Foto portada: Santi Vila. Autor: David Chao.

Santi Vila, historiador i polític: “Una mica sí que he fet de boc expiatori”

Santiago Vila i Vicente, nascut accidentalment a Granollers, el 15 de març de 1973, però criat i format a Figueres, és Doctor en Història Contemporània. Ha estat alcalde de Figueres i conseller de Territori i Sostenibilitat, Cultura i Empresa i Coneixement. Des de gener de l’any 2018 és director general d’Aigües de Banyoles i des de febrer de 2018 articulista d’opinió a La Vanguardia. En el judici del procés va ser condemnat pel Tribunal Suprem a una multa de 60.000 euros i una altra d’inhabilitació especial d’un any i vuit mesos per desobediència.

L’entrevisto a la Llar del Llibre, dijous passat, on va vingut a presentar, amb Lluís Recoder, ex alcalde de Sant Cugat i ex conseller de la Generalitat, el seu darrer llibre Vida plena, vida bona. Pensament i creativitat des de la llibertat, l’ètica del dubte i la compassió (Libros de Vanguardia, 2021).

Des de que va abandonar la política activa, ha escrit el llibre D’herois i traïdors. El dilema de Catalunya, atrapada entre dos focs (2018) i Vèncer i convèncer. Del banc dels acusats al compromís amb la reconciliació (2020). En aquest darrer llibre canvia de registre. Què ha volgut exposar en aquesta obra?
Aquest és un llibre que molts expolítics s’han sentit en la necessitat de fer. Molts expolítics, quan pengen les botes, senten la necessitat de dir: ‘Ha valgut la pena tot això?’ No és ben bé un llibre de memòries, sinó de dir: ‘Jo que he viscut tat intensament, em pregunto. Què és el que fa que una vida valgui la pena ser viscuda?’. Doncs és una vida en què ets la millor versió de tu mateix. Això t’ha de permetre ser feliç i viure en un entorn de justícia. Com podríem intentar ser feliços, si el veí del replà de casa no arriba a final de mes? El llibre reivindica que la vida val la pena viure-la, sempre. El llibre reverencia a la vida, però, perquè una vida sigui plena, has de procurar ser feliç en un entorn de justícia.

Foto portada: Santi Vila. Autor: David Chao.

L’any 2017 va obtenir el doctorat amb una tesi sobre Sardà i Salvany que resumidament ha estat publicada per la Fundació Joan Maragall i Viena Edicions. Arran d’aquest treball, ha de ser un gran coneixedor de l’ambient polític, social, cultural fins i tot espiritual del Sabadell a cavall entre els segles XIX i XX. ¿Per què creu que Sabadell va ser un dels focus de l’integrisme catòlic català en una ciutat industrial, a diferència de Vic o altres zones de la Catalunya interior?
Aquest tema és interesantíssim. Efectivament, Sabadell, al darrer terç del segle XIX, és la Manchester catalana, és un motor de progrés, de transformacions, de canvis. Segurament per això hi ha una sèrie de contradiccions per canvis molt accelerats que generaren una gran reacció.  Això va passar no només a Sabadell, però a Sabadell hi ha una figura extraordinària que és Fèlix Sardà i Salvany. De jove pateix molt la experiència del sexenni revolucionari, de la Primera República, quan, per citar-lo literalment, “els capellans eren perseguits com a conills”. Aquesta experiència el marcarà sempre. És un home molt talentós. No només feia apostolat catòlic, era prevere de beneficiat, aquí a Sant Fèlix. També era propagandística catòlic i serà el primer. Hi ha un frase molt bonica, seva, on diu que defensarà “lo viejo a lo moderno”. Què volia dir amb “lo moderno“? Fer periodisme, tenir diaris i revistes, llibres de combat per influir en la opinió pública. Això passa aquí a Sabadell. Amb llibres com Liberalismo es pecado que, com sap, donaran la volta al món. O en la seva tasca en l’Acadèmia Catòlica o en la residència d’ancians.

Vostè es defineix com catalanista no nacionalista. Ens podria explicar què vol dir exactament amb això?
Jo sempre he estat molt incòmode en la idea nacionalista. El ciment que forja una nació ha de ser el patriotisme constitucional o per dir-ho així, l’amistat civica. Uns drets i deures que ens obliguen i alhora ens donen seguretat.

