La nit anterior a aquesta entrevista, Barderi l’ha liat. I per bé. No fa ni dotze hores que ha provocat que el presentador del programa Més 324, el sempre seriós Xavier Graset, esclatés a riure sense poder parar. El moment, totalment improvisat, autèntic, de gag, s’ha començat a escampar. “Amb en Grasset tenim molta connexió”, riu, mirant, flipant una mica, com Vilaweb destaca en portada l’atac de riure d’entrevistat i entrevistada, dient que s’ha viralitzat. Al final del dia, sortirà fins i tot a l’APM.

Entremig Barderi (Sabadell, 1969) rep en crocs i roba d’estar per casa aquest digital al seu domicili de La Creu Alta. Viu el seu millor moment literari, després de la seva consolidació entre l’elit de la literatura catalana. Però no ha perdut la senzillesa, fins i tot candidesa de sempre. El seu estil literari emocional és com Barderi és. En aquesta entrevista, feta a la terrassa del seu domicili, ho mostra de nou i presenta la seva darrera obra, La vida autèntica.

Quan vam comentar on fèiem aquesta entrevista, i li vaig dir que si tenia alguna preferència especial, de seguida va suggerir la terrassa de casa. Què simbolitza per vostè?
Primer per un tema molt pràctic. No hi ha trànsit ni soroll. Podem prendre cafè i estem tranquils. Aquí llegeixo moltes hores. És el meu hàbitat natural dins la ciutat. Hi escric també amb el portàtil, però més a l’estiu. A l’hivern tinc un despatx a casa. Vaig variant.

Com escriu? A mà? A ordinador? A raig? Amb esquemes?
En ordinador sobretot. Soc de començar per la pàgina 1 i acabar per la 300. Soc de saber com va la història i saber com acaba. Després afegeixo i suprimeixo coses però soc de bolcar a Word.

D’on prové la seva vocació literària?
De petita escrivia molt. Ho feia per entendre el món, per ordenar-lo. Quan una cosa em feia massa mal havia d’escriure-la per assimilar-la, per entendre-la.

Després vaig tenir la gosadia de presentar-me al Ramon Lull i vaig quedar finalista [any 2007 amb Perdre per guanyar]. Va ser del zero al res. La meva primera vegada. Al quedar finalista del Llull es va interessar per mi l’editora que tinc ara, i ara fem camí juntes.

Vaig començar simplement perquè m’agradava, pensava que podia fer-ho bé. I em preguntava: ‘com puc saber si ho faig bé?’. Perquè el que diu la mare, la tieta i la germana o l’esperit sant no serveix. Per sortir de dubtes em vaig presentar al Ramon Llull. I aquella trucada, quan em van trucar per dir-me que havia quedat finalista la tinc molt guardada. Va ser molt impactant per mi.

Escrivia de petita. Quins records guarda de la seva infantesa?
Un record molt dolent. Era un món molt gris, molt trist, de molt treballar tot el dia. Teníem un bar. Els meus pares eren molt grans. Havien passat la postguerra. No volien que jo estudiés, em van treure d’escola als 14 anys. Em vaig posar a treballar en una fàbrica. Als 18 anys vaig aconseguir entrar a l’Ajuntament. La veritat: perquè l’horari era bo i em permetia anar a la universitat. No en guardo un record gaire bo de la infància. Però entenc els meus pares.  Van tenir la vida que van tenir i van ser els pares que podien ser.

On va estudiar?
Vaig anar a l’escola Miralles-La Salut [ubicada al carrer Sant Pau, ja no existeix]. Per una raó: era l’escola més propera al bar dels meus pares. Així podia anar sola i no m’hi havien d’acompanyar i es podien quedar al bar.

Els meus pares tenien el bar al 124 del carrer del Sol. Bar Pascual. Molta gent de Sabadell recordarà el bar i potser em recorda servint cafès. T’he de dir que conec les persones veient com demanen un cafè. Si vaig a un bar amb algú, segons com demana el cafè penso ‘quin imbècil per favor’.

