Antoni Puigvert i Romaguera (La Bisbal d’Empordà, 1954) és escriptor i poeta que ha publicat diversos libres i ha rebut nombrosos premis literaris. És llicenciat en filologia hispànica i ha exercit com a professor de literatura. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació escrits com La Vanguardia, El País, Presència, El Punt o Diari de Barcelona. Exerceix de tertulià en ràdio (Catalunya Ràdio i Com Ràdio) i televisió (TV3 i BTV)
L’entrevisto a Llar del Llibre on dimarts passat va presentar el seu darrer llibre La finestra discreta. Quaderns de la roda dels temps, editat per Libros de Vanguardia on, en paraules de l’autor, “he intentat elaborar un cercle anual que condensa tota una època. L’època que m’ha tocat de viure, de la qual em sento, alhora, exponent i fractura. És un cercle que vol retratar el pas de les estacions, rescatar records i deixar constància de la meva experiència vital, de la meva perplexa visió de les coses”.
Vostè prové del món de la literatura. Què el va portar a esdevenir un comentarista polític, cultural i social de la realitat del país?
Són dos orígens diferents. Quan era estudiant de la literatura ja m’esperava la Guàrdia Civil a casa, després d’organitzar quan estudiava COU la primera manifestació antifranquista de Girona. Des de ben jovenet estava implicat en la lluita antifranquista com a persona independent i després vinculat a la fundació del PSC, a Convergència Socialista de Catalunya. Quan ve la democràcia, soc dels pocs que vaig trobar que la política professional no feia per mi. Jo era un apassionat de la literatura i em vaig dedicar a fer classes a l’institut on vaig estar molt anys. Vaig deixar la política, fins i tot el carnet. Aleshores em vaig posar a escriure articles en el naixent Punt Diari de Girona, actualment Punt Avui, un diari que començava i on hi havia molta il·lusió. Vaig començar fent articulisme polític, social i cultural i això és paral·lel a la meva dedicació literària. Potser el problema que s’esdevé en mi és que escric diversos llibres a la dècada dels 80 i 90 i després, buscant més temps i més dedicació, faig el salt a diaris de Barcelona sense deixar El Punt, que vaig abandonar fa pocs anys. Aleshores em vaig professionalitzar com articulista d’opinió. Això, en comptes de donar-me temps per a literatura m’ho va treure, ja que em vaig veure obligat a especialitzar-me, a llegir molt de política, a estar molt al cas de l’actualitat. I l’actualitat em roba la literatura. Per això faig ara un parèntesi una mica llarg per a la dedicació literària. Però són dues dedicacions paral·leles, el meu compromís amb la política és de molt jovenet.
Quina opinió li va merèixer la compareixença d’Artur Mas a la comissió parlamentària d’investigació sobre el frau fiscal?
Sembla Mas ha aconseguit fer que la ciutadania cregui que és una persona honesta, però en canvi no ha aconseguit esbandir les boires que fan que la gent tingui la impressió que el seu partit és deshonest. Crec que ha aconseguit donar la impressió d’honestedat personal. Ningú ha pogut demostrar que s’hagi enriquit: ara, no ha pogut desvetllar cap ombra. Altra cosa és que l’espectacle em va semblar un aquelarre, una carnisseria, una cosa bastant ridícula perquè tots els vells partits estan alimentant la sensació que tot és una cosa podrida i quan poden acusar als altres ho fan. El cas de la Camacho és el més obscè. Excepte la CUP, una noia que va fer una reflexió sobre el sentit moral de la política, que em va agradar bastant. Després la sorpresa va ser l’Albert Rivera que es nota que està apuntant cap al centre i surt del seu petit espai. El centre en tots els sentits, geogràfic i també polític. Està sortint del seu gheto fundacional per anar a buscar la centralitat. Va ser molt crític en el fons, però molt moderat en les formes i molt respectuós amb la figura de Mas. Cosa que indica el gest d’aprofitament de les enquestes positives que té Rivera per convertir-se en un líder espanyol.
La confessió de Jordi Pujol ha comportat l’enfonsament d’un mite polític i cívic de la Catalunya contemporània. Quins efectes pot tenir, a llar termini, a l’imaginari col·lectiu del país?
