Agustí Bordas, assessor del govern canadenc: “l’independentisme s’ha fet estructural a Catalunya”

El sabadellenc de 38 anys Agustí Bordas i Cuscó, resident a Otawa (Canadà) des del 2003, és gestor de Política Energètica entre la Federació Canadenca i Àsia més Llatinoamèrica. Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i militant de Convergència Democràtica de Catalunya des de 1997, va impartir el 27 de desembre la conferència titulada Arguments pel Sí&Sí, organitzada per l’Associació Sabadell Memorial.

Sobiranista convençut, va desgranar els arguments a favor de la independència de Catalunya amb expressió pausada i reflexiva, palesant els seus grans coneixements sobre les institucions i els escenaris internacionals fonamentals per decidir sobre aquesta qüestió.

Com valora els posicionaments de representants la Comissió Europea en el sentit que la independència de Catalunya implicaria la sortida de la Unió Europea?

Quan un es llegeix els tractats que regeixen la Unió Europea no hi ha una explicació específica sobre els protocols d’ampliació interna. Catalunya actualment és part de la Unió Europea i el que es pressuposa per part dels qui s’oposen a l’Estat català és que Catalunya sortiria. De fet hi ha hagut declaracions contradictòries a nivell de la Comissió Europea tant de comissaris com del president de la Comissió en aquest respecte, ara sembla que hi ha un missatge coherent en aquesta direcció. No correspon a la Comissió Europea determinar el que s’esdevindria en aquesta situació. L’intèrpret dels tractats és el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Luxemburg; per tant, el que pugui dir un comissari té una credibilitat molt limitada, sobretot si tenim en compte els precedents com en el cas de Croàcia i Eslovènia, on primer es va dir que no reconeixerien aquests països i després ho van fer. Si arriba el moment en què s’hagin de pronunciar ho haurà de fer el Tribunal Europeu.

Agustí BordasAleshores a què atribueix les declaracions tan contundents als respecte, la darrera de [Herman] Van Rompuy [president del Consell Europeu]? Es tracta de la pressió diplomàtica del govern espanyol?

Els estats-nació europeus no tenen cap interès en que hagi més complexitat a nivell intern. Saben, a més a més, que hi ha estats fràgils, com per exemple Bèlgica, on hi ha la seu central de moltes institucions europees. Tens Flandes, un país que té un moviment sobiranista molt important. Per tant, que Escòcia pugi separar-se del Regne Unit és vist com un procés complex, és més feina. I el mateix té a veure amb Catalunya. Quan en un primer moment, l’any 2012, va haver-hi la primera manifestació no es va mullar massa gent a nivell europeu, va ser sobretot a partir de la Via Catalana per la Independència, amb una participació massiva, que va ser una mica com un despertador. Jo sé que a nivell de la diplomàcia espanyola es van espantar, va haver molta inquietud i van demanar ajut. Per tant, no és sorprenent que la Comissió, que respon als interessos dels estats-nació, hagi agafat aquesta posició. Perquè tampoc els obliga a res, ells no són els interlocutors amb opinió d’autoritat en aquest afer.

Com valora que Israel sigui l’únic Estat sobirà que s’ha mostrat favorable a la independència de Catalunya? És l’estat d’Israel un model per a Catalunya?     

En un moment va haver algunes repúbliques bàltiques que van mostrar una certa comprensió i que després van haver-se de retractar. Desconec específicament el plantejament que ha seguit Israel en referència a aquest tema, sí que crec que no cal barrejar el que pugui ser el conflicte israelià-palestí amb la situació catalana. Són situacions molt diverses. El que sí que li puc dir és que un cop hagi un Estat català, si així ho volen els ciutadans catalans, hi haurà reconeixement internacional. Sense un reconeixement internacional la independència no arribarà enlloc. Si hi ha aquesta mena d’entesa, sintonia amb altres Estats que ja existeixen em sembla que és positiu, però també em sembla que no es faran públiques fins que hi hagi un pronunciament democràtic ferm.

En els processos d’independència de Iugoslàvia, Eslovènia i Croàcia tenien el suport d’un gran potència com Alemanya, en els cas de Kosovo i Macedònia va ser els Estats Units. Sembla que Catalunya no tingui un padrí internacional com aquests. Què en pensa d’això?

Jo que crec que no es posaran les cartes al damunt de la taula fins que veritablement els catalans s’hagin mostrat, mitjançant un sistema reglat, a favor de la democràcia i a favor de la independència. Per què avançar-se a una situació hipotètica? És la realpolitik. Recordi que els estats tenen interessos i aquest són permanents, però les lleialtats no són necessariament permanents, els interessos sí. Per què s’haurien de mullar ara si encara el poble català no ha tingut l’oportunitat de validar aquesta opció de forma democràtica? Si és així, jo detecto, sobretot en alguna premsa anglosaxona, una certa simpatia i perplexitat [amb Catalunya] pel rol de l’estat espanyol. Hi ha una visió crítica amb l’incapacitat absoluta de l’estat espanyol no ja d’arribar a acords, sinó d’establir diàleg.