Com es detecta això?
La gent no fa cap paper en el tracte amb la cambrera. Així que es comporta com és en realitat. Transparent. Potser et fa la pilota i li parla malament a la cambrera. Doncs ja veus com va…

A La memòria de l’aigua parla bastant de la seva infància. És una novel·la bastant autobiogràfica. El darrer llibre, La vida autèntica, comença amb un noi grassonet i que en realitat pateix assetjament escolar. Escriu cartes d’amor per encàrrec dels companys. Però en realitat ho fa perquè s’hi veu obligat. Això també és autobiogràfic?
Diria que no vaig patir assetjament però no era de les nenes populars. Potser recordo algun moment dur als 14 anys a primer de BUP. Em robaven l’esmorzar per grassoneta. L’escena típica de passar pel mig d’un passadís de companys i fan com un arc i van pegant al que passa pel mig també m’ho van fer… bé, potser sí em van fer assetjament jajajaja. Em van treure de l’escola als 14 anys. Amb aquesta edat i sense saber res em matriculo sola a primer de BUP. Com que tenim una casa a Can Feu em van posar aquella adreça i em van posar a l’institut Arraona, on ho vaig passar molt malament. Em vaig sentir molt sola. Vaig caure en un grup una mica gamberru. El meu pare va veure que cada dia venia atonyinada i em van passar dos anys al Vidal i Barraquer en un ambient que no era treballador com el meu. Les classes acabaven a les tres però jo havia de marxar a la una per servir els dinars. I a COU vaig descobrir que existia l’institut nocturn i vaig fer el nocturn. També he estat molt de llegir diaris. A l’institut el portava amagat perquè no em peguessin.

I diu que no va patir assetjament?
El diari era com el signe de l’esnob, la intel·lectual, la setciències… no acabava d’agradar. Jo anava amb el diari i l’amagava ben amagat. Ara m’ha vingut aquest record. Es portava més aviat amagar els llibres i els diaris. No acabava de quedar bé, no acabava de ser popular.

Amb tot ara és una escriptora d’èxit. Com marca el punt de partida familiar, social, en la trajectòria professional però també en el tarannà?
Marca moltíssim. I és bo que ho faci.

Aquells que no érem els més guapets, els més populars ens hem hagut d’esforçar més per caure bé. Has de tenir altres habilitats. Totes les meves amigues postmenopàusiques es pregunten: ‘on ha anat a parar la meva bellesa?’. I jo penso: ‘la meva no ha anat a parar enlloc!’. [riu]. Mai ha marxat perquè mai la vaig tenir [esclata a riure]. Es nota molt qui va ser el grassonet de la classe. Penso que els grassonets, els que no eren tan populars, ho tenen millor per ser persones interessants que no pas els guaperes que en un moment donat tenien molt èxit de joves i de grans no tenen ni mitja conversa.

Vostè escrivia cartes d’amor o en rebia?
No. No rebia cartes de ningú jo jajajaja. Com a lesbiana que soc, imagina el que era fer cartes d’amor a nenes que m’agradaven en el nom de nois que se les acabarien enduent. Allò a més en aquella època era supertabú.

I ara? Com ha canviat la visió del lesbianisme?
No ho sé. No ho tinc clar. Un cop vaig ser a un cicle de xerrades amb en Jordi Petit [un dels primers activistes gais, president honorífic de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya i funcionari de l’ajuntament de Sabadell fins la seva jubilació]. Parlàvem de tot el tema LGTBI. En Jordi explicava moltes coses de la cultura gai: bars d’ambient etcètera i fins i tot parlava sense tabús com el cuarto oscuro. Mentre ell parlava jo pensava: ‘a la vida de les lesbianes el més emocionant que podem fer és veure Ventelplà a les quatre de la tarda’. És una vida molt casolana. Jo visc la meva vida amb molta naturalitat i tranquil·litat.

Quines són les seves referències a l’hora d’escriure? Qui l’ha marcada més?
Milan Kundera em va marcar molt. Carme Riera. Maria Mercè Marçal. I també a nivell filosòfic la Fina Birulés.

