Després de guanyar el premi Sant Jordi amb L’avi de la maleta, Ramon Solsona publica ara Allò que va passar a Cardós, una història emmarcada en les construccions hidràuliques del Pallars.
Col·laborador habitual de programes com El Matí de Catalunya Ràdio, l’escriptor barceloní ha escrit vuit novel·les i altres llibres de narrativa breu i poesia. Aprofitant la presentació de l’última novel·la, iSabadell ha pogut parlar amb ell.
El llibre comença amb un assassinat però també s’hi barregen altres temes com una història d’amor. No té una mica de recel que el lector es centri només en una història i no agafi tot el conjunt?
Recel cap, el lector ha de fer el que vulgui. Podem dir que una cosa porta a l’altra. Al començament ja es diu molt clarament que hi ha una persona que participa en un triangle problemàtic, té una relació amb una dona casada, i aquesta persona de bon principi diu “jo he matat un guàrdia civil, en aquestes circumstàncies, per tal motiu i en aquest moment”. A partir d’aquí, el lector sap que això té unes causes i unes conseqüències i, per tant, aquesta és la història central que va lligant totes les històries del llibre.
Aquesta seria la manera de donar coherència a un llibre que combina veus de diferents personatges però també diferents tècniques narratives?
La manera és treballar-ho. Com que aquesta novel·la parla d’unes obres hidroelèctriques de l’any 1965 que van fer venir molta gent de fora, volia reproduir l’ambient de formigueig humà, de tràfic de camions, d’alegria per anar a ballar, de gelosia, etc. Ho volia explicar tot alhora, per això he fet que hi hagi diferents fils conductors però que tots convergeixin en aquesta història central, d’una manera que el lector pugui anar avançant perquè passen moltes coses, cada història per ella mateixa és un fil narratiu que tiba l’interès del lector.
Pel tema que tracta i el context en què se situa podríem dir que va a un públic potser més aviat concret. Què s’ha de fer per captar a altres públics que potser no se sentirien tan atrets?
El llibre està adreçat als lectors en general, no penso en cap públic. Qui llegeixi aquesta novel·la es trobarà amb tots els ingredients propis d’una novel·la: història, personatges, certes intrigues, certes informacions de tipus sociològic com què representa per una vall petita que de cop i volta arribin milers de treballadors. Tot això és el contingut de la novel·la, a través d’històries humanes, per això està adreçada a tota mena de públic que li agradi llegir.
Podríem dir que el triangle amorós o l’assassinat serien com una excusa per explicar la història el Pallars quan hi havia les hidroelèctriques?
No em sembla malament veure-ho així. Si és una excusa i funciona, fantàstic. També es pot dir al revés, que la història de les construccions ens serveix per explicar una història difícil, complicada, amb relacions extramatrimonials, en una època en què hi havia franquisme i no hi havia divorci. Tot va bastant lligat.
Alguna vegada ha explicat que va descobrir la història en una estada als Pirineus. Després d’investigar i descobrir la magnitud de les construccions, en algun moment va plantejar-se canviar el fil argumental i centrar-se només en això?
No, més aviat al revés. Vaig anar uns dies a Ribera de Cardós i al marxar vaig comentar que era un lloc molt tranquil, però em van dir “ara és tranquil, durant 15 anys aquí hi va haver un gran moviment de personal, de màquines, activitat social”. Aleshores vaig començar a rumiar i documentar-me com es construeix una hidroelèctrica, com es produïen els moviments demogràfics de la gent que anava amunt i avall concretament d’aquella zona, perquè tenen la singularitat que no van fer grans preses sinó túnels per on circular l’aigua, un sistema molt complex de canalització d’aigua. Això és una feina que no es veu però que va portar 15 anys de feina molt complexa i en alguns moments perillosa.
Vostè ha dit que va haver de fer molta recerca documental, com es teixeix un llibre a partir d’aquesta recerca, a partir d’una realitat?
La recerca només ha de donar credibilitat, versemblança, però no una exhibició de que un sap moltes coses perquè això és insuportable. També serveix perquè a mesura que descobreixes les dimensions, la dificultat, les experiències i les històries et fan créixer les històries humanes de la novel·la.
La novel·la es localitza al Pallars i podria semblar-se en alguns elements com aquest a les històries de Pep Coll o Maria Barbal. En canvi, vostè prefereix dir que és una mena d’homenatge a Jesús Montcada.
No és ben bé ni un homenatge ni una continuació. És una novel·la situada al Pallars en unes circumstàncies molt concretes i on l’element central és l’arribada de milers de treballadors vinguts de fora. Pot tenir connexions amb altres novel·les, però si les té no són buscades. Conec les obres de Pep Coll i Maria Barbal, en sóc un gran admirador, i quan parlo del Pallars em considero un intrús. Per altra banda hi ha alguna petita referència a Jesús Montcada, no perquè l’obra estigui dedicada a ell sinó perquè hi ha una referència en el sentit de que Montcada parla de la desaparició d’un poble per culpa d’unes obres hidroelèctriques i jo explico que justament on hi ha unes obres hidroelèctriques també hi ha una novel·la.
Deixant una mica de banda aquesta novel·la, l’última que va escriure va guanyar un Sant Jordi. Creu que la pressió que genera la societat sobre un escriptor que ha guanyat un premi important fa que no gaudeixi del procés d’escriptura?
Per mi escriure sempre és el mateix procés llarg, trigo molt entre un llibre i un altre. Que tingui premis o no és un fet que no canvia res, és exactament el mateix procés i la mateixa ambició. Per mi no canvia res.
Si està tan temps entre dos llibres vol dir que quan n’acaba un es deixa un temps per assaborir-ne el resultat i de reflexió o ja pensa en la següent publicació?
Relativament. Si fos pel meu gust personal ara m’aïllaria per començar a escriure la següent. Tinc una altra novel·la que em truca a la porta i sé que estaré molt de temps per escriure-la, i per tant tinc ganes que passi una mica aquest procés de promoció de la novel·la, de xerrades, que és molt agradable perquè parles directament amb la gent, però també tinc ganes que passi per oblidar-me’n i dedicar-me a una nova aventura literària.
