Francesc Garcia-Planas i Marcet vol sacsejar el Gremi de Fabricants en temps de crisi.
Reinvidica la indústria, defensa els empresaris i assenyala la política i la banca.
Amb cognoms il·lustres de l’edat d’or del tèxtil sabadellenc, però sense massa vinculacions fins ara amb el Gremi, Francesc Garcia-Planas i Marcet va ser escollit fa unes setmanes com a nou president del Gremi de Fabricants, patronal sabadellenca amb quatre segles d’història.
Garcia-Planas arriba a la institució amb la intenció de sacsejar-la en moments d’incertesa. Ho fa després d’uns anys vivint a Mallorca, desconectat de Sabadell, de l’empresa familiar, Artèxtil, i de tenir entre mans nous projectes sense cap relació amb els teixits. No li preocupa la imatge social de l’empresariat, defensa les regulacions d’ocupacions, ataca la banca i la política i creu que Sabadell s’ha avergonyit d’haver estat ciutat industrial. Per primera vegada, el president del Gremi es dedicarà en exclusiva a la institució.
Com es presenta Francesc Garcia-Planas de cara a la ciutat?
Sóc una persona vinculada a la ciutat, de generacions. Els meus avis han estat vinculats a la ciutat. Un va ser alcalde. L’altre va ser un prohom i va fer les cases de Sant Oleguer. Els dos han estat empresaris del sector tèxtil. Tradicionalment i familiar estic vinculat a la ciutat i al món tèxtil. Ara presidexo el Gremi, un germà meu va ser president, el meu pare va ser-ho, el meu avi va ser president. Però jo sóc el primer amb dedicació exclusiva.
Garcia-Planas i Marcet. Pesa molt el cognom?
A mí no massa. Els meus avantpassats van fer el que van fer i és independent del que pugui fer jo. He après molt del meu pare. Als meus avis gairebé no els vaig conéixer. Estic molt orgullós de tot, i el que puc dir és que segur no arribaré ni a les soles de les sabates de qualsevol d’ells.
Arriba a una institució amb segles, ha estat vinculat a un símbol com Artèxtil? La tradició ha de tenir molt pes en el Gremi que ara presideix?
És important saber on ets. La tradició és important perquè són molts anys d’història que impregnen una institució i que com més antiga és més costa d’entendre. Cal una persona que sàpiga exactament el càrrec on està. Però avui en dia, és molt important que la persona vingui amb idees renovades.
Vivim en un món que no té res a veure amb el d’abans. Abans vivíem en una estabilitat on no es movia res i avui en dia el canvi és una constant i ens hem d’acostumar a viure en el canvi minut a minut.
Per tant, la tradició és important però per gestionar el que cal és saber adaptar-se, ser àgil, ser flexible i conéixer a fons les noves eines. Ser prou hàbil. Deia Darwin que les espècies que més perduren no són les més fortes sinó les que saben adaptar-se millor al canvi.
El seu mandat és resumeix en el lema ‘Nous reptes, nous horitzons’. Cap on va el Gremi?
Hem de mirar a tot arreu. Actua localment i pensa globalment. Des d’aquí hem de pensar globalment. Sabadell dins el tèxtil era representant del tèxtil llaner, que és el que es feia. Els temps han canviat. Les empreses han hagut d’evolucionar. Hem d’anar a remolc de la realitat. La realitat és que el sector llaner s’ha fet molt petit i hem de pensar en el tèxtil en la seva amplitut més gran. Hem de pensar des del fabrincat fins un consultor tèxtil o un proveidor especialitzat. No només pensar en Sabadell, sinó també en captar empreses de fora. De fet, ens hem associat amb la resta de l’Estat: amb els fabricants de Béjar, Logroño, Terrassa… Com a industria de capçalera hem creat Texfor per agafar els cotoners, els telers, els acabadors a nivell nacional. Hem de crear volum i massa crítica.
Com a nou president de la patronal, li preocupa la imatge social de l’empresari? Ho exemplifico: la setmana abans de la vaga, una manifestació dels sindicats va acabar aquí. El dia de la vaga general també van passar per aquí i l’1 de maig també van acabar aquí…
No em preocupa.
Llegeixo el diari cada dia i diu que el sindicat USO ha fet un ERO. Els propis sindicats fan fora la gent! No em preocupa la percepció social de l’empresari, sí la del polític i la del banquer. L’empresari en general, no. Socialment en els darrers anys s’ha vist més valorada del que era habitual. A la transició, jo era molt jove, recordo que l’empresari era el dimoni, qui explotava. Això ja ha canviat.