La seva trajectòria s’ha accelerat en els darrers anys, amb una certa maduresa vital. A partir de l’any 2017 i del llibre Camí d’anada i tornada amb Emma Vilarasau: guanya el Prudenci Bertrana, fa el comissariat de l’Any Pàmies… allò va ser un abans i un després?
El que marca l’abans i el després és retrobar-me amb Glòria Gasch, la meva editora a Columna. Ella m’havia publicat el primer llibre a Ara Llibres. Va deixar el món editorial durant un temps, perquè estava a Timeout. Quan va tornar a l’edició va coincidir amb el llibre amb l’Emma Vilarasau. I ella em marca l’abans i el després. La Glòria aposta per mi literàriament. És una persona essencial en la meva vida.

Quina és la importància de tenir un bon editor?
Hi ha milers de persones que escriuen millor que jo però a ningú se’ls han mirat prou estona com ha fet i fa la Glòria amb mi. Ella et tria, et treu d’aquella amalgama indiferenciable. El gran problema a vegades és que quan arribem a determinats llocs pensem: ‘soc tan bona que m’ho mereixo’. ‘Amb ells o sense ells hagués arribat igual’. I és mentida: si l’editor no et mira i et treu d’allà, sense una oportunitat no pots arribar enlloc. Mentre ella vulgui sempre estaré al costat de la Glòria Gasch perquè li dec tot. El llibre també és un homenatge a món de l’edició, a ella.

Si la Memòria de l’aigua és la seva novel·la més personal, molt Barderi, què és La vida autèntica?
És la novel·la on trobo la meva millor veu literària. La meva ratificació com escriptora. Ja no tinc la novel·la tap. Tots els escriptors portem una novel·la tap a dins. Allò que necessites explicar perquè ho has viscut, perquè ho tens allà, perquè és la teva història. Si vas a una escola d’escriptura veuràs que tothom vol escriure com a primera novel·la un refregit autobiogràfic. És la història més epidèrmica. A la segona, un cop superada la novel·la tap, has de partir de zero.

Si la Memòria de l’aigua és la seva novel·la tap, què és tot el que va publicar abans?
Assajos per arribar a La memòria de l’aigua. I també una base molt meva reflexiva, filosòfica. Però a La vida autèntica hi ha la meva veu, com em sé expressar millor. A través d’un narrador omniscient que ho veu tot, a través de cada personatge, que fa com una coral de veus. I una cosa que m’agrada molt i que em passa a la vida. Jo no puc anar fent i anar fent i anar fent. Necessito parar i pensar. Doncs al llibre és així: a cada capítol d’acció hi ha un capítol de reflexió. És la meva forma de viure.

La novel·la se centra molt en el pas del temps. Quin seria el seu fons filosòfic?
És una novel·la de balanç de vida, d’adonar-se que la festa té un termini i de plantejar-te què has de fer amb el temps que et queda. Una pregunta que ens fem tots. D’agafar consciència de la mort. Realment volem viure fins el final amb la vida que portem?

L’escenari de fons és la pandèmia.
La pandèmia ha estat una cosa molt literària. Cadascú es va veure obligat a estar a casa, pensava en coses diferents. Tothom va fer coses molt rares: pastissos, cuinava coses que no havia fet mai. Altres recordaven una antiga nòvia, antics amors, feien balanç de vida… La pandèmia em va anar molt bé per donar veracitat a la història que explicava.

I vostè com la va viure la pandèmia?
Amb una certa preocupació econòmica. Recordo un matí en concret. En aquell moment feia moltes xerrades, conferències, tallers, cursos, escriptura creativa, classes de literatura, un curs sobre les escriptores del Nobel, estava a diferents biblioteques, a col·legis professionals, fins i tot a l’Ateneu Barcelonès. De cop i volta un matí del mes de març de 2020 rebo com 60 correus electrònics i tot queda cancel·lat.

I llavors què fa?
Em tanco a escriure. Però aquest és un element on vull ser sincera: la sort és que a casa entren dos sous perquè només amb el meu hagués entrat a la desesperació. Dit això entre els escriptors hi havia com un ambient d’estar contents. De tenir temps per fi: ‘Que bé. Tindrem temps per llegir. Temps per escriure’. No hem patit gaire perquè els escriptors ja estem com malalts d’entrada.