Aquests és el plantejament de Kant?
Totalment kantià. En canvi, el nacionalisme per definició apel·la al sentiment i l’emoció i no tant a la raó. Per a mi, catalanisme és com el patriotisme. Catalanisme és estimar la terra dels pares, és estimar la llengua, la literatura, els teus orígens. Jo sóc catalanista perquè sóc català. Però, políticament, el ciment no ha de ser nacionalista. El ciment ha de ser el patriotisme cívic.

Vostè va iniciar la seva militància a ERC al 1991 a Figueres. Tanmateix, va abandonar el partit i va ingressar en Convergència. A les seves llistes fou elegit regidor al 1999 i alcalde al 2007. Quins foren els motius d’aquest desplaçament?
No vaig ser candidat ni alcalde ni regidor per Esquerra.  Sí que vaig ser militant d’ERC. Eren els anys en que encara estudiava la carrera. Va ser el moment, ara estem fent prehistòria, d’aquell enfrontament tan terrible entre Carod-Rovira i Puigcercós. En aquells moments, a l’agrupació local de Figueres. només hi havia dos regidors i un era d’un bàndol i l’altre de l’altre. Hi havia un conflicte molt lleig. Era una agrupació local molt petita, jo era estudiant universitari que m’havia fet militant d’Esquerra per compromís amb la ciutat…Vist el panorama, vista la incapacitat d’asserenar tot allò, recordo que el meu director de tesi, un professor molt amic meu, em va dir: ‘dedica’t a la carrera acadèmica i centra’t en el que has de fer’. Discretament, sense haver tingut mai cap càrrec públic, vaig abandonar la militància i me’n vaig anar a allò meu. Al cap d’un temps vaig incorporar-me com a independent amb una llista de Convergència on jo era, per dir-ho així, l’aportació progre.    

Foto portada: Santi Vila. Autor: David Chao.

Entre 2007 i 2012 va ser alcalde de Figueres. Quines lliçons va extraure d’aquesta experiència?
El càrrec d’alcalde és el més bonic al que pot aspirar un polític. Combina molt harmònicament, el projectisme; és a dir, el llarg termini: l’ordenació del territori, el planejament… amb la vida quotidiana i amb les coses més concretes. A quina hora recullen les escombraries? A quina hora s’obre l’enllumenat a la nit? Està neta o està bruta la ciutat? Aquest combinat de conèixer a la gent, que són els teus veïns, i alhora fer de projectisme… el càrrec d’alcalde és el que millor ho combina.

En unes declaracions seves a l’inici del procés, deia que el govern català s’havia construït un relat engrescador en clau independentista per combatre el desgast i el malestar provocat per les retallades, com es manifestà al 15M. Se’n penedeix? Podria ampliar aquella observació?
Això ja ens queda molt lluny. Jo, el que venia a dir, era que la resposta sobiranista i la resposta del moviment del 15M eren respostes diferents a una mateix malestar. Una sensació de fatiga de la ciutadania que no trobava en els partits convencionals la sortida a una exigència de regeneració ètica, de tornar a conciliar progrés econòmic i progrés moral. Aquest desengany es va canalitzar en el moviment del 15M, arreu de les ciutats espanyoles, i a Catalunya va prendre la forma sobiranista. Son dues cares d’una mateixa moneda que respon a un desengany de la gent que diu: ‘Ja no crec en el sistema’.

En els moments més calents del procés sobiranista vostè va formar part del govern presidit per Carles Puigdemont. En el seu llibre, D’herois i traïdors, assenyala els 10 errors del procés sobiranista. Al seu parer quin d’aquests va ser el més greu? Des de llavors n’afegiria algun més?

Si parlem d’errors, per part de les autoritats espanyoles creure que la democràcia només és Estat de Dret i el compliment de les lleis. Per part de les autoritats catalanes, creure que la democràcia és només anar a votar. Són les dues coses. No pot ser que la democràcia s’emporti pel davant l’Estat de Dret, que és font de seguretat; però no pot ser que l’Estat de Dret ofegui la democràcia, que és el dret a la reforma continua, el progrés.

