Nascut a Cervera en 1949, fou destacat membre del Col·legi de Filosofia des d’on va contribuir a introduir les corrents del pensament modern a Catalunya durant la transició. Militant de Bandera Roja, PSUC i  PSC, fou de del 1989 a 2011 director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Ramoneda és un influent analista polític i ha exercit aquesta tasca en diversos mitjans de comunicació com La Vanguardia, El País o la Cadena Ser.

L’entrevistem a la Biblioteca del Vapor Badia on va venir el passat dimecres a presentar la revista bimensual d’humanitats i economia La Maleta de Portbou, de la qual és director.

Vostè prové de la filosofia i té una àmplia trajectòria intel·lectual. Creu que els intel·lectuals han declinat del seu paper crític a la societat?
No especialment. El món ha canviat i sobretot els mitjans de comunicació. No és el mateix els intel·lectuals quan hi havia molt poca gent que anava a la universitat i el principal mitjà de comunicació era la premsa escrita que ara quan el nivell mig de la població és significament més alt, hi ha moltíssima gent amb estudis i quan el principal mitjà de comunicació ja no és la premsa escrita sinó la ràdio i la televisió. Això marca i canvia la vella idea de l’intel·lectual, per altre part una idea molt francesa i que no s’ha donat a gaires altres llocs. La idea vella de l’intel·lectual compromès, una mica referent de la pàtria, és un arcaisme i no té sentit.

D’intel·lectuals n’hi ha de tota mena, cada dia llegim quantitat de textos i materials i la gent és mulla. La novetat és que ara hi ha més intel·lectuals conservadors i de dretes. Abans mullar-se amb la dreta era una mica menys habitual. Ara el que hi ha és un enorme desconcert i desorientació a l’esquerra.

A Espanya la crisi financera ha coincidit amb un allau d’escàndols de corrupció i la revelació de pràctiques caciquils que afecten als partits, a la Corona, al poder judicial… Creu que està en crisi els sistema polític sorgit de la Transició?
Sí, n’estic convençut. Es tracta d’un sistema esgotat. En el seu moment va tenir la seva funció, en alguns sentits molt positiva, i és cert que probablement es podrien haver fet les coses millor. En primer lloc és un règim que va sorgir amb una certa confusió en la correlació de forces i això va comportar que s’acceptessin condicionants que potser no s’haguessin d’haver acceptat. En segon lloc va tenir una preocupació, legítima i natural en aquells moments històrics, per  l’estabilitat.

[Durant la Transició] existia un gran temor a la democràcia desaparegués en quatre dies. Això va fer que es tendís a crear un règim polític molt marcat per la preocupació per l’estabilitat: partits molt tancats, molt jeràrquics, molt poc oberts a la societat. Un sistema bastant centralitzat i jerarquitzat en que el paper del president del govern és molt important. Un sistema bastant descentralitzat en la despesa, però poc centralitzat en la presa de decisions polítiques, etc… Tota una sèrie de coses que fan que aquest règim estigui ara completament arteroesclerotitzat i que sigui necessària una reforma a fons de dalt a baix; és a dir, una redistribució del poder.

A més, cada vegada que a Catalunya ha sortit amb el discurs independentista ha estat un símptoma que hi havia una crisi profunda en el sistema polític espanyol. Això haurien de entendre-ho i saber-ho interpretar.

Quines serien les alternatives a aquesta situació?
Jo crec que s’hauria d’obrir un procés de reforma molt profund. Ara no m’atreviria a prejutjar com ha de ser. És possible que, al final del camí, prengui la forma d’un procés constituent o reconstituent. En tot cas és evident que la qüestió eternament aplaçada de la monarquia s’ha d’afrontar i també que les institucions requereixen, abans que se’ns caiguin a sobre, d’un exercici de recomposició general. Cal partir d’un criteri general basat en una redistribució del poder. No pot ser que el poder legislatiu sigui tan captiu del poder executiu. No pot ser que les relaciones entre el poder executiu i legislatiu siguin tan viciades. S’ha de refer tot el sistema d’estructura territorial… És un procés de gran envergadura. Ara hi ha dos partits que encara tenen molt poder, però que al mateix temps estan a la baixa i tenen una resistència enorme a fer canvis de veritat i en profunditat.

