L’èxit expositiu del cicle Sabadell es posa de moda té alguna cosa de redempció per a l’historiador de l’art Josep Casamartina i Parassols, qui després d’una hora i mitja de llarga conversa al Museu d’Art celebra que “d’una punyetera vegada” Sabadell ha conegut el seu potencial vinculat a la moda de la mà de la Fundació Antoni de Montpalau, que capitaneja.

Josep Casamartina Parassols (Sabadell, 1956) és historiador de l’art, l’arquitectura i la moda i crític d’art. Ha comissariat desenes d’exposicions, entre altres al Museu Reina Sofía, la Fundació Mapfre, el Palau Robert, el Museu Nacional d’Art de Catalunya o el Museu d’Història de Catalunya.

Ha estat col·laborador i crític d’art a El País. I ha escrit diversos llibres i catàlegs, entre altres, de Marian Burguès, Vila Arrufat, Josep Renom, Juli Batllevell, Togores, Ángeles Santos o Ismael Smith. És acadèmic per Sabadell de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi. A més, és vicepresident i impulsor de la Fundació Antoni de Montpalau, amb més de 20.000 vestits d’alta costura i prêt-à-porter, que ha portat a mig món.

A la vegada, com palesa de nou en aquesta entrevista, sempre ha tingut una relació volcànica amb la seva ciutat, sent-ne a vegades un dels seus enfants terribles. Ara està a punt de cloure el cicle Sabadell es posa de moda, on ha bolcat el bo i millor de la col·lecció Montpalau en una trilogia expositiva sense gaires precedents al municipi.

M’agradaria començar l’entrevista parlant de la seva infància, els seus orígens familiars, els seus referents, el seu barri…
Vaig néixer a Sabadell l’any 1956 a la mútua dels amos. El meu pare era comptable de la fàbrica de triturats, del meu oncle, Antonio Roig, casat amb la professora de piano Maria Parassols, que va ser la mecenes de la Mirna Lacambra. La meva mare era filla de qui havia estat director de la fàbrica Matèries Industrials, el Joan Parassols, i era originari de Sant Joan de les Abadesses, com l’àvia. A l’avi Joan no el vaig conèixer mai. Ell va comprar una merceria als anys 30 al carrer de Duran i Sors per a les meves tietes. Després una va muntar una altra merceria a Campoamor. La mare, ja de casada, també va muntar una botiga de gènere de punt, jerseis, roba interior i corseteria, al carrer de Bosch i Cardellach, on vivíem. Aquest ambient el vaig viure de molt petit.

D’aquí li ve el gust per la moda i la roba?
El pare als vespres tenia un teler per fer punt i la mare una màquina overlock i feien jerseis a mida. Eren preciosos, diferents, però de petits a nosaltres no ens agradaven perquè preferíem els de la botiga. Volíem ser normals com la resta. Ajudàvem amb els fils, a passar la troca a la bobina i fins i tot ajudar a teixir perquè ens feia gràcia fer anar el teler. Tot aquest món tèxtil l’he viscut sempre a casa. És el germen primer, sí.

On va estudiar?
La millor escola que he tingut mai va ser l’Acadèmia Miralles. Una escola Montesori, tot i que era molt catòlica però no ens ensenyaven a adorar a Déu sinó a la Mare de Deu de Montserrat, i això era bastant més divertit. Va ser una meravella, jo hi vaig anar des dels 5 als 7 anys. Però el meu germà gran era bastant trapella i l’escola no era autoritària i llavors el meu pare el va dur als Maristes, i, l’any següent, de torna també a mi. Els Maristes del carrer de Latorre, a diferència del francesos del carrer de Jardí, que és on havia anat el meu pare abans de la Guerra, era una escola dictatorial, mai la vaig suportar. Allà em va fer bulling, sobretot, el mestre de gimnàstica, el senyor Aldea, un perfecte imbècil, que a més també era policia i em va fer la vida impossible fins el punt que vaig negar-me, inútilment, a tornar al col·legi.

Bulling per què?
Per rar. Perquè no era com els altres. Sempre ens tocava el rebre a base de burles. Jo estava grassonet, tenia problemes psicomotrius i no se’m donava gens bé la gimnàstica. El senyor Aldea deia: “al Casamartina le gusta mucho la pelota, pero la de la olla”. A més cada any ens intentaven convèncer perquè entréssim al seminari. El meu germà va sucumbir, però jo vaig demanar que em canviessin d’escola.

Vaig anar a l’institut Sabadell-Terrassa i després al que acabaria sent el Pau Vila, que per cert un dia ens va venir a veure en persona. Allà també vaig patir bulling, per alguns companys, i sobretot, per mestre de matemàtiques, que era un monstre. Als 14 anys no vaig voler continuar a l’institut i vaig demanar al meu pare que em posés a treballar. El pare, sempre preocupat amb què faria jo de gran em va dir si no m’agradaria ser decorador, li vaig dir que sí i vaig entrar d’aprenent a l’estudi del Josep Comas Busquets, que era amic seu, i un decorador amb bastant prestigi a la ciutat.

