Sardá i Salvany (a la porta) en un berenar amb les germanetes, l'any 1912. Autor: F.Casañas

‘Història de Sabadell’: Fèlix Sardà i Salvany (1841-1916), l’apòstol de l’integrisme

Aquí tracem una semblança de la vida i obra del sacerdot sabadellenc, que va exercir una enorme influència en el pensament catòlic de la seva època a Catalunya, Espanya, Llatinoamèrica i Europa.

Fèlix Sardà i Salvany va néixer a Sabadell el 23 de maig de 1841. El seu pare, originari de Sant Llorenç Savall, va morir als 60 anys després de regentar un negoci tèxtil, herència del seu pare, que va anar a menys i va acabar treballant pels ferrocarrils. La seva mare va morir molt jove als 43 anys i estava emparentada amb els Oller de Manresa amb títol nobiliari.

Després de cursar els estudis primaris als Escolapis de Sabadell, ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona, regit pels jesuïtes, on fou condeixeble dels futurs bisbes catalanistes Morgades i Torras i Bages. El 1864 es llicencià en Teologia al Seminari de València, després de ser ordenat sacerdot va cantar el 1865 la seva primera missa a Montserrat. Aquest mateix any va ser exercir de catedràtic de llatí i humanitats al Seminari de Barcelona fins el seu tancament arran de la Revolució Gloriosa (1868). Llavors tornà a Sabadell, on s’incorporà a la parròquia de Sant Fèlix, on havia estat batejat. Va completar la seva formació estudiant Dret i llicenciant-se en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Posteriorment, va ser proposat en tres ocasions per ser elegit bisbe que mai va acceptar.

Justament, l’impacte de la Revolució Gloriosa i de l’empenta del laïcisme i de l’anarquisme en el moviment obrer local van portar-lo a esdevenir en un ardent escriptor i polemista en defensa de l’integrisme catòlic amb una enorme influència a Espanya, Llatinoamèrica i Europa, particularment arran de la publicació el 1884 de l’opuscle El liberalismo es pecado. Sardà i Salvany fou molt conscient que, per combatre les idees liberals i democràtiques, els catòlics havien de mobilitzar-se, participar activament en la vida pública  i lluitar contra ells amb les seves mateixes armes. Així si els laics disposaven de diaris i revistes, associacions cíviques i culturals, mutualitats, partits i sindicats… els catòlics havien de tenir els seus.

Asil fundat per Sardá i Salvany, on va morir. Autor: Marcos Brosel / Viquipèdia
Asil fundat per Sardá i Salvany, on va morir. Autor: Marcos Brosel / Viquipèdia

En aquesta línia va crear la primera mutualitat obrera que finançà amb el seu patrimoni i amb les quotes dels treballadors. El 1882 fundà la Caja de Socorros per tal que els malalts pugessin comprar medecines. A partir de 1898 impulsà el Bazar del Pobre i el Asilo de las Hermanitas de los Ancianos Desamparados que començà a funcionar el 1905 en una casa de la seva propietat al carrer Sant Joan 9-11 on ara hi ha una residència per a la gent gran i on va residir els darrers anys de la seva vida. A més, per combatre políticament a republicans i anarquistes, fou l’ànima de la secció local del Comité de Defensa Social fundat el 1903 a Barcelona, finançat per la burgesia i amb el suport de l’Església,  concebut per a “defender a la sociedad de los peligros que amenazan destruir su existencia representados principalmente por el anarquismo, la pornografía y la blasfemia”.

L’Acadèmia Catòlica

La seva aposta més important fou l’Acadèmia Catòlica, com a centre d’educació i de propaganda, que va constituir-se el 28 de desembre del 1870 sota la primera denominació de Juventud Católica de Sabadell i com a resposta a l’eclosió de l’associacionisme democràtic, republicà i obrer a la ciutat.

L’objectiu de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell fou fomentar la propaganda catòlica en tots els seus sentits i manifestacions. Els seus primers socis, uns 150, pertanyien a classe alta i mitjana de la ciutat, sobretot industrials, professionals liberals i quadres entremitjos com encarregats i tècnics. Entre ells hi trobem els representants de la burgesia més conservadora com els Argemí, Gorina, Turull, Casablancas, Casanovas o Joan Sallarès que arribaria a presidir la patronal catalana Fomento Nacional del Trabajo.

L’Acadèmia va tenir un paper mot important en la vida social de la ciutat. Així organitzà debats públics, escola de catequesi, diverses publicacions, romeries anuals a Montserrat, assistència a actes de culte, auxili als socis en cas de malaltia, “diversions honestes” per a les famílies… A partir del curs 1882-1883 s’implementaren classes nocturnes gratuïtes per contrarestar la creixent influència de les escoles laiques. Tot això sense descuidar la selecció de candidats catòlics a les eleccions municipals.

