser locals, evidentment interconnectades, sobiranies que en molts casos ara són globals, en el nostre cas són europees, i aposto fermament per molt més àmbit de sobirania europea, però alhora de respecte a aquestes capacitats de decisió des d’àmbits més locals.
Catalunya és un espai clar de sobirania. Tenim la nostra pròpia llengua, nostra pròpia cultura, govern, institucions…que ens permeten exercir, més enllà del que s’ha pogut fer fins ara, aquesta sobirania i en positiu per la gent de Catalunya, però també per la resta de l’Estat. Això es pot fer i no fer-ho a la contra, sinó enllaçats i connectats, molt més enllaçats amb Europa i continuar enllaçats amb Espanya. Per això, defensem un model federal, confederal. Federal molt més enllà del què és el concepte federal dels socialistes que permeti molt més grau d’autogovern des de Catalunya per poder ser el millor motor de la resta d’Espanya, de bones polítiques, d’exemples de polítiques i alhora molt connectats amb sobiranies a nivell europeu.
Creu que un referèndum d’autodeterminació és una possible solució al conflicte polític a Catalunya?
S’acabi decidint el que s’acabi decidint, s’haurà de posar a votació de la ciutadania. Només faltaria, és un element de democràcia bàsic. Està clar que això no serà aviat.
Crec que no tindria sentit, ara mateix, fer un referèndum d’independència sí o independència no. Ara mateix, això l’únic que faria és dividir-nos i probablement no és la solució; almenys la que jo defenso, per Espanya i per Catalunya. Estic segura que ara el que ens interessa és que la taula de diàleg sigui real, que s’aprofundeixi en aquest diàleg. El diàleg ara és generar confiances de nou, anar avançant en coses.
A partir d’aquí, començar a posar propostes de solució sobre la taula i no serà ni la d’un ni la de l’altre. Vull que sigui la millor per a tothom i, evidentment, la millor pels interessos de la gent de Catalunya, del 80, del 90 i si pot ser del 100 per cent de la gent de Catalunya. El que se acabi acordant o discordant és el que s’haurà de posar a votació de la ciutadania.
A la llum dels esdeveniments recents creu que és viable la convivència d’independentistes, confederalisme i federalistes a la mateixa organització si ens atenim a la fugida cap a Esquerra de dirigents com Raül Romeva o Joan Josep Nuet? No és el mateix que en una mateixa organització convisquessin capitalistes i anticapitalistes?
No és el mateix, absolutament no és el mateix. Iniciativa i Catalunya en Comú som un exemple on hi ha persones independentistes, federalistes, autonomistes, evidentment no hi ha recentralitzadors. És la varietat, la diversitat que tenim en l’eix nacional. La gent que estem en aquestes formacions polítiques, hi estem, d’una banda, perquè som clarament d’esquerres, perquè estem per polítiques transformadores, perquè som ecologistes, feministes, perquè prioritzem la vida de la gent i del planeta; però, alhora, busquem solucions a l’eix nacional. La gent independentista que continua estant en el nostre espai aposta per trobar aquestes solucions compartides, sense deixar de ser independentistes. Igual que altres que, sense deixar de pensar que un Estat federal seria una solució, també aposta per trobar aquestes solucions compartides. Per tant, pel diàleg, per l’empatia amb l’altre, per entendre que cap d’aquestes solucions és absolutament majoritària i que, al final, haurem d’acabar fent una entente entre tots plegats. Això és el que plantegem nosaltres. Evidentment, tenim un plantejament d’organització estatal que la compren independentistes, confederalistes, federalistes, i autonomistes com a proposta de solució.
Hi ha hagut alguns independentistes, al principi del moment del procés, que no s’acabaven de sentir satisfets amb la proposta i lícitament van marxar, només faltaria, a partits independentistes o no. També, hi ha hagut gent que ha marxat des d’altra vessant perquè no s’ha sentit còmoda. S’ha aplegat molta més gent i molts més votants que han anat veient que, en l’evolució del procés, al final, el que cal és això. Algú que aposti, clarament, des de l’empatia amb tothom, per solucions i no per bloquejos ni per blocs que no assoleixen mai una majoria suficient i que, en canvi, fan violentar i incomodar a l’altre meitat.
