A FONS
Nascut el 1948 en una influent família de la burgesia gironina, és catedràtic d’Història Contemporània i una de les figures més rellevants del sector catalanista del PSC. Fou alcalde de Girona (1979-2002) i candidat a la presidència de la Generalitat al 1995. Al primer tripartit de Pasqual Maragall fou portaveu del govern i conseller de Política Territorial i Obres Públiques, on va afrontar la crisi del Carmel. Al segon tripartit presidit per José Montilla fou revalidat al càrrec de conseller del mateix departament. Després de les autonòmiques del 2011, que atorgaren una àmplia majoria a Artur Mas, fou el cap de l’oposició fins al 2012.
L’entrevisto a la Llar del Llibre, on va presentar la setmana passada les seves memòries polítiques Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya (1993-2010). Respon amb la seguretat i la desimboltura de qui ha comparegut en centenars d’ocasions davant els mitjans de comunicació, però mesurant i triant curosament les seves respostes. Ara està retirat del primer pla de la vida pública i presideix la plataforma gironina pel dret a decidir, circumstància que juntament amb els seus posicionaments crítics l’han distanciat de la direcció del PSC.
El gir sobiranista de CiU ha provocat una profunda divisió en el PSC. Sembla que ha esdevingut impossible la convivència entre les dues ànimes del partit. Creu que aquestes tensions podrien derivar en una escissió del socialisme català?
Espero que no, però no se sap mai. Podria acabar passant si no hi ha la capacitat de recuperar l’esperit fundacional del Congrés d’Unificació i si no hi una voluntat de recomposar aquest pacte, si no hi ha un acord per recuperar un mínim indiscutible pel que fa al catalanisme del PSC. Però, insisteixo, espero que prevalgui el sentit polític, la intel·ligència, el seny i la capacitat de fer una correcció. Evitar una ruptura passa per corregir el tret i deixar absolutament centrat, sense cap dubte, el principi que el PSC està a favor del dret a decidir. No en els termes en què ara es formula, sinó en tots els casos i deixant absolutament fora de qualsevol dubte que s’està a favor del dret a decidir i aconseguir la capacitat, l’autoritat moral i política de poder dir als militants i simpatitzants del PSC, voteu sí, voteu no, abstingueu-vos, llibertat de vot o el que sigui. En el fons, i això no sé si està bé dir-ho ja que provoca una certa urticària a segons qui, també Iniciativa té problemes, però ha sabut evitar que se li passés factura en torn a aquesta qüestió. Deu haver-hi sectors de la seva militància que no han de veure clar el gir, en canvi en el conjunt de l’opinió pública catalana ha quedat totalment dissipat el dubte sobre qui està amb un costat i qui està en l‘altre. Quan les coses estan molt polaritzades quedar-se al mig és un risc, perquè surts en la foto equivocada. Això és el que li ha passat al PSC.
Què opina de la proposta federalista de Pere Navarro?
Penso que inevitablement el federalisme vindrà, però vindrà cap a l’Europa federal, cap a la construcció dels Estats Units d’Europa amb cessió de sobirania per part dels estats fundadors, però d’això estem lluny. Estem parlant d’un federalisme cap amunt que ha de crear l’amalgama d’una nova manera d’entendre Europa. Hauria d’haver vingut, ja fa molts anys, un federalisme cap avall, generós, ben concebut, ben articulat que respectés la diferència i les personalitats nacionals, però això no ha arribat. Crec que quan arriba, arriba amb poca credibilitat. Sobretot perquè sembla una conversió d’última hora. Voldria creure que aquesta vegada va de debò, però perquè fos així haurien de passar moltes més coses de les que passen.
Vostè ha declarat que l’eventual expulsió dels tres diputats rebels del PSC comportaria la seva marxa del partit. Es ratifica en aquestes declaracions? De ser així, abandonaria la vida política, participaria en la formació d’un partit socialista i catalanista, s’integraria en Nova Esquerra Catalana d’Ernest Maragall?
En primer lloc és indiscutible que si fruit d’un error s’expulsa als tres diputats que van votar que sí -cosa que no ha passat mai i si havia hagut algun trencament de la disciplina s’havia resolt amb molt poca cosa- jo em consideraria també expulsat.
Què faria després?