Vostè ha manifestat que la doble pregunta de la consulta li sembla clara. Però no seria complicat el recompte de vots per determinar quina és l’opció majoritària? No serien els polítics i no el poble qui determinaria el resultat de la consulta?

Hi han dues coses que habitualment he sentit a dir sobre la consulta que es podrien resumir de forma bastant clara. La primera és com evitar que hagin molts vots nuls. L’ideal seria que haguessin tres butlletes: una pel no, altre pel sí-no i altre pel sí-sí. Així saps què tries exactament. Com interpretar els resultats? Quina és l’aspiració que hem de tenir els sobiranistes catalans? Que el sí-sí tingui més del 50 per cent dels vots. Jo crec que hem de ser ambiciosos. Òbviament, si hi ha un 70 per cent de sís a la primera pregunta, també es demostraria la validesa dels plantejaments que diuen que el status quo és rebutjat, però gràcies a la segona part d’aquesta pregunta encadenada se’ns permet votar sobre la independència, sinó tot hagués estat un esforç inútil. De cara a la comunitat internacional, també hauria estat un absurd. Aquesta gent no havia dit que volien plantejar la independència? Ara aquesta opció existeix i nosaltres hem de ser suficientment ambiciosos i tenaços per aconseguir que hi hagi una àmplia majoria pel sí-sí.

Agustí BordasEl president Artur Mas, en declaracions al diari italià La Repubblica, afirmava que si el govern espanyol no permetia la consulta, s’aniria a unes eleccions plebiscitàries. No creu que això podria generar molta frustració amb gent que té molta il·lusió en aquesta consulta?

Jo crec que la gent ens demana solucions pràctiques. Efectivament, l’ideal seria tenir un plantejament que fos tan simple com sigui possible, però també sabem que no hi una comprensió, una visió de llarg termini per tal d’adequar el que és el sistema polític espanyol a d’altres estàndards més elevats com puguin ser el canadenc o del Regne Unit. Clar que això generaria frustració, però també sabem qui és l’actor amb qui estem tractant, que és l’estat espanyol i quina és la seva tradició democràtica i la voluntat d’arribar a acords.

Jo desitjaria que no haguessin d’arribar a unes eleccions plebiscitàries. Però la gent també és llesta, és prou intel·ligent per comprendre que en el moment que no hi ha alternativa democràtica oferta, el govern de la Generalitat haurà d’utilitzar els mecanismes que hi ha a l’abast. Per tant, aquest és l’objectiu, sigui com sigui, donar el vot a la gent. Tant a la pregunta del referèndum com a les eleccions plebiscitàries serà clar el que s’està votant si hi ha un posicionament clar dels parts polítics respecte a la qüestió de la independència. És com això que dèiem de sortir de la UE, això són contes de la por per espantar a la gent que no sap com funciona la UE. Hi moltes multinacionals a Catalunya, que és la sisena àrea industrial de tota Europa, moltes d’elles alemanyes i franceses. Imagini’s SEAT, no li interessaria gens que hi haguessin problemes de moviment de mercaderies i capital. Qui té la posició de força no és l’estat espanyol, ells estan en una situació de feblesa històrica.

Un dels arguments dels detractors del procés sobiranista és que cap Constitució europea reconeix el dret a l’autodeterminació. Que els hi respondria?

El Regne Unit no té constitució escrita, però sí tradició constitucional. Això ha estat possible al Regne Unit i Londres està a una hora i mitja de Barcelona. No estem parlant d’una cultura extraplanetària. Ells han arribat a aquest compromís, perquè hi ha el principi democràtic. Fins a quin punt es pot rebutjar la voluntat d’un Parlament que fou elegit i té el mandat democràtic per impulsar una consulta? Fins a quin punt pots negar aquesta consulta i fins i tot negar el resultat d’una majoria estable, estructural, de la població que vol la llibertat? Els anglesos, fins i tot els anglòfons de Canadà, són molt pragmàtics, ells saben que obligar a la gent a viure sotmesos no funciona a la llarga. Per tant, cal que això sigui reflectit a la Constitució. Les constitucions són modificables, si hi ha voluntat democràtica. Es diu: ‘la llei no ho permet’, però la llei és el que surt de la voluntat democràtica. Hi ha mecanismes de reforma en aquesta Constitució i si la UE pot empènyer una miqueta i crear pressió, com ja s’ha demostrat, pot haver un acord entre els partits majoritaris espanyols per modificar la Constitució. Però aquí es repeteix que Espanya és indissoluble.

Agustí Bordas

Tanmateix la Constitució francesa o italiana diuen una cosa molt semblant

Això són proclamacions grandiloqüents. Jo sé que Catalunya no és indissoluble, no és eterna. Precisament crec que si ha una mobilització és perquè saben que Catalunya està sota amenaça i la gent es belluga. No anirem pel món dient que Catalunya és eterna. Som realistes, sabem que hem patit atacs de forma sostinguda durant molts anys. Només en un segle dues dictadures nacionalistes espanyoles. Una d’elles que va durar gairebé 40 anys. Sabem que hem estat capaços de sobrepassar això i sabem que Catalunya s’encén quan té un Estat hostil. És precisament això el que estem intentant resoldre, que no hagi aquesta discrepància entre un Estat hostil i un país que paga més que suficient per no tenir un Estat contrari als seus interessos. Aquesta és la idea i té molta força.

