Nascut a Girona el 1954, en una família de la burgesia de l’Opus Dei, és germà dels qui foren dirigents socialistes Joaquim i Manel Nadal. Actualment escriu a La Vanguardia i i col·labora a RAC1, TV3 i 8TV. Ha estat director d’El Periódico de Catalunya, del maig de 2006 a febrer de 2010, un període en que el diari va rebre diversos premis nacionals i internacionals.
Nadal ha publicat tres novel·les: Els mandarins (Columna, 2011), Quan érem feliços (Destino, 2012) i Quan en dèiem xampany (Columna, 2013) per les que ha rebut diversos premis literaris. Està casat, és pare d’una filla i avi de tres nets. L’entrevisto a la Llar del Llibre dimecres passat on va venir a presentar la seva darrera obra: La maledicció dels Palmisano (Columna, 2015).
Vostè compagina la seva tasca periodística amb la creació literària com a novel·lista. D’on prové aquesta vocació?
Sempre havia tingut ganes d’escriure en profunditat. Abans de professionalitzar-me com a periodista escrivia pel meu compte textos literaris; però el periodisme és molt incompatible amb la literatura, tot i que són dos mons molt paral·lels. El periodisme et roba totes les hores del món i per escriure m’agrada tenir moltes hores per endavant. Si no tinc cinc o sis hores no sóc capaç de produir i no ho podia fer fins ara. Al deixar la direcció de El Periódico és quan m’he tirat cap a literatura. Però ja de molt jove tenia aquesta vocació. Ara vull concentrar-me en la literatura i em sento molt lluny del periodisme. Faig algunes coses com analista per mantenir-me en forma.
Per què la seva predilecció per la novel·la?
Fins ara havia fet narració, en pla creació literària amb elements propers a mi mateix i de la meva família, tot i que havia molta imaginació com Quan en dèiem xampany; però la veritat és que tenia ganes d’inventar personatges i fer aquesta reflexió sobre el període d’entreguerres que és el que hi fet ara.
Vostè ha estat director de El Periódico de Catalunya, col·labora en diversos mitjans de comunicació escrits i audiovisuals i ha ocupat càrrecs directius en empreses editorials i grups de comunicació. Com veu el futur del mitjans en paper? Seran substituït pels digitals?
Crec que es sap molt poc encara. Hi ha hagut una precipitació molt gran a enterrar els diaris de paper i s’ha deixat d’invertir. Això ha accelerat la crisi dels diaris de paper, però és evident que el món digital és aquí i no només per quedar-se, sinó en pla de lideratge. Tinc la sensació que el paper durarà més temps del que es pensa, com una alternativa molt de prestigi. El diari de paper serà un producte molt especial. Al final les coses que s’expliquin en el paper tindran credibilitat si saben fer-ho els periodistes que s’hi dediquin i saben treballar una mica millor, escriure millor i sobretot avalar els textos molt seriosament. Però s’haurà d’invertir més en aquests mitjans si volen sobreviure. Els diaris en paper han de treballar més el reportatge, l’anàlisi, les històries humanes, la literatura… en el sentit de cròniques molt ben explicades i treballades.
En tot cas això és molt poc important, el que és important és que com més canals de transmissió de la informació hi hagi, amb les tauletes, amb els mòbils, amb tot… més necessitat de periodistes hi haurà. Com més es democratitza la informació –en el sentit que tothom és una mica periodista amb l’ús de les xarxes- més necessitat haurà que hi hagin uns periodistes que documentin la informació, la sintetitzin, la posin en context i sobretot l’avalin. Si escrius una cosa, et jugues el teu nom, el teu prestigi. Si treballes per a una capçalera, aquesta s’hi juga el prestigi. Això és el que farà que els lectors se’n refiïn del que llegeixen.
A Espanya, però també a Catalunya, es diu que els gran mitjans de comunicació són massa submisos respecte al poder polític i econòmic. Què hi ha de cert en aquesta afirmació?
