El periodista Ricard Ustrell. Foto: J.d.A.

Ricard Ustrell, periodista: “si no sortim del 155, els mitjans estan molt indefensos”

És un dels homes del moment. Ricard Ustrell (Sabadell, 1990) presenta el programa de més èxit de Catalunya Ràdio, El Suplement, i fins fa poc se’l podia veure els dissabtes a TV3 amb el Preguntes Freqüents, la gran revelació de la temporada. A més, a l’octubre va publicar la seva primera novel·la, Sense tu.

Enmig d’aquesta agenda tan atapeïda, parlem amb ell després de fer una conferència a la Universitat Popular de Sabadell.

En una entrevista recent vas dir que “jo no sé fer televisió, el meu ofici és el de la ràdio”. Després de Preguntes Freqüents, tardarem a veure’t de nou a la televisió?
No gaire, un mes o dos. En menys de quatre mesos es veurà alguna cosa a televisió d’un format que fem a la ràdio, el Quatre Gats. Farem algunes entrevistes molt especials on TV3 vol aprofitar el material per fer-ne un format televisiu especial.

Amb qui seran aquestes entrevistes?
Encara no s’han gravat i hi estem treballant. Una serà amb Pepe Mujica, l’expresident d’Uruguai, que anirem a casa seva.

Dius que la televisió no és el teu espai natural però de què t’han servit aquests quatre mesos de programa?
Per aprendre moltíssim, per entendre una mica què és TV3 i per conèixer una gent molt maca com ho són els d’El Terrat. A banda d’això, per entendre també que cal distanciar-se una mica de les xarxes socials, com Twitter, i agafar una mica de perspectiva de tot plegat.

En quin sentit?
La televisió t’exposa molt, estàs al centre de moltes coses i reps molts comentaris. El dissabte a la nit jo era incapaç de contestar cap tuit perquè no podia controlar el volum de comentaris de la xarxa. És una eina que et sobredimensiona i convé una apartar-se’n una mica.

El periodista Ricard Ustrell. Foto: J.d.A.

Depenem massa de les xarxes socials?
Sí, el que passa és que no sabem com sortir-ne, és complicat. També hi ha perfils interessants, hi ha de tot com a la societat. És un món molt ràpid, molt primari, molt instintiu, i per tant hi trobes el que pensa la gent en un moment donat. Això té els seus avantatges, perquè veus l’estat d’ànim de moltes coses, però també moltes vegades perdem el respecte en altres qüestions.

Així també es pot veure moltes vegades el que pensa la gent, com va passar amb Daniel Estulin.
Doncs sí. En obrir Twitter vaig veure un comentari homòfob de Daniel Estulin, que era col·laborador d’El Suplement, i el primer que vaig fer va ser parlar amb ell fins que vaig veure que m’intentava justificar el tuit i li vaig dir que s’acabava la seva col·laboració. Això ho vaig comunicar a través de Twitter i es va generar un cert rebombori que en aquest cas va ser positiu, en la defensa dels drets humans de l’homosexualitat, que és una lluita on tots hi hem de ser. Demà farem un espai dedicat al col·lectiu LGTBI al programa a l’hora que hi havia Daniel Estulin.

Amb l’èxit que tenia Preguntes Freqüents va costar deixar el programa?
Gens. El programa va començar i tots sabíem que duraria quatre mesos perquè era molt difícil compaginar els calendaris de la ràdio i la TV durant gaire temps. El problema és que quan van acabar aquests quatre mesos l’èxit va ser tan gran que em van donar l’opció de continuar i vaig haver de triar. I vaig triar la ràdio perquè és el meu ofici, el meu lloc natural. Porto fent ràdio des de que era un nen amb el meu cosí i, per tant, és casa meva, per mi és un joc, té un espai que m’hi reconec molt. La tele va ser un experiment divertit, m’ho he passat molt bé i he après moltes coses, però ha estat un accident a la meva carrera que ha anat molt bé, no és el meu espai natural.

Què et permet la ràdio que no et permetia la televisió?
Imaginar. Tu em pots veure ara com una persona despreocupada o deixada, però si em posés davant d’un micròfon intentaria pensar què vull que l’oient pensi, quina atmosfera creem. La ràdio et permet amb molt poc crear espais sonors i arribar de maneres molt diferents a la gent, a la televisió tot és menys creïble, es necessiten més recursos, mentre que a la ràdio, amb una mica d’imaginació es pot arribar a qualsevol lloc.

Ara deies que dissabte fareu aquesta secció especial sobre el col·lectiu LGTBI. És difícil parlar de temes que no siguin la política en un programa d’actualitat?
No, perquè no hi ha res a dir. Si parlem de política com el teva-meva entre independentistes, unionistes i equidistants, no podem aportar res fins que no passin coses. Com que els polítics no volen parlar ni respondre, quan ho vulguin dir ja ho faran. La gent està en un moment en què necessita sentir a parlar d’altres coses i mirar-nos als ulls i veure que hi ha vida més enllà d’aquesta política. La política la construirem entre nosaltres, des del carrer, i si els polítics es posen a l’alçada de la política millor, si no hauran fracassat com a classe política.