L’Acadèmia disposava d’un local propi al carrer Sant Joan amb una gran sala d’actes, al costat d’un altre on s’ubicà el cafè i el billar, degudament reglamentats, biblioteca i una taula amb diaris. A més comptava amb un teatre familiar, secció coral i dramàtica amb piano i harmònium per actuacions musicals. Cada quatre mesos publicava un butlletí per a donar compte de les seves activitats.

El socis havien de pagar una petita quantitat en el moment d’ingressar i un exigua quota mensual que el 1907 era d’una pesseta. Els membres es comprometien a respectar el reglament de l’associació on s’insistia en seguir una conducta cristiana, així com l’obligació de participar en les quatre comunions generals a l’any i assistir a les processons de Setmana Santa.

Sardá i Salvany
Sardá i Salvany

Totes les activitats de l’Acadèmia estaven supervisades per un sacerdot consiliari, que fins el 1916 fou el mateix Sardà i Salvany, i estava regida per una Junta Directiva que es renovava cada dos anys. Malauradament, la documentació per reconstruir amb detall la vida de la societat fou destruïda a la Guerra Civil.

L’exemple de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell -per combatre la influència republicana, socialista i anarquista- s’escampà per tota Catalunya i Espanya. Només al Principat es fundaren acadèmies a Barcelona, Girona, Terrassa, Manresa, Reus, Berga, Granollers, Badalona, Vilanova i la Geltrú, Cambrils, Martorell i moltes més localitats.

El liberalismo es pecado

Sardà i Salvany fou un escriptor i periodista infatigable que publicà milers d’articles i uns 200 opuscles, la majoria en castellà i alguns en català. Tant és així que se’l va conèixer a l’època com el Balmes del Vallès. Entorn als seus escrits, redactats en llenguatge popular i assequible, es va generar una sanejada empresa editorial (Tipografia Catòlica) i van tenir una enorme difusió als seminaris d’Espanya i Amèrica del Sud.

A més va ser el fundador, i durant 40 anys el director, de la influent Revista Popular (1871), un setmanari il·lustrat i curosament editat, amb l’objectiu de divulgar el catolicisme entre les classes populars. La publicació de gran èxit va rebre el suport explícit dels papes Pius IX, Lleó XIII, Pius X i Benet XV per la seva tasca en favor de l’Església.

Ara bé, l’obra que va donar-li fama internacional fou El liberalismo es pecado que gaudí de vuit edicions en pocs mesos i que al 1906 ja arribaven a més de 70. A més fou traduïda al francès, italià, anglès, portuguès, alemany, hongarès, llatí, català i euskera. L’opuscle de 218 pàgines està considerat com la Bíblia de l’integrisme catòlic. Sardà i Salvany va haver de vèncer diverses dificultats per publicar-lo per part dels medis eclesiàstics de Madrid, Catalunya i Roma. Malgrat el gran èxit immediat de l’obra i el suport dels bisbes integristes, es va desfermar una gran polèmica des dels sectors moderats de l’Església espanyola i catalana davant la seva violència verbal i les seves postures intransigents. Així el canonge de Vic, Celestino de Pazos, publicà la rèplica Proceso al integrismo. Refutación de los errores que contiene el opúsculo del Sr. Sardà y Salvany (1885). L’afer va arribar a Roma que, el 1887, va fallar en favor del sacerdot sabadellenc i amonestà al canonge vigatà:

Su autor D. Fèlix Sardà y Salvany merece alabanza, porque con argumentos sólidos, clara y ordenadamente expuestos, propone y defiende la sana doctrina en la materia que trata”.

Des d’aleshores l’opuscle fou utilitzat com a referència obligatòria del clergat integrista internacional contra el liberalisme i la democràcia i el seu autor objecte de nombrosos homenatges.

La tesi central del llibre rau en què el liberalisme, descrit com una malaltia, és l’error absolut. El cristià ha d’estar atent per no contagiar-se; per tant, ha d’evitar llegir premsa i llibres d’aquesta ideologia que ha de combatre amb totes les seves forces. Sardà i Salvany carrega contra aquells catòlics que transigeixen amb el règim liberal que nega la supremacia absoluta de Crist Rei sobre els individus i les societats. Al seu parer no es pot ser íntegrament catòlic sinó s’és íntegrament antiliberal. L’aspecte més polèmic de l’obra radica en la seva defensa de la intolerància religiosa i la transmutació del principi d’amor al proïsme per l’obligació de “disgustar y ofender al prójimo” fins arribar a l’assassinat en la lluita contra unes idees producte de la Revolució Francesa:

El amor que se debe a los hombres como prójimos, debe entenderse como subordinado al que tenemos todos a nuestro Señor. Por su amor y servicio, pues, se debe (si es necesario) disgustar a los hombres; se debe (si es necesario) herirlos y matarlos (…) Así en guerra justa, como se hieren y matan hombres por el servicio de la patria, se pueden herir y matar hombres por el servicio de Dios”.