Allà també hi treballava el Jordi Domènech, amb qui esdevindria molt amic, era poeta i seria també un traductor important, i el Pep Melo, que després ha estat decorador i lutier. Jo era molt jove i a cal Comas aprenia poc l’ofici, com a màxim copiava plànols a mà en una taula de transparències. El soci del Comas era llavors el Josep Boadella amb qui vaig congeniar de seguida. El Boadella i el Comas es van separar i vaig anar a treballar amb el Boadella. Tenia una biblioteca molt interessant i quan acabava la feina em dedicava a mirar llibres d’art i d’arquitectura, em vaig empassar L’art sabadellenc d’Andreu Castells, i molts d’altres com L’art català contemporani, d’Alexandre Cirici, que va ser un dels primers llibres que em vaig comprar. Amb el Boadella, un cop acabada la feina també a vegades amb ell i la seva dona anàvem al cinema a Barcelona, recordo L’estratègia de l’aranya del Bertolucci, i algunes altres d’interessants que projectaven els anomenats cinemes d’art i assaig.

Llavors vaig decidir continuar els estudis, però a les classes de nocturn, i per mi va representar un canvi enorme, perquè a l’institut també hi havia gent gran i molt més barrejada, i m’hi vaig sentir molt bé. El Jordi Domènech va ser el meu mentor. I a la tarda quan anava a l’institut, el passava a veure i em recomanava llibres. Vaig llegir molt, Kavafis, Cernuda, Joyce o Proust, que va ser un dels meus autors de capçalera durant anys. El claretià pare Nolla havia aconsellat al meu pare una llista de llibres prohibits, i, entre altres hi figurava Proust. Quan el meu pare va veure que jo tenia el primer volum d’À la recherche du temps perdu, traduït al castellà per Pedro Salinas, el va tirar pels aires bo i dient que Proust era massa sensible i a mi no em convenia. El cas és que vaig créixer molt intel·lectualment dels 15 als 17 anys. Llavors era jo qui em reia de més d’un dels professors a l’institut.

L’any 1972 el Jordi Domènech va idear la creació de la Sala 3 a l’Acadèmia de Belles Arts i va aglutinar alguns poetes i artistes del seu entorn com l’Antoni Clapés, el Benet Ferrer, el Josep Ramon Bach, l’Alfons Borrell, el Pep Domènech, el Tatum (Josep) Fernàndez, el Francesc Fayos i el Cisco Casas, i també algunes les seves respectives companyes, com era el cas de la Teresa Carbonell. Abans d’estrenar-se el grup, el Jordi Domènech se’n va separar, però els altres van tirar endavant la iniciativa. A mi en van convidar a entrar-hi, jo era molt jovenet, i en vaig convertir en la mascota.

Però tot és molt autodidacta?
Sí, en certa manera, vaig aprendre més a fora que no pas a l’escola.

Vostè va ser un gran agitador cultural als anys 70, per exemple amb campanyes ciutadanes contra l’enderroc dels Campos de Recreo o amb revistes clandestines o satíriques.
Tot ve una mica de Sala 3. Jo volia ser o arquitecte o director de cinema. Les matemàtiques se’m donaven fatal i vaig desestimar ser arquitecte. I la direcció de cinema llavors no estava reglada encara, i es podia aprendre fent pràctiques. Vaig entrar d’script meritori a una pel·lícula que es deia Guapa, rica y especial, de Jaume J. Puig, i el primer dia de rodatge ho vaig trobar tot tan ordinari, que no hi vaig tornar. Llavors a partir del Boadella vaig contactar amb el Pere Joan Ventura, col·laborador del Pere Portabella, que havien fet un grup per filmar de forma clandestina manifestacions prohibides i vaig entrar a col·laborar-hi, això era entre 1974 i 1975. També planificàvem gravar el gran dia que morís Franco. Però quan va morir no es va arribar a filmar res que jo sàpiga. De fet el grup em sembla que ja no va seguir, almenys jo vaig perdre el contacte.

L’any 1976 amb gent de Sala 3 vam muntar el grup Arthús, que s’hauria de dedicar a recuperar autors del passat de Sabadell com Ricard Marlet, el decorador Josep Vives, el cineasta Llorenç Llobet-Gràcia, en paral·lel al que estava fent el Miquel Bach amb la Colla de Sabadell -Trabal, Oliver i Obiols-. Jo m’havia associat amb el Pep Melo i vam començar un treball sobre l’arquitectura i l’interiorisme a Sabadell de 1850 a 1950, fotografiant i documentant els edificis, interior i botigues més rellevants de la ciutat, un treball que ha quedat inèdit. Junts vam muntar un estudi al Passeig Manresa.

Ens vam assabentar que els Campos, al capdavall de la Rambla, s’havien comprat per enderrocar i fer una gran promoció immobiliària. Mentre a Terrassa s’estaven salvant edificis aquí no se’n va salvar gairebé cap, aquell temps anava a terra la Casa Barata, el Templet de les Aigües i altres edificis interessants, un rere l’altre.

Amb el Melo, el Benet Ferrer, el Pep Domènech, el Tatum i altres amics de tot plegats junt amb el Miquel Bach i algun dels seus germans, vam iniciar una campanya i planificar accions per mirar de salvar els Campos. Quan vam fer la primera acció davant l’edifici la gent del barri va començar a sortir i a implicar-s’hi, també va aparèixer molt jovent i el moviment va anar creixent. Val a dir que els partits van passar de tot. Parlem de l’any 77 i encara no hi havia ajuntaments democràtics. No es van mullar. Vam quedar sols.

El moviment del carrer havia d’anar a més i vaig acabar liderant-lo. Va venir gent de grups d’esplai i la campanya va ser moguda. El vam ocupar. Era un conjunt espectacular. Molt gran. Però no vam aconseguir res. Els Campos va anar a terra.

