Joan Carles Gallego, secretari general CC.OO de Catalunya: “Les retallades s’han fet amb un component ideològic”

Nascut a Barcelona el 1954 és llicenciat en econòmiques i professor de Formació Professional en temes de dret administratiu en la especialitat d’economia. A la dècada de 1970 es va comprometre políticament primer a Bandera Roja i després al PSUC. Afiliat a CC.OO des del 1976, va desenvolupar diverses responsabilitats als sindicat fins que, al 9è Congrés (desembre del 2008), fou elegit secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) en substitució de Joan Coscubiela.

L’entrevisto divendres al matí al casal Pere Quart on participa a l’Escola d’Estiu del sindicat que enguany s’organitza a Sabadell.   

Espanya i Catalunya pateixen una situació d’emergència social amb unes taxes d’atur i precarietat laboral més elevades d’Europa. Quines han estat les causes que han portat a aquesta situació?
La gestió política que s’ha fet en aquests darrers anys ha estat dintre de la lògica del neoliberalisme que avui domina el context europeu. Unes polítiques que han pivotat sobre el dogma de la contenció fiscal i les retallades dels pressupostos per complir amb aquesta ideologia neoliberal. Per altra banda, s’intenta augmentar la taxa de guanys de les empreses a partir de baixar els costos laborals. Aquestes polítiques tenien al rerefons facilitar l’acumulació de la riquesa en poques mans i perjudicar la posició dels treballadors i aquí és on es fa la reforma laboral. No es tracta només de baixar els costos, sinó de limitar la capacitat de negociació dels treballadors.

Les retallades pressupostàries pretenen, en última instància, convertir en negoci la provisió dels drets de ciutadania en educació o  sanitat i mercantilitzar-ho. Així no només retalles els pressupostos sinó que obres una via a la privatització. Es vol avançar cap a una societat més individualista, amb unes relacions socials, laborals i tot tipus més individualitzades, intentant afeblir el pes de tot allò col·lectiu. Són aquestes polítiques les que acaben generant un increment de la desigualtat i un augment de la pobresa, dues coses que van en paral·lel. La crisi no és producte d’un fatalisme sinó d’unes polítiques molt determinades.

Quines són les mesures que s’haurien d’emprendre per sortir de la crisi?
Hi haurien dos marcs d’intervenció. Un supranacional, a nivell europeu, però també des de les capacitats que tens des del teu propi país. Nosaltres, juntament amb la Confederació Europea de Sindicats, hem plantejat canviar el rumb de les polítiques de la Unió Europea (UE) amb un pla de reactivació global, amb un pressupost que permetés fer inversions en infraestructures que, al temps que ajuden a cohesionar territorialment Europa, generen ocupació i activitat econòmica. També en temes d’innovació per tal de fer una Europa sostenible amb inversions en energies renovables que crearien ocupació i permetrien innovar. Es tracta de canviar les polítiques econòmiques, atorgant una altre funció al Banc Central Europeu, per tal que deixi de preocupar-se tant pel tema de la inflació i es preocupi pels temes de l’ocupació, de l’atur, de l’activitat econòmica, faciliti la circulació monetària en comptes de restringir-la, com han fet aquests anys. Així les institucions europees serien garants dels drets socials.

A Catalunya i Espanya també es poden fer altres polítiques que haurien de complementar aquestes polítiques de la UE. Fins i tot, encara que no es canviessin les polítiques de la UE havia marge. No era necessari fer la reforma laboral, no era necessari fer determinades retallades. En el cas de Catalunya això ha estat evident on les retallades s’han fet amb un component clarament ideològic. Fins i tot, els primers anys del govern d’Artur Mas hi havien moltes declaracions que demanaven que a Madrid, llavors governava Zapatero, aprenguessin aquestes polítiques. Aquí s’han fet les coses per voluntat política pròpia quan es podrien haver prioritzat altres coses. També s’han obert les vies per privatitzar determinats serveis com en sanitat. Es podien haver fet polítiques que posessin les bases d’un canvi de model econòmic a futur. Per què, si només es retalla i no es canvien les bases de l’estructura econòmica, correm el perill que quan sortim de la crisi tornem a reproduir les mateixos errors. Com ara tornar a confiar en què la construcció sigui el motor de l’economia. Han estat anys perduts per invertir en innovació, millorar la formació professional, apostar per determinades infraestructures que permetin que les empreses s’arrelin i inverteixin… Encara hi ha polígons a Catalunya on no arriba la xarxa telemàtica.