Creu que els partits polítics, en la seva actual configuració, són una eina adequada per a la participació política. S’han de reformar o caldria crear altres estructures de participació política?
No sé si és tant una qüestió de canviar-los. És evident que s’han de reformar i s’han de posar al nivell de l’època en què vivim.

És ridícul que, en aquests moments, encara es consideri com un principi sagrat la disciplina de partit i se’ls negui als diputats la llibertat de consciència per votar el que vulguin, Això son coses que no tenen ni cap ni peus en una societat com la que vivim. És incomprensible que tinguin els privilegis que tenen, com ara l’aforament i que fan increïble la idea que tots som iguals davant la llei.

La qüestió cabdal és la seva funció principal: garantir la representació de la ciutadania i nodrir a l’Estat dels quadres polítics solvents per a governar. En aquests moments no fan bé cap d’aquestes dues funcions. La ciutadania no se sent representada, ‘no ens representen’ és un eslògan que s’ha repetit moltes vegades. També  hi ha deficiències manifestes en la producció de quadres per la gestió de l’Estat. És evident que això no funciona i que és necessari trobar noves fórmules d’organització. Sobretot ampliar la pròpia idea de la política.

Diuen que a la gent no l’interessa la política. No és veritat. La gent està més polititzada que mai amb mobilitzacions i creant nous moviments. Ara, quan alguns fan algun gest d’acció política se’ls hi diu que són antisistema o antipolítics. No, la política no són només ells. La política som tots. És un dret elemental de cada persona. Això ha de ser possible i s’ha d’obrir suficientment el sistema polític per què sigui possible.

La crisi de les institucions democràtiques no és només un fenomen espanyol, sinó europeu com demostra el creixement dels populismes. Cal reformar el concepte de democràcia representativa vers a fórmules de democràcia participativa?
El que s’ha de fer és fer-la efectivament democràtica i representativa. Per tant, s’ha de redistribuir el poder i s’ha d’impedir que el poder estigui en mans d’una casta tancada que és el que problema que hi en aquest moments. Això fa que es produeixen fenòmens com la corrupció o aquests tipus de beneficis propis d’aquells que controlen un espai i mantenen el control sobre la societat a distància.

Molts dels problemes que tenim actualment venen d’un cosa una mica més profunda que és la ruptura del pacte de postguerra entre empresaris i treballadors. Aquesta és la causa principal de tot el que està passant:

A la postguerra es va fer un pacte que va crear l’Estat del Benestar que ha funcionat durant bastants anys i francament bé. Aquest pacte s’ha trencat. El sector empresarial entén que ja no ha de fer concessions i les classes mitjanes i populars estan molt disperses, amb interessos contradictoris i sense la capacitat d’organitzar-se i de defensar-se suficientment. Una renovació del pacte social és tant o més important que la renovació del sistema democràtic i una cosa portaria a l’altre. Però per a que hi hagi aquesta renovació ha d’haver pressió social, ha d’haver-hi pressió ciutadana.

La crisi financera ha posat de manifest les injustícies i la desigualtat provocades pel sistema capitalista. Tanmateix sembla que l’esquerra no tingui alternatives. Cal reconstruir l’esquerra des d’altres paradigmes?
En un moment de crisi en que semblava que l’esquerra tenia oportunitats, el que ens hem trobat és que l’esquerra ni hi era ni se l’esperava. Això és un problema molt greu. La socialdemocràcia ha perdut l’orientació i cada cop més s’està convertint en un sistema de defensa del status quo i no ha estat capaç de pensar en termes nous. Les altres formacions d’esquerra són tan o més antiquades que la socialdemocràcia o encara no han trobat les seves vies, el seu discurs, la seva manera de ser i estan en una fase balbucejant. Estem davant un problema molt seriós, doncs si en un sistema democràtic no hi ha una verdadera opció, una verdadera raó per votar a uns o altres, queda molt tocat.