Diversos analistes plantegen que és molt difícil construir un Estat només amb el suport de les classes mitjanes, que no compta amb el recolzament ni de l’alta burgesia ni de la classe treballadora. Com valora aquesta diferenciació social en el suport a la independència?

Potser és cert el que diu vostè, però paradoxalment qui més es beneficiaria de tenir un Estat català serien les classes populars que viuen a Catalunya.

Això es fa difícil de creure amb les retallades de la Generalitat.

Però, per què hi han retallades? Malgrat que Catalunya genera tants recursos fiscals, aquest recursos no retornen a Catalunya. Si aquests recursos fiscals quedessin a Catalunya podríem tenir un ensenyament públic de qualitat. L’ensenyament privat sempre serà de qualitat, el que és clau és un ensenyament i una sanitat pública de qualitat, unes infraestructures que ajudin a la nostra competitivitat i que la connexió entre administració pública i empresa privada afavoreixi una qüestió clau com és la inversió en recerca i innovació. Així crees llocs de treball, a diferència de l’Estat espanyol, que ha estat el model de devaluació interna que és crear precarietat i que ha afectat més a les classes populars d’aquest país. L’Estat català beneficiaria més proporcionalment no la gent que ja és rica, sinó precisament a les classes populars i aquest és l’objectiu del catalanisme: afavorir la cohesió.

La gent que prové de famílies que van venir aquí per necessitat, sàpiguen que el futur de la seva generació i de les que vindran quedarà garantida amb un Estat que els serà beneficiós pels seus interessos. No m’interessa tant el recolzament que pugui haver a favor de la independència a la Creu Alta o al Centre. M’interessa i crec que seria necessari fer pedagogia a Can Rull, a Ca n’Oriac, a Cifuentes, perquè entenguin que qui pot beneficiar-se més d’un Estat que funcioni de forma eficient és qui té una situació més vulnerable.

I fixi’s també que existeix un creixement en els partits d’esquerra del sobiranisme, a la CUP, per exemple, o un en sector important d’Iniciativa i un sector de socialistes decebuts. Aquesta gent han vist que l’oligarquia central espanyola no vol perdre els privilegis que tenen.

No troba que aquesta oligarquia espanyola està molt vinculada a l’oligarquia catalana?

I tant, tots els països tenen oligarquies. El que estem trobant és que fins i tot aquesta oligarquia catalana està fallant alhora de defensar els seus interessos si utilitza l’Estat espanyol.

Agustí BordasAl nostre país hi ha una gran diversitat lingüística. Quines serien les llengües oficials de l’hipotètic Estat català? Seria el català l’única llengua oficial o també el castellà seria idioma oficial?

Jo crec que ens hauríem de fixar en el dret d’ús lingüístic. Tothom hauria de tenir el dret d’adreçar-se i rebre atenció en català, castellà i anglès. L’articulació que a mi em va semblar molt encertada és la que va sortir en el projecte original de l’Estatut de l’any 2005, abans que passés el ribot d’Alfonso Guerra. Hi ha una llengua pròpia, la llengua catalana, i altre llengua, la castellana, que és una riquesa i que ha tenir una grau d’oficialitat. Ara tenim un grau d’oficialitat per ambdues i afegiria una tercera llengua amb un grau d’oficialitat que és la llengua anglesa. Tot això, en paral·lel a la protecció de la llengua aranesa a la Vall d’Aran. És a dir, tenir la llengua catalana com a llengua oficial i d’ús preferent, però protegir els drets lingüístics perquè tothom senti aquest Estat com a propi. La gent no s’adona, a Barcelona mateix, de la quantitat de gent que parla anglès i que utilitza l’anglès per comunicar-se. I si no és possible actualment es perquè tenim un dèficit lingüístic al nostre país.

Crec que a la proposta original d’Estatut aquest tema estava molt ben tocat. Hi havia un equilibri. Se sabia que el llegat cultural català quedaria preservat, que el llegat cultural en llengua castellana també es preservaria i és de lògica fer-ho. Però jo crec que aquest llegat cultural l’hem d’expandir.

Per què a Canadà no va guanyar l’opció independentista en els dos referèndums que s’han celebrat?

Hi havia incertesa. L’ ésser humà sempre té por de l’incertesa. Per això s’utilitza el mètode de la por per intentar per allunyar a la gent dels objectius que la gent veritablement vol. Al Quebec es va escampar l’argument que perillaven les pensions i això va espantar a molta gent gran. Però fixi’s que el model federal canadenc és molt semblant a la tercera via, que aquí no es produirà mai. Hi ha gent que diu que aquests referèndums no van servir de res.

