Manel Larrosa és arquitecte. Va ser regidor d’Urbanisme entre 1979 i 1987, formant part com Francisco Morales o Josep Maria Plans d’un reduït grup de regidors mítics dels primers governs d’Antoni Farrés. Més de tres dècades després, segueix amb els reptes de la ciutat al cap, i n’escriu sovint, però ara amb una visió molt més metropolitana. Pocs dels reptes de Sabadell se solucionen ja només pensant a escala local, insisteix.
Entrevistem Larrosa al pati de l’Alliance Française de Sabadell el 4 d’agost. Revisita el passat, passa de puntetes pel bustisme i creu que el futur de Sabadell s’ha de jugar de forma obligada ja no només amb els municipis de l’entorn sinó amb mentalitat d’ampli Vallès. És l’única sortida a la “decadència” sabadellenca.
Vostè participa de la generació que va arribar a l’Ajuntament l’any 1979 i formen el primer govern democràtic, bastant mític avui dia. Com recorda aquell moment?
Això més que passat és història [riu]. Va ser un moment de ruptura total. Hi havia un cert encàrrec format per la ciutat del que calia fer. En molts fronts se sabia com actuar. No només amb els dèficits: aspectes escolars, socials, de participació, econòmics… Hi havia molts temes i es van atacar tots. Va ser un moment d’arrencada. Al 1999, amb el govern Bustos, es produeix un altre moment de canvi però que té molt poc contingut, com s’ha demostrat.
Creu que hi ha paral·lelismes entre l’any 1979 i la situació actual a la ciutat i l’Ajuntament?
Ara estem en un nou moment d’expectativa que s’assembla en algunes coses al 1979. Cal veure fins a quin punt la ciutat encara té dinàmica interior. Al 1979 hi havia un forta crisi al sector tèxtil però encara hi havia institucions de ciutat amb pes econòmic i ara estem bastant més decadents i bastant més pobres. Es tracta de veure si encara tenim capital.
Larrosa es refereix a la pèrdua de Caixa Sabadell, el fet que la Companyia d’Aigües estigui en mans franceses, al creixement del Banc Sabadell o altres fets rellevants ocorreguts en els darrers anys que han minvat la potència de Sabadell.
Al 1979 vostè tenia 27 anys i hi havia altres regidors joves. Ara quan es parla de la nova política sovint es té una certa por de la inexperiència de la gent jove, o sense experiència política. Hi veu un risc en aquest fet?
Hi ha més formació ara que fa 30 anys i el nivell de criteri de la gent és molt més sòlid. Hi ha menys demagògia i menys ideologia pseudoradical. Hi ha més rigor i més coneixement. I el coneixement està més estès entre la ciutadania.
Com veu les primeres passes del nou govern del nou govern municipal, certament fràgil, amb vuit regidors d’un total de 27?
Em va sorprendre que es formés un govern en minoria. Però no és un factor que hagi passat només a Sabadell sinó que ha passat a altres llocs. A Barcelona ciutat també hi és.
Vosté havia demanat públicament un govern de 4×4 (ERC, UpC, Crida i CiU).
Sí, perquè si es necessita per obligació una majoria dius: ‘Per què no formeu una majoria?’. Però l’espectre de forces polítiques no va considerar fer un govern tan ampli des de la CUP/Entesa fins a Convergència. S’ha fet un govern en minoria però homogeni. Ara tot dependrà de la seva capacitat de diàleg amb l’oposició. L’any 79 es va formar un govern de majoria, PSUC + PSC, però es va tenir un diàleg molt profund primer amb Convergència i també amb Aliança Popular i el que després seria UCD. De vegades, depèn més de la capacitat de diàleg que de tenir la majoria assegurada. No és negatiu que hi hagi un govern integrat i amb molta capacitat de treballar.
Però al 1979, per exemple, ja dins del propi PSUC hi havia diferents sensibilitats presents al govern. Per exemple, una gran representació dels sectors més associats al centre sociològic de la ciutat i altres als barris. Ara no es veuen tant.
