Fa només dos mesos que viu a Sabadell, però ha estat en altres parts d’Espanya. Va amb una samarreta amb la inscripció Sàhara lliure i porta una polsera amb la bandera sahrauí. Enhamed Ahmed Mohamed té 23 anys, i en fa dos que va marxar del seu país, on vivia en un camp de refugiats.
Fins que un dia se li va presentar l’oportunitat de marxar i no la va deixar escapar. Ho va fer en una embarcació “com una pastera però que s’assembla més a un vaixell”, segons explica, i després va passar sota el seient d’un cotxe, quan ja havia entrat a Espanya. Per fer-ho va haver de pagar “una mica més de 2.000 euros”.
Els motius per abandonar el Sàhara? “Allà no hi ha futur”, diu l’Enhamed, que ho justifica ràpidament amb una lliçó de la història del seu país. “Portem més de 40 anys en campaments de refugiats. Esperem la independència perquè estem dividits en dos parts, i el problema és que Espanya no ens reconeix com a país, no vol solucionar-ho, i Marroc ens està ocupant”.
Colònia espanyola
El Sàhara Occidental, la regió on vivia l’Enhamed, és un territori del nord d’Àfrica que està en mans del Comitè Especial de Descolonització de la ONU. El procés de descolonització es va interrompre quan Espanya va abandonar el terreny i el va cedir al Marroc, però els acords entre els dos països no són vàlids i, per tant, els organismes internacionals no reconeixen la sobirania de Marroc. Amb aquesta lògica, l’administradora legal del Sàhara, a falta de descolonització, continua sent Espanya.
És per aquest motiu que molts sahrauís marxen del seu país per buscar-se la vida a Espanya. “El criteri que seguim és el que ens facilita més els papers”, explica l’Enhamed, i com que el Sàhara és colònia espanyola, els immigrants que arriben tenen una mica de “facilitats” per aconseguir els papers gràcies a que “alguns dels nostres pares han estat a l’exèrcit espanyol i tenen carnet d’espanyol antic”, tot i que l’Enhamed no estava en aquesta situació.
Llibertat sahrauí
La vida quotidiana en els dos països és molt diferent. Al Sàhara, l’Enhamed vivia en un camp amb la seva família, estudiava cinema i treballava en el que podia. Està molt implicat en la causa del seu país, si va estudiar cinema va ser per “explicar qui som els sahrauís, per què seguim lluitant per la nostra independència”.
En canvi, el dia a dia aquí “és molt actiu, has de seguir unes normes, hi ha unes rutines”, explica. L’Enhamed segueix formant-se i intenta trobar feina, cosa que és “difícil perquè no coneixes a ningú i la gent s’allunya una mica per ser estranger”. Ara que ha aconseguit els papers la situació és una mica diferent, “quan no els tens és com estar en una presó, et sents un menys a la societat”, ho defineix.
Refugiats a Sabadell
Però l’Enhamed no és l’únic refugiat que viu a Sabadell. Actualment hi ha 15 persones refugiades que viuen en pisos propietat de la CCAR (Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat) a la ciutat. L’Ajuntament hi té un conveni i els refugiats viuen en pisos de propietat municipal gestionats a través de l’entitat en la primera fase de l’acollida, que dura sis mesos.
“La gent de la CCAR són com la meva família d’aquí”, afirma l’Enhamed, que esbossa un somriure quan parla dels voluntaris de l’entitat que li ha facilitat els papers i l’ha introduït en la vida social del país. Des de la CCAR defensen el dret d’asil i els drets de les persones immigrants o, tal i com ho defineix l’Enhamed, “és gent que posa del seu temps per ajudar-te i per obrir-te portes”.
Tot i que en un parell d’ocasions es va plantejar tornar al seu país, ara té clar que només hi aniria a veure la família i els amics. “Vull tenir una vida i una família aquí i seguir estudiant en el món de l’audiovisual”, sentencia il·lusionat.