El Quebec és respectat. Potser no va aconseguir la sobirania, però ningú a Canadà faria acudits sobre el quebequesos, ningú s’atreviria a dir com el president del Tribunal Constitucional espanyol que el catalanisme es un acte d’onanisme. Això no es produiria mai a Canadà, en molts aspectes el Quebec funciona de forma molt sobirana. Com a mínim la resta del Canadà ha admès, fins i tot el seu Tribunal Suprem, que s’ha de fer un plantejament obert. Això no existeix a l’Estat espanyol, aquí és no i no. I això és la cultura democràtica: escoltar a l’altra part i avaluar els seus arguments.

Que respondria a aquells que diuen que el gir sobiranista de Convergència és un maniobra política per amagar les retallades?

Hi ha qui promou aquest tipus d’arguments. La generació que ara lidera Convergència ha estat sempre sobiranista, Quico Homs, el president Mas, el conseller Gordó… tota aquesta gent ja representaven el sobiranisme en el seu moment. Aquesta agenda política fa molt de temps que es cou i que s’ha accelerat no per part de Convergència sinó per la decepció immensa i el fracàs rotund del procés estatutari on un persona com Pasqual Maragall es va jugar tot el seu capital polític. Què n’ha quedat d’aquest esforç que el va portar a sacrificar la seva carrera política? Res no n’ha quedat. Perquè ha hagut una utilització partidista del Tribunal Constitucional.

Cal reconèixer que no és només un esforç polític de Convergència, sinó que és del catalanisme polític tradicional, que va des de els socialistes maragallistes, Iniciativa per Catalunya,  les CUP… És un moviment més ampli que va més enllà d’un projecte personalista d’Artur Mas. No estem parlant d’un projecte partidista, hi ha la societat al darrera i la gent ho demana.

Creu vostè que és impossible redreçar les relacions amb l’Estat espanyol?

Fixi’s quina és l’evolució política a nivell estatal si fem cas del resultat de les últimes eleccions al Congrés dels Diputats i de les enquestes que s’estan publicant. És cert que hi ha un desgast del Partit Popular i del PSOE, però què està creixent? Més enllà de Izquierda Unida hi ha UPyD i per aquesta gent la seva última prioritat és una entesa amb Catalunya. El que estem veiem precisament és dos camins divergents que s’estan accentuant. Per tant, intentar plantejar el que segons es veu la situació actual i a l’evolució demoscòpica és demanar un objectiu impossible.

Mariano Rajoy té majoria absoluta, ell està responent a les prioritats del seu electorat. Si fos un estadista ja hauria començat un procés diferent, però ell segueix l’objectiu més bàsic de qualsevol polític, que és ser reelegit si pot ser. En el tema català està demostrant una inflexibilitat absoluta. Ells creuen: deixem que s’estavellin, no fem res. En realitat, estem veient una solidificació. L’independentisme s’està convertint en estructural a Catalunya. Això ja no fa pujades i baixades. Es manté bastant estable. Per tant, o bé han fet una decisió de dir: millor mantenim aquesta posició, encara que perdem Catalunya per mantenir la cohesió interna a la resta de l’Estat espanyol o bé simplement no entenen la gravetat de la situació. Però això no ens ha de fer defallir per repetir i exigir el principi democràtic i aconseguir un procés d’autodeterminació com a altres jurisdiccions europees o de nord-amèrica han estat capaços d’oferir.

Fotos: David B.