Per recomposar l’esquerra caldria recuperar els conceptes de llibertat, igualtat, de progrés, que s’han abandonat amb massa alegria. El tema és connectar amb les transformacions de la societat. El que caracteritzava a l’esquerra era la capacitat d’avançar en la direcció del futur. Ara no té res a proposar. O recupera la capacitat de proposar coses de cara al futur o desapareixerà.

Catalunya està immersa en un procés sobiranista. Al seu parer quines són les causes de l’ascens de l’independentisme?
N’hi ha moltes causes, és un fenomen molt complex. Hi coses que costa d’entendre fora de Catalunya i de vegades a dintre. No hi ha una sola causa. Això li dóna la seva força, però també la seva debilitat. Això fa que tingui una capacitat bastant àmplia d’atracció i que, al mateix temps, sigui volàtil i pugui pujar i baixar amb certa facilitat. És evident que hi un factor de canvi generacional molt important. És una generació que no té res a veure amb la generació de la Transició. Per a ells la independència no té la dimensió una mica dramàtica que tenia per a la meva generació. És una generació formada en altres referències culturals que viuen amb tota naturalitat Catalunya com el seu marc nacional. És evident que juga el factor de crisi econòmica i el factor de les dificultats de relació amb les institucions de la resta d’Espanya. També ha contribuït el procés de l’Estatut i la malaurada sentència del Tribunal Constitucional.

D’altra banda hi ha una nova forma d’independentisme light, no nacionalista, que està creixent. De manera que no cal ser nacionalista per defensar un Estat propi, una tendència que ha crescut en la lògica dels moviments socials. Per tant, és una suma de factors que no es pot simplificar ni aïllar. El gran error, sobretot des de Madrid i que els impedeix entendre el problema, és aquesta tendència a aïllar o simplificar. És una vegada més, per a ells, la bogeria del nacionalisme català que ha omplert el cap als ciutadans. Pensar que tot s’arreglarà amb la crítica del nacionalisme i amb carregades contra Artur Mas és no haver-se adonat de res.

Vostè és partidari de la independència de Catalunya?
Si em pregunten en un referèndum si vull que el meu país tingui un Estat propi, em semblaria molt estrany dir que no. La meva tendència seria dir que sí. Dit això, aquestes coses no es decideixen en abstracte, sinó en un context determinat. Per tant, hauré de tenir en compte quan m’ho demanin, qui m’ho demana i amb quines intencions… Però sí que crec que probablement és l’únic projecte polític que està en escena i això és bo per l’independentisme per què genera una atracció en un moment en que no hi ha projectes polítics. També és bo perquè fa reconèixer la importància i el paper dels veritables projectes politics. En aquest sentit em sembla interessant, com em sembla interessant el fenomen de moviment social que té aquest procés.

La votació de dijous al Parlament de Catalunya [la entrevista va fer-se el dia abans] pot marcar un punt d’inflexió en les tensions internes del PSC. Com veu la crisi del Partit Socialista a Catalunya?
Jo crec que el sistema de partits polítics canviarà molt i que els principals afectats seran CiU i PSC, que han articulat el sistema autonòmic. Estem entrant en un sistema que no sabrem com serà, però segur que serà el sistema postautonòmic. Aquests dos partits tindran un paper molt menys rellevant del que tenien fins ara, especialment el PSC que  crec està en una crisi de pèrdua d’identitat, de desdibuixament que fa molt temps que va començar i que no ha sabut parar-la. En aquest moment no es veu cap senyal de que la pugui parar. Crec que el PSC va camí de convertir-se en un partit marginal.

Fotos: David B.