Parlem amb David Baró, primer Premi Nacional de Mentalisme, sabadellenc, tot i que nascut a Barcelona per qüestions familiars. Va viure dels 6 als 10 anys a Andorra i va tornar a Sabadell on viu actualment al barri de la Creu Alta amb la seva família.
Amb només 38 anys tens un llarg recorregut pel món de l’espectacle, de l’il·lusionisme i més específicament en el món del mentalisme, d’on et ve aquesta passió?
De fet aquest any celebro 30 anys d’artista professional, vaig començar amb nou anys. Aquesta professió em ve de família, el meu pare es dedicava a l’espectacle, era pallasso i mag, la meva mare feia de representant. Vaig començar en aquest món en la ventrilòquia, que és una branca de l’il·lusionisme. Era el ventríloc més jove d’Espanya. Cal a dir que aquests especialitat mai ha triomfat massa en aquest país i poc a poc em vaig anar passant a la màgia i fent altres coses en diversos espectacles. Als 17 anys em vaig quedar orfe de pare i mare, seguint el tema artístic que havien portat els meus pares. Al 2006-2007 m’agafa el mestre Amílcar (Premi Nacional de Màgia) i entro a l’Associació Catalana d’Il·lusionisme (ACAI), on em va examinar el Màgic Andreu i a partir d’aquí m’especialitzo en la màgia.
I de la màgia al mentalisme?
Pel que fa al mentalisme, fa molt poc que m’hi dedico, només fa quatre anys, quan vaig descobrir aquesta branca i poc a poc vaig deixar poc a poc la màgia per centrar-me més en el mentalisme. Després de veure el que feia l’Anthony Blake i conèixer-lo personalment, comences a descobrir aquest món i començo a fer un parell d’efectes de mentalisme en els meus espectacles i te n’adones que aquests dos efectes tenien molta més força que la resta. En quan al mentalisme, vaig néixer a Sabadell, concretament a l’Àgora. La Maria Antonia va ser la primera que em va obrir les portes per fer el primer espectacle cent per cent de mentalisme i allà vaig estrenar l’espectacle Els misteris de la ment.
Com s’aprenen tots aquests efectes que realitzes a l’escenari?
Estudiant, estudiant i estudiant… Mai he estat un bon estudiant, però ara que he trobat una branca que m’agrada molt i m’hi he posat de debò. El mentalisme es basa principalment en la psicologia, la programació neurolingüística, el llenguatge no verbal i la hipnosi. Per això actualment estic fent un màster d’hipnosi clínica.
A part d’espectacles realitzes conferències…
Si, acostumo a col·laborar amb la psicòloga Mónica Mendoza, de Sant Quirze del Vallès, la conferenciant més sol·licitada de tota Espanya. Dins d’aquestes conferencies explico als venedors les tècniques que utilitzo jo. De la mateixa manera que jo controlo als espectadors ells poden controlar als seus clients.
Com definiries el mentalisme?
Està considerat una branca de l’il·lusionisme, i dins del món de la màgia, però els que ens dediquem a aquesta especialitat som els més diferents, pensem diferent i tenim un públic completament diferent. La gran diferència del mentalisme és que te molta part real, quan faig un exercici de memòria extrema, és real i quan faig una prova d’hipnosi o suggestió és del tot real. Això també provoca que en els espectacles el públic no sàpiga el que és real i el que no.
Per tant podriem dir que el mentalisme s’acosta a la ciència?
O a la paraciència. Fins i tot la gent no creu en la hipnosi. M’estic formant com a hipnoterapeuta, perquè la trobo molt útil i interessant. Més que acostar-nos cap a la ciència anem més aviat cap al camp de la paraciència.
Vas ser el guanyador del primer Premi Nacional de Mentalisme l’any 2014, t’ho esperaves?
No ho esperava. El premi consisteix en què has de muntar un número amb dos o tres efectes diferents enllaçats de com a màxim 10 minuts, i l’has de presentar al congrés on tot el públic són mags i davant d’un jurat on hi ha premis mundials. Per preparar el número vaig estar dos anys, i abans de presentar-lo li vaig fer a l’Anthony Blake, el vaig sorprendre i li va agradar molt. Feia 10 anys que aquest premi no es donava i quedava desert. L’anterior a guanyar-lo abans que jo va ser Luis Pardo a l’any 2004. Quan em van dir que vaig guanyar el premi, no m’ho creia. El premi m’ha ajudat molt, hi ha hagut un abans i un després.
Entre els professionals d’aquest món us expliqueu els efectes que realitzeu?
