Josep Masip i Suets, 57 anys, nascut a Sabadell, pèrit mercantil, treballa de gestor comercial a una entitat financera. Casat i pare de dos fills de 30 i 27 anys, és soci la Creu Roja des del 1974 i voluntari des del 1976. Ha estat president de l’entitat en dos períodes del 1994 al 2003 i del 2008 fins ara.

L’entrevisto al seu despatx del local de l’entitat a la Gran Via pocs dies abans que la Creu Roja comenci una de les activitats més conegudes de totes les que fa: la recollida de joguines que s’organitza cada mes de desembre.

Quina motivació va portar-li a incorporar-se a la Creu Roja?
La primera motivació va ser absolutament egoista. Jo volia fer el servei militar a la Creu Roja, perquè no m’agradaven les armes. Després em van declarar exclòs, però aquests dos anys que portava a l’entitat em van crear un cuquet suficient perquè durés 40 anys.

Quan es va fundar la Creu Roja?
La Creu Roja neix a la batalla de Solferino (1859). La institució com tal es funda el 1863, a Espanya el 1864 i a Sabadell el 16 de març de 1902. La Creu Roja havia tingut a la ciutat un parell de seus provisionals, des del 1906 fins al 1998 va instal·lar-se a La Rambla 112, on ara hi ha el bar-restaurant La Cullereta, i des del 1998 aquí a la Gran Via.

La Creu Roja actua sota els principis bàsics d’humanitat, imparcialitat, independència, neutralitat, caràcter voluntari, unitat i universalitat. Aquí i al món sencer.

La Creu és un símbol religiós. A altres països no cristians utilitzen altres símbols?
Sí, els tres símbols reconeguts a nivell internacional són la Creu Roja, la Mitja Lluna Roja i un cristall roig, una espècie de rombe, un símbol neutre de cara als agnòstics. L’Estat d’Israel utilitza un símbol propi, l’Estrella de David, però quan actuen internacionalment l’han de col·locar dintre del rombe, doncs els seu símbol no està reconegut pel moviment. També hi havia hagut un sol roig que havia estat utilitzat pels japonesos o un lleó roig per l’antic imperi persa.

Quin és l’àmbit territorial de Creu Roja Sabadell?
Sabadell, Sant Quirze del Vallès, Barberà del Vallès i Badia del Vallès. Un dels reptes que ara tenim i que espero que puguem complir aviat, en una qüestió de mesos, és tenir algun punt de presència a cadascuna d’aquestes localitats.

L’entitat està formada per socis i voluntaris. Quina diferència hi ha entre ells i quants en teniu a Sabadell?
El soci és una persona que ajuda econòmicament a la institució mitjançant el pagament d’una quota lliure i que a Sabadell són unes 7.300 persones o empreses, en el ben entès que més que persones són famílies. El voluntari és aquella persona que ens dóna el seu temps lliure per col·laborar en els diferents activitats que desenvolupem i estaríem parlant d’uns 800.

Quins programes desenvolupen?
Molts. El més tradicional és aquell que té a veure amb la salut com els socors i emergències. En els darrers anys actuem en intervenció social, tant en projectes de crisi com en gent gran o infància. També desenvolupem programes relacionats amb l’ocupació, la formació, la cooperació internacional, la difusió dels drets humans… i segurament em deixo coses.

Com es finança la Creu Roja. Mitjançat les quotes del socis, a través de subvencions?
Nosaltres tenim tres línies de finançament. Una, que anomenem els ingressos no finalistes o fons propis, que provenen bàsicament dels socis, però també de les loteries de l’or, la nacional o Nadal i ara també de la Grossa. En el cas de Sabadell estem parlant del 60 per cent del pressupost. El 40 per cent restant es percep entre les subvencions i les prestacions de serveis. Les primeres és quan l’administració ens proporciona fons per desenvolupar una activitat concreta i la segona quan realitzem una activitat adjudicada a través d’un concurs públic.

Em podria posar algun exemple dels serveis que presten?
Per exemple, les teleassistències, els serveis preventius als actes culturals, recreatius o esportius, el punt de trobada d’intercanvi de fills entre matrimonis… són activitats que la Creu Roja fa i les factura. Per altra part, l’entitat presenta els seus projectes a convocatòries públiques o privades i en rep subvencions.

De quines institucions reben subvencions?
Els principals provenen de l’ajuntament de Sabadell, de l’ajuntament de Badia i de la Fundació La Caixa. També participem en programes que no són pròpiament de Sabadell però en els que participem com ara el Fons Social Europeu, el ministeri d’Afers Socials, la Generalitat, la Diputació de Barcelona… Però aquests projectes no els demana la Creu Roja de Sabadell, sinó que ho fa l’entitat a nivell general i s’apliquen a Sabadell.