L’empresari és un creador de riquesa, un generador de llocs de treball. Precisament és la peça fonamental del sistema econòmic. La gent s’ha donat compte.
Què opina del nou marc laboral que facilita els acomidaments?
Tot el que flexibilitzi el tema laboral em sembla bé. No sóc ultraliberal en absolut; entenc que cal preservar els interessos dels treballadors però cal flexibilitzar. No pot ser tenir superprotegit el treballador. Això ve dels temps de Franco… el treballador estava superprotegit i no pot ser. Les empreses que no poden suportar les estructures no tenen més remei que acabar plegant o ser molt poc competitives. Ser flexible redunda en el benefici del treballadors. És a dir, quan més flexibilitat hi ha l’empresa va millor, es contracta més gent i es creen més empreses. Ara, generadors d’idees a nivell empresarial hi ha molts i som afortunats com a país, però falta que la gent tingui ganes. I amb aquest tipus de mesures tan tancades en temes laborals, fan que perdis les ganes.
Com s’explica l’increment dels ERO (Expedients de Regulació d’Ocupació). Des de l’entrada de la nova reforma laboral, amb el mercat flexible, s’han triplicat els ERO.
Potser és perquè era necessari? Pregunto. Fa anys que demanem que es flexibilitzi el mercat laboral i quan es fa l’empresari aprofita. El que fa tants anys que demanem ens ho donen. I s’estan reestructurant perquè les empreses s’han de redimensionar constantment. Ens hem d’adaptar a les exigències. Ara el problema és que Espanya ha deixat de ser fàbrica i les empreses que tenen oportunitats productives per sobreviure s’han de redimensionar. Ser més petites per ser més àgils.
Les aventatges competitives d’Espanya són la innovació, tant en el producte com en els processos, la qualitat del producte, el servei. Però tot això ho hem de ser amb estructures més petites. Si no, no serem àgils.
Hem de satisfer necessitats del consumidor que canvien cada dia. Hi haurà menys empreses amb estructures grans? Sí, n’hi haurà menys. Estan a la Xina. Aquí tindrem moltes empreses més petites i àgils.
Allò de que de la crisi només en sortirem amb els emprenedors és alguna cosa més que un mantra?
Sí. És una realitat.
I la gran empresa?
La gran empresa industrial va a la baixa a Europa. Ja no tornarem a ser mai el que érem. Però aquest procés de globalització ens està produint un fenomen inicial, que és la reindustrialització. Tota una sèrie de factors fan que Xina comenci a ser menys competitiva. Hi ha certs avisos que a moltes empreses ja els interessa començar a relocalitzar-se. Però el problema de la crisi és que no és econòmica, sinó financera. Va ser l’origen i ha infectat la resta. Podem ser un país creador, emprenedor, amb idees però si no dones eines, i la fonamental és l’accés al crèdit, no farem res. Contra la competència xinesa, podem ser creatius però si no hi ha diners no podem fer res.
Perquè no surt més a l’opinió pública l’empresariat a parlar contra la banca.
Es parla.
Suficient? El senyor Rossell (president de la patronal CEOE), per exemple, parla dels funcionaris, de que hi ha masses vacances… però no dels rescats bancaris o sobre Bankia.
Ho ignoro però nosaltres com a Gremi no deixem de denunciar-ho. Hem donat un document com a conclusió d’un cicle sobre el futur industrial i una de les conclusions és exigir al sistema financer que els diners públics que reb els recondueixi a la indústria productiva. Sense això, estem enganxadíssims.
Com van les exportacions, que han estat el cavall de salvació del tèxtil sabadellenc?
És l’única via per la qual podem sobreviure a curt termini. El consum intern a Espanya està pla. No hi ha consum. No queda més remei que anar fora. Però això hauria de ser sempre així. No és per tirar-me flors perquè no vaig ser jo sinó el meu avi, que va fundar Artèxtil. Ell era l’emprenedor i el meu pare era el tècnic que va internacionalitzar l’empresa quan ningú exportava. Molt poca gent ho feia. Ell estava amb les maletes a Suramèrica… tothom li deia que ja veníem prou a Espanya. Això és el que hem de fer. És el normal, portar el producte a l’exterior. Per fer-ho cal suport i finançament.
Anar lluny de la mà de la marca Espanya avui dia dificulta més que facilita aqusta tasca?
La marca Espanya és complicada.
Els nostres veins ho han fet molt millor que nosaltres. Si penses en Itàlia, et ve la idea del disseny. Si penses en França, el glamour. En Alemanya, la idea és qualitat. Penses en Espanya i en què penses? No se sap.