11 Comentaris

  1. ¿Por qué le llaman amor, cuando realmente lo que quieren decir es sexo?. ¿Por qué utilizan el eufemismo “derecho a decidir” cuando realmente lo que quieren colarnos es del derecho de autodeterminación de los pueblos?. ¿No serán que son unos tramposos?. De hecho siempre han sido unos tramposillos, sólo que ahora por fin se han quitado la careta. ¿Puede alguien estar en contra del amor?, parece que como norma general no. ¿Puede alguien estar en contra del sexo?, hombre en determinados casos sí, la pedofilia es un delito aceptado por toda la sociedad, al menos en Occidente. ¿Puede alguien estar en contra del derecho a decidir?: Nadie puede estar en contra del derecho a decidir por principio general, porque el derecho a decidir lo es todo y al mismo tiempo no es nada. ¿Puede alguien estar en contra del principio de autodeterminación de los pueblos?: Es indiferente estar a favor o en contra, puesto que el derecho de autodeterminación de los pueblos es algo regulado por la Carta de las Naciones Unidas y desarrollado por la Jurisprudencia del Tribunal Internacional de la Haya, por lo que se está o no se está dentro de los supuestos legales previstos internacionalmente para el derecho de autodeterminación. ¿Está Cataluña dentro de dichos supuestos?. Supongo que ellos mismos son conscientes que no, puesto que si estuvieran seguros los secesionistas hablarían directamente de derecho de autodeterminación y se dejarían de los rodeos estos de la cosa esa del derecho a decidir. ¿Es o ha sido Cataluña una colonia de España?: Si tenemos en cuenta que la definición economicista de colonia es la de territorio que tiene restringido el libre comercio, cuya función básica es aportar materias primas a la metrópoli y abastecerse de manufacturas sólo de la metrópolis (Cuba-España por ejemplo) quizás lleguemos a la conclusión que desde la primera restauración borbónica en el siglo XIX, mediante las políticas arancelarias que restringían la entrada de productos extranjeros, más bien ha sido España la que ha estado aportando materias primas y mano de obra a Cataluña y a cambio se ha visto obligada a comprar los productos manufacturados de ésta, por lo tanto ¿Quién ha explotado y se ha enriquecido de quien en los últimos 150 años?. ¿Es aceptable la doble pregunta del referéndum?: Forma parte de la trampa del si o si, y de la convicción que tienen de que perderán el referéndum, de lo contrario se dejarían de preguntas capciosas y preguntarían directamente: “Quiere usted que Cataluña se independice de España”, o como diría el renegado Rubianes, más claro todavía “Quiere usted que Cataluña se independice de una puta vez de la puta España?, pero claro, no quieren asustar a la gente no sea que además de perder el referendum, lo pierdan además por goleada, porque no me cabe duda que si hay referéndum lo perderán. En realidad no quieren ganarlo, se han asomado el abismo y empiezan a sentir el vértigo y algunos empiezan ya a preguntarse preocupados ¡Otras! ¿y si ganamos?, y con sólo hacerse esta pregunta a algunos, los mejor informados, un sudor frío recorre ya sus espaldas y empiezan a tener problemas de insomnio. Quiero tranquilizar a todos y decirles que no se preocupen, que perderán el referéndum, que lo perderán a pesar de que llevan 30 años adueñados de la educación con varias generaciones inoculadas ya en el odio a España, lo perderán a pesar de tener toda la prensa, radio y televisión subvencionada trabajando por la labor de la secesión, lo perderán a pesar del clientelismo bien retribuido de los dirigentes de la inmigración española de los años 60, lo perderán incluso a pesar de la cobardía y corrupción general de los gobiernos centrales y lo que es más importante LO PERDERAN PORQUE NO TIENEN RAZON, y porque realmente no quieren la independencia, porque lo de esta gente es pura quimera, pura fantasía y porque España es una realidad historia consolidada, por ello hagamos el referendum cuanto antes mejor, nada de esperar al 9 de noviembre hagámoslo dentro de un mes, o mejor la semana que viene. Eso sí, si por alguna extraña conjunción astral esta gente ganase el referéndum, que se haga la secesión con todas las consecuencias, nada de me voy de casa pero me quedo un juego de llaves para entrar y salir cuando yo quiera. Somos ya muchos los españoles que les pedimos que hagan lo que tengan que hacer y dejen de amagar que cada vez se parecen más a aquella gran canción del gran Pedro Vargas:
    “Y tú me estás diciendo que te vas, que te vas, que te vas
    Y no te has ido.
    Y yo estoy esperando tu amor, esperando tu amor
    O esperando tu olvido”.

    Viva España.

    • Noi no sé pas a quina escola vas anar ni quins mestres vas tenir perquè entendre el teu comentari requereix una gran dosi d’imaginació, vaja que les teves disquisicions crec que no les entens ni tu. I per ser breu dues acotacions: el teu coneixement de la història econòmica de Catalunya i/o Espanya deixa molt que desitjar i, finalment, si us plau respecte pel gran Pepe Rubianes (quin gran cor el seu!) que malauradament ja no és entre nosaltres i no pot respondre adequadament, com et mereixes, pel teu to despectiu.
      No ho dubtis, bajanades com les que has escrit col·laboren a reafirmar el desig d’independència, aquesta cultura agressiva i poc respectuosa no és la que vull per als meus néts.

      • ¿Respeto por Rubianes? El mismo respeto que el mostró por todos los españoles cuando dijo de lo “Puta España”, así se pudra en el infierno.

    • Diria que l’Antonio ha sopat massa i lo pitjor que es pot fer és posar-se a escriure després d’un bon tip o d’una discussió de sobretaula. Deixem al Rubianes en pau i anem per feina. Els demòcrates de Espanya no han de tenir cap problema en que es pugui fer una consulta a Catalunya sobre el tema que sigui i subratllo, els demòcrates, i prou d’embolicar la troca.
      Ah! i visca Catalunya, i Extremadura i Andalusia i Galicia i Euskadi i Castella i … tots els pobles del mon!!!
      Per cert aquestes festes ens hem reunit els de sempre i hem pogut parlar de tot, com sempre.
      Bon any nou a tothom!

  2. Paquiño, hijo, otra vez tú enredando. Vamos a ver si nos aclaramos, esto de la “INDEPE”, cuanto antes mejor, nada de consultas que es perder tiempo y gastar dinero, verdad que hay mayoría secesionista en el parlament catalá, pues apa nois DECLARACIO UNILATERAL D’INDEPENDENCIA. Que no se preocupen, nadie en Madrid moverá un dedo para impedirla. Declaración unilateral, eso es lo que corresponde a los pueblos valientes, aquellos que prefieren ser libres aunque para ello hayan de pasar una década alimenetándose de las cortezas de los árboles. Pero claro eso no va con el secesionismo local que como los niñatos mal criados quiere marcharse de casa, pero conservando una llave para que sea la madre quien les lave la ropa una vez por semana. Ah en cuanto al Rubianes, llamó puta a su patria, en público en TV3, no se de que os extrañais de que haya gente que lo considere un renegado. Así que independencia para Cataluña, cuando antes mejor. Ah y no pensaba decirlo, pero lo digo.