El periodista Ricard Ustrell. Foto: J.d.A.

TV3 està molt en entredit. Com creus que ha anat el Preguntes Freqüents per cadena?
Crec que era molt necessari crear un espai de debat a TV3, s’havia intentat en altres ocasions però no s’havia acabat de crear. A més, ha coincidit que el dissabte a la nit hi havia un forat mal resolt a la programació de TV3. Aquestes dues necessitats, la necessitat de tenir un espai de debat públic i de cobrir una mancança programativa, han coincidit, el format ha agradat, la gent s’ho ha cregut i ha creat un hàbit de consum televisiu que ha fet que funcionés. També el gran interès que hi havia per la política en aquesta tardor, que han fet que el programa anés bé per la cadena pública.

Els mitjans públics estan en perill?
Vull pensar que no. Estan en perill perquè estem en una situació en què si no s’avança, si no es prenen decisions i no sortim del 155, els mitjans estan molt indefensos. Però crec que mai acabaran de tancar-se perquè això seria trencar una columna vertebral de la societat que durant molt anys ha lluitat per arribar on som. Els professionals que hi treballem no permetrem que això passi mai.

Però la ciutadania té prou consciència sobre la importància de la informació?
Sobre la informació no, no hi ha prou consciència, però sobre els mitjans públics sí perquè molta gent se’ls creu. A la xerrada vaig comentar que si com a ciutadans ens diuen que hem de pagar per una informació perquè estigui contrastada i vagi al fons de les coses ens semblarà que no cal fer-ho, que la informació ha de ser gratuïta. I la informació no és gratis, té un cost i perquè sigui rigorosa i treballada ha de tenir uns recursos que ara mateix no hi són. A vegades oblidem que té un valor i si ho desprotegim caurà.

Podríem dir que és molt fàcil criticar sense buscar cap solució.
Com a ciutadà és lícit que puguis criticar allò que et pertany, com la gestió dels hospitals, les escoles o els mitjans públics. El que passa és que ho hem de fer amb el màxim d’informació possible i ara estem en un moment en què es confon tot i hi ha molta infoxicació i a vegades ens perdem en tot això.

Aquest mes vas fer una defensa dels mitjans públics a l’inici d’El Suplement on, entre altres, vas dir que no sempre havies pogut entrevistar a qui volies. T’ha passat molt?
Sí, perquè m’he trobat en què molta gent, com que hem posat els mitjans públics en la discussió política, entenien que venir a TV3 o Catalunya Ràdio volia dir participar en aquesta discussió política. Despolititzar tot això costa, però ens hem de defensar com a periodistes. Som professionals, volem informar a la ciutadania i volem ser el màxim de plurals possibles. Com més gent vingui d’opinions diferents, millor.

Et sents amb responsabilitat de treballar en un mitjà públic? Si treballessis en un mitjà privat seria igual?
Seria la mateixa pressió perquè la responsabilitat se la posa cadascú. En una empresa privada treballes per un senyor o senyora, normalment senyors, que decideixen com volen el seu mitjà. És el seu patí, el seu jardí, i la cosa és si tu acceptes participar en aquest joc o no, i aquí és on hi ha la responsabilitat de cada periodista. Tu pots treballar en un mitjà privat que té uns interessos però si l’acord és que et deixen treballar lliurement no crec que hagi de ser menystingut. Qui treballa en un mitjà públic té la responsabilitat de donar la cara i ser conseqüent amb allò que fa, tenint en compte que és un mitjà públic i ha de representar al màxim de la societat possible. Amb això sempre estarem mancats perquè no hi arribem com voldríem.

Quan va haver-hi problemes a Ràdio Sabadell tu et vas posicionar a favor de l’emissora i fins i tot vas fer algun article de defensa. Què va suposar Ràdio Sabadell per tu?
Ho va ser tot. Va ser la primera ràdio professional on vaig entrar i vaig aprendre moltíssim. Vaig estar-hi sis anys col·laborant i fent un programa al migdies i allà vaig tenir molts amics i grans mestres. Per exemple el Manolo Guerrero, que era el cap tècnic de l’emissora, el pal de paller. La meva adolescència, enlloc d’anar al bar, la vaig passar a Ràdio Sabadell.

Ara també hem sabut que el mes que ve tancarà el Diari de Sabadell. Vol dir que la ciutat està perdent importància?
No, però sí que cal reflexionar sobre quin paper tenen els mitjans locals a la ciutat de Sabadell. En això hem de fer autocrítica tots, també la ciutadania, perquè hem desprotegit molt el Diari de Sabadell i no hem entès el que havia de significar. Venim d’una època en què en aquesta ciutat hi havia Manuel Bustos que ho governava absolutament tot, era un monopoli, i era igual que hi haguessin 80 mitjans perquè sempre tenien aquella foscor manuelbustiana. Quan això canvia es trenca tot, i el que hem de fer és plantejar un model de comunicació. Això no ho hem fet ni els ciutadans ni hem deixat que els professionals que hi treballen ho puguin fer. És una oportunitat perduda. Quan em diuen que abans al Diari de Sabadell hi havia Joan Oliver o Armand Obiols que estaven orgullosos de treballar al seu diari, a la seva ciutat, i eren uns referents a Catalunya, se’m fa estrany. Hem perdut la importància del món local quan al final el que ens arriba més és el que passa al carrer del costat de casa, necessitem uns mitjans públics locals forts.