En principi, Sardà i Salvany va manifestar la seva simpatia per l’incipient moviment catalanista, com a guardià de la tradició, i va defensar la catequesi en llengua catalana. Tanmateix no dubtà en condemnar-lo quan va copsar les seves vel·leïtats amb el liberalisme:

Tot liberalisme és pecat, i és pecat en tot i qualsevol idiomes am que es vulgui disfressar-lo, l’enemic mortal de la societat cristiana, tindrem senyors i amics meus, un Liberalisme catalanista (…), lo qual vol dir netament que farem d’aquí endavant la guerra als drets socials de Cristo en català, aixís com que antes ho fèiem en llegua forastera”.

Conseqüent amb aquest plantejament va criticar amb duresa el Compendi de la Doctrina Catalanista, aprovat pel Centre Catalanista de Sabadell i la Unió Catalanista el 1894, per no tenir en compte el cristianisme, “alma de nuestra nacionalidad”. Així mateix va condemnar les bases liberals de la Solidaritat Catalana (1906-1908) que pretenia imposar un catalanisme “divorciado de los principios de la religión verdadera”. En aquest sentit, va proposar la unitat dels catòlics espanyols de totes les tendències (carlins, alfonsins i integristes) per a formar junts un gran moviment de “Solidaritat Catòlica” d’abast espanyol.

El llegat reaccionari

Fèlix Sardà i Salvany va morir el 2 de gener de 1916. La premsa catalana i espanyola van fer-se ressò àmpliament de la seva figura. Els actes necrològics en la seva memòria van perllongar-se durant les setmanes següents. El 18 de gener es celebraren a Sabadell els funerals amb una massiva assistència de públic. El 3 de febrer, per iniciativa de diverses associacions catòliques i revistes religioses de Barcelona, s’oficià a la Catedral un solemne funeral.

El 14 de abril del 1931, proclamada la Segona República, la placa commemorativa de Sardà i Salvany instal·lada a l’ajuntament de Sabadell durant tota la dècada anterior, fou simbòlicament retirada. De fet, la Carta Colectiva de l’episcopat espanyol (1 de juliol del 1937), que transmutà la Guerra Civil en una Creuada en defensa del catolicisme, fou una iniciativa dels seus deixebles, els cardenals catalans Isidre Gomà i Enric Pla i Deniel.

El maig del 1941, la commemoració del centenari del natalici i del 25è aniversari de la seva mort, serviren a l’ajuntament de Sabadell, presidit per José Mª Marcet, per organitzar una sèrie d’actes d’homenatge a la seva figura. El restes mortals de Sardà i Salvany foren traslladats al passadís central de l’església de Sant Fèlix on encara romanen i se celebraren diversos oficis funeraris. El 23 de maig, l’Ajuntament reunit sessió extraordinària va aprovar, amb l’únic punt en l’ordre del dia, la reposició de la seva làpida commemorativa.

Els actes comptaren amb l’assistència del Capità General de la IV regió militar, Luis Orgaz Yoldi, del Governador Civil, Antonio F. de Correa Véglison, i  del Governador Apostòlic de la diòcesis, Miguel de los Santos Díaz de Gomara. A més, van gaudir de l’adhesió, via telegrama, del general Franco qui, a la seva visita a la ciutat el 27 de gener del 1942, va assistir a un solemne Te Deum a l’església de Sant Fèlix on va retre homenatge a Sardà i Salvany en una clara reivindicació del seu paper com ideòleg del nacionalcatolicisme.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Volums II i III, Edicions Riutort, Sabadell 1977 i 1978.
MASJUAN, Eduard. La ecología humana del anarquismo ibérico. Icaria Editorial, Barcelona, 2000.
MOLINER PRADA, Antonio. Fèlix Sardà i Salvany y el integrismo de la Restauración. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2.000.
SARDÀ i SALVANY, Fèlix. El liberalismo es pecado. Pagès Editors, Lleida, 2009.
VILA i VICENTE, Santi. De Torras i Bages a Pujol, o la deconstrucción de un sustrato integrista común en Cataluña en Nacionalismo catalán: mitos y lugares de memoria Jordi Canal (coord.)  Historia y Política,  n. 14, diciembre 2005.

Foto portada: Sardá i Salvany (a la porta) en un berenar amb les germanetes, l’any 1912. Autor: F.Casañas