    ¡¡¡viava España!!!.

  3. El bueno del Santamaria intenta aquí un cierto dialogo ilustrado con el idependentista que aparece en el retrato. Se trata de algo imposible para el actual neoindependentismo catalanista, como bien señaló ayer Elorza en El Pais http://politica.elpais.com/politica/2014/01/03/actualidad/1388780705_810213.html

    Este independentismo es una ideologia fundada en mentiras, esencialmente xenófoba, en las antípodas de la democracia, y no sólo por ello inmoral. Para ilustrarlo, el modo como la organización del acto al caso lo reseñó en su blog. Nada que ver con la entrevista que el bueno de Santamaría intentó. Allí, a lo crudo y lo bestia, dan ellos mismos su versión, Copio y pego:

    La conferencia fou desenvolupada magistralment pel Sr. Agustí Bordas i Cuscó, alt funcionari del govern canadenc. Llicenciat en ciències polítiques de la UAB i amb Masters en gestió i administració pública per les universitats d’Estocolm i de Carleton (Otawa).

    L’espai de l’auditori fou totalment insuficient pel nombrosíssim públic que va assistir, amb gent asseguda als passadissos i amb més de 200 persones que no van poder accedir a la sala, i a les quals volem des d’aquí demanar disculpes. Els assistents van seguir l’exposició del conferenciant amb molt interès. L`acte es va cloure amb forts aplaudiments i amb crits d’independència que van sorgir espontàniament des de la primera fins la darrera fila de la Sala d’Actes, amb el públic dempeus i aplaudint. A continuació oferim un breu resum de la seva exposició i finalment els arguments que va donar el Sr. Agustí Bordas per votar SÍ & SÍ el proper 9 de novembre.

    L’Estat espanyol està en fallida, malbarata els recursos econòmics en despeses militars absurdes, submarins que no suren, trens sense passatgers, aeroports sense avions, autopistes sense vehicles, funcionaris inútils, etc. El govern espanyol no té cap credibilitat internacional, està enfangat per la corrupció econòmica, judicial, informativa i política fins a les celles. Els seus dirigents fan el ridícul per tot el món. La seva obsessió constitucional, és la destrucció de la Nació catalana, amb la seva cultura, llengua, economia i la seva història. Si ens separem, ens presagien les plagues bíbliques i l’expulsió d’Europa, quan en realitat és Europa a qui no l’hi interessa gens l’Espanya ineficient i retrògrada. Posats a escollir la UE escollirà Catalunya.

    Una Catalunya independent ajudaria a superar els problemes que pateixen el País Valencià, les Balears i podria col·laborar perfectament amb Espanya, establint relacions comercials, culturals, econòmiques i això si, amb igualtat de condicions.

    La crisi econòmica només la podrem vèncer, disposant d’un Estat propi. Catalunya disposa d’un potencial econòmic, industrial, tecnològic, mèdic, gastronòmic i agrícola dels més potents de la Mediterrània. Té la garantia, la solvència i la credibilitat suficients, per esdevenir un nou Estat d’Europa. Els catalans volem la independència i l’aconseguirem.

    Aquests són alguns dels arguments en forma de frases que hem triat, entre els molts que va donar en la seva conferència el Sr. Agustí Bordas, per fer entendre que una Catalunya independent té tots els asos a la mà, internacionalment parlant.

    Cal informar bé dels nostres arguments i deixar que la comunitat internacional decideixi qui té més credibilitat.
    La nostra eina és la democràcia. Insistim-hi.
    No us creieu les mentides explicades pels que es beneficien de l’estatus quo.
    A vegades Espanya actua com si haguessim de ser castigats com els iranians per processar urani, però nosaltres només volem dipositar el nostre vot a la urna
    No us creieu les mentides explicades pels que es beneficien de l’estatus quo.
    Catalunya no és com el Quebec, és com el Quebec i Alberta junts, i ha esta espoliada com tres vegades ho seria Alberta.
    Ningú al Canadà podria ni somniar amb menystenir als quebequesos com els espanyols ho fan amb Catalunya.
    Catalunya és la sisena zona industrial més important d’Europa. Algú es pot creure que la UE deixarà que se li escapi de les mans?
    Si Espanya és l’únic estat successor després de la separació, també tindrà la responsabilitat exclusiva del deute. I que dir del nombre de vots i els eurodiputats a la UE?
    Mai hi ha hagut més suport internacional per a un moviment d’independència com el que hi ha avui en dia.
    Si hi ha mandat democràtic darrere del procés català la UE no tindrà altra opció que reconèixer l’Estat català.
    Qui ha de interpretar els tractats de la UE, no és la Comissió Europea, sinó El Tribunal Internacional de Justícia de Luxemburg,
    Si una potència nuclear com França ha decidit reduir la despesa militar en un 50% per als propers anys, per què Espanya no ho ha fet?. Espanya ha augmentat el pressupost militar en un 15%, mentre feia retallades en altres camps. I a sobre per què? Per submarins que no suren…
    La comunitat internacional observa amb preocupació el canvi cap a l’autoritarisme del Govern espanyol.
    Espanya diu que nosaltres estem parlant d’una història de fa 300 anys?, però quan el tema és Gibraltar es remeten al Tractat d’Utrecht .
    Referint-se al PP: Quin altre país del món té un jutge de la Cort Suprema que ha amagat la seva pertinença a un partit polític?
    Fa 20 anys deien “si és de forma pacífica teniu dret a l’autodeterminació”. I ara diuen que no podem votar…
    Esperar una configuració més favorable del sistema polític espanyol, amb UPyD i Ciudadanos, és una utopia.