Vam fer una cerimònia d’enterrament, que va ser molt concorreguda. Vam posar runa de l’edifici en un fèretre i el vam cremar davant l’ajuntament i va esclatar l’escut de Sabadell del paviment que era de mosaic. Amb la campanya d’Els Campos vam ocupar el carrer i vaig voler seguir fen-ho però organitzant balls, cinema, els primers carnestoltes, que encara estaven prohibits… Tot sense permís, perquè no ens autoritzaven a fer-ho, llavors encara estaven prohibides moltes accions al carrer. En un dels balls vam acabar a comissaria. A través d’aquestes activitats va néixer l’Orquestrina la Vallesana i venien a tocar a les nostres festes.

D’on li ve aquest sobrenom del Parpelles?
De la Sala 3, allà tothom tenia mots, el Pep Domènech era el Pep Butllofa per exemple. Els feia molta gràcia que em digués de segon cognom Parassols i un dia en una reunió el Pep Domènech no es recordava del Parassols i va dir-me ‘Parpelles’. Als altres els va encantar i jo vaig pensar, més val boig conegut que savi per conèixer i va quedar així. A partir de la campanya dels Campos el nom de Parpelles va transcendir l’àmbit de la Sala 3 i va passar a ser molt popular. El meu pare estava emprenyadíssim, perquè no li agradava el mot.

Després de la campanya d‘Els Campos, vaig deixar l’estudi que tenia amb el Melo, perquè no m’hi entenia, i vaig muntar una botiga vintage. N’hi havia dues de molt famoses a Barcelona, Tarzán i Fatjó, i vaig voler muntar-ne una a Sabadell, però volia un soci, que inicialment havia de ser la Teresa Carbonell, companya del Benet Ferrer, però no es decidia i al final va ser el Tatum Fernandez qui em va dir d’associar-nos. Ell havia creat el SIS al carrer de Borriana, junt amb el Roberto Enrich, una botiga a l’estil londinenc que va acabar convertint-se en un taller de marcs, però que en aquell moment havia passat a mans del seu darrer soci, el Manel Gili. Amb el Tatum vam ser socis durant set anys a L’Artística, que és el nom que vam posar a la botiga. Després jo ho vaig deixar perquè no volia fer-me vell sent botiguer, i vaig muntar una galeria d’art, el Quasar a una petita nau del carrer de Sant Honorat, amb el pintor nord-americà Dante Rios, que era amic de tots dos. I més tard vaig dirigir la galeria Inge Maltus, a la Rambla.

També es va implicar molt a l’inici en la creació del Parc Catalunya. Com va ser?
Just acabats d’enderrocar Els Campos, em van venir a veure de la secció de Natura de la UES per demanar reforç a la campanya que els veïns de la Creu Alta estaven duent a terme per salvar el Parc Catalunya. Em semblava fantàstic de posar la mateixa energia que havíem posat als Campos. Al Parc Catalunya hi feien accions, però sempre arran de carrer a baix i vaig intentar convèncer-los que calia fer-les al centre dels terrenys, perquè des d’allà era on es veia realment la dimensió i la importància del parc. A la campanya del Parc hi va intervenir molta més gent i també part de la meva família, a més de l’esmentat grup Natura, l’Associació de Veïns de la Creu Alta, independents i ecologistes.

Vam organitzar una plantada d’arbres i hi havia por perquè els actes estaven prohibits. La policia va acordonar el parc i vaig entrar en conflicte amb els veïns de la Creu Alta perquè els veia massa moderats. Jo volia entrar com fos, i em van dir que no. Els partits no ens feien cas amb el Parc Catalunya. Recordo una reunió a la Cooperativa que va venir l’Àngel Llobet, com a representant del PSC, a la vigília de les eleccions. El seu argument era que no hi havia diners per comprar els terrenys del parc i que el millor per pal·liar la crisi econòmica que s’estava travessant era construir pisos. Nosaltres demanàvem paralitzar les llicències durant deu anys i mentrestant veure què es podia fer però no ens vam entendre. D’altra banda jo trobava que faltava contundència a la campanya, pujar més el llistó de l’exigència, i al final me’n vaig distanciar.

Com es defineix vostè en relació al poder?
Insurrecte. No he suportat mai que em manin.

I quina va ser la seva relació amb l’ajuntament quan va arribar la democràcia?
Ja amb l’ajuntament democràtic, algú li va dir a l’Oriol Civil del PSC, que era el regidor de Cultura, que parlés amb mi per tal d’organitzar la primera festa major del nou govern. No hi havia ni contracte ni cap condició laboral, però li vaig dir que sí. Volia fer coses com fos al Parc Catalunya i vaig pensar que podia ser una bona oportunitat. Vaig demanar el pressupost de l’any anterior, que era de 800.000 pessetes, que era la mateixa quantitat que podia gastar jo, i un telèfon i una persona a l’ajuntament per poder fer gestions i ajudar-me a coordinar-ho tot. Vaig suprimir els àpats institucionals per estalviar diners i vaig contractar el Jaume Sisa per fer un concert a dalt del parc. L’Oriol Civil no veia clar que es fes res al parc perquè era de propietat privada, i va deixar-me clar que se’n desentenia, tant si me’n sortia com si no, que en to cas seria responsabilitat meva. Per estalviar també vaig treure els bastoners, els castellers i els sardanistes, que en aquell temps eren habituals de les festes majors del règim, tot i que després han agafat una altra dimensió.