El confinament, el temps, el repòs, han fet millor La vida autèntica?
No pots dir si és millor o pitjor perquè no ho saps. El que sí que puc dir és que m’he despentinat al màxim i no m’he controlat gens. Escriure és molt agradable perquè a diferència de cantar o d’actuar en públic, tu pots deixar-te anar molt en el paper. Després ja revises, mires… i estic molt tranquil·la perquè l’editora s’ho llegeix i alguna part de la novel·la no tira ho treiem. És molt difícil fer el ridícul. Tenim molt airbags que m’impediran la catàstrofe. Per tant, si hi ha totes aquestes proteccions, l’autor té l’obligació de llençar-se amb tot l’ímpetu del món. Un trapezista si va al límit es pot matar. Jo puc anar al límit i no m’estavellaré.

Parlava abans de les preocupacions econòmiques. Amb tot, sent una escriptora d’èxit, amb Columna que és una gran editorial al darrera, amb el Prudenci Bertrana, treballa en una biblioteca, en concret a la del Sud de Sabadell. És voluntari o no es pot viure d’escriure?
El cert és que flipo al veure que publico a Columna. M’emociona. ‘Estic a Columna!’ Que guai. Sobre la pregunta: pots viure sent escriptor sobretot si vas a casa d’un amic, li ocupes el sofà, obres la nevera a la nit i agafes el que pots sense que es noti gaire. Així pots anar fent [riu]. Catalunya és un país petit. Jo podria viure de la literatura? Sí a dia d’avui. Però què és viure? Cotitzar el mínim i tenir una jubilació no t’hi fixis? No marcar de vacances mai? Vull dir que depèn de les expectatives.

Estar treballant a la biblioteca em va molt bé. És una bona feina. Em permet no patir, fer el que vull. Tots els mons tenen pros i contres. Si estic d’autònoma, no puc dir a res que no. Vas molt de bòlit. T’encanta perquè tens una llibertat gran, fas el que t’agrada. Però cotitzes poquet perquè si no, no et surten els números. I a la jubilació tindràs un mal de cap. Aquest país penalitza els autònoms: no t’ho fan fàcil. Al revés.

A la biblioteca has de fitxar, tens un horari, té una vessant molt mecànica: ordenar, catalogar… Tot té pros i contres però tot no es pot tenir. Tot són etapes. Avui estic aquí, demà puc tornar a ser autonòma. Però el més important és que amb 52 anys em sento lliure.

Quants autors en llengua catalana poden viure només de la literatura sense tenir apretures?
N’hi ha un parell o tres i cap d’ells viu només de la literatura. Estan e programes, en tertúlies, fent columnes.

I això parla malament del país o és així a tot arreu?
Això parla molt del patriotisme de veritat. Hi ha països on tinc entès que els escriptors tenen molt més coixí, molt més suport. Entenc que escriure és tan xulo que només faltaria que fos fàcil. I hi ha una trampa: és una feina tan vocacional, tan entusiasta, que fas moltes coses sense cobrar. He fet tants articles sense cobrar res! No és gens fàcil. Jo ara estic molt bé: cobro més que altres autors. La gent ha de saber que molts autors paguen per publicar part de l’edició o es comprometen a comprar part de l’edició o cobren només una part simbòlica.

Ha fet incursions en literatura en castellà. Com van funcionar?
Guanyes més diners. Les persones que entenen del negoci et diuen que publiquis en castellà i autoajuda. De fet el meu llibre més venut és El amor no duele, de Ediciones Urano. Va arribar a Colòmbia i tota l’Amèrica Llatina. I el cert és que vaig escriure en castellà en una època perquè no podia publicar en català. No tenia portes obertes, no trobava editorial. Al final vas on t’estimen. Vaig fer ficció i no ficció. A Ediciones B vaig fer Los arcos del agua i es va vendre molt. Però com deia abans és la meva època pre-Glòria. Al final em vaig retrobar amb la Glòria i on jo em sento més jo és escrivint amb la meva llengua i escrivint literatura. És on em sento més jo i més feliç.