A la ciutat d’ençà l’esclat de la crisi hi ha hagut una enorme expansió de la pobresa. Com s’ha percebut des de la Creu Roja?
Nosaltres van crear fa un parell o tres d’anys un observatori sobre la vulnerabilitat dels nostres usuaris. Aquest observatori ha realitzat set informes on s’ha tractat des de la problemàtica de la infància, les famílies, la gent gran, l’habitatge, la salut… Estem parlant del nostres usuaris, és a dir de gent que ja era vulnerable de sortida. La Creu Roja porta gestionant el Pla d’Aliments de la Unió Europea des que es va posar en marxa, ara fa més de 20 anys, però no havia estat una entitat de distribució directa. Rebíem els aliments i els portàvem a les entitats que els repartien. Des de fa quatre o cinc anys també ho fem nosaltres. I, en aquests moments, passen per aquí entre 230 i 240 famílies, unes 1.000 persones. Ara hem fet unes obres per intentar que no es formin les cues dels dijous, doncs per a nosaltres és fonamental la lluita per la dignitat humana i contra l’exclusió social. També estem repartint bolquers. Això vol dir que hem hagut de tornar a fer acció directa, quan abans fèiem coses més complementàries.

Per no parlar del tema de la infància, amb projectes que van des d’ajudes en beques menjador o donar menjar en els moments en què no hi ha servei de menjador a les escoles. Per a molts nens l’únic àpat sa i saludable és el que fan a l’escola, però els col·legis estan tancats els caps de setmana, per Nadal o per Setmana Santa. A més, les beques menjador es circumscriuen a les escoles de primària, però no als instituts que fan uns horaris compactats. De manera que hem hagut de fer projectes per veure com arribàvem a  secundària. A un nen de tretze anys no li canvia la situació respecte a un d’onze. També es planteja el problema del cost del vestuari i del material escolar que representa la tornada a l’escola a una família sense recursos.

Hi ha un fet que no podem oblidar, el sector públic que havia d’incrementar les beques s’ha estressat, per dir-ho d’alguna manera. Han fet el màxim esforç que han volgut o han pogut, així que existeix poc marge per anar a buscar diners a les administracions per complementar aquesta tasca i l’hem hagut d’anar buscar a d’altres llocs com ara les empreses. També, hem hagut de revisar pressupostos i, a vegades, deixar de fer alguna activitat i destinar els recursos a aquests temes. Ha estat una dinàmica molt complicada.

Un altre factor molt important és el relatiu a les ajudes a la deficiència energètica. Es tracta d’assessorar no tant a famílies en que ningú cobra o tenen una ajuda mínima de 426 euros on no cal fer economia ja que és impossible, sinó a famílies mileuristes a les que se’ls pot ajudar o assessorar. Un altre element és crear grups d’autoajuda amb persones amb problemàtica similar que necessiten que algú els escolti i els doni suport psicològic. Per exemple, aquest és el segon curs què hem posat en marxa un centre de mediació social adreçat a infants on fem un treball integral. Tant per ajudar-los a fer els deures com per a donar-los de berenar, treballar hàbits saludables i valors, així com fer grups de treball amb els pares. I, particularment, el projecte potser poc conegut a la ciutat que és la Xarxa Antirumors, per adonar-nos que aquestes situacions també afecten a famílies que estaven una situació normal i normalitzada. Famílies autòctones que han hagut d’entrar en aquests circuits i amb uns nivells molt equilibrats respecte els immigrants o d’altres grups que tradicionalment constituïen els col·lectius més vulnerables.

Quants nens i nenes en aquestes circumstàncies són atesos per la Creu Roja?
Estem treballant amb uns 500 nens i nenes, sobretot a Sabadell i Badia. Nosaltres rebem l’encàrrec de l’ajuntament de Sabadell de gestionar una part important d’aquesta problemàtica, sigui amb entregues directes o a través d’un sistema de targetes per evitar l’estigma de dir ‘aquest és un pobre que busca la bossa’.

També tenen un programa destinat a les persones sense sostre?
Sí. Aquest és un projecte que fem conjuntament amb Càritas i amb la Congregació de les Mares Maria Teresa de Calcuta i en el que atenem a aquestes 40 persones que viuen sense sostre o amb infrasostre, ocupant alguna antiga nau o al carrer. També a l’hivern es realitza una acció de suport i fins i tot, si arribéssim a temperatures extremes, ens habilitem com alberg i els acollim durant aquests dies. Més enllà d’això, que és una acció puntual, la nostra idea és que un grup de voluntaris pugui sortir un dia o dos a la setmana o cada quinze, conjuntament amb l’Ajuntament i Càritas per portar-los caldo, unes mantes, un sac de dormir i una mica de suport.

Un altre sector molt vulnerable és la gent gran. Vostès fan accions de suport adreçades a ells?
Desenvolupem diversos projectes com el de vellesa activa. Aquí hi ha un element molt important que és la solitud. Es tracta que aquestes persones puguin trobar-se regularment i celebrar la Castanyada, la revetlla, les festes nadalenques, fer tallers de memòria… Hem iniciat, amb els nens del grup de mediació social, un projecte de relació intergeneracional on potser les iaies els hi poden explicar contes a la vora del foc. En aquella estona sentiran històries o els ensenyaran jocs antics i potser es desenganxaran de la Playstation.