Quins ha estat els efectes de la reforma laboral del govern del PP?
Les dades són colpidores. Malgrat els anuncis i els intencions que el govern posava al darrera de la reforma laboral, el resultat és evident. La reforma laboral ha facilitat la destrucció de l’ocupació, en la mesura que ha abaratit els costos dels acomiadaments i ha augmentat les causes per poder acomiadar gratis. Davant les problemes econòmics, els empresaris han optat per la via de l’acomiadament fàcil, ràpid i barato. La reforma no ha incentivat altres mesures que haguessin permès que la plantilla quedés arrelada l’empresa; al contrari, s’ha afavorit la destrucció d’ocupació.

La segona conseqüència ha estat la precarietat laboral. La immensa majoria de la nova ocupació que es crea i que és poca és precària i fins i tot fraudulenta. Han augmentat molt els contractes a temps parcial, però en molts casos s’han acabat convertint en contractes de lliure disposició de l’empresa. Tens un contracte de quatre hores, però l’empresari et diu: “avui et quedes dues hores més”.

Joan Carles GallegoAquests són els efectes directes. Els indirectes, però importants, radiquen en què també es pretén afeblir la capacitat de negociar dels representants dels treballadors i la negociació col·lectiva. Aquest és un element que actua a dos nivells. D’una banda, els empresaris no apliquen els convenis col·lectius, d’altre facilitant que els empresaris bloquegin els convenis. La primera no l’han pogut aconseguir i els sindicats hem pogut mantenir certa capacitat de pressió i mantenir la garantia de la cobertura dels convenis. La segona ha costat més, perquè moltes petites empreses, on no hi ha representació sindical, els empresaris aprofiten aquesta situació per desvincular-se de l’aplicació del conveni.

Quina opinió li mereixen les ETTs? Creu que han contribuït decisivament a la dualització del mercat de treball?
Les ETTs no han estat l’element decisiu. Aquí els sindicats vam actuar bé. Quan van començar a funcionar, fa ara 10 o 15 anys, vam forçar a fer un conveni de les ETTs pel qual els treballadors que la ETT envia a una empresa han de tenir idèntiques condicions de treball. Així que, des del punt de vista del treballador, la situació era bona, doncs les empreses estaven obligades a fer formació, polítiques de prevenció, tenir el mateix sou… però ha passat que el sistema ha generat una sortida perversa. Ara, moltes empreses no contracten a través de les ETTs sinó a través d’empreses de Serveis Integrals. En comptes de contractar la substitució és contracta un servei on entra el treballador. En aquestes empreses de Serveis Integrals el treballador té un conveni propi més degradat que el conveni de les ETTs. Aquest és un element que està generant molta precarietat i que es correspon amb la dinàmica de la subcontracció de moltes empreses. Aquesta és un perversió del sistema que obliga als sindicats a canviar les nostres formes organitzatives.

Creu que estem assistint a una estratègia deliberada per acabar amb l’Estat del Benestar?
Sí. Existeix una tendència que va iniciar-se a la dècada dels 80 amb la revolució conservadora de Reagan i Thatcher que pretén canviar el model social. Nosaltres teníem el model social europeu basat en un potent Estat del Benestar que pivotava sobre drets i llibertats, individuals i col·lectives. Ara ens volen portar a un model on el que prima és el negoci i l’individu. Un model de relacions socials i laborals individualitzat i on es vol mercantilitzar la vida social. Això és el que està al darrera d’aquestes polítiques d’austeritat, de les reformes laborals, de l’afebliment dels drets sindicals o de les negociacions del TTIP. Un tractat de lliure comerç on se’ns diu que cal garantir la rendibilitat de les inversions i que els drets socials, laborals han d’estar al servei dels interessos econòmics dels inversors.

Aquesta és la mateixa doctrina del Tribunal Constitucional espanyol per defensar la reforma laboral o la reforma constitucional de Zapatero, on  se’ns ve a dir que la pèrdua de drets laborals no és inconstitucional perquè l’important és garantir el funcionament de l’activitat econòmica i empresarial. Això és un canvi de fons. Aquí no importen les persones, la felicitat humana, sinó el negoci, trencant amb lògica de la Revolució Francesa o Nord-americana que citaven aquest concepte benestar, de felicitat com leitmotiv del desenvolupament econòmic de la societat.