Llavors eren una cosa més aviat i gairebé només folklòrica.
Jo volia canviar absolutament la Festa Major. El regidor d’Esports i Festes, Martínez Bona, volia fer una festa que no es notés i jo volia que fos tot el contrari. Normalment la gent allargava les vacances i no estava a Sabadell durant la festa.

Vaig portar els actes als extrems màxims de la ciutat per obrir-la als barris. Vaig recuperar els conjunts de música repartits al llarg de la Rambla, i altres balls al Mercat Central i davant l’Hotel Suís. Martínez Bona, pel seu compte va programar dues coses: la marató, que ja es venia fent d’altres anys, i una desfilada de majorettes. Igual que els bastoners, la marató sonava a Educación y Descanso, i jo volia allunyar-me al màxim de les festes majors passades. I d’altra banda, el tema de les nenes majorettes em semblava molt masclista. Per donar la volta a tot plegat amb amics que havia fet a la campanya d’Els Campos vam muntar un grup de ‘majorettos’ que van desfilar just després de les noies i van ser la cosa més esbojarrada i divertida de tota la Festa Major, fins i tot van transcendir a la premsa barcelonina. Pel que fa a la marató també la vam boicotejar. Anàvem disfressats, teníem un cotxe que ens esperava, vam començar a córrer i al poc ens vam ficar en el cotxe i vam arribar els primers. Després es va destapar tot i van donar el premi a uns altres.

La darrera barrabassada de Martínez Bona va ser quan va fer enviar a maquetar el programa de Festa Major en castellà, va dir que no hi havia pressupost per fer-ho en els dos idiomes. Això ho vaig saber quan ja estava tot a impremta. Vaig mirar de parlar amb l’Oriol Civil i estava de vacances. Llavors vaig anar a veure al Farrés i li vaig dir que també era la seva Festa Major com a alcalde i que el programa havia de sortir en català, i arraconar d’una vegada les festes majors franquistes. La gent havia de veure que les coses havien canviat. El Toni va accedir i em va autoritzar a aturar la impressió del programa i poder-lo imprimir en català. De pressa i corrents li vaig demanar a l’Antoni Dalmases si em podia ajudar a traduir-lo i corregir-lo i ho vam fer plegats en un girant d’ulls. Finalment el programa va sortir només en català i no es va queixar ningú per l’idioma.

Però els més important d’aquesta Festa Major van ser els actes al Parc Catalunya. Va ser la manera de què tothom, polítics inclosos, s’adonessin de l’important que era per la ciutat poder-lo salvar i gaudir. Tret del concert del Sisa, gairebé tot ho vaig haver d’organitzar sense a penes pressupost. Vaig recuperar la idea del concurs d’arròs, que feia anys que ja no se celebrava. Era una iniciativa que havia impulsat la mestressa del restaurant Codinach, que a la vegada, i encara que sembli inversemblant, ostentava el càrrec de cònsol de Tailàndia. El concurs era una iniciativa ideal per fer una gran trobada popular al centre del parc. La senyora Codinach va estar encantada i em va ajudar a aconseguir de forma gratuïta oli d’oliva i arròs, que era el material que se subministrava als participants.

Un altre acte fet el mateix dia al parc va ser l’homenatge al Capità Puig, un trapezista que feia l’espectacle penjant en un globus aerostàtic, i que va morir a Sabadell amb un dels seus espectacles, l’any 1942. Vam fer una gran enlairada de globus de paper, un dels quals era una ceba que havia ideat el Pep Domènech. Volíem recuperar les tradicions populars no franquistes. Va ser molt bonic. Amb el concert del Sisa vam omplir la part de dalt del parc Catalunya. Va ser impressionant. Hi havia cues per accedir al parc.

Va ser brutal. Entre un dia i l’altre tothom va pujar al parc i es va veure la importància que tenia per la ciutat. Poc després l’alcalde Toni Farrés, esperonat pel Manel Larrosa, van idear aconseguir el parc a partir de crear l’Eix Macià.

Quants anys va dissenyar la Festa Major?
Aquell any només! Va funcionar tant bé que el premi va ser no encarregar-me-la mai més. L’Oriol Civil em va pagar 30.000 pessetes, tot i que em regatejava, i no em va encarregar res més. Ell i el Martínez Bona, en canvi, es va apuntar la medalla. Jo era molt ecologista, però llavors encara es portava poc ser-ne, et veien com un ingenu somiatruites i des del poder, i en concret el PSUC, se’n en fotien.

Poc després el Toni Farrés em va encarregar de muntar una subhasta de bicicletes per promocionar-les perquè tenien un munt de bicis a les brigades. I vaig preparar un acte que incloïa diverses accions. Una era una bicicletada, crec que era la primera que es feia a la ciutat, i d’altra banda una acció artística que consistia en la confecció d’un mosaic que els amics de la cooperativa El Pot anaven pintant de forma individual cadascú una lletra, i al moment d’arribar al passeig la bicicletada, sonava la Banda Municipal, que jo havia demanat que participés, ordenàvem les lletres del mosaic de manera que deia: ‘A Gladys del Estal, asesinada por la policía en Tudela en manifestación ecologista’, un fet que havia passat a Navarra no feia pas gaire. Naturalment l’acció no va agradar, i els nois de les Joventuts Comunistes em van dir: ‘Parpelles, oblida’t, ja no faràs mai més res amb l’Ajuntament’.