Sempre s’ha definit com a feminista. A La vida autèntica hi ha diversos agraïments però entre ells hi ha el següent: “als homes blancs heteros cis que són bones persones”. Per què ho creu necessari?
És una època que els homes han de tenir una certa desorientació sobretot si estan en algun lloc de responsabilitat. Crec que ser home i tenir un cert poder els ha convertit en subjecte de sospita. És injust. ‘És un tiu blanc hetero que dirigeix’. Al final cal anar més enllà i relacionar-se amb les bones persones una a una. Hi ha moltes coses que han passat que no m’han agradat, per exemple, amb en Lluis Pasqual [director del Teatre Lliure, va acabar dimitint l’any 2018 del càrrec per l’escèndol provocat per diversos testimonis, alguns anòmins, contra les seves presumptes pràctiques professionals d’abús de poder]

El va sortir a defensar. Gairebé en solitari.
En solitari. I li he demanat que em presenti el llibre a Barcelona. Li dec molt també per exemple al Josep Cuní. Creu en mi, aposta per mi, soc coneguda d’ell. És un luxe per mi.

Sóc feminista com la que més. Però feminista inclusiva. El feminisme és tan gran que permet moltes sensibilitats i mirades diferents. Per mi els homes no són sospitosos de res en principi. Actuar al revés és molt perillós. Saps què passa? Que ens podem acabar fent mal també entre les dones. El ‘jo et crec germana’ només s’ha d’aplicar a qüestions sexuals, d’assetjament. Calen processos objectius, democràtics, i no actuar ni jutjar a cop de xarxes socials. No ens podem emprenyar amb algú i tenir el poder de fer una piulada acusant-lo de sexista, aconseguir retuits i generar un clima en contra d’ell.

Les xarxes socials. Tan emocionals, tan instantànies i tan virals però a la vegada tan conservadores que es poden convertir en una nova inquisició.  
Tothom és políticament correcte. Vigila de no dir res per no ser descontextualitzat. No es pot actuar només per murmureig.

I igual que dic això dic també que estic farta del feminisme de boqueta, de grans homes que no els trobaràs una mala paraula, et tracten de forma molt considerada però mai fan un pas al costat per compartir el poder.

El Lluis Pasqual és cert que potser podies tenir mals assajos amb ell. Però molta gent li està molt agraïda de fer les millors obres amb ell. I en canvi pots tenir directors molt considerats que no t’han exigit gens. Estem en una societat molt poc autoexigent. I no hauria de passar res per ser exigent. La meva editora, i és una dona, es pot permetre el luxe de fotre’m canya. Em fot una canya! Em parla directa, clara. Amb una confiança que potser un home ara no es podria permetre. I jo sé que estic en bones mans. Si em foten canya però fan equip amb mi, quin problema hi ha? Som una societat del políticament correctes però anar a veure el fons.

Superficials?
Les coses importants no es valoren. I les intencions són molt importants. Defenso que en un moment donat puguem parlar amb confiança i aixecar una mica la veu o dir-nos les coses clares. Jo valoro molt les crítiques, en faig molt de cas. Què passaria si amb la meva editora anés del pal ‘mi obra mi obra per favor que ningú no me la toqui!’. Sovint estem en una societat molt tiquismiquis on falta maduresa. Una mica de empaque, d’encaixar les coses com són.

Vostè és independentista. No de nova fornada sinó de quan l’independentisme era molt minoritari. Com veu l’evolució del procés i de l’estat d’ànim del país?
El procés ha servit per saber les possibilitats, on som i fer-nos un bany de realitat. De l’1 d’octubre a ara han passat coses. Estic a prop del pensament de la Carme Forcadell. Si ho tornem a fer que sigui per fer-ho diferent. Ho hauríem de fer millor. En un moment determinat no s’hauria d’haver fet la Declaració Unilateral. Europa s’havia manifestat. Espanya s’havia manifestat clarament. Nosaltres sabíem la força que teníem. Era un moment de convocar eleccions. Aquells dies vaig viure situacions molt rares. A casa tothom amb el cava com celebrant la DUI i jo sentint que allò no era veritat.