Aquesta no era la dificultat sinó més aviat era ideològica. Oficialment era una divisió entre eurocomunistes i prosoviètics però és mentida perquè a l’ajuntament de Sabadell mai es va produir aquesta divisió. No va ser fins la divisió del PSUC, però l’equip de govern mai va entrar en la batalla. I la col·laboració que hi va haver entre gent de procedències culturals molt diferents, entre centre i barris, va ser molt forta. Fins i tot tenies persones com Antonio Trives, que venia d’una tradició sindical, que va ser capaç de dirigir aspectes empresarials de l’Ajuntament, des dels Recursos Humans fins a la Policia passant per les concessions, amb un sentit de progrés però amb un sentit d’empresa a la vegada. On hi havia molta discussió era amb el PSC: les bufetades volaven però la capacitat de discutir-ho, que era necessària, et feia obtenir solucions. En canvi, en el segon mandat, amb majoria absoluta del PSUC, com que oficialment no existien diferències, no les discutíem. Però hi havia diferències, i eren molt quotidianes: fer més o menys propaganda, pujar o no impostos… Era més positiva la situació del primer mandat que no pas quan hi havia majoria absoluta.
El que és cert és que l’actual govern, i les forces que li donen suport, representen certs sectors de la ciutat, i no és del tot tranversal. No hi veu un risc?
Dependrà de la capacitat de treballar que es tingui. Fa anys hi havia un liderat que s’exercia des dels barris. Les eleccions es guanyaven a la perifèria. I ara aquesta hegemonia s’ha desplaçat cap a una situació intermitja. Això també té a veure amb el debat nacional.
El cert és que els problemes socials de la ciutat es resolen per programa i no per procedència. Com al 79. Les necessitats socials i educatives de la gent necessiten un programa. Una diagnosi. Un coneixement exhaustiu del que necessita Sabadell. A dia d’avui ens falta aquest coneixement.
Un pla estratègic, potser.
Un pla estratègic és més general [al final de l’entrevista subratlla l’anomalia que Sabadell, ni en època Farrés ni en època Bustos ha estat capaç de fer un pla estratègic, a diferència d’altres ciutats de l’entorn]. Però una de les seves parts seria el bloc social. I cal una diagnosi forta a nivell social que no s’ha fet durant molt anys. Hi ha una diagnosi de fa molts que va fer en Rogel·li Duocastella, que era un jesuïta que va fer un retrat de la situació dels barris l’any 1962.
Això sí que és prehistòria.
Hi havia l’alcalde Llonch. Començaven els assistents socials. Però va ser un retrat social de Sabadell, documentat i escrit, que no s’ha fet mai més. Normalment es parla molt de transparència però caldria començar per saber la realitat de la gent: de que viuen, de que treballen.
Vostè va ser regidor d’Urbanisme vuit anys. El segell màxim és el parc de Catalunya, l’Eix Macià, l’operació plaça d’Espanya. Quin és el millor record que té.
El parc de Catalunya es va consolidar quan jo vaig sortir i sobretot de la mà de Dolors Calvet. És un procés més llarg. Vam posar les bases. Però nosaltres es vam dedicar molt a urbanitzar barris: fer clavegueres, fer enllumenat i fer paviments. I a dotar al patrimoni municipal de sòl, que estava a zero. No podies fer una escola perquè no tenies solar. No podies tenir una zona verda. Un dels problemes punyents era el de les escoles. I el que volíem equilibrar era que hi hagués més escola pública de qualitat, també al centre, per tant calien solars. Tota dotació de sòl per a fer equipaments públics va ser molt important.
I l’assignatura pendent?
[Pensa]… No era només d’Urbanisme sinó general. El conjunt de l’Ajuntament. Es va fer molt però es podria haver fet amb més rigor temes com la fiscalitat, l’organització municipal, la desburocratització. Hauria estat bé contractar només personal laboral i no funcionaris excepte allò obligat. Hauríem d’haver modernitzat més l’administració municipal. Avui és molt evident. Abans no ho era tant. És la mateixa crítica que a la Generalitat. S’ha reproduït una administració com si fos un ministeri quan podríem haver tingut unes administracions a la europea. Era un debat que es veia, però no era immediat. En part es va fer però fins a la radicalitat final de tenir un pressupost per àrees, saber que costa cada servei, que ingressa cada servei, o tenir una estratègia d’inversió a anys vista i que això repercutís fortament a tota la ciutat. Calia una estructura més potent. I llavors l’Ajuntament era gairebé la primera empresa de la ciutat, al costat del Banc Sabadell i el Taulí. Aquesta modernització de l’administració és un tema molt intern però sempre hi és present. I no és exclusiu de Sabadell, sinó de tots els ajuntaments.