Si, perquè si no tampoc aprendríem. Cap mag o cap mentalista vol que el seu efecte mori amb ell. Hi ha uns circuits per poder aprendre, hi ha conferències tant nacionals com internacionals a nivell intern de les societats màgiques, on es presenten noves idees, hi ha llibres, seminaris, entre altres. No està tant tancat com sembla, si hi ha interès poc a poc es van obrint aquests canals.
Aquest cap d’any passat vas endevinar el número de la Grossa, això com ho arribes a aconseguir?
Sí, la vam fer grossa (somriu). El que vaig proposar va ser escriure un número, deixar-lo allà i a veure que succeeix. La pregunta què us hauríeu de fer és que hagués passat si no hagués endevinat… Doncs tenia cinc sortides diferents (riu).
I no et vas endur un pessic de la Grossa?
No. El premi va quedar desert, ningú va comprar cap número que va sortir premiat. Hi ha gent que diu que a part d’endevinar el número, també vaig fer que el premi quedés desert. Quan van dir que quedava desert, em vaig espantar per si tornaven a sortejar el premi, per si canviaven el número. A més. el número no el vaig predir fins al dia 30 a les sis de la tarda, i clar, ja no vaig tenir temps d’anar a buscar-lo i comprar-lo (riu).
Fa pocs dies vas submergir-te amb taurons. Com va sorgir aquest repte?
És el més agosarat que he fet. Fa temps que hi anava donant voltes, i buscàvem un efecte gros per tancar la temporada. Sóc un gran fan del Harry Houdini, i sempre faig l’efecte d’escapar d’una camisa de força als meus espectacles, i vam pensar de fer-ho però sota l’aigua, que no s’havia fet mai, ni el propi Houdini. La meva dona va dir que si havia de fer-se de forma espectacular, en lloc de fer-ho a una piscina es fes al tanc dels taurons de l’Aquari de Barcelona. I aquí és quan va entrar el mentalisme, li tinc fòbia als taurons i les primeres entrades al tanc amb taurons van ser dures. Per això em vaig haver de fer autohipnosi abans de fer el repte per controlar l’angoixa. Vaig haver d’entrenar i millorar la marca d’aguantar les amnees de menys de 30 segons a un minut i deu segons. Quan vaig fer la prova va passar de tot el que no estava previst. És una cosa inèdita i que no s’havia fet fins al moment. Estic convençut que en Houdini n’estaria orgullós.
Vas passar por?
Va haver un moment en que sí, en el moment que la rajada em va donar un ensurt i em va desconcentrar i vaig perdre una miqueta d’aire. També vaig passar por quan va venir cap a mi el tauró més gran, pensa que no havien menjat. A les proves se’ls donava menjar i els taurons s’apartaven de nosaltres, perquè no s’allunyessin vam decidir que no es donés menjar fins al final, a l’acabar el repte.
A la presentació del ‘30 Nits’ vas fer un efecte al nou alcalde, Juli Fernàndez. Com va anar?
Em va fer molta il·lusió poder participar al ‘30 Nits’ i que em convidessin a la presentació que es va fer a l’Àgora. Quan vaig saber que venia l’alcalde ho vaig tenir claríssim, no vaig voler perdre l’oportunitat de fer-li aquest efecte. Quan va acabar em va dir: “perquè no vens a l’Ajuntament amb nosaltres?” (riu), em va fer molta gràcia.
La teva darrera creació, Annemann, està girant per Catalunya i vas fer doble funció al Festival ‘30 Nits’, què és el què més t’agrada de l’espectacle?
Annemann és un espectacle dedicat a Ted Annemann, és el més íntim que he fet i el que te un fil conductor que explica la seva història. M’agrada perquè és un espectacle on m’emociono i el públic també.
Quin és l’exercici que més t’agrada fer?
El que li vaig fer a l’Alcalde i al Risto Mejide, el de jo tinc un somni. M’agrada molt, és com marca de la casa, és molt personal.
I algun que facis i no t’agradi realitzar?
No faig cap que no m’agradi. Tots els que faig m’agraden molt, preparo molt els efectes i de moment no em canso de cap.
Quins plans tens de futur?
L’espectacle Annemann, encara te vida i estem negociant teatres de Barcelona on poder-lo realitzar i també seguiré dedicant-me a les conferències que realitzo a les empreses.
A l’acabar l’entrevista, en David Baró va agafar les cartes de Zener i em va fer un efecte -tal i com a ell li agrada dir el que tots coneixem com a “truc”- que em va deixar bocabadat. Al igual que em va deixar estorat quan ‘off the record’ li vaig anar a fer una pregunta i me la va contestar sense que ni tant sols li hagués de formular.