I va ser així? Mai més va fer res?
Va ser absolutament així. Van encarregar la Festa Major a gent que jo coneixia. La veritat és que jo no estic programat. Mai he fet les coses per arribar a unes fites de poder o de benestar professional. Jo agafo una cosa en un moment i la faig fins al final. I després faig una altra fins al final i sempre hi poso tos els meus esforços i coneixements, no guardo res al calaix. És com si anés fent tesis una rere l’altra. En el fons visc al moment i pel moment.

I això quin preu ha tingut?
He fet moltes coses i molt importants, sobretot a fora de Sabadell, a Madrid deu exposicions, i encara moltes més a Barcelona, i també a Palma, Valladolid, Oviedo, lacant, Terol… i fins i tot una a França i una a Bèlgica. Però també n’hauria pogut fer moltes més. Tot i així sempre he fet el que he volgut.

El preu de la llibertat.
Hi ha projectes molt bons que podria haver fet. Quan vaig fer l’exposició del pintor Josep de Togores al Museu Reina Sofía, a Madrid, l’any 1997, el Francisco Calvo Serraller que era un dels crítics d’art és prestigiosos de l’Estat espanyol va publicar a Babelia [suplement cultural d’El País]: ‘Togores, un descubrimiento, el comisario, una revelación’. Poc després vaig proposar un projecte bastant ambiciós al Museu Reina Sofía per fer amb els Estats Units, al Carnegie Museum de Pittsburgh, fins i tot hi vaig anar per presentar-lo però al final, va canviar el director del Reina Sofía i l’exposició no va es va tirar endavant.

Si fes la llista dels projectes fets, són molts, també a Sabadell. Però de coses que he proposat i que no s’han fet, n’hi ha la tira! I haguessin funcionant molt bé. Però estic content del què he fet, fins i tot fa anys em van nomenar acadèmic per Sabadell a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, i he estat guardonat dues vegades per l’Associació Catalana de Crítics d’Art, i també, com a crític d’art, pel Gremi de Galeries d’Art de Catalunya.

Amb Sabadell ha tingut sempre una relació molt ambivalent, sentint-se menystingut.
Jo esperava que al desaparèixer el franquisme la ciutat faria una renovació fantàstica, perquè tenia potencial, per més justeta que fos, que ho és. I no ho va fer, començant pel fracàs d’Els Campos. Un candidat socialista implicat en l’enderroc, els propietaris que eren gent significada, fins i tot culturalment… res va canviar.

La transició va ser la gran estafa, la manera de recol·locar-ho tot perquè no canviés res. I el franquisme va passar a ser directament capitalisme pur i dur. Vam confondre capitalisme amb franquisme. Semblava que quan morís el Dictador tot canviaria. Vaig militar per poc temps, el 1974, a Convergència Socialista de Catalunya, liderada per Joan Reventós, que era de família molt rica, però es deia ingènuament, “que quan es mori el Franco tot canviarà i es farà la repartidora” i ens ho crèiem! Calia ser ingenus!

La història d’Els Campos als 70 té similituds amb la història de l’Imperial als anys 90 o fins i tot de l’Euterpe pel Sabadell dels 2000. Què ens diu això sobre la ciutat?
Mai he volgut entrar a la Fundació Bosch i Cardellach, tot i que des del 2000 m’ho han proposat moltes vegades. La Bosch i Cardellach ha canviat, per sort, però ha estat molt conservadora, mai es va enfrontar amb el poder per defensar el patrimoni: eren propietaris, fabricants, arquitectes i aparelladors.

A tothom els interessava que tot anés a terra. Fins i tot l’Antoni Farrés, amb qui vaig ser bastant amic quan ja va deixar de ser alcalde, no va fer res quan manava per salvar el patrimoni. Tenia una obsessió: calia passar dels 200.000 habitants perquè llavors la ciutat es beneficiava de la recaptació de més impostos que se li retornava. Els socialistes li ho retreien però quan va ser alcalde Manuel Bustos ell va fer el mateix en aquesta direcció. Calia passar dels 200.000 habitants. Interessava que es construís molt.

Just mort el Franco, els ajuntaments podien demanar a la Diputació diferents nivells d’edificabilitat amb els plans comarcals i el Toni va demanar el més alt, bastant més que Terrassa. Veus l’evolució de Terrassa i de Sabadell i no és igual: a Terrassa es va conservar més patrimoni, l’equivalent a la Gran Via a Terrassa no té color amb la de Sabadell. A Sabadell sempre hi ha hagut interessos de molta gent per enderrocar.

Als anys 80, quan el Francesc Blanquer va muntar la Filmoteca a l’Imperial des de l’Ajuntament no se’l va ajudar. Es va ajudar al Cineclub per amistat quan es podia ajudar a tothom perquè eren nivells diferents. La Filmoteca, amb una programació magnífica i de nivell com tenia, hagués salvat l’Imperial. Quan hi ha coses amb ambició, a Sabadell ha predominant la desconfiança i anar a buscar el conegut.

Una ciutat sense orgull d’ella mateixa… malament. Aquí miraves de restaurar alguna cosa i el del costat tirava la casa a terra i alçava tres pisos més. No hi ha sentiment d’orgull no tant del passat sinó de l’entorn. Això va ser un gran fracàs de la ciutat. De totes maneres sembla que ara la cosa estigui canviant, i es nota favorablement.