Deixa el departament d’Urbanisme el 1987. Com veu l’evolució urbanística de la ciutat des d’ençà: l’operació Can Llong, Can Gambús, Sant Pau de riu-Sec, tot el canvi al centre, que passa a estar ple d’habitatges…
En una primera etapa hi ha un desenvolupament. És l’època de Dolors Calvet i Antoni Sorolla. Es va el pla Urban, el Ripoll, Can Roqueta, el parc Taulí. Gairebé era una utopia pensar que hi podia haver-hi un desenvolupament positiu al Ripoll. Aquest primer capítol té una continuïtat clara.
Després la ciutat, sobretot a l’època Bustos, ha deixat de tenir projecte. L’exemple més clar és que un projecte com l’allargament dels Ferrocarrils de la Generalitat, que hauria estat un gran projecte per replantejar el Centre, replantejar l’anada a Castellar… es va tancar amb un debat que el vam haver de fomentar a través de l’entitat Sabadell Cruïlla perquè pensàvem que la ciutat mereixia debatre’l. El propi Ajuntament després de firmar el 2008 un Pacte de Ciutat per portar-lo endavant el va deixar arxivat. Les desgràcies que han passat ara, com que s’ha discutit malament l’anada a Castellar, el cobriment a Can Feu, o les terres del parc del Nord, són clares mancances de seguiment. Manca de debat ciutadà o que l’Ajuntament aprofités per reactualitzar el projecte de ciutat. Quan en època de bombolla immobiliària, fem un Can Gambús o una desgràcia com Sant Pau de riu-sec, que es ven com un polígon high tech i que resulta que no val res, doncs es veu una decadència notable de la ciutat.
L’anomenat Metro Sabadell significarà algun tipus de mobilitat positiva a la ciutat? Aquests 400 milions d’euros d’obra pública servirà?
S’ha de veure. La gent se’n va de Sabadell Nord a Sabadell Sud en Renfe? Fem servir la xarxa ferroviària per moure’ns per la ciutat? Serveixen molt poc de metro. Però sí que és cert que tenia sentit connectar la xarxa de Renfe amb els Ferrocarrils de la Generalitat. Fins ara tenim dues xarxes desconnectades. Però l’obra també té sentit si va més enllà de Sabadell. És a dir, si va cap a Granollers o va cap a Castellar. Per connectar només amb Renfe hauríem acabat a la plaça d’Espanya o hauríem pogut unir amb Sabadell Centre. Podríem haver fet una obra més simple.
Fins que no es coordini bé i amb una sola oferta ben llegida l’autobús urbà, l’autobús interurbà, Ferrocarrils de la Generalitat i Renfe no funcionarem en transport públic. Els autobusos interurbans són una desgracia que, per exemple, no passen per l’eix central o no pots anar de Terrassa a Barberà per la carretera de Terrassa. El conjunt del transport ha de ser coordinat des de Sabadell a nivell de ciutat amb freqüències i una sistemàtica al respecte dels municipis del perímetre. Si no ho fem, no tenim un entorn comarcal ni metropolità ni res. I és un gran repte.
Vostè es mou en bicicleta per Sabadell. Com definiria moure’s en bicicleta per la ciutat? És fàcil? És millorable?
Em preocupa més el transport en autobús que amb bicicleta. No tens en el cap un mapa on moure’t. Trigues molt per arribar a Ca n’Oriac. De fet, pots arribar a Ca n’Oriac abans en bicicleta que amb autobús. El transport públic necessita un replantejament enorme. En bicicleta et mous per carrers laterals i a vegades val més que els ciclistes surtin una mica dels carrils bici, que són ortopèdics.
Les últimes notícies sobre el soterrament del tren a Gràcia i Can Feu diuen que la Generalitat no pagarà els 20 milions d’euros perquè no tenen fons. Hi ha alguna carta a jugar?
