Carles Lombarte. Autor: David B.

Carles Lombarte (comunicador): “la gent tendeix a creure’s abans al cos que a les paraules”

El sabadellenc Carles Lombarte (Sabadell, 1984) és formador en oratòria, debat i comunicació. Aquest abril ha publicat el llibre Mètode Lombarte per parlar en públic amb el que vol ajudar a tothom a fer discursos.

Si Demòstenes de Peània i el rei Jordi VI del Regne Unit eren tartamuts i van poder fer bons discursos, diu Lombarte, és perquè practicant tothom en pot fer.

En què consisteix el Mètode Lombarte?
La idea del mètode és aglutinar diferents tècniques i pràctiques que hi ha de parlar en públic. Després d’anar estudiant i llegir molts llibres, el que veus és que la teoria és una mica com el carnet de conduir: tots la sabem però quan l’has de posar en pràctica és la part difícil. La gràcia del mètode és que és un curs, és una manera de fer el parlar en públic molt pràctica.

El llibre proposa exercicis que un pugui fer a casa seva?
Sí, proposa exercicis, pràctiques… Al final de cada capítol hi ha un apartat on diferents persones expliquen com els ha ajudat parlar en públic. La idea del llibre al final és que sigui fàcil, amè – són 79 pàgines-, no el típic totxo de la retòrica antiga d’Aristòtil. La idea és que sigui un manual fàcil de llegir, que es pugui consultar, que no sigui pesat ni farragós.

Què creu que ha de tenir algú per a ser un bon comunicador?
El primer de tot és tenir molt clar què vols comunicar. Al final pots fer un gran discurs i no comunicar res -i, per tant, tens un gran problema- o, al contrari, pots tenir uns grans coneixements i després comunicar-los malament. A partir d’aquí, transmetre l’entusiasme, qualsevol cosa que vulguis fer l’has de fer amb alegria, amb entusiasme, perquè és clau; i tenir molt clar el públic al qual ens dirigim: no és el mateix explicar física quàntica a experts en la temàtica que a un nen de cinc anys.

Tothom pot ser un bon comunicador?
Sí. Una de les coses que explico d’exemple al principi del llibre és el cas de Demòstenes de Peània, que juntament amb Aristòtil i Sòcrates és un dels pares de l’oratòria moderna, de l’Antiga Grècia, i és un home que era tartamut; com el rei Jordi VI, d’El discurs del rei, que també ho era. Si a un home que era tartamut la història el recorda com un dels pares de l’oratòria moderna i un brillant orador de l’Antiga Grècia, qualsevol persona, per més dificultats que tingui, pot arribar a ser un gran orador, és qüestió de pràctica únicament.

Quina persona comunica bé, per exemple?
Un clàssic, per exemple, seria Barack Obama, una persona que comunica de forma excel·lent. Si mirem més cap aquí també hi havia el Carles Capdevila, que també era un comunicador excepcional; potser no seguia els cànons, perquè veus els seus discursos, veus que es posa les mans a la butxaca, que és un cas típic on diem ‘no ho feu mai’, o que tendeix a vegades a llegir, que dius ‘no, no llegiu’. Però tot i fer això, tot i fer aquests errors clàssics, comunicativament era una persona que transmetia molt.

Carles Lombarte. Autor: David B.
Carles Lombarte. Autor: David B.

Què és el que fa destacar un bon discurs?
Sobretot la passió i la duració. Hi ha una frase molt típica que és que ‘ningú mai s’ha queixat perquè un discurs sigui massa curt’, i a vegades tendim a fer discursos massa llargs, i està comprovat que la gent està atenta uns 20 minuts més o menys. Val més un discurs concís, curt, de 20 minuts, que no fer-lo molt llarg, d’una hora i mitja perquè sembli que és bo, i que la gent acabi desconnectant. I tenir clar que la gent està atenta en dos moments del discurs, el principi i el final. Has de tenir clar com captar l’atenció a l’inici i com fer un bon final, que és del que s’enrecordaran i s’emportaran a casa.

Durant el discurs, quina importància tenen les pauses?
Les pauses són bàsiques. Imagina’t que dic: ‘ara diré el secret més important de l’oratòria’. I callo dos segons. Aquests dos segons, que a mi se’m poden fer eterns, a la gent li poden generar un punt d’incertesa de pensar que ara ve una cosa important. Per tant, és bo anar jugant amb les pauses, els silencis, quan fem els discursos.

Què és la comunicació no verbal i quins aspectes s’han de treballar?
Hi ha una part que és el cos: el moviment, els braços, com gesticulem; i hi ha una altra part que és l’entonació, la velocitat amb què parlem, els alts i baixos que fem durant el discurs, les pauses, etc. Hi ha un estudi que és bastant típic, és d’Albert Mehrabian, que diu que de tot allò que diem en un discurs, només un set per cent són les paraules, i la resta és el que diu el nostre cos, el llenguatge no verbal.

Una paraula com tonto no té el mateix significat si li dius en to carinyós a la parella, que si li dius a algú cridant tu, tonto! La paraula en si és la mateixa, però el significat és totalment diferent.

Hem de comunicar bé, hem de dir-ho molt bé, hem de fer servir les paraules, però en cas d’incongruència, si el nostre cos no acompanya el que diuen les nostres paraules, la gent tendeix a creure’s abans al cos que les paraules. El cos ens costa molt més de controlar-lo, no en som capaços.

Per tant, quina comunicació és la més important?
Són igual d’importants. Al final jo crec que si el missatge és important, hem de tenir molt clar el que volem dir, no podem caure en l’error que qualsevol cosa funcionarà, perquè cauríem en l’error del populisme: venc mentides però les dic amb molta gràcia. Penso que és un 50 – 50, el que dius ha d’estar ben estructurat, ho has de tenir clar i ho has de dir bé, i el ‘com ho dius’, també ha d’estar ben estructurat.

Quines tres recomanacions faria a una persona que ha de parlar en públic?
El primer que els hi demanaria és que, sobretot, que pel tema dels nervis no pateixin, és el mal universal. I és com quan vas a pujar al Dragon Khan, hi hauràs pujat 25 vegades, fa un any que no hi puges, hi tornes i estàs nerviós; parlar en públic és el mateix. Consell: tenir molt clar que la gent està atenta a l’inici i al final, que si fan un bon final és el que la gent se’n recorda. I, per últim, parlar amb entusiasme, perquè l’acabaran transmetent al públic.

Foto portada: Lombarte, a la redacció de l’iSabadell. Autor: David B.