Té ressentiment amb la ciutat?
Una mica, sort que a fora se’m van obrir les portes molt aviat, tot i que en relació amb la ciutat les coses estan millorant. Sabadell té molts deutes culturals i unes grans mancances. Ha estat un lloc bastant egoista. La Caixa no ha estat gaire generosa i més aviat mediocre amb moltes de les seves activitats.

I el Banc?
El Banc… també. El Miquel Molins, des de la Fundació Banc Sabadell, ens va ajudar molt a l’inici de la Fundació Antoni de Montpalau, va confiar immediatament en el nostre projecte, ens va pagar el primer llibre, i les primeres exposicions que vam fer a Barcelona, Madrid, Oviedo i Alacant. Sense aquest gran impuls no estaríem on som, segurament. Però després quan vam demanar una certa continuïtat en ajudes per la fundació, el Banc no va continuar. Nosaltres tenim una fundació que podem mantenir però no pot créixer, perquè mai hem tingut subvencions. Volíem fer un premi Montpalau per empreses de moda que ja funcionessin. Al banc la idea li va interessar però ho hauríem fet si s’hagués consolidat econòmicament la nostra fundació, jo no volia créixer amb els peus de fang.

El Banc no ha ajudat gaire a la ciutat, culturalment parlant. Ha ajudat a la Simfònica i a l’òpera, que són les dues coses que han reeixit. De l’òpera, als inicis ens en rèiem amb els meus amics d’Els Campos. Ens vam apuntar al cor i vam cantar al primer espectacle que es va muntar, que va ser Madama Butterfly a la Faràndula, va ser divertit perquè ens ho premíem amb molt d’humor. Recordo que a la mitja part tiràvem pessetes a la Marta Ferrusola, rere un paravent al vestíbul, vestits de japonesos. Érem joves i una mica pocasoltes com els de la Colla de Sabadell que també els enantava fer boutades. Els decorats de la Butterfly eren deixats del Liceu, i bastant tronats, i vaig proposar a la Mirna de fer-ne d’expressos a Sabadell, pel preu que li havia costat només el transport a Sabadell dels altres. Ho va acceptar i vaig projectar els decorats de Tosca, que vam construir amb els meus amics, i va ser un èxit, també vaig dirigir la part d’il·luminació, que era molt important en l’escenografia que havia dissenyat. Del Diari de Sabadell, que aquell moment seguia en mans encara de gent propera al franquisme volien fer un article però mai els vaig voler concedir cap entrevista, ni abans ni tampoc després.

Abans de parlar de la col·lecció de vestits de la Montpalau i les seves exposicions, ja que estem al Museu d’Art deixi’m preguntar-li per aquest equipament. Sap que en els darrers temps han sortit col·lectius d’artistes crítics amb la seva gestió.
Als museus se’ls ha deixat de la mà de Déu. Quan es va inaugurar el Museu d’Art estava molt bé. Era un projecte de l’Andreu Castells, però que no va arribar a dirigir un cop obert perquè va ser el director, i alma mater, de l’Arxiu Històric. L’Arxiu acabaria funcionant molt bé en mans de Castells i de Josep M Benaul, quan el va succeir en el càrrec. El Museu d’Art sense el Castells va tenir direccions tímides i sense forma. L’Alfons Borrell, que era un bon pintor, no tenia un criteri clar en la direcció del museu. Després va entrar com a funcionària la Dolors Forrellad, que va ser nefasta perquè va generar la idea de no donar problemes i convertir-lo en una cosa funcionarial i endogàmica i en un lloc irrellevant.

És una pena perquè el Museu d’Art té un gran potencial. La col·lecció d’artistes sabadellencs i els que no ho són i han vingut per donacions és esplèndida. Vaig fer una exposició, L’altra col·lecció, per ensenyar tot el que hi havia, al marge del artistes sabadellencs: Joaquim Mir, Carles Casagemas, Enric Casanovas, Joaquim Vancells, Xavier Nogués, Iturrino… va ser un èxit es va conèixer el seu fons a nivell de Catalunya. Però el museu ha anat baixant, esclau d’una dinàmica a partir de la qual es fan poques coses de nivell perquè no hi ha pressupost però a la vegada no hi ha pressupost perquè no es fan gaires coses amb volada.

Caldria tenir més en compte el museu. Però Sabadell té molts deutes culturals: el Museu d’Història s’ha anat desmanegant. A l’inici hi havia col·laboradors, que eren gent gran i se l’estimaven, però després es va eliminar aquest tipus de col·laboracions desinteressades. Es va perdre molt. Han quedat uns museus amb poc pressupost i que fan el que poden.

Què en pensa de la compra del Museu del Gas i del projecte del museu, en que vostès, la Montpalau, hi ha de jugar un paper principal?
Quan es va muntar, el Museu del Gas podia liderar la política museística a la ciutat perquè l’edifici modernista i l’espai donaven per estar al capdavant i arrossegar els altres perquè es posessin les piles i millorar el pressupost en cultura. Els cervells grisos del museu havien estat la Maria Marín, que per un temps en va ser la directora, i l’arquitecte Dani Freixes, al servei del director de la Fundació Gas Natural, Pere Fàbregas. Era un museu petit, però de nivell. Malauradament va durar poc temps. A la Maria Marín no li van renovar el contracte i van nomenar directora a l’Eva Buch que havia guanyat el concurs i venia del Museu de Montserrat. L’Eva no es va integrar a la ciutat i va fer el que li era més fàcil: no fer soroll i fer el mínim.