Què fer ara? S’ha de fer camí però sent conscients que les coses s’han fet molt malament. Espanya hagués hagut de deixar fer una consulta, encara que fos consultiva, per saber ben bé fins on arribava aquest sentiment. Ara estem en una mena d’atzucac. Tothom qui ara vol rectificar una mica se’l defineix com traïdor.

S’hauria d’introduir racionalitat perquè hi ha moltes passions que no van bé i el tema està destinat a generar molta frustració tant si la independència s’aconsegueix com si no. Estem condemnats a una certa frustració constant. e com a societat. Soc una persona que pensa que, si no pot ser, doncs mirem a una altra cosa. No ens enquistem. El present és ara.

Hi ha una cosa molt més important que la independència: l’emergència climàtica. Em preocupa la gent que treballa i és pobre perquè treballar ja no significa sortir de la pobresa. Veure la gent de Globo, nens que si no fos pel menjador escolar no menjarien a casa, la factura de la llum. Fa por i fa pena aquest futur. Els polítics haurien d’estar més l’alçada.

I en aquest context, com veu Sabadell?
És la ciutat més lletja per viure-hi millor. Hi he nascut, hi treballo.

Però ara ha fet molts bolos. Per tot arreu. Capitals de comarca. Ciutats mitjanes. Pobles petits. Vil·les. Quina perspectiva li dona aquest fet?
Que tenim poc orgull de nosaltres mateixos. Ens falta aquella cosa de dir ‘hi ha gent molt interessant aquí, gent que fa moltes coses, que ens hauria de fer satisfets’. Ens caldria més orgull i menys frustració. Políticament Sabadell ha estat un món molt opressiu, ens hem impedit fer coses, ens hem tancat portes.

Però per mi Sabadell és el lloc on visc bé, que estimo. No puc evitar-ho. És com un amor no del tot correspost. M’agradaria que anés més amunt. Com l’escrit del Joan Oliver de la Rambla tan lletja de la qual està enamorat.

Sabadell és una ciutat que a vegades és avorrida, a vegades és difícil, a vegades és tonta, a vegades és complicada, i a la vegada te l’estimes amb bogeria. Només em sento a casa a Sabadell, que també fot. Cada dia agafar el tren, marxar fora, sentir-te bé però necessites tornar a la llar. No sé que té. Sabadell és com una mena de mare. La mare, que no l’aguantes i li dius de tot. Però que no te la toquin. Aquesta seria la idea.

Per acabar del tot, ara està en promoció però a part de fer-se viral amb el Xavier Grasset, què té entre mans?
Aquesta pregunta és…

Tòpica?
És horrorosa! Acabes de publicar. Estàs exhausta. Acabes d’acabar un llibre i ja hi ha una certa pressió pel següent. Estem lligats a produir constantment. La veritat és que a l’acabar la novel·la li vaig dir a la Glòria que necessitava uns anys per no fer res més, que estava buida… i l’endemà la trucava per una idea. En el fons no podem parar. És el que ens dona la vida. Tinc idees. Penso coses. Necessito escriure. La passió no ha disminuït. L’únic que vols és fer-ho millor, no repetir-te, intentar ser honesta i cada cop que publiquis un llibre aspires a que no li caigui de les mans al lector. Que digui: ‘està bé’. Tampoc vull fer productes resultons: ‘Aquí tenim els ingredients. Una mica de sexe, una mica de no sé que i ja tinc el producte fet’. No vull ser una escriptora així. Són fórmules que funcionen. Saps que el pa amb tomàquet i formatge funciona. Però si vols entrar per altres camins no val. M’agrada molt posar reflexió filosòfica, densitat emocional, parlar de coses que normalment queden més silenciades. El més important a l’hora d’escriure no només és interessar als altres sinó continuar-te interessant a tu mateixa. Si no, a què juguem? Si fes una cosa que és una còpia de l’anterior, la primera en avorrir-me seria jo. I com tampoc ens fem milionaris amb el tema, si no m’aporta res, no ho faig.

Fotos: David B.