No ho sabria dir, no ho veig clar. Per una banda, tota la gent que se sent molt catalanista o independentista continua més o menys igual, no els ha afectat a cap dels seus convenciment. Entre altres raons perquè de gent corrupta n’hi ha a tot arreu. Des d’un punt de vista de la figura del personatge, haig de dir que semblava un pare de la pàtria, era discutit pels antipujolistes, però aquest antis reconeixien la seva força. En els set o vuit articles que vaig dedicar al tema a La Vanguardia quan va esclatar el cas, vaig centrar-me en la funció ideològica de la figura de Pujol en el catalanisme. Ho he resumit dient que és una mirada alemanya sobre Catalunya, amb tot el que això comporta. Una visió d’allò que els alemanys anomenen volkgeist (esperit del poble) i l’idea de Herder de la nació com una esfera que quan ha tingut dificultats històriques ha necessitat tancar-se. Això, com diuen en italià, és una idea vincente (victoriosa) que ha guanyat més enllà de la seva figura política.
Vostè és una dels observadors més aguts de Catalunya i en particular del procés sobiranista. Al seu parer quines han estat les causes del seu èxit social i polític?
Les causes són múltiples. N’hi ha de concretes i específiques, com és el fracàs de l’Estatut i la frustració que això significà pels sectors moderats –jo mateix- que es veuen impossibilitats de portar una alternativa en positiu. El Tribunal Constitucional i les forces polítiques que hi ha al darrera s’han comportat d’acord amb el discurs guanyador d’Aznar que és el que ha triomfat a Espanya en els últims anys.
La persona més determinant i més important dels darrers 20 anys a Espanya és Aznar. Perquè aconsegueix una hegemonia nacional espanyola i portar-se a intel·lectuals molt brillants que en teoria pertanyien a l’esquerra. És la idea del País Basc, com aconsegueix a partir d’aquesta qüestió essencial, el dret a viure, a no ser assetjar, a no ser assassinat per les teves idees. Una idea de la llibertat que comença amb Fernando Savater, un petit corrent que ETA accentua amb les seves brutalitats o amb errors colossals com l’assassinat de Miguel Àngel Blanco que es fa a temps lent, generats unes expectatives, unes emocions tremendes. Doncs bé, això ho articula políticament Aznar i roba la bandera de la llibertat individual a l’esquerra, malgrat venir del franquisme ell personalment i una part del seu partit. Una concepció de la llibertat on el que importa és l’individu, com ésser central de tot i amb indiferència dels destins col·lectius que serien la suma d’aquests individus. Es tracta d’un discurs liberal que ha triomfat a Espanya i que curiosament casa perfectament amb el discurs tradicional, perquè la majoria d’individus de la societat espanyola poden viure les seves emocions sense cap problema, encara que siguin col·lectives perquè les viuen individualment.
Ara bé, una part de la societat espanyola queda fora d’això. La qüestió essencial, ja que es planteja en aquests termes, és discutir el dret de les minories a tenir una possibilitat de vetar aquelles lleis o aquelles posicions que la majoria imposa. En democràcia és molt important el respecte a les minories. Per tant, ha d’haver un estatut de les minories, sinó demogràficament sempre guanyarà la majoria. Això és el que va guanyar i generà unes dinàmiques de vasos comunicants que fan que ERC creixi a mesura que creix a Espanya aquest discurs. Abans hi havia hagut altres discursos, condicionats per la línia de modernitzar Espanya com ara el de Felipe González; però quan es consolida aquesta nova hegemonia que és liberal i de dretes que fa les majories estiguin satisfetes i les minories insatisfetes. A les minories no els hi queda altra sortida que anar construint una alternativa moral a allò altre que s’ha generat. Aleshores es quan ERC va pujant i coincideix amb la decadència del pujolisme, la lluita per substituir al pujolisme.
Això fa que, en el debat sobre l’Estatut, s’obri una pugna ver veure qui té l’hegemonia de la catalanitat. Aquí enllaço amb el triomf de la idea pujoliana de la catalanitat, doncs tothom juga amb aquesta mateixa carta. A ningú s’acudeix dir: fem que les minories tinguin el dret al bloqueig que és el que passa a totes les societats liberals. En comptes d’això es busca a Catalunya una hegemonia equiparable a l’altra. Això va generant unes dinàmiques que porten a la situació actual i la desaparició dels sectors que voldrien un acord amb Espanya, però que no impliqués la submissió. Doncs hi ha sectors en el catalanisme que creuen que ens hem de sotmetre a l’hegemonia espanyola i ja està, encara que implicaria la desaparició cultural i de les dinàmiques econòmiques pròpies.