A vegades s’exagera una mica, però a vegades és veritat. Em responsabilitzo de la meva etapa com a director de El Periódico. Si el diari no va ser més combatiu, no va informar de més coses és perquè no vam saber o no vam voler, però no perquè tinguessin pressions. Vaig dirigir el diari amb total llibertat. En tot cas, vàrem ser nosaltres mateixos qui ens vam autocensurar. És molt fàcil buscar una excusa exterior a una responsabilitat que de vegades és nostra. Tot i que ara, amb la crisi, hi ha menys mitjans i potser hi ha més supeditació dels pocs mitjans que arriben.
Darrerament les empreses de comunicació ha experimentat un fort procés de concentració i moltes estan dominades per grups financers. Com creu que afecta aquest fenomen a la independència dels mitjans de comunicació?
Precisament la nova tecnologia permet, amb costos molt inferiors, iniciar aventures informatives. Per tant, crec que estem en un moment transitori. Les velles capçaleres, sobretot les que havien fet inversions en el món audiovisual, tenen moltes dificultats. Amb els beneficis molt petits del diari en paper es van voler pagar inversions molt grans i no han aguantat. I aquí sí que ha hagut una concentració i una entrada de capitals exteriors. En canvi, crec que les xarxes permeten la creació de nous mitjans. Ho anirem veien amb el pas del temps, com sortiran i es consolidaran mitjans que tornaran a ser molt lliures.
La crisi econòmica ha afectat amb particular virulència a molts periodistes amb acomiadaments, retallades salarials, falsos autònoms… Com creu que això pot afectar a la qualitat de la informació?
És evident que, amb menys mitjans, és més difícil fer una informació lliure, independent i ben treballada. Insisteixo, crec que això és molt conjuntural i que es tornarà a trobar la manera d’entrar altra vegada en plenitud a l’exercici de l’ofici de periodista.
Sovint es critica a TV3 per no complir amb la neutralitat i objectivitat d’un mitjà de comunicació públic, com la BBC britànica. Creu que són certes aquestes crítiques?
Crec que són una mica exagerades. En general tots els mitjans públics haurien de fer un esforç renovador per marcar distàncies amb el poder. Però jo no adjudicaria aquest defecte particularment a TV3. Al final el panorama informatiu que tenim a Catalunya és bastant complert. Amb suma dels mitjans privats i locals tenim la possibilitat d’informar-nos prou bé. Des de Catalunya sempre hi ha una orella posada a Espanya i en canvi el problema és al revés, des d’Espanya, no hi hagut una orella posada a Catalunya. Això és bastant clar. Ara, és evident que tots hauríem de fer un esforç. Es diu que els mitjans privats poden fer el que volen i això no és veritat. Poden informar amb llibertat, amb l’estil que volen, per això són privats, però la informació ha de ser veraç. Crec que tots plegats hem perdut un esglaó de credibilitat, en el que jo també m’hi poso, en aquesta crisi on els periodistes més que informar del que passava intentaven que passés el que ells volien i el que ells havien pronosticat.
Vostè ha evolucionat des de posicions federalistes cap a l’independentisme. Quins han estat els motius d’aquesta evolució?
La solució federalista ha estat impossible. No s’ha volgut de cap manera i la prova més evident va ser l’Estatut. Un Estatut molt modest que donava una autonomia que segurament hagués estat suficient per construir un país més sòlidament, però que tampoc era un cosa per tirar coets. Tampoc em defineixo com a independentista. Sempre dic que sóc partidari de la llibertat de Catalunya. Crec que Catalunya és un poble, Catalunya té dret a regir el seu propi destí. L’important és això: que poden exercir la nostra llibertat. Si després aquesta llibertat s’aplica per independitzar-nos o per federar-nos, si és d’igual a igual, a mi no m’importa. Això ho han de decidir els ciutadans i jo respectaré el que decideixin. El que vull és que aquest poble pugi triar lliurement.
Com valora el resultat del 27S. Comparteix l’opinió que l’independentisme ha guanyat les eleccions però ha perdut el plebiscit?