El dia que em vegi obligat a marxar del PSC, si és que mai m’hi veig, voldria fer-ho amb discreció. El PSC m’ho sento tan meu com qualsevol dels actuals dirigents. No m’agrada que es produeixi un procés d’apropiació de les sigles i de l’imaginari col·lectiu del partit. Per exemple, si fa 33 anys que sóc militant, fa tres anys menys que el Miquel Iceta, però en fa 25 més que en Maurici Lucena. Aquest és un patrimoni col·lectiu que no és de ningú, sinó de tothom. A mi m’agradaria no haver de marxar o si marxo no fer gaire soroll. Tinc poques vel·leïtats fundacionals i als 66 anys em costaria fundar un nou partit. Vull creure que, si mai passés això, hi hauria la capacitat suficient de tots els grups, grupets, plataformes, cicles, avacems i altres coses que hi ha a l’esfera catalanista del PSC d’ajuntar-se sense protagonisme i fer una sola cosa. Si fossin capaços de fer-ho, m’hi posaria a la seva disposició. No per posar-me al davant, sinó simplement per estar al costat. La meva vida és feliç fent de professor d’història i opinant de política des de la confortabilitat del qui ha abandonat el primer pla de l’escenari.
Vostè encapçala la plataforma gironina pel Dret a Decidir, més enllà de la defensa d’aquest dret és partidari de la independència de Catalunya?
M’he passat 30 anys no sent i no sentint-me independentista com molta altra gent i sempre he estat més catalanista que molta altra gent. Ara m’he vist desbordat per moltíssima gent que fins i tot em menysté personalment dient: “mira’l aquest encara fa aigües, encara no s’ha acabat de mullar del tot, sembla mentida, tenim pressa, això és per demà mateix”. Jo sóc dels que hauria preferit una actitud del PSOE i una actitud de la intel·ligència espanyola més semblant a la dels inicis de la Transició, més de visió de conjunt del que representa l’Espanya plural i més de definició d’un marc federal autèntic. Sóc dels que ara em trobo gairebé empès cap a l’independentisme per falta de credibilitat de les altres opcions.
L’Estatut va ser l’últim tren per construir aquesta Espanya plural?
Hauria de passar una cosa molt seriosa, que de moment no està passant, perquè se’m demostrés que no.
Hem menystingut més del compte la importància de l’Estatut del 2006, de l’altre és evident que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut marca un final d’etapa. Trenca moltes de les amarres que hi havia per agafar-se a un model que, als ulls d’un dels pares la Constitució com Miquel Roca, encara és perfectament constitucional. En la seva integritat fins i tot la consulta és constitucional, excepte per aquells que han decidit utilitzar la Constitució com una trinxera, com un baluard, com un instrument polític de repressió contra el catalanisme en comptes d’un element d’integració i de construcció de la pluralitat de l’Estat.
Què respondria a aquells que acusen al sector catalanista del PSC de ser el ‘cavall de Troia’ nacionalista a l’interior del PSC?
M’he passat 33 anys de la meva vida predicant que el sector catalanista no existia, que tot el PSC era catalanista, que ens ho havíem cregut de veritat, que aquest era un procés compartit per tothom, que aquest era un mínim comú denominador que sumava les voluntats de tothom. D’aquells que a les manifestacions del 1976 i 1977 eren partidaris de la llibertat, de totes les llibertats, les dels obrers també, de l’amnistia dels presos polítics i sindicals i de l’Estatut d’Autonomia. Això es podia cridar en català, en castellà o en totes les llengües hagudes o per haver i tothom ho tenia assumit d’una forma transversal i interclassista. No hi ha tal Cavall de Troia, si de cas hi ha una mutilació ideològica d’un projecte que incorporava el catalanisme en la matriu fundacional del PSC.
Durant la seva època com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal va ser molt present a la ciutat de Sabadell. No debades en aquell moment es va dissenyar i començar a treballar en el perllongament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a la ciutat, l’obra pública més important a Sabadell des de la construcció de la Gran Via, als anys 70. No obstant, amb el canvi de govern català i l’entrada del govern presidit per Convergència i Unió, el projecte va aturar-se i el llavors conseller Lluis Recoder va argumentar en bona part que s’havia tancat malament el mètode de finançament de l’obra.
Ens podria explicar com funciona el mètode alemany? És una eina eficaç per finançar l’obra pública?
Totes les eines ho són. El peatge a l’ombra, el mètode alemany, la concessió d’obra pública… Són noms diferents per explicar que pagues les obres a terminis. És tan simple com que si hi ha gent que es veu obligada a comprar un pis a terminis o a comprar la nevera a terminis, per què una administració pública no hauria de poder comprar un tren o una carretera a terminis?
El mètode alemany és un dels sistemes de pagament aplaçat de l’obra pública que es paga en el moment d’acabar-la. Aquest és el mateix mètode que em vaig trobar quan vaig entrar a la conselleria per adjudicar les obres de la línia 5 del Metro, l’obra més grossa de totes les que estaven programades.