Ha estat un bon negoci per a la classe treballadora la integració a la Unió Europea?
En termes generals, del 1986 cap aquí, l’entrada en la UE, des del punt de vista dels drets laborals, ha aportat elements positius. Sobretot en una primera fase, on un seguit de directives, la Carta Social Europea, etc… es van traslladar a la legislació espanyola. Després hi ha una segona fase en la qual no s’han constitucionalitzat aquests drets. Ara tenim una UE molt sotmesa als interessos del gran capital, del capital financer i poc democràtica. En aquesta darrera fase els interessos dels treballadors entren en contradicció amb aquesta UE.

Per això, el moviment sindical europeu, intentem incidir en un canvi de rumb de la UE, intentant democratitzar les institucions, per un cantó, i, per un altre, definir polítiques econòmiques i socials que posin a les persones, al treball, en el centre de la seva actuació.

Així doncs, hi han elements contradictoris. D’una banda, ha estat positiu, ha obert unes línies de canvi importants, però en aquesta segona fase veiem que la UE ha fet un gir en el qual s’ha reforçat el paper del capital financer.

Què opina del desenvolupament de la crisi de Grècia? Pensa que pot marcar un nou rumb a la Unió Europea?
Crec que l’estratègia del govern grec ha permès transformar un problema regional en un problema europeu. El tema de Grècia situa dos elements que estan en la lògica de confrontació en la Europa que tenim. Un és el tema democràtic, l’altre, el de la política econòmica. No pot ser que hagin institucions europees que actuïn al marge de la  ciutadania. Això ha quedat en evidència al voltant del tema del referèndum. Necessitem una Europa més democràtica, respectuosa amb la sobirania popular. L’altra és la evidencia que unes polítiques econòmiques basades en els interessos dels creditors acaba sent impossible de gestionar. Grècia no pot pagar el deute acumulat a menys que es generi una activitat econòmica que creï riquesa per pagar. No es poden fer les dues coses alhora.

Per què Espanya és un dels països amb una de les taxa d’afiliació sindical més baixes d’Europa?
Espanya està a la banda baixa. La panoràmica sindical europea és molt diversa, amb diferents models sindicals. Hi ha un model nòrdic a Finlàndia, Noruega, Dinamarca… on les taxes d’afiliació són molt elevades perquè els sindicats gestionen directament elements de protecció social com el subsidi d’atur o les pensions. Després hi ha un model centreeuropeu on els sindicats estan molt a les seves empreses i en entorns on el diàleg social funciona molt entre  empresaris, sindicats i govern. Aquí existeix una tendència a estar afiliat.

DSC_4320Finalment, hi ha els models del sud d’Europa, com el nostre, el de França o Itàlia. En el cas espanyol i català, les taxes d’afiliació estan per a sobre de França. A Espanya, sumant tots els sindicats, estem entre el 15 i el 18 per cent i a França al voltant del 9%.  Nosaltres tenim un model dual on, per un cantó, tenim l’afiliació i, per l’altre,  la representativitat a través dels comitès d’empresa, altament representatius ja que els voten els treballadors en eleccions amb percentatges de participació per sobre del 80 per cent. Ara bé, bona part de les empreses no poden elegir representants sindicals perquè tenen menys de sis treballadors. L’acció dels sindicats, quan negocien un conveni col·lectiu, és universal, per a tots els treballadors estiguin o no afiliats. Això ens diferencia dels països centreeuropeus, Anglaterra o Estats Units on només negocien pels seus afiliats. Això, de vegades, desincentiva l’afiliació.

En aquest anys de crisi l’evolució de l’afiliació ha tingut el mateix comportament que en crisis anteriors. Quan baixava l’ocupació baixava l’afiliació. En les crisis anteriors quan pujava l’ocupació també ho feia l’afiliació. Ara hem de veure si passa el mateix, ja que a diferència de les crisis anteriors l’ocupació que es crea és enormement precària. La gent, per regla general, s’afilia quan té una certa estabilitat a la feina, mentre entra i surt és molt difícil que ho faci.

Sovint és critica a CC.OO per ser un sindicat de gestió i burocratitzat i que s’ha allunyat de les tradicions de lluita del moviment obrer. Què respondria a aquestes crítiques?
El sindicat segueix fent la seva funció social que fonamentalment és organitzar, detectar quin són els problemes, plantejar reivindicacions i després gestionar els conflictes a través de la mobilització per arribar a acords. Perquè quan arribes a un acord construeixes un dret. És cert que darrerament el sindicat ha estat en una posició de resistència. No estaven en un moment d’aconseguir nous drets, sinó de conservar els drets que ens volien prendre. Per això, els sindicats hem estat en una posició molt resistencialista. Malgrat això hem convocat tres vagues generals que han tingut resultats diversos i un seguiment important però que no han pogut canviar les lògiques polítiques dominants. No obstant això ens han permès tenir una certa capacitat d’incidir en la realitat social.