Es va obrir un procés de provincianització, lligat amb el gran desenvolupament del Madrid econòmic. Un fenomen modern que abans no existia quan Barcelona i Madrid es repartien una mica els papers. Això va canviar amb Felipe González que va protagonitzar la gran expansió económica de Madrid i d’aquest procés se’n desprèn la provincianització. És a dir, la construcció final d’aquest ideal dels funcionaris de Carles III que volien una Espanya a la francesa amb capital París. Això és un fet objectiu.
A Catalunya excepte una minoria, que es sent espanyola i prou, hi ha una gradació diversa des del nacionalisme fins al catalanisme, amb gent que sent espanyola però que no vol perdre la força econòmica de Barcelona. Així és lògic que hi hagin recerques d’una estructura clara per Catalunya. El que passa és que, per la força que té el nacionalisme espanyol modern i que pot aparentar ser liberal, sense tenir complexes de nacionalisme, s’ha generat inevitablement, per contrapès el procés sobiranista.
Com s’explica que la sentència del Constitucional contra l’Estatut fos el detonant del procés sobiranista quan en el seu moment no va interessar massa a la ciutadania i la seva aprovació va tenir una molt baixa participació?
En aquest tema es van veure les disfuncions entre la política i la realitat social. Els partits polítics tenen uns mecanismes d’actuació que estan construïts sobre models del segle XIX. La vida política hauria de tenir unes formes de participació molts més dinàmiques. ràpides i menys burocràtiques. Hi molta gent que ho demana.
Els partits són com són i per guanyar les seves batalles entren en unes casuístiques i uns debats que els allunyen de la gent. Això pot està passant després del 9N i pot passar a Grècia. La gent té ganes de trobar sortides ràpides, clares i netes als problemes. Però els polítics, primer per l’estructura dels partits i després perquè la realitat és molt més bruta, complexa i enrevessada, no poden oferir respostes tan senzilles. Per això, moltes vegades, la gent no els segueix. Estem a l’era de les emocions. La gent és molt emotiva, però a la vegada no saben traduir aquestes emocions en realitats polítiques; perquè la política és una cosa complexa, de negociació, càlcul, anàlisi, relaciones de força…
L’Estatut responia a un estat d’ànim de descontent amb aquella Espanya que estava construint Aznar i que tenia tanta força i tanta hegemonia com encara la té ara. Avui mateix he llegit que el candidat socialista a l’alcaldia de Madrid diu que és nacionalista espanyol i es reclama del llegat de José Bono. Això segur que alimenta el procés, el que no vol dir que després trobi la seva expressió política. En el desastre de l’Estatut hi ha un capítol del que no parla mai ningú. El no a l’Estatut el van abanderar a Catalunya ERC i PP. Aquest final és tan grotesc! Encara que estava relacionat amb les tensions internes del tripartit i a les dificultats de CiU d’assimilar el canvi del tripartit. En el catalanisme hi ha molts matisos i haurà encara més. Això fa que sigui molt complex articular sentiments generals.
Després del 9N sembla que s’ha produït una caiguda de la mobilització del moviment soberanista. Comparteix aquest impressió? I si es així, a què respon?
Respondria a que els sentiments són molt emotius. La gent davant de la política projecta il·lusions, fantasies i desitjos. Són coses molt humanes i que està molt bé de tenir, però en tot aquest temps he trobat ha faltar gent que expliqui el contrapès. La gent no és estúpida, pot entendre i compaginar l’emoció amb el realisme i amb les dificultats per fer una cosa així. Això ningú ho ha fet i tothom ha anat alimentant, els mitjans de comunicació, els partits, les institucions… la idea que era fàcil fer això. Una mica com ara s’ha alimentat a Grècia, en un altre sentit.
És molt fàcil arribar a la gent amb les noves tecnologies de la comunicació: Facebook, Whatsapp, internet… i s’emociona conjuntament. Però és molt difícil fer arribar a la gent la complexitat de les coses i quan la gent es fa conscient d’aquesta complexitat el gas emotiu es va perdent. Això pot comportar la dissolució d’aquest corrent, però no la desaparició. Una altre qüestió és si aquesta realitat és dominant a Catalunya o és només la d’una part important de la societat catalana, però no de la més gran. I aquest és un interrogant que encara està per aclarir. Jo crec que no és la més gran.