    Lo de “ineficient i retrógrada” mejor aplicárselo, sin ir más lejos, a ese señor Soley que allí estaba aplaudiendo en primera fila al tal Bordas, clamando independencia y dándoselas del rey del mambo pero en sardana.

    Es el mismo elemento, este Soley, que acabó de hundir Caixa de Sabadell y antes nos chapó la biblioteca sita en el mismo edificio (a el, como a tantos de buenas familias sabadellenses de toda la vida allí presentes) no les ha hecho falta leer ningún libro ni diario para ocupar grandes cargos, agenciarse los dineros correspondientes y echarle la culpa de todos los males a la “purria charnega”,

    Me hace pensar en el tal Antoni que poco más abajo de aquí le da por replicar a otro Antonio. Como propietario de la patria, el Antoni le dice al Antonio que éste no sabe nada de historia económica de Cataluña. Y para ello, claro está, no cita ni argumenta nada. Ni tan solo menciona a Sardá o al Dr. Jordi Nadal, a quienes el otro Antonio no contradice en nada. Quien no tiene ni idea, desde luego, es ese Antoni.

    ¿Y eso se dicen demócratas? Lo de cosas como la Asamblea Nacional Catalana es de lo peor que en populismo xenófobo corre por Europa (y a lo aquí descrito me remito) Y mientras, le llaman populista a ciutadans o upyd, lo más parecido por aquí cerca a un partido liberal demócrata como el británico. Más que el Manicomio catalán, que dice el título de un libro, un mundo al revés en lo simplemente onírico, y absolutamente inmoral en lo demás

    • Gràcies Don Pepito per haver transcrit el contingut del Blog de la Uniò Catalanista de Sabadell. Potser hi havia encara algú que no ho havia pogut llegir i ara te l’oportunitat de fer-ho. Repeteixo, has fet un gran favor als organitzadors de l’acte. Ah! i pel que fa als teus pobres arguments sobre el moviment independentista, ells sols es desqualifiquen.

      • Miri Sr. Molins: amb vostè intentaré allò del diàleg il·lustrat, no sé si amb el nivell del “babèlic” Santamaria amb el noi Bordas d’allà on les olives i la pesca salada.

        Deu ser perquè admiro els relleus entre neogòtics i modernistes que llueixen discretament a un dintell de la casa molins del carrer que va ser de Colomer, ara d’Arimon i popularment d’unes vaques.

        En un d’aquests relleus hi ha les quatre barres , i un en un altre més graciós la fesomia d’un tranquil que fuma en pipa. Cada cop que hi passo pel davant, me’l miro i li responc amb una rilla.

        En un cert gust per la lectura, dispers i no prou constant, m’ho he passat molt bé llegint diversos llibres, de diversos autors, amb el títol comú de “L’art de fumar en pipa”. A aquesta Casa Molins que dic, hi ha vida, fins i tot nicotínica i per tant ara proscrita, més enllà de la pàtria.

        I més enllà d’aquesta digressió veïnal, tampoc gaire erudita, em vindria de gust subratllar-li les diverses bestieses xenòfobes d’aquest escrit que he transcrit i que vostè diu que li agrada.

        Entre la demagògia i la mentida de “l’Espanya ens roba”, lo de la Espanya “ineficient i retrògada” i tantes carallades més, hi van actituds perfectament conegudes a Europa, molt mesocràtiques.

        Son les de Bossi a Itàlia, les que van alçar Poujade a França i, més ençà són l’antecedent del lepenisme a França. Tant és així que el propi Mas, o ara aquest Bordas, es guarda molt de dir-les enfora.

        Hi haurà més dades. Abans de la guerra, quan hi havia republicans, l’antiespanyolisme va ser una forma d’antiliberalime, òbviament antidemocràtica. L’Acadèmia Catòlica va ser un gran fogar d’això.

        Això ajudaria a explicar les evolucions de l’integrisme catòlic al franquisme, i d’aquí a l’independentisme populista i xenòfob d’ara, tan de Sabadell tot plegat, descrites per algú aqui a dalt.

        Però ara vull anar a l’escultura de l’home que fuma que li deia, com el Santamaria a qui també imagino fumador i tranquil. I, com a simple exercici, li recomano dos articles d’un il·lustre periodista.

        http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/Fer-ridicul-Europa_6_185891410.html

        http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/Xoc-cargols_6_210388961.html

        Son obra de Siscu Baiges, senyor ja d’una edat, de qui recordo el rigor excepcional amb què va tractar el cas Banca Catalana, fins i tot en un llibre. En algun dels seus llibres, el Santamaria el cita.