Això és indiscutible. Han guanyat molt clarament les eleccions en vots i en escons, però en canvi no han guanyat el plebiscit. Ara s’està intentant confondre, perquè essent això veritat –que han guanyat eleccions i han perdut plebiscit- no es pot dir, com fan alguns, que han perdut les eleccions i el plebiscit. No hi ha una majoria alternativa al Parlament. Amb això s’ha d’anar una mica en compte. Ara sembla que, com s’ha de reconèixer que en el plebiscit no s’ha arribat al 50 per cent, ha guanyat l’altra posició. No, l’altra posició ha arribat a un 39 o 40 per cent, sumant-hi als federalistes. Els que hi queden ningú els pot reclamar, perquè són ells mateixos qui han dit que no volen ser reclamats per ningú. És cert que abans de les eleccions els de Junts pel Sí deien que no es podia votar Catalunya Sí Que Es Pot o Unió Democràtica perquè no contaven com a independentistes i ara els volen contar. Això és veritat; però, també, que l’Arrimadas li deia amb el Rabell “fugi d’aquí que vostè és un independentista” i resulta que ara no ho és. Tots dos es volen apropiar d’un espai que és propietat dels que l’han votat. Aquí ningú arriba al 50 per cent, però tampoc les forces contràries a la independència s’han imposat clarament.
No creu que s’està donant la paradoxa que aquells partits que deien que això no era un plebiscit ara afirmen que sí que ho era i qui deien que era un plebiscit ara asseguren que només han estat unes eleccions parlamentàries?
Això passa sempre. Crec que s’ha de ser honest. A Escòcia, quan va guanyar el Partit Nacionalista Escocès i Cameron va reaccionar donant-los el referèndum, havien guanyat amb un 44 per cent de vots i aquí hi ha hagut un 47,8 per cent de suport a l’independentisme. A Escòcia amb una participació del 51 per cent i aquí amb una del 78 per cent. A Europa ningú ha discutit la victòria independentista, que ha sigut aclaparadora. Ningú hagués pensat mai que això arribaria a un 47,8 per cent. Ara, és veritat que es va voler plantejar com un plebiscit i no s’hi ha arribat. Segueixo pensant que la solució és fer, d’una vegada, el referèndum ben fet on no hi hagi gent que prioritza altres temes, sinó que sobre el tema concret de la independència la ciutadania es pugui pronunciar i aclarir-m’ho.
Comparteix l’opinió que el procés independentista està provocant la fractura de la societat catalana?
Crec que hi ha més fractura en el ambients periodístics i intel·lectuals perquè, com li deia abans, volen que allò que havien pronosticat es compleixi i s’exciten molt per aconseguir que triomfin les seves tesis que no pas entre la ciutadania. No crec gens que les famílies no es poden reunir el dia de Nadal per aquest tema. Em sembla ridícul. Ara, no descarto que si això es perllonga molt temps, amb tothom tensant la corda, al final pugui produir-se una fractura. Aquest és un poble que ha aguantat moltes coses. És un miracle que hagi aguantat les mobilitzacions sense violència, sense agressivitat, sense aquesta fractura… Això no durarà sempre. Per tant, seria partidari que fessin, d’una vegada per totes, el referèndum i ho aclaríssim. És fonamental tornar a treballar, des del pacte amb Espanya o des de la independència, per cosir les coses que s’hagin pogut descosir.
Creu que l’hegemonia independentista està aprimant el catalanisme?
És cert que si et quedaves amb el catalanisme pur i dur abastaves més gent i en el moment que et tanques en l’independentisme hi ha gent que queda fora. S’ha de fer un esforç per tornar a posar el debat a la celebració del referèndum que serà on es trobaran els independentistes, els referendistes, confederals i fins i tot alguns federalistes. No els líders dels partits, sinó alguns dels seus votants. Això s’ha de fer. La celebració del referèndum ja ens posa en una posició d’igual a igual que fa que el pacte amb Espanya sigui diferent. Això és fonamental i amb un resultat que tothom haurà d’acceptar. Els independentistes pot ser hauran d’acceptar que han perdut el referèndum i els que són partidaris del dret a decidir per votar no, acceptar que a l’exercir aquest dret poden guanyar o perdre. Crec que les dues parts han de fer aquest pacte: anem-hi i respectem el que surti.