Quan Naturgy compra Gas Natural tanquen l’edifici i el posen a la venda. Es podria haver reclamat des de l’Ajuntament una cessió o una contrapartida, que tampoc no hauria estat gratuïta segurament, perquè hi havia el famós conveni de requalificacions del carrer Buxeda. En un moment donat, amb el Manel Larrosa vam redactar una proposta de centre que aplegués la Montpalau i la impressionant col·lecció de mostraris conservats al Museu d’Història i que cataloguen els membres de l’Associació de Professionals i Amics del Tèxtil de Sabadell. La nostra proposta, que vam anomenar STIM, Sabadell Teixit i Moda, va ser recolzada pel Josep M Benaul, el Josep Bombardó i la Núria Aymerich, secretària general del Gremi de Fabricants. En aquest context de l’STIM, un dia, des del Gremi ens van organitzar un dinar just per parlar de la Montpalau, i havien convidat també al llavors alcalde Maties Serracant, i en la conversa ell va dir que li havien ofert el Museu del Gas, no sabem en quines condicions, i gratis segur que no venint de Naturgy, però tant l’Anna Maria Casanovas, com jo, vam pensar, agafa’l que ja te l’omplirem nosaltres! Però no va passar res ni ningú es va mullar.

[En el mentrestant, i al marge de Sabadell, la Fundació Antoni de Montpalau ha anat creixent. El que va començar com una col·lecció de vestits d’alta costura s’ha convertit en un estendard de moda, que ha fet exposicions fins i tot Brussel·les]

Vam començar l’any 2004, i quan vam fer l’exposició Teixint glamour, l’any 2008, a la Casa Arimon, per oferiment del Plàcid Garcia-Planas la iniciativa va ser un èxit. Només en quatre caps de setmana hi van passar 3.000 o 4.000 persones, vam sortir a tota plana La Vanguardia i al Telenotícies de TV3 i al 3/24. A partir de llavors la col·lecció no ha parat de créixer. Hem fet més de 25 exposicions, fins i tot a Brusel·les. Però mai més una altra a Sabadell.

En un moment donat, la família Garcia-Planas ens va oferir Artèxtil per guardar la col·lecció i allà vam poder continuar creixent, vam col·laborar en el documental de Imprescindibles dedicat al Partegaz, que en part es va filmar allà amb material de la Montpalau, vam ser objecte de reportatges a les televisions i a revistes. Però quan Artèxtil es va posar a la venda vam retirar la col·lecció que ja passava dels 5.000 vestits.

I ara on estan?
Repartits per diversos llocs. La col·lecció no para de créixer. Tenim 20.000 vestits, uns 40.000 dibuixos, potser 1.000 barrets, teixits… ho tenim en diferents magatzems que ens han anat deixant. Tenim una manca d’espai crític i necessitem unificar la col·lecció. Fins i tot hem ocupat el magatzem on es guardaven els llibres de la desapareguda Fundació La Mirada, de la que jo també era patró, i que ens deixa una bona amiga, que també havia estat a La Mirada.

En una altra de les reunions del projecte STIM, que es va fer a la Fundació Bosch i Cardellach quan la dirigia el Josep M Benaul, els impulsors de l’anhelat Museu Tèxtil van presentar de nou el seu projecte en el que havien assumit punts de l’STIM, perquè ja feia temps que hi treballàvem amb ells i la Núria Aymerich del Gremi. Quan vaig llegir el document que presentaven vaig sorprendre’m de que la Montpalau no hi constés per a res, i vaig dir ‘Interessa o no a la ciutat’. Llavors el Manel Larrosa, tot i que era un bon defensor de la nostra col·lecció va dir, en sentit realista i coneixedor del tarannà sabadellenc: “ningú posarà el piset al Casamartina”, i el Benaul immediatament va respondre: “doncs jo sí que li posaria, perquè a Madrid van muntar el Thyssen, tot i que ja tenien el Prado!”. El Benaul sempre ens va respectar molt i va veure que la Montpalau podia ser un gran actiu a la ciutat.

En aquest aspecte qui també ho va apreciar van ser el Josep Bombardó sobretot després de la inauguració de l’exposició Moda i Modistes que vam fer al Museu d’Història de Catalunya i que el va impressionar tal com estava plantejada i realitzada. Va ser llavors quan ens va oferir una de les seves naus a la colònia tèxtil de l’Ametlla de Merola, al Berguedà. Li vam agrair l’oferiment però el que nosaltres necessitem és un lloc proper i molt accessible, i es va proposar un espai al semisoterrani de l’ESDI. Vam fer un acord de col·laboració amb l’escola, però amb l’esclat de la COVID i la posterior mort de Bombardó, tot va quedar paralitzat. El Bombardó era la persona clau. El que movia bé els fils i sabia fer-ho. Tenia l’autoritat de fer-ho. Al morir Bombardó vam quedar de nou una mica orfes, que és la situació que sempre hem tingut a la ciutat.