És cert que el pressupost es va adjudicar fa anys i que s’han fet esforços perquè les obres continuessin. Ha costat però van seguint. Han fet un esforç. Però pensar-se que per tenir fet el projecte del soterrament teníem pressupost no és així. La ciutat ha de fer un balanç sencer del que ha significat l’obra del perllongament dels Ferrocarrils. Ha estat una obra molt modificada: la cua de maniobres no s’ha fet i això és un estalvi brutal. En altres obres, al Passeig o a la plaça d’Espanya, l’Ajuntament hi ha aportat diners. S’han simplificat les cotxeres a Ca n’Oriac que, per cert, mai s’haurien d’haver fet allà. Si es fa un balanç conjunt del que s’ha fet, hi ha legitimitat per demanar que es consigni pressupost per aquesta petita obra perquè a sobre la ciutat ha demostrat que el cobriment de les vies es podia fer de forma més simple i eficient del que la Generalitat proposava amb l’estudi informatiu.
A més, la Generalitat va tenir l’estudi informatiu dos anys en un calaix. Si l’haguessin posat sobre la taula abans, hauria estat molt més fàcil coordinar les obres actuals amb l’obra nova del soterrament. Tot plegat, tota l’obra dels Ferrocarrils a Sabadell és un desgavell enorme. L’any 2008 es va signar un pacte de ciutat. Si s’hagués fet seguiment continu, ens hauríem estalviat molts desgavells. Inclús el soterrament a Can Feu es podria haver posat sobre la taula sobre la marxa. Ara, a dia d’avui, és cert que el director general no té consignació al pressupost del 2016.
Tornant a l’esfera personal, Manel Larrosa va estar vuit anys a l’Ajuntament com a regidor. I va sortir. Per què ho va deixar?
Vaig marxar i ho va fer també més gent. Teníem clar que no volíem fer de ser regidor el nostre ofici. I estava clar que si estàvem quatre o vuit anys més a l’Ajuntament tindríem un tancament professional molt gran. Jo volia exercir professionalment.
Tenir un despatx d’arquitectura.
Ja ho havia fet anteriorment de forma molt incipient. I em vaig dedicar jo i molta més gent a la vida privada.
Com va ser la transició de dedicar tot el temps a l’administració pública a fer-ho a una empresa?
No va ser difícil. És curiós però he acabat fent més arquitectura que urbanisme. Tenia una certa idea que em cridarien a fer coses d’Urbanisme amb altres ajuntaments. I no va ser possible. Pràcticament tot el que he fet ha estat obra privada, molt poca obra pública.
L’arquitectura és una de les professions més castigades per la crisi econòmica. L’ha tocat d’alguna manera?
Fa tres anys estava per tancar el despatx. Després he tingut una feina concreta per una empresa determinada i m’ha anat molt bé. Si no, hauria tancat el despatx. I en arquitectura res tornarà a ser com era abans. Ni es faran els projectes igual. Ni les promocions immobiliàries seran igual. Ni els professionals serem iguals. És impossible tornar al que vam viure fa uns anys. No només pel boom sinó per la forma de treballar. Ja no és possible fer projectes de forma gairebé artesanal com fèiem.
Es van fer les coses molt malament a nivell d’arquitectura?
A partir del 2000 les coses es van fer fatal. Amb l’augment del preu del sòl, l’especulació i creure que tot valia infinitament va arribar la situació que els promotors immobiliaris no sabien el que valia res. No sabien si feien el negoci amb el terreny o amb l’edifici. I com que tot s’encaria la qualitat de la construcció va anar baixant. A finals dels 90 es van fer algunes obres amb categoria però entre el 2000 i el 2007 tot el patrimoni que s’ha construït és molt desgraciat.
A partir del 2004/2005, amb l’entitat Sabadell Cruïlla, vostè torna al debat públic. Com va ser la relació amb el govern de l’època?
Va ser molt tensa. Infinitament tensa. Nosaltres repartíem papers al Passeig. Contacte zero amb l’Ajuntament fins que hi van haver unes eleccions municipals i la llista socialista va perdre vots i la majoria absoluta [l’any 2007]. Juan Carlos Sánchez, que era una persona més oberta que [Manuel] Bustos, va fer un contacte i ens va dir que en parléssim. Llavors va ser possible. Però quan vam llançar el debat volíem que la ciutat debatés al voltant d’aquesta projecte, perquè no se’n parlava. Vam sortir amb papers, amb paradetes per formar un debat que calia. En segona instància, volíem debatre el projecte.