        Si en comptes de tanta telepredicació xenòfoba, populista a l’estil Forcadell o Forcades, TV3 parlés de tant en tant un Baiges, un Carreras o, per què no, un Santamaria i no diguem ja un Boadella, tindria algun motiu per admetre que això del “dret a decidir” pot tenir algunes components democràtiques (com a mínim la concesió d’una certa legimitat per replicar i per tant discutir) i no quedar-se en un “tràgala” per en antiliberal i antidemocràtic.

        Però vista la meva experiència, fins i tot històrica, trobo motius per ser si més no escèptic. Tampoc amb la Marine Le Pen o amb el Bossi hi cap allò del “diàleg il·lustrat”. I amb el noi Bordas, amb grans i flagrants trampes, que és el que deia en l’escrit que a vostè l’ha fet saltar per altres motius, és clar.

        • No hi ha diàleg, entre d’altres raons perquè vostè no replica.

          Mentida sobre mentida, tampoc el tal Bordas no és cap “alt funcionari” de Canadà, ni menys encara assessor ni conseller del govern d’aquella nació nordamericana. Amb prou feina, un noi que es posa a un telèfon, a qui amb crueltat evidentment impròpia es podria qualificar de matxaca o d’una mena de becari. Però com que diu bestieses al gust dels hereus espirituals de l’estraperlista-gangster Pujol (la burgesia, començant per la sabadellenca, no va caure tan baix), doncs el subjecte aquest va a hora sencera en la pedanteria cateta del Barberà a TV3 i en la cosa aquesta del nen colomer del cara a cara, que a monobsesiva deu venir a ser com un interconomia que diuen, i que jo no veig, o un RAC 1 (que algun cop em salta al radio del cotxe, i és d’allò més vomitiu). Com que soc del llegir, doncs fins i tot m’he llegit això de l’eopinions i, amb molt profit, el que va fent el santamaria “balèlic”, que fins i tot entrevista respectuosament però crítica mentiders indepententistes de tan calibre com aquelles olives sevillanes de cal Bordas, d’aquelles que a França en diuen catalanes.

  4. “UNA, GRANDE Y LIBRE” i “UNIDAD DE DESTINO EN LO UNIVERSAL” no us diuen res aquestes expressions? Sembla totalment que alguns encara estan en sintonia amb aquestes proclames que tants records ens aporten. I ara em de llegir que Ciutadans i UPiD són partits liberals en sintonia amb altres formacions europees… Tant els de NO-NO, els NO-SÍ, els SÍ-NO com els del SÍ-SÍ el que volem és saber quants n’hi ha de cada opció. Tan difícil és d’entendre? Després ja es veurà quin és el següent pas. I els unionistes si volen fer-hi alguna cosa tenen alguna solució a les mans: oferir el concert econòmic a l’estil basc i navarrès i veurem si davant l’almoina afebleixen el sobiramisme. És senzill, el joc està a les seves mans…

  5. Oye MERLIN, muchacho, no hagas como todos tus correligionarios que a falta a argumentos simpre traéis a colación el NO-DO, lo digo porque el NO-DO en su sección vallesana, incluida sabadell, está lleno de catalanes-falangistas, que lo fueron casi todos y demás con entusiamo, sólo por poner algunos ejemplos podríamos citar al sr. MARCET, o el sr. FARRES (Padre) , o el sr. NARCISO GIRALT, entre otros muchos. A estos por edad no tuve oportunidad de tratarlos, pero sí traté a los señores BURRULL , SANMIQUEL, o GREGORI PARDELLANS, catalanes y entusiastas falangistas locales como casi todas por no decir todas las familias importantes de la época, que en ocasiones ocupaban las portadas del NO-DO, como los Pascual, los Grau, los Casas, es decir el “todo sabadell”. También habian otros venidos de fuera, pero no menos entusiastas en cuanto a su falangismo, como el sr. Burgos (ahora pasado al bando opusdeista) o el sr. RODRIGUEZ ZORRILLA, éste era de los más jóvenes, se ve que la vaquería de su padre en canoriac no le gustaba como futuro laboral y se hizo seminarista para poder estudiar y tener una carrera, luego fue jefe local de la organización juvenil del régimen e hizo tales méritos que se ganó la confianza del alcalde Burrull que lo nombró director del diario local de la Falange, donde se ha jubilado 40 años después al decubrirse que otro alcalde de su cuerda , el sr. MANUEL BUSTOS, a quien él tanto amaba, no es sino un presunto delinquiente. Muchos de estos nombres que te he mencionado tienen a sus hijos en CIU y a sus nietos en la Esquerra, ¿verdad que es curioso?, e incluso familia enteras de exfalangistas, como los Grau, acudieron todos en masa en pasado 11 de septiembre a la “vía catalana” . Mago Merlín , podría seguir y no parar, incluso con tu propia familia, pero en fin QUIEN NO OS CONOZCA QUE OS COMPRE, porque el algodón del NODO no engaña.