Després d’un intens debat ciutadà encapçalat per col·lectiu Sabadell Cruïlla (ara reformulat a Via Vallès) es va arribar a l’acord de desdoblar la línia del ferrocarril fins Castellar i Granollers, que al final sembla no serà possible. Pensa que això significa una oportunitat perduda?
Jo sabia, quan es van signar aquest pacte, que això havia de fer-se en dos temps. El primer objectiu era el perllongament dels ferrocarrils dintre de Sabadell, soterrats per aconseguir una articulació urbana, amb diverses estacions al nucli urbà fins arribar a Ca n’Oriac. Aquest era l’objectiu principal i la derivació fins a Castellar era una segona fase. A la vida no hi ha mai res tancat del tot. Allò era un objectiu que no era per demà mateix. Forma part dels acords entre col·lectius per establir un consens que fes possible la major i la derivada.
A la ciutat existeix un cert desencís respecte aquesta obra que ha estat paralitzada i va molt endarrerida respecte als terminis inicials. Des de la seva òptica, continua tenint sentit aquesta obra?
I tant! Quan d’aquí un any estigui inaugurat el perllongament de Terrassa, la gent de Terrassa deixarà de malparlar d’aquesta obra i començarà a gaudir-la. Això és el que ens ha passat a Girona amb 20 anys de retard amb l’AVE. Ara, només un cert fonamentalisme respecte al que representa l’alta velocitat discuteix l’oportunitat de l’arribada de l’AVE a Girona que és teòricament discutible, però que amb 3.000 usuaris al dia és més rendible i té més sentit que l’AVE Madrid-Toledo. A Terrassa és un contra argument que ràpidament farà veure que això és una gran oportunitat. Sabadell trigarà dos o tres anys a tenir-ho, llavors la gent en gaudirà com un gran servei, com una oportunitat de mobilitat interna i externa.
Vostè fou l’alcalde que va comandar la transició democràtica a Girona i mantenia una gran amistat amb Antoni Farrés. Què opina de la situació creada a Sabadell per la imputació de l’ex alcalde Manuel Bustos en el cas Mercuri?
Efectivament, he estat molt i molt amic de Toni Farrés. Primer perquè coincidírem a la Federació de Municipis de Catalunya. Segon perquè estàvem d’acord amb què malgrat les divergències de partit ens unïa la condició d’alcaldes i el sentit de la feina municipal i perquè vam acordar una gestió pluralista, en termes polítics, de la Federació de Municipis. Després la vida et porta a transcendir l’amistat municipalista i comences a compartir altres coses: la vida. Això et porta a compartir unes vivències que són més de pell, de proximitat. En aquest sentit, en el llibre que avui presento a Sabadell dedico un tros de capítol a la mort d’amics, entre ells la de Toni Farrés que em va produir un gran impacte, Això em va a portar a col·laborar en l’obra col·lectiva que es va fer sobre la seva figura (Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut) (més info: ‘La presentació del llibre d’Antoni Farrés deixa petita la Bosch i Cardellach‘).
Manel Bustos, abans de ser alcalde de Sabadell, era un noi molt jove que em va acompanyar sovint en la campanya de les autonòmiques del 1995 quan vaig ser candidat a la presidència de la Generalitat. Era una persona entregada, voluntariosa, amb capacitat, amb ambició política, que tenia condicions.
Amb un estil diferent, no comparable al de Toni Farrés, Manel Bustos era odiat en certs sectors de la ciutat de Sabadell però en d’altres molt reconegut. La meva opinió sobre l’actuació de la justícia en l’operació Mercuri és que lamentablement quan la justícia actua en aquest país deixa als ‘presuntos implicados‘ en la cosa que s’acosta més al concepte dels llimbs que teníem quan estudiàvem catecisme, una ‘tierra de nadie’, un purgatori on hi ha manera de saber si fa fred o fa calor. Crec que la manca de resolució judicial del tema deixa a Manel Bustos en els llimbs. Espero que tot quedi en no res.
El PSC ha estat massa complaent amb els casos de corrupció que l’afecten?
Crec que no. Potser és dels que han estat més durs. En altres partits fins i tot la cúpula ha acompanyat en les declaracions judicials a les persones imputades. Crec que el PSC ha estat dur. A partir d’una idea molt clara que he defensat sempre: l’imputat ha de ser apartat dels seus càrrecs orgànics però no dels seus càrrecs electius, l’encausat, quan ho sigui, hauria de renunciar a tot tipus de responsabilitat interna i externa.