Sap que circulava un vídeo a internet de l’exalcalde Manuel Bustos referint-se a vostè com una mena de ‘torracollons’ molest que li muntava plataformes.
Sí [riu]. És pura anècdota. A Sabadell Cruïlla érem bastanta més gent que hi va participar. Vam ser un grup nombrós. Va ser una actuació intensa. L’any 2008 havíem fet la feina i vam veure que hi havia temes de comarca interessants. Vam fer una altra associació, menys militants i més d’estudi: Via Vallès. Després vam fer una aliança amb els grups empresarials del Vallès i vam constituir Fem Vallès. Juguem amb les dues instàncies. Vam començar un debat al conjunt del Vallès, no només l’Occidental sinó també l’Oriental. Ara és una cosa assumida però fa uns pocs anys no ho era. I hem anat fent passos obrint nous debats.
Amb aquesta nova plataforma, de forma més assossegada o més institucional, han llançat la proposta de posar més en relació almenys el Vallès Oriental i l’Occidental. És l’Àrea Vallès i parlen de fusionar els consells comarcals. Pel ciutadà de carrer, això què els implicaria?
Des del Vallès ens podem deixar perdre o podem fer polítiques com les de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), que té un poder immens. I gestiona recursos econòmics deu vegades per habitant superior al del Consell Comarcal del Vallès Occidental, que gestiona els residus i el transport escolar. I prou. En canvi l’AMB negocia amb l’Estat, amb la Generalitat, té un transport públic intermunicipal, polítiques econòmiques per millorar els polígons… Es tracta de fer polítiques així en col·laboració amb els ajuntaments però tenint un instrument més potent.
Enteneu que el Vallès està discriminat?
El Vallès està discriminat en primer lloc per ell mateix. Les baralles històriques entre Sabadell i Terrassa han sigut negatives. El propi Vallès Occidental està partit: hi ha municipis com Barberà o Badia que formen part de l’AMB quan se separen de Sabadell per mig carrer. No té justificació que els transports de Sabadell no arribin fins Barberà o hi hagi més interrelació econòmica. A fi de comptes, el Vallès té un factor de manufactura i assentament industrial molt específic. Barcelona juga una altra categoria: juga turisme, juga cultura, serveis tecnològics, juga en una altra categoria mundial. Però el seu sòl industrial manufacturer està al Vallès. I aquest sòl industrial ha de tenir un tractament específic. Aquí hi ha la meitat de la indústria manufactura de Catalunya i si està en una sèrie de polígons maltractats no anem bé. La identitat econòmica és molt important. I això també lliga amb la ciutat.
La decadència de Sabadell o altres ciutats no té solució si no és amb visió supramunicipal. I aquesta visió ja no és ni la rodalia de Sabadell. És una escala de Vallès. Com a mínim arribar a Granollers. La sortida a la decadència de Sabadell passa per liderar el Vallès. Ha de ser un lideratge compartit, partint de la idea que Sabadell i Terrassa tenen institucions importants però que hi ha més assentaments industrials a Barberà que a Sabadell o a Rubí que a Terrassa. Si no, ni Sabadell ni Terrassa no tenen res a fer dins el seu terme municipal. Han passat a ser ciutats residencials amb unes bosses de pobresa importants.
Perifèriques de la Gran Barcelona.
Sí, com li vulguis dir. Però Barcelona també s’hauria de replantejar. Ells no tenen consciència del Vallès. Barcelona actua com a capital de Catalunya per a set milions d’habitants. I actua com a ciutat metropolitana per a tres milions d’habitants. Però l’escala que ens inclou a nosaltres, la dels cinc milions d’habitants, no la tenen treballada. Si Barcelona fos positiva i tingués un pla ample, el tindria de cinc milions d’habitants incloent Martorell, Mataró i el conjunt del Vallès. Per tant, el joc que proposem no és contra Barcelona, sinó amb Barcelona però respectant les personalitats diferents.
Ara hi ha hagut com a mínim dos canvis favorables a les seves postures. En primer lloc, a la presidència del Consell Comarcal. I en segon lloc a l’ajuntament de Sabadell.