El sindicat no ha abandonat aquesta capacitat d’estar al costat dels treballadors i estar allà on hi ha el conflicte social. Els alts nivells d’atur dificulten la mobilització social en el terreny laboral. Amb nivells d’atur superiors al 20 per cent a molts treballadors els hi costa sumar-se a la mobilització perquè els empresaris utilitzen la gent que està a les portes esperant feina a qualsevol preu com un element de xantatge. Això els sindicats ho hem tenir molt en compte ja que no podem portar a la gent al degolladero.

A banda de la representació i defensa dels treballadors, CC.OO s’ha implicat en accions en favor de moviments socials com, per exemple, la PAH contra els desnonaments?
Sí. Al principi de la crisi vam plantejar la necessitat de confluir amb altres organitzacions socials. Especialment amb el moviment veïnal, els usuaris de la salut, els afectats per les preferents…Vam impulsar, juntament amb altres organitzacions, la plataforma Prou Retallades que va ubicar-se en la defensa del model social i vam fer importants mobilitzacions. Després han anat apareixent moviments socials nous, com la PAH, on molta gent que l’ha configurat eren afiliats a CC.OO. En alguns casos, com a Badalona, el lloc de reunió era el local de CC.OO. La pròpia ILP per l’habitatge va tenir l’entrada al Congrés dels Diputats per la meva mà i vam participar activament en el procés de recollida de signatures. A banda de la PAH hem participat en les plataformes en defensa de la sanitat i l’ensenyament públic. Unes mobilitzacions que han estat a la defensiva, de denúncia i amb moltes dificultats per aconseguir els objectius. Som conscients que el sindicat ha d’actuar en l’entorn social, no pot quedar-se només a l’empresa. Hem de millorar les condicions de treball, però també les condicions de vida. Així podries aconseguir un bon conveni, però que després s’ho mengés el haver de pagar l’escola, la sanitat, el transport… No renunciem a l’intervenció sòcio-política.

Pensa que el sindicalisme del segle XXI s’ha de redefinir? I si és així en quina direcció?
En aquests anys s’han produït molts canvis en la relació de treball. Per una part, ha augmentat el nivell de coneixement de la població, de manera que la gent vol tenir expectatives vitals diferents. D’altra banda, la diversitat de la classe treballadora és molt gran, sigui per sectors o per categories. Ara, les relacions laborals estan en contradicció entre els interessos del que representa la reforma laboral i els interessos dels treballadors per construir els drets col·lectius. En aquest marc, el sindicat s’ha d’adaptar en iniciatives i continguts reivindicatius.

Joan Carles GallegoHem obert un procés de reflexió intern, però també amb la societat, l’Assemblea Sindical Oberta, on volem veure com organitzem a tots aquells treballadors que entren i surten del mercat laboral, que estan en situacions contractuals molt precàries o que treballen en empreses molt petites. Hem de ser capaços d’organitzar a aquesta gent, ja que només des de l’organització pots tenir la força per intentar millorar les condicions de treball. Sinó les desigualtats socials creixeran entre els treballadors de les grans empreses que tenen capacitat organitzativa i els de les petites empreses que quedaran estancades.

També hem de buscar nous continguts en les relacions de treball que lliguin amb les expectatives vitals de les persones. La gent valora el temps de manera molt diferent ara que abans. Hem de buscar elements de conciliació, de flexibilització, la prevenció dels riscos… Entenent que la persona és el subjecte d’interès econòmic. Pels empresaris flexibilitat vol dir tenir al treballador a disposició plena, per nosaltres és aquell pacte que respecti la conciliació entre la vida laboral i personal.

És cert que la principal font de finançament dels sindicats majoritaris són les subvencions de l’Estat?
Això forma part la llegenda urbana. CC.OO té transparentades les seves comptes i fa més de deu anys que les portem a la Sindicatura de Comptes. Quasi el 80 per cent del pressupost prové de les cotitzacions dels 150.000 afiliats a Catalunya. Una altra part del finançament prové d’activitats pròpies com l’assessorament jurídic. Una part petita ve dels fons públics, una per activitats finalistes, com ara cursos, i l’altra de la subvenció institucional que teòricament t’assignen per fer la nostra funció social. Com deia abans, quan negocies un conveni ho fas per tothom.