La gent gran és un dels col·lectius que està patint per partida doble. La seva problemàtica i la de la seva família ja que, moltes vegades, són l’únic col·lectiu que té uns ingressos petits, però més o menys segurs. Una circumstància que els obliga a donar suport als fills i nets. Hi ha moltes famílies que només poden comptar amb l’ingrés de les pensions dels avis.

Una altra realitat que estem començant a treballar és la pobresa energètica. Hem creat una societat en la que tot allò que té a veure amb les energies és bàsic. Si no tenim llum, gas o aigua potser no es poden fer efectives certes ajudes. Si no tens gas com pots cuinar l’arròs o els cigrons de l’ajuda alimentaria? Avui estem intentant complementar això amb compres de fruites o verdures. És un peix que es mossega la cua i que t’obliga a ser constantment creatiu per trobar les fórmules per no crear nous problemes a aquells que vols ajudar.

No creu que les administracions públiques estan defugint les seves responsabilitats socials en entitats com la Creu Roja o altres ONG’s?
Això no ho comparteixo. Les administracions, sobretot les de més proximitat, tenien els seus ingressos que provenien del sector de la construcció. Han passat dues coses: han baixat els ingressos i els ha augmentat la despesa social. A partir d’aquí, no entraré a valorar si ho han distribuït equitativament. Això és un debat polític i nosaltres no hi entrem mai en debats polítics. És cert que, en aquest context de crisi, han arribat on han pogut. És obvi que hi ha un gap i que hem d’intentar minimitzar-ho allà fins on sigui possible amb l’esforç de tots. La Creu Roja no obre un calaix i treu diners, si hi ha diners és perquè hi ha hagut algun soci, empreses o institucions que els han posat.

Creu vostè que la crisi està millorant, està empitjorant o s’ha estancat?
Diria que ens hem estacionat en la caiguda. Les dades macroeconòmiques semblen que comencen a millorar una mica. L’altre dia llegia una cosa que em va agradar força, parlava d’enriquir-se en la pobresa. No sigui que ara només guanyin els rics. Nosaltres teníem una economia superintensiva en ocupació no qualificada en el sector de la construcció. Soc un seguidor del professor Niño Becerra, que insisteix molt en que hi haurà un nombre important de persones que difícilment podran retornar al món laboral doncs no hi haurà feina per a ells. Poder col·locar a la meitat dels aturats seria fantàstic, però fins que no es construeixin 200.000 o 300.000 pisos a l’any, difícilment aquestes persones es podran recol·locar. Sincerament, crec que si hem de basar-ho tot en la construcció o els serveis serà molt difícil solucionar el problema de l’atur.

Si l’he entès bé, la situació de crisi social a Sabadell s’ha estabilitzat?
Crec que s’ha tocat fons. Per exemple, el nombre d’usuaris demandants d’aliments o bolquers, derivats de Serveis Socials, fa una temporada que no ens augmenta. Són entre 2.700 i 2.800 famílies i no n’hi ha més. Ara bé, tampoc passa que cada mes n’hagi 50 que es donin de baixa perquè no ho necessiten. Ens hem estabilitzat en un punt que és greu i preocupant, però insisteixo: dóna la sensació d’haver tocat fons. Quan remuntarem? Quan es creïn milers de llocs de treball i els milers s’han de fer de cent en cent.

Ha notat, d’ençà l’esclat de la crisi, un increment de socis i voluntaris que podria interpretar-se com a una mostra de solidaritat?
Sí, hi ha més socis i més voluntaris. Això vol dir que hi ha més gent sensible i solidària. Quan va començar la crisi, ens vam reunir els presidents de Creu Roja i vam dir cuidado que ens podem trobar que no hi hagi gent s’hagi de donar de baixa de soci, doncs és un rebut que t’arriba i que no pots pagar, com qui s’ha donat de baixa d’un gimnàs o d’una subscripció. Això no ha succeït. Tot al contrari, hi ha hagut un creixement anual del dos o tres per cent en el número de socis. També hem vist com s’ha incrementat el voluntariat, gent que et diu no tinc diners, però sí temps i el vull dedicar a ajudar als altres.

Per acabar, voldria afegir alguna cosa més?
Sí. Hem de seguir fent un gran esforç tots plegats perquè la pobresa i la desigualtat es minimitzin i, encara que pugui semblar utòpic, que desapareguin. Espero que cada dia ens orientem cap a una societat més justa i més igualitària. No crec en un món feliç, però segur que els que tenen molt poden viure igual de bé amb una mica menys i segur que hem d’aconseguir uns mínims de dignitat a l’abats de tothom. Crec que això no és utòpic. El món té recursos i possibilitats per viure sense morir-nos de gana i amb un mínim de dignitat. I aquest objectiu l’hem d’aconseguir.

Fotos: David Bisbal.