Antoni Bassas. Autor: David B.

Antoni Bassas: “si es tanca l’aixeta del finançament, els mitjans públics no podran ser competitius”

Durant 14 anys, Antoni Bassas va despertar Catalunya cada matí, quan dirigia el programa El Matí de Catalunya Ràdio. Després va ser corresponsal a Washington per TV3 i actualment treballa al diari Ara. Ara publica Bon dia, són les vuit!, el Premi Josep Pla d’aquest any on fa un recull dels episodis més destacats d’aquella època.

Aquest dijous hem pogut parlar amb ell després de la presentació que s’ha fet a la Llar del Llibre de Sabadell.

En una entrevista va dir que “les meves memòries només tenen valor en la mesura que poden reflectir els canvis que hi ha hagut en la societat”. Què ha canviat principalment des de que va començar a fer el programa?
Hi ha hagut una revolució digital, una profunda crisi econòmica, i en el cas de Catalunya hi ha hagut una presa de consciència extraordinària sobre la necessitat de fer un pensament col·lectiu i canviar les relacions amb Espanya. Són canvis molt profunds. Podria corregir això que vaig pel que explico de la història de la ràdio i de com s’hi posava un periodista que dirigia aquell programa. Però certament, aquest llibre, en contra del que pot semblar, perquè està escrit en primera persona, en el fons està escrit en primera persona del plural per dir que això és el que vam fer tots durant 14 anys.

Aprofita la història de la ràdio per explicar la història del país. Ho podríem resumir així?
Sí, però és que és impossible no poder-ho fer d’una altra manera. Si tu tens la sort de dirigir un programa de màxima audiència passen pel teu estudi presidents, ministres, consellers i, per tant, la història queda explicada gairebé només amb fer el programa cada dia.

Què és el que més recorda d’aquella època?
Ara, per desgràcia, penso molt en el Carles Capdevila, que va morir amb 51 anys i era amic personal i havíem compartit moltes coses fora d’antena.

Va estar 14 anys dirigint El Matí i en més d’una ocasió ha explicat que fer un programa d’aquest tipus desgasta molt pels horaris i perquè comporta molta feina. Com es fa per mantenir la il·lusió durant tants anys?
Si tens vocació, si el programa t’agrada, si allò és el que vols fer i si els resultats t’acompanyen, les coses són més fàcils. A més a més, a casa has tenir algú que entengui que aquesta és la teva feina, perquè la conciliació de la vida de la feina i la família no són fàcils. Per tant hi ha d’haver la voluntat que les coses siguin així i després t’han d’acompanyar els resultats.

Si avui li diguessin de presentar-lo una altra vegada, què diria?
No sé què diria, perquè tancar portes no seria intel·ligent. Si miro cap enrere sí que puc dir què he fet i, en general, he estat molts anys fent les mateixes coses, com els 14 anys amb el Puyal, els 14 a El Matí o quatre a Estats Units, tinc una certa fidelitat, però procuro no repetir. Des d’un punt de vista d’experiència vital, allò ja està fet, i procuraria no repetir.

Antoni Bassas. Autor: David B.
Antoni Bassas. Autor: David B.

Moltes vegades ha explicat històries personals que t’enviaven els oients a través de correus electrònics. Quan feia el programa, les xarxes socials no s’utilitzaven tant com avui en dia. Creu que l’augment que han tingut ha fet que la ràdio no arribi tant a la gent?
Ara hi ha més oients a la ràdio i, en part, hi ha ajudat les xarxes socials. Si mirem les audiències juntes de la Terribas i el Basté veiem que la ràdio té molt bona salut. També és veritat que abans hi havia, bàsicament, premsa, ràdio i televisió, i ara hi ha les xarxes socials amb les quals passem moltes hores. Per tant, és possible que la ràdio arribi igual d’intensament però no sigui l’única cosa que arriba intensament, ha hagut de compartir el seu protagonisme.