Als anys 80 es va plantejar la possibilitat de cobrar un cànon sindical pels no afiliats. Això es va portar al Tribunal Constitucional que va dir que no es podia cobrar aquest cànon, sinó que el sindicat havia d’actuar per a tothom. A partir d’aquesta sentència es va generar la necessitat d’una subvenció institucional per compensar la feina feta per a tots. Aquesta subvenció no és un fenomen espanyol o català, sinó de tot arreu. A Alemanya els sindicats reben a l’any al voltant de 600 milions d’euros, a Itàlia tres quarts del mateix. Aquí les quantitats són molt més minses.

Què opina del creixement de la CGT als darrers anys? S’està configurant com un sindicat alternatiu a les grans centrals?
Una cosa és la imatge que pugui donar la CGT i altra qüestió és si els treballadors voten més la CGT que abans i si han hagut més candidatures de la CGT a les empreses que abans. La realitat és que, en aquest any d’eleccions sindicals, la CGT no ha aconseguit superar els suports que tenia fa quatre anys, al voltant del dos per cent de representació. El sindicalisme confederal i classe, UGT i CC.OO, estem entorn al 85 per cent. Des del punt de vista de la representativitat que li atorguen els treballadors no ha millorat la seva posició.  Una altra qüestió és que ha aconseguit visualitzar-se més. De vegades això té més a veure no com gestiones el conflicte, sinó com algú vol traslladar-ho mediàticament.

CC.OO es va adherir a la plataforma pel dret a decidir. Què opina del procés sobiranista català? Està a favor de la independència de Catalunya?
Al darrer Congrés, a finals del 2012, vam aprovar una resolució en la que bàsicament constatàvem que havia un problema de relació Catalunya i Espanya derivat fonamentalment de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. Un problema polític que s’ha de solucionar políticament i que ha de passar pel respecte a la ciutadania i pel dret a decidir. Entenem que a Catalunya hi molta diversitat de posicions i que qualsevol posició és respectable. El sindicat a qualsevol circumstància de futur seguirà fent de sindicat. Estem a favor del dret a decidir, perquè entenem que és la manera democràtica de solucionar un problema polític existent, però no ens definim a favor de la independència, del federalisme o de l’autonomisme.

Això sí, per qualsevol opció de futur per Catalunya, s’ha de garantir un model social determinat en matèria d’educació, sanitat, protecció social, drets laborals… De manera que no només se’ns parli de futurs ideals, sinó de futurs materials.

També som conscients que el govern de la Generalitat ha utilitzat de manera instrumental bona part d’aquest debat al voltant del procés sobiranista per no respondre als conflictes socials que existeixen en aquest país. Per això, no neguem el conflicte, defensem el dret a decidir, però també posem sobre la taula l’emplaçament a la resposta a les situacions socials d’emergència que està vivim el país.

Com valora el sorgiment de formacions com Podemos o de candidatures anomenades “d’unitat popular”com Barcelona en comú. Quin impacte podria tenir la seva eventual victòria en les relacions laborals a Espanya?
Per nosaltres són enormement positius aquests canvis a l’esfera política. L’actual crisi no és només una crisi econòmica, sinó una crisi política, de valors, de molta desconfiança en les institucions, en el propi sindicat. Tothom està sotmès a processos de renovació. Que a l’esfera de l’esquerra política i social es moguin coses i ens sembla interessant passar d’allò que era resignació i resistència a capacitat propositiva. Que aquestes propostes es facin fent confluir la diversitat de posicions de l’esquerra també ens sembla positiu.

El sindicat és una organització social independent políticament, però no indiferent. El sindicat està situat a l’esquerra. Des d’aquest punt de vista, veiem com esperançador i positiu que hagi aquests moviments i aquestes transformació a l’esfera política. Aquesta proposta de canvi ha de tenir present que les organitzacions socials hem d’existir des de l’autonomia i la pròpia independència. El sindicat seguirà fent de sindicat manin uns o altres. Volem seguir sent subjecte polític actiu, exigint les reivindicacions dels treballadores i treballadores. Hem d’anar amb cura per no reproduir errors del passat. Doncs, de vegades, quan les esquerres arriben al poder tenen la tendència a intentar substituir el paper de les organitzacions socials.

Comments are closed.