El fet que abandonés el govern un dia abans de la proclamació d’independència ha alimentat crítiques molts dures des de l’independentisme. Vostè va manifestar la seva indignació pel “sectarisme” del president Torra que va negar-li el suport judicial en el cas de retorn de les obres del monestir de Sixena pel que estava imputat. Se sent vostè maltractat pel moviment independentista? Podria dir-se, irònicament, que vostè li ha tocat encarnar el paper de traïdor que potser necessitava el moviment?
Una mica sí que he fet de boc expiatori. Tinc molts bons amics independentistes. També tinc amics independentistes que m’han decebut, però tinc molts bons amics independentistes. Ara, en relació al tema de Sixena, ja que m’ho pregunta, el propi president de la Generalitat o la consellera de Cultura m’han trucat manifestant-me el seu afecte i el seu suport. Aquell ambient del govern Torra no té res a veure amb l’ambient del govern actual.

És cert que lehendakari Urkullu feia de mediador entre els governs espanyol i català? És cert que si Carles Puigdemont hagués convocat eleccions, Rajoy no s’hauria aplicat el 155?
Tota la versió del lehendakari Urkullu està documentada a l’Arxiu Tarradellas al monestir de Poblet i  l’arxiu del PNB. Per tant, això ja és ciència. És només una qüestió de voler estar informat o no. Què hauria passat si….Això és història contrafactual. Jo crec que, efectivament, si nosaltres haguéssim convocat eleccions, no ens haguessin suspès l’autogovern. Però el valor de la meva opinió la dona vostè.

Foto portada: Santi Vila. Autor: David Chao.

Quina és la seva relació amb Puigdemont? Què pensa del Consell per la República?
La meva relació amb ell és amical. Bona en el terreny personal i totalment discrepant en el terreny polític. Amb ell parlo periòdicament, l’he anat a visitar en diverses ocasions a Brussel·les, però políticament discrepo.

Quin seria el punt de major discrepància amb Puigdemont?
Totes les aspiracions són legítimes. La aspiració a la independència és ben legítima, però les coses s’han de fer amb amplíssimes majories i respectant les lleis.

Vostè coneix molt bé el món de Convergència i els seus diversos avatars. Què pensa de l’operació de reagrupament de diversos sectors del catalanisme no independentista al voltant de Centrem?
Que els honoraria si són generosos i són capaços d’aglutinar esforços. D’alguna manera, convergir i retrobar-se tots. Perquè finalment s’hi assemblen molt tots. S’ha de ser molt llest per saber-los distingir.

A vostè li faria gràcia tenir un paper en aquest projecte?
Això no m’ho he plantejat, però sí que ho celebraria si fossin capaços d’això. Segur que moralment els recolzaria, segur.

Quina és la seva valoració de la taula de diàleg entre els governs central i autonòmic? Què podem esperar d’ella?
Crec, i li dic molt sincerament, que el crèdit de Pedro Sánchez en aquesta legislatura s’ha esgotat amb els indults. No en sortirà res més d’aquí. A la vinent legislatura, veurem. Però en aquesta difícilment sortirà res més que els indults, que ja és molt. Aquí ho valorem poc, ras i curt, però a Espanya li ha costat un desgast molt gran. De la taula de diàleg, en aquesta legislatura, més enllà dels indults, poca cosa en traurem.

Quines són les perspectives del moviment independentista un cop fracassada la via unilateral?
L’independentisme té una carta per jugar que podria ser la seva sort o la seva creu. Aquesta carta és que malgrat tot, segueixen mantenint el govern de Catalunya. Si acrediten que, a més a més del seu ideari, són bons gestors ampliaran la base de suports. La cosa canvia si la gent veu que els millors governants són els independentistes. La gent tampoc té tants prejudicis, votar una cosa o a una altra com es va veure en el seu moment. Ara bé, això és una arma de doble fil, perquè si, efectivament, quan governen només fan disbarats, el desengany augmentarà i cada vegada hi haurà menys gent que els recolzi. Per tant, tenen una carta bona, que és que governen, que malgrat tot no han perdut la Generalitat de Catalunya, malgrat tot. Home, doncs que aprofitin per ampliar la base, gestionant bé.

Avui s’ha esclatat la guerra a Ucraïna. Què opina de les informacions d’un diari tant influent com The New York Times sobre les contactes entre Josep Lluís Alay amb el govern rus en el moments àlgids del procés?
Ho desconec. No en tinc cap coneixement. Però sí que puc donar fe que mai de la vida, en seu de Govern, es van tractar aquest tipus de qüestions.  

Comments are closed.