Així doncs, al seu parer, el referèndum és la sortida al bucle en què s’ha instal·lat la política i la societat catalana en els darrers cinc anys?
En efecte, la sortida és el referèndum. No pot ser d’una altra manera. Necessitem saber on està la majoria. I segurament, com que tothom sap que pot perdre el referèndum, buscaria aproximar posicions per l’endemà per tal que, tant si es pren una decisió com a l’altra, s’arriba una solució integradora. Per a mi és fonamental que es faci tot amb cohesió i amb voluntat d’integració per l’endemà. Particularment, no tinc cap problema en treballar per la Catalunya que surti resultant d’un referèndum en què guanyin uns o altres.
Què opina sobre la polèmica generada per la posició de la CUP respecte a la investidura d’Artur Mas?
Jo, que no vinc d’un entorn convergent, crec que l’odi a Mas no té sentit. Des d’una perspectiva política no l’entenc, no el veig, no el comparteixo. Ara, les CUP tenen un contracte amb la gent que els hi ha donat suport i els seus electors. Ells sabran què n’han de fer. No estic gens d’acord en dir a la CUP el que han de fer com, encara estic menys d’acord, amb aquests que han perdut més clarament les eleccions i volen dir a Junts pel Sí que s’ha de carregar al Mas. Aquí cadascú s’ha de responsabilitzar del seu propi espai.
No sóc ningú per dir a la CUP el que ha de fer, però penso que no és bo que el procés es radicalitzi. Hi ha gent molt moderada que mentre vegi el lideratge de Mas seguirà el procés. Si el procés no ha arribat al 50 per cent de vots, difícilment podrà obtenir un gran recolzament amb les mobilitzacions i a la desobediència. Crec poc en aquestes fórmules. Crec que els que tenen que anar a les negociacions han de fer-ho sense apriorismes, perquè sinó no s’avança. Trobo una mica absurd, des del punt de vista polític, que la gran obsessió de la dreta espanyola que ha estat carregar-se a Artur Mas, perquè creuen que carregant-se a Mas es carregaran el procés, que això no ho hagi aconseguit i que ara ens ho carregem des de Catalunya. És una contradicció política.
Però insisteixo, el resultat ha sigut el que ha sigut. Aquesta ha estat la voluntat dels ciutadans. El que no pot ser és voler que els qui no t’han votat facin el que tu vulguis, com s’està produint en aquests dies.
Què espera de les properes eleccions a Espanya?
Ho veurem a les properes setmanes. Si hagués posicions molt contundents des de Catalunya amb llistes conjuntes o pactes per donar suport només a aquests que defensin i es comprometin públicament el referèndum es podria esperar alguna cosa. Sinó es produeix aquest moviment espero ben poca cosa.
Sovint s’ha dit que la seva família i en particular els seus germans funcionaven com a una mena de clan. Com a l’època que el seu germà Joaquim era portaveu del govern de la Generalitat, vostè director d’un diari afí i el seu altre germà Manel secretari de mobilitat al govern tripartit. Què respondria a aquestes crítiques?
Això es va dir fa anys. Sempre dic, El Periódico no ha sigut tan combatiu amb el poder socialista, tan de Madrid com de la Generalitat, com de l’ajuntament de Barcelona com en els quatre anys que jo el vaig dirigir que van ser els anys de les aturades de RENFE, de la gran apagada de la llum a Barcelona, de la crisi de l’Aeroport, de la crisi de l’AVE… Només s’ha de buscar la col·lecció de portades, premiades a Europa, com una que es titulava “el cabreig”. Crec que, tan nivell d’editorials com de portades, que són una segona editorial, mai el diari va ser no tan lliure, doncs el que feia l’Antonio Franco també ho era, sinó tan combatiu. A més de consultar a l’hemeroteca, es pot preguntar als redactors que poden donar fe de si van rebre una sola indicació meva. Jo sempre he deixat les relacions amb el poder amb les persones que porten la informació. Sempre que rebia una trucada, deia: truqueu als redactors o als caps de secció perquè son els que entendran el que dieu i podran fer alguna cosa perquè jo no entraré en això.