Quan es va formar la nova junta del patronat de l’ESDI, vaig proposar al nou director la idea que jo he tingut sempre de connectar la Montpalau a una escola de disseny, tal com s’ha fet al MOMU d’Anvers o al FIT de Nova York. D’entrada es va rebre amb bons ulls la idea, però a la que es va anar configurant un possible full de ruta des del patronat van deixar clar que volien exposicions però cap espai per magatzem, adduint que l’espai on està emplaçada l’escola tenia un valor de mercat massa alt per destinar-ne una part a magatzem. Vaig respondre que això era com una biblioteca sense llibres i que si no hi havia magatzem buscaria alternatives per una altra banda. En paral·lel, s’estaven preparant activitats per celebrar l’any 2024 com a Sabadell Capital de la Cultura, i va ser llavors quan vaig idear el projecte Sabadell es posa de moda.

Vostè utilitza en aquest punt l’expressió del Cavall de Troia. Per què?
Perquè és un cavall de Troia, que a sobre no havia d’entrar a Sabadell perquè no se’n ha mogut mai. Es un cavall de Troia que no enganyava a ningú, perquè des del primer moment ja deia que a dins el que hi havia eren vestits. Però no el volia presentar sol a l’Ajuntament, perquè no coneixia personalment l’alcadessa ni el regidor de Cultura. Vaig parlar amb la directora de la Fundació Bosch i Cardellach, el Manel Larrosa i la Núria Aymerich. Els vaig presentar el projecte i els va encantar, i llavors els vaig dir que m’ajudessin a presentar-lo plegats.

En aquesta ciutat sempre s’ha d’anar de la mà d’algú?
Sí. I amb prou feines. Depèn de qui siguis. Vam fer la reunió amb l’alcaldessa Marta Farrés i el regidor Carles de la Rosa i tots dos es van entusiasmar. Aquestes tres exposicions del cicle han estat la forma de que Sabadell d’una punyetera vegada vegi que té un potencial molt gran amb la moda. I és que la Montpalau ha estat a tot arreu. Em refereixo al Sabadell institucional, perquè molta gent ens coneix i rebem moltes donacions de vestits de gent de la ciutat. A nivell de la política local, la Marta Farrés ha estat la primera persona que hem trobat que valorés la nostra feina i el gran potencial de la Montpalau.

Tot el que hem fet fora es podria fer a Sabadell. La ciutat ens pot aprofitar i això la Marta i també el Carles ho han sabut veure des d’un primer moment. Els hi estem molt agraïts i confiem plenament en seguir endavant plegats. De totes formes hem continuat demanant un espai de magatzem perquè hem d’unificar la col·lecció. Ja ens toca. Vaig dir que necessitàvem espai i l’alcaldessa ho va entendre i va dir que ens ajudaria. Necessitem 1.000 metres.

Tampoc és una barbaritat. Són 100 metres de llarg per 10 metres d’ample.
No és tant, clar que no! No volem estirar mai més el braç que la màniga. Mai he demanat un préstec. Em vaig comprar un pis a Barcelona, amb 58 anys, i el vaig pagar al comptat, després de dècades d’estalviar. La nostra proposta de quedar-nos a Sabadell com a Montpalau crec que va ajudar l’alcaldessa a valorar la compra del Museu del Gas, i ja hem triat una planta de l’edifici per anar exposant el nostre fons. Però ara cal desplegar també el projecte expositiu en general.

Però al Museu del Gas vostès només tindran exposició, no magatzem. I vostès necessiten el magatzem com aigua de maig, segons diu. On i com tindran el magatzem?
Exactament. Ara se’ns ha ofert un espai no municipal, d’una agència patrimonial, que és una donació, que ja és nostre, però de moment no podem donar més detalls encara. Però ens solucionarà la nostra situació. L’Ajuntament ens ha facilitat el contacte perquè no és de propietat municipal.

On està situat? A Sabadell?
Sí, però per ara no puc donar més detalls. Al seu moment ja ho anunciarem, de moment s’ha de condicionar per poder-hi traslladar la col·lecció.

Què n’opina de projecte Oliu a la Casa Grau i l’anomenat Centre de Cultura?
Doncs que cal veure què passa amb l’OPA del BBVA. Ja veurem. De moment, a l’espera d’això, hem de veure com ens relacionaríem nosaltres amb el Museu d’Història al Museu del Gas i amb la Fundació Banc Sabadell si es dona el cas. Vaig fer un esquema i tinc algunes idees.

Cal dissenyar el projecte. Vol fer-lo vostè?
Cultura està fent coses. El que hem fet nosaltres és anar al Museu del Gas i triar l’espai que la Montpalau voldríem de comú acord amb Cultura. Hem de tenir molt relleu. La Montpalau és, en part, l’esquer per portar gent al museu. Amb el grup de Professionals i Amics del Tèxtil ara la relació és immillorable perquè amb el nostre cicle hem col·laborat plegats i han vist molt clar que tots anem en el mateix tren i ens estimem per igual el món tèxtil. Estem contents amb ells i ells amb nosaltres. A la vegada seguim dialogant amb el món perquè la nostra proposta no és localista.

Quin balanç fa del cicle Sabadell es posa de moda?
Un èxit molt gran. A nivell general tothom està molt content. Hem rebut felicitacions a diversos nivells. Fins i tot la gent em para pel carrer per felicitar-nos per les exposicions i la nostra feina. Ens ha permès demostrar que tot suma, i mira que a vegades això és difícil d’assolir a Sabadell.

Foto portada: l’historiador de l’art Josep Casamartina, al Museu d’Art. Autor: D.Jiménez.