Darrerament, especialment des del seu acord amb ERC per aprovar els Pressupostos de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, s’especula amb un govern de coalició entre vostès i Esquerra. Què hi ha de cert amb això? Quina és la voluntat de Catalunya en Comú Podem?
La nostra voluntat és que hi hagi un govern d’esquerres, un govern de canvi que aposti clarament pel diàleg amb al govern de l’Estat amb el qual estem governant conjuntament amb els socialistes com també a l’Ajuntament de Barcelona. Un govern que faci polítiques valentes contra la pobresa, especialment contra la pobresa infantil, contra les desigualtats de gènere o la crisi climàtica. Això no ho podem fer amb la dreta, més catalana o més espanyola. Aspirem que les altres esquerres també apostin per això.
Els únics que, segur, només apostaran per un govern d’esquerres som nosaltres dintre de les forces progressistes a Catalunya. Això vol dir que hem de pactar amb ERC o amb els socialistes o amb tots tres? Això ho donaran les urnes i la capacitat de negociació posterior a partir de programes. Les opcions són vàries i de fet en tenim diverses: un govern a l’estil del País Valencià, un govern com el de l’Estat amb els socialistes, signar acords amb Esquerra. Tenim acords a nivell local amb els socialistes, tenim acords a tres bandes. Qualsevol opció és possible i qui ho marcarà són les urnes; és a dir, el que voti la gent, les majories que sorgeixin i les possibilitats d’acords posteriors. Nosaltres nomes apostarem per acords d’esquerres i per un govern d’esquerres. Si ha opció d’una majoria d’esquerres a Catalunya, hi serem. Si no hi ha opció per aquesta suma, no serà per nosaltres.
Manuel Castells, ministre d’Universitats, ha estat designat ministre en el govern de coalició amb el PSOE en representació dels Comuns. Què esperen vostès d’aquest govern de coalició inèdit a Espanya?
Doncs donar un revolcón absolut a totes les polítiques fetes des del PP a l’Estat i de veritat. Des de la moció de censura, el govern del PSOE va anunciar moltes coses, però poques es van materialitzar. Volem una legislatura completa per fet tots aquests canvis, avançar en drets i posar-nos al nivell del segle XXI com a d’altres països europeus amb els quals ens referenciem i que ens requereix la ciutadania i la societat civil. I fer-ho amb la valentia que cal en aquests moments d’emergència climàtica, de crisi social encara patint-se i de possible recessió econòmica. Tot això reclama una aposta valenta i revertir les polítiques neoliberals i fer polítiques clarament d’esquerres. Estic convençuda que, aquestes setmanes que portem de govern, estan demostrant que van per aquí i m’agradaria dir que tenim el marge de confiança d’una legislatura per poder-ho fer.
Castells ha trigat unes setmanes a sortir. Va dir que s’ho havia de pensar amb calma i quan ha sortit ho ha dit clarament: la meva aposta és perquè es rebaixin les taxes universitàries, tothom –sigui de la classe social que sigui- ha d’accedir a la universitat i els professors universitaris han de deixar de ser precaris. Bé, més clar no es pot dir. És un projecte d’esquerres, de classe, entenent que la universitat és un ascensor social al que ha d’accedir tothom; especialment, les classes treballadores.
El mateix Castells forma part de la taula de diàleg per la banda de l’executiu espanyol amb el govern de la Generalitat. Quin són els seus plantejaments en aquesta mesa? Defensaran com han fet històricament el dret d’autodeterminació?
El nostre plantejament a través de Castells i a través del vicepresident Pablo Iglesias, en aquesta taula de diàleg és que hi hagi diàleg, que es generi confiança, que s’acabi la lògica de la repressió, que es faci política per resoldre un conflicte polític i que es comencin a trobar solucions.
Quins seran els eixos del seu programa a les eleccions catalanes anunciades per Quim Torra, però encara sense data?
Al mes de març fixarem els eixos de campanya. Ara, tampoc crec que innovem moltíssim. Ens cal un govern de canvi, després d’anys de congelació de les polítiques que afecten a la vida de la gent i posar-nos en marxa com a país i posar-ho al servei del bé comú. Evidentment, afrontar la gran crisi existent a la qual hem de fer front que és la crisi climàtica i de desigualtats. Nosaltres difícilment sortirem massa d’aquí, d’apostar per solucions a l’excepcionalitat política que ens ha portat els darrers anys del procés.