Però últimament es veu un producte més valorat fora de les fronteres. S’ha de crear la marca. Ara, si em dius, a dia d’avui…
Avui la prima de risc ha pujat els 500 punts. Quan es surt a vendre de la mà d’aquesta marca, no hi ha la sensació que el món se’ns ve a sobre?
Sí, però per altra banda, tenim la millor escola de negocis del món, IESE, i la cinquena, ESADE. Sembla mentida. De cara a l’exteior, som un desastre però en canvi a nivell d’escoles de negocis estem considerats com els número 1. Et demostra que podem crear una bona imatge independentment de les coses que es fan malament. Aquestes altres coses són política i especulació. No és economia productiva. És especulació.
Però l’especulació ho contamina tot.
Sí, desgraciadament.
Però es pot desvincular?
No es pot. El sistema financer és necessari. Si no, no funcionem. I la política cal corregir-la. Cal un partit que posi una mica d’ordre en el sistema financer però també li doni la importància que té a la industria. Semblàvem el patito feo de l’economia. Estava de moda l’I+D, el coneixement, la informàtica. Tot era e-business. Això està molt bé. Els serveis també. Però els que generen llocs de treball són les fàbriques, les indústries i la resta està a remolc. Els serveis estan per servir a la indústria. En canvi, la indústria no s’estima perquè és lletja, perquè embruta, genera conflictivitat social i vagues, són lletges, s’han de fer fora de les ciutat i portar-les lluny.
En aquest futur industrial que voleu, com valoreu la situació de la ciutat.?
El pecat d’expulsar les fàbriques del Centre l’han comès a tota Espanya. El problema de Sabadell és que no hi ha més terrenys i necessitem terreny per créixer. Però no està especialment mal gestionada. S’estan fent bastant bé les coses però insisteixo.
(A Sabadell) s’ha donat massa importància a coses que potser no en tenien. Parlo del tema inmobiliari perquè generava ingressos i l’ajuntament en necessitava. Però la indústria també en genera, a nivell d’impostos i de llocs de treball. D’això em queixo. S’ha donat molta importància a que la Gran Via fos un eix d’empreses netes i d’alta tecnologia i coneixement però no som Silycon Valley.
Hem viscut en el somni que érem un país a l’alçada dels més desenvolupats. La realitat… la realitat ens està col·locant al nostre lloc. Hem de gestionar aquestes misèries entre cometes. Som un país de futur però cal ser conscients de la realitat. USA té Silycon Valley però també molta indústria. Aquí ens estem oblidant totalment. I una altra cosa és l’oblit de la FP, molt important, i sempre ha estat el patito feo. Tothom vol anar a la universitat i la FP pot donar professionals d’alt nivell.
La ciutat… Sabadell en els darrers anys se m’ha fet més amable. Abans em costava més i ara la veig d’un tamany ideal.
Per fer negocis?
No, parlo com a ciutadà. Per fer negocis, no estem malament. Estem ben ubicats, ben comunicats. Tenim les bases però tenim molt potencial i estem rodejats d’altres focus importants d’indústria que tots sumats (Àrea Metropolitana, Vallesos…) és una massa crítica molt important.
Ja per acabar… el Gremi, amb la Fundació Bosch i Cardellach, ha organitzat un recull de testimonis sobre la història del tèxtil a la ciutat, buscant la identitat sabadellenca amb l’exposició Les veus del tèxtil. Com ho valoreu?
Tot el que sigui generar estat d’opinió, despertar les arrels està bé. La gent de Sabadell s’ha oblidat molt de les seves arrels.
El tèxtil va acabar a nivell massiu fa 20 anys. el Banc Sabadell manté el nom però avui ja és una altra cosa i Caixa Sabadell ja s’ha perdut. La identitat sabadellenca, el sabadellenquisme està…
Està en línia amb la globalització. Són els efectes de la globalització i no podem fer res. Però hem de ser conscients de les arrels. Saber d’on venim per saber qui som. És molt important. No cal pedre de vista d’on venim.
Sabadell és qui és pel tèxtil. Hi ha projectes per fer, el museu Tèxtil i altres. Ho deixarem per a millor moment perquè ara no hi ha diners. Però em dóna la sensació que ens dóna vergonya això de ser ciutat industrial.
Els obrers, les fàbriques, les quadres, tot brut… escolta tu, podem estar molt orgullosos de la nostra història.
Una última pregunta per acabar. Hem començat amb una personal i acabem igual. Un empresari que sigui un referent per al nou president del Gremi.
Mira… Thomas Mayer, el president de Desigual. És un xaval que està fent molt bé les coses. M’agradaria prendre idees d’ell, espiar-lo el dia a dia perquè ho fa molt bé.