Creu que el procés sobiranista ha extremat les tensions identitàries a Catalunya? Li preocupa aquest fet?
Sí, a mi em preocupava molt. Ara potser no tant. Jo, de tota la vida, el que considero més important, com catalanista que sóc, és la unitat civil catalana. Això implica la meva tesi del mínim comú denominador. És a dir, els catalans busquem un mínim comú denominador. Quan una part dels catalans s’escalfen i exigeixen un màxim, aleshores molta gent es despenja. Malgrat els esforços que s’han fet no veig massa gent en contra del procés. Si bé els vots d’aquesta corrent tenen un sostre, no es pot menystenir la idea que els que estan comptats i ben comptats són els que estan radicalment en contra del catalanisme i no només de l’independentisme. Aquests són els vots de PP i Ciutadans, que entre ells són vasos comunicants.
Hi ha una part important de la societat catalana que potser no se sent concernida en totes aquestes aventures del procés, però que tampoc hi està en contra. I això és una gran cosa, és la demostració que la societat catalana no es vol trencar. Doncs hi ha gent que vol trencar, tant en un lloc com en un altre. Especialment els sectors més intolerants del procés, encara que allà hi ha gent molt tolerant i amb moltes ganes de fer-ho bé. També hi ha gent que ha aprofitat qualsevol excusa en el tema de l’escola per fer batalles durant anys i anys amb l’ajut de certs mitjans de comunicació… Tot i això, els resultats són mínims; per tant, la major part, la part central de la societat catalana, que és la meva tesi, té un doble sentiment de pertinença, però el vol realitzar en igualtat, no el vol realitzar sotmès a una idea d’Espanya que no poden compartir ja que implica la desaparició d’elements essencials de la catalanitat.
En aquest plet de les identitats, vostè com és defineix com independentista, federalista, confederalista…?
Miro de no definir-me. Jo sóc catalanista i partidari de la unitat civil. Aquest són els dos motors de la meva vida. I si m’haig de definir més, soc partidari de no deixar a la gent a les cunetes econòmicament, però tampoc a donar-los tanta protecció com per què es despreocupin de la seva responsabilitat individual. Per tant, sempre intento adoptar una posició freda. Sempre dic que tinc el cor a la nevera, al congelador. Miro de parlar des del raonament i mirant d’analitzar les coses. Malgrat haver rebut moltes crítiques estic content d’aquesta posició.
El 27 de setembre hi ha eleccions convocades al Parlament de Catalunya. Creu vostè que són eleccions avançades o plebiscitàries?
No ho sé, perquè passaran tantes coses… Ara vindran unes municipals que tenen un aire de les municipals que van portar la República, en el marc de l’actual crisi del sistema. Abans s’hauran de celebrar les andaluses. I cop haurà passat això ja veurem com es fan les eleccions catalanes. Dependrà molt de com hagin anat les municipals, de com sigui l’estructura del poder, de com aparegui Podemos a Catalunya o coses semblants tipus Ada Colau. S’han anunciat com unes plebiscitàries, però ja veurem.
A què atribueix l’ascens de Podemos? Com pot influir la seva irrupció en el mapa polític català? Què en pensa de la caracterització de Pablo Iglesias com el nou Lerroux?
Això últim no ho crec. El que passa és que tampoc ve del catalanisme. És un partit fundat des de una visió espanyola amb un projecte regeneracionista, amb ganes de ruptura, amb pèls de populisme i amb pèls de renovació molt gran dels partits tradicionals. És un procés interessant i s’haurà de veure que dona de si. Veiem que, de la mateixa manera que es va intentar desmuntar el procés, també s’intenta fer el mateix amb Podemos. Em preocupa molt que a Espanya hi ha uns grups dominants de caràcter mediàtic i polític que, en comptes de construir en positiu, només destrueixen. Pel que fa a Catalunya, Podemos és extern a la tradició del catalanisme, a diferència dels altres partits d’esquerra com PSUC i PSC. Veurem si Podemos sap empaltar-se en aquesta tradició o agafa el seu propi espai. Aleshores canviaria de fons, per primera vegada, el mapa polític català. El catalanisme s’hauria reescalfat, però també s’hauria escurçat.