Quan feia el programa va entrevistar a molts polítics importants, entre ells José María Aznar sent president del govern, però en canvi avui en dia no veiem a Mariano Rajoy als mitjans catalans. És més difícil accedir a aquests cercles de poder o hi ha algun altre motiu?
En el meu cas, jo vaig entrevistar a Aznar i Zapatero quan eren presidents del govern perquè volien enviar un missatge a Catalunya. Aznar ho va fer al 1996 perquè acaba de pactar amb Pujol i al 2000 perquè hi havia eleccions i volia fer un gran resultat a Catalunya, i a Zapatero al 2006 perquè estava a punt d’haver-hi el referèndum de l’Estatut i volien que sortís bé. Vam aconseguir aquestes entrevistes perquè li vam dir ‘vingui aquí que és on hi ha l’audiència’, però si les circumstàncies polítiques haguessin sigut les d’ara no sé si haurien vingut.

El seu final va ser una mica abrupte per la relació que hi ha entre mitjans i política. Aquesta relació segueix sent igual avui en dia?
A tot el món. Els polítics mai no en tenen prou, sempre pensen que els periodistes no parlen prou bé d’ells, sempre pensen que n’hi ha uns que els tenen a favor i els altres en contra. Això no s’acabarà mai, en cap lloc del món.

Al cap de poc va marxar cap a Washington de corresponsal per TV3. Va ser una manera d’allunyar-se del que havia passat?
No exactament del que havia passat però sí sortir del centre de l’escenari i canviar d’objecte informatiu i canviar de panorama literalment, veure unes altres muntanyes, unes altres cares i sentir parlar un altre idioma. Era la necessitat de fer reset, això sí.

És molt diferent el periodisme als Estats Units que aquí?
Tenen els mateixos problemes que nosaltres, com que han de trobar l’audiència, la competència a les xarxes socials, etc. Tenen molt més ofici que nosaltres en el sentit que van crear el llenguatge audiovisual; de mitjana els nord-americans també parlen millor en públic que nosaltres i el seu millor diari és molt millor que el millor diari nostre, però nosaltres també fem ràdio molt bona i seria absolutament competitiva.

La setmana passada vam entrevistar al Ricard Ustrell i li vam preguntar sobre els mitjans públics. Vostè que també hi ha treballat, creu que els mitjans públics estan en perill?
Sí, si se’ls hi tanca l’aixeta del finançament no podran ser competitius.

Després de deu anys d’acabar el programa publica aquest llibre. Per què ara?
El temps et dóna la perspectiva necessària per explicar allò que val la pena ser explicar. Potser si l’hagués fet just quan vaig acabar hauria magnificat determinades anècdotes que amb la perspectiva del temps no tenen tanta importància. El temps asserena, et dóna la perspectiva necessària per dir “això és important, val la pena explicar-ho, i allò no té tanta importància”. És com quan decantes el vi, que el poses a la copa i al final queden les impureses, doncs allà s’han quedat les coses que no val la pena que aboquem a la copa i ens les bevem.

Sempre ha dit que el llibre és un homenatge als oients. Què necessitava dir-los-hi?
Que no els he oblidat, que els estimo, que em fa content que encara hi pensin i que tot allò ho vam fer junts.

Rep encara molts missatges de gent que t’explica alguna anècdota d’aquella època?
Sí. La gent se’n recorda, tots tenim memòria, tenim moments que recordem. Aquest llibre, que parla del passat, no en parla amb nostàlgia. Com es va veure quan vaig marxar, jo miro cap al futur. Volia que quedés constància que hi va haver una cosa, però no perquè jo visqui d’aquell record. Aquell record m’alimenta, però el present i el futur són molt més exigents que el passat.

El Premi Josep Pla ha estat la cirereta del pastís?
Això sí que és la cosa més inesperada de la vida. Josep Pla és un dels més grans prosistes de la història contemporània d’aquest país, i per un periodista guanyar un premi que porta el nom d’un periodista és un honor. Ja ho vaig dir la nit que vaig pujar a recollir el premi, en la vida no m’hauria pogut imaginar que el rebria i és d’aquests regals que et fa la vida que són benvinguts.

Va escriure les memòries com a periodista esportiu i ara aquestes de la teva etapa a El Matí. Hi haurà algun llibre de ficció?
No ho crec, però no ho sé. Jo he escrit algun personatge, vaig crear un parell de personatges amb la Lloll Bertran per TV3. M’agradaria provar alguna cosa però em fa molt respecte la ficció.

Per què?
Perquè escriure una història que aguanti no és fàcil i no hi tinc costum. A més, sempre penso que hi ha tants bons escriptors que no sé què puc fer jo que no s’hagi fet ja.

Foto portada: Bassas, a La Llar del Llibre. Autor: David B.