L’alcalde de Sabadell i el president del Consell Comarcal en el seu discurs d’investidura van citar l’Àrea Vallès. I hi ha molts elements a favor. Les pors venen sovint perquè pot semblar que Sabadell i Terrassa manaran molt. O que el Vallès Occidental manarà més que el Vallès Oriental. Però hem explicat que només aplicant el sistema de l’AMB, on la ciutat de Barcelona té molt menys pes al Consell Metropolità que la resta, ni el Vallès Occidental manaria sobre l’Oriental ni Sabadell o Terrassa sobre la resta. En canvi, les aportacions serien per la riquesa en base a l’Impost de Béns Immobles i hi aportaria més el Vallès Occidental. Però hi ha més fórmules: el Consell Comarcal del Vallès Occidental ja té una comissió de petits municipis. Es podria continuar reunint. I els ajuntaments al voltant de la riera de Caldes, que ara tenen un consorci, podrien continuar-hi.
El que ja és hora és que aquest milió 300.000 habitants tinguin un reconeixement d’una altra escala. És un tema pendent des de l’època olímpica. I l’any 2010 es recupera l’Àrea Metropolitana de Barcelona, s’incorporen un parell d’ajuntaments nous com Barberà o Badia. Es planteja que això és un àmbit escandalosament no metropolità però el debat no va a més.
A Sabadell es va plantejar la incorporació a l’AMB fa un temps i es va decidir rebutjar-la.
Es va decidir no entrar amb aquella llei. Però vam proposar canviar la llei. No té lògica que Sabadell, Terrassa o Rubí acceptin que el Pla General es faci des de la Zona Franca de Barcelona quan hi ha 900 municipis de Catalunya que es fan el seu propi pla. No tenia sentit. El transport públic al Vallès és implantejable amb l’estructura de l’AMB. Llavors hi havia moltes ganes de recuperar l’Àrea Metropolitana però no es va fer una discussió de fons. I a nosaltres com a Vallès ens va faltar haver caminat. Les velles discussions entre Sabadell i Terrassa o entre Granollers o Mollet no havien madurat del tot. Ara hem parlat amb tots els partits, amb molts ajuntaments i diem que tothom entén la lògica que els expliquem.
Entrem de nou un moment en la dinàmica local. Es parla sovint de reformar el Pla General d’Ordenació Urbanística de Sabadell. Té sentit?
Per què no? No és greu. Però s’ha de fer poc a poc. Castellar l’ha refet ara però els continguts són molt lleus. Molt poca cosa. Sabadell va fer el Pla General al 92 o 93 i ho va fer amb un debat de sis o set anys i amb una llarga experiència. Es van passar a net moltes modificacions i reflexions. Tinc entès pel que ha dit Maties Serracant [tinent d’alcalde d’Urbanisme] que es vol començar a treballar a fons per replantejar coses que, en el proper mandat, es podrien passar a net en un nou Pla General.
Al llibre dedicat a Antoni Farrés [Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut, editat Manel Foraster i per Amics del Toni] vostè diu que es va començar a moure en la vida pública en l’oposició a la Gran Via, a començaments dels anys 70. Han passat 40 anys i la Gran Via continua sent un problema de primera magnitut. No hi ha solució?
Aquest problema també és irresoluble en termes municipals. Que la carretera de Mollet acabi a l’avinguda de Barberà o que oficialment els carrers de Sant Quirze o Salut continuïn sent carreteres, perquè és així, mostra que Sabadell és una ciutat radial de carreteres amb sentit al segle XIX però sense sentit al segle XXI. S’ha fet una obra com la Ronda Oest que connecta amb la Gran Via i la carretera de Terrassa però no connecta amb l’Eix Macià. O que quan desemboca a l’autopista ho fa amb un únic carril i hi ha cues.
El replantejament de la mobilitat pública necessita coordinació. I el replantejament de la mobilitat privada necessita parlar amb els municipis veïns. Cal unir la carretera de Castellar amb la Ronda Oest i desviar algunes carreteres. Per exemple, la carretera de Mollet hauria de connectar amb Barberà. Normalment el debat sobre el Quart Cinturó s’ho ha menjat tot. No és cap solució. Però hi ha una sèrie de problemes d’encaix de Sabadell en el conjunt que és bastant greu. Mentre Terrassa està en un lateral de la comarca i Granollers té rondes, Sabadell està en posicions de centralitat. I sense replantejar la mobilitat no ens en sortirem.