Parlaves de Bustos. Per tu què va ser?
Una ombra molt allargada que sempre la veies i et trobaves molt acorralat. Jo vaig tenir la sort que sempre vaig fer el que em va donar la gana, però era un home que no tenia escrúpols i dominava la ciutat d’una manera cacic i com si fos l’amo. Jo entenia que molta gent que marxava de Sabadell i anava a viure a Barcelona perquè t’ofegava, et feia posicionar sempre entre els seus i els que anaven contra ell, no hi havia marge. Era una situació molt grisa.

El periodista Ricard Ustrell. Foto: J.d.A.

Segueixes volent ser alcalde per canviar la situació?
Qui no vol ser alcalde de Sabadell si és la ciutat més bonica del món? Això és una manera d’explicar que la ràdio, per mi, és un lloc on m’hi sento molt còmode, però mai renunciaré a la meva manera de viure intensament només per fer ràdio. Si és el que està sent com fins ara serà un lloc fantàstic on morir, però si ha de ser un mal de cap i ha de suposar perdre tota aquesta màgia, hi ha moltes altres coses per fer a la vida i trobaria maneres de trobar-li sentit a la vida.

Amb 13 anys ja vas fer el teu primer curs de ràdio. Tenies molt clar que volies ser periodista?
Tenia clar que m’agradava la ràdio i m’ho passava bé fent-ho. Fins als 22 anys jo deia que no em sentia periodista, que era radioaficionista, un home de ràdio. Va ser després que vaig entendre que si no hi havia periodisme, si no hi havia compromís social, la ràdio era buida, no tenia contingut, i era molt més important el contingut que el mitjà. I aquí és on sóc ara, intentant entendre què vol dir això del periodisme, però em segueixo sentint de ràdio. Si em diuen ràdio a mi em porta molts records, des de macarronades que fèiem a Matadepera Ràdio després de fer un programa especial de 17 hores, fins a entrar a casa els meus avis, sentir el Xavier Solà de fons, i reconèixer que allò que sonava forma part de mi.

Amb 27 anys fas el programa de més èxit de Catalunya Ràdio i has fet el Preguntes Freqüents. D’aquí deu anys, què?
No ho sé. Deu anys són molts i més en el món que estem ara. Abans sí que podia tenir més sentit pensar-ho perquè una feina era per tota la vida, però ara el món et dóna moltes possibilitats i pots fer moltes coses diferents. A banda que tampoc depèn només de mi com vagin les coses. Jo en això sempre he tingut un punt de sort, perquè hi ha gent que tenia el mateix talent o més que jo i no ha tingut les mateixes oportunitats. He tingut sempre una flor al cul.

En general no és gaire normal trobar joves presentant un programa de tant èxit.
Jo vaig entrar amb 17 anys a Catalunya Ràdio fent un programa durant tres anys. Venia de treballar a Rac1 i després vaig tenir l’oportunitat de posar-me a coordinar Els Optimistes i van anar venint les coses. Si hagués començat tot el procés al sortir de la carrera, El Suplement l’estaria presentant amb 41 i no ho veuríem tan estrany tot i que l’experiència hagués estat la mateixa. Si mires la carrera que he fet no és tan estrany que sigui on sóc perquè vaig començar molt jove. No em sento que hagi cremat etapes molt ràpid, potser alguna sí, però no en general.

L’etapa a El Suplement s’acaba?
Jo crec que sí, al juliol. Portem tres anys fent aquest projecte on hi hem dedicat moltíssim, hem trobat una manera de fer i amb l’equip tenim ganes de fer més coses. Ara és un moment en què tots plegats estem reflexionant sobre què fer i quin és el nostre espai. Hem fet una carrera molt bonica i ara toca fer el nostre projecte, en això estem.

A banda dels dos programes, fa poc vas treure un llibre, Sense tu. També tenies tan clar que volies treure un llibre?
Aquí crec que la cosa s’ha accelerat més. Que amb 27 anys hagi fet un llibre no em toca, perquè abans de publicar-lo hauria d’haver escrit molt més. Fa molt temps que escric i em van trucar per si volia publicar allò que estava escrivint. He après moltíssim i m’ha despertat un joc que tenia oblidat des de feia molt temps, que és escriure, i ara no paro de fer-ho. Estic redescobrint-me.

Hi haurà algun altre llibre d’aquí poc?
No ho sé. El que tinc clar és que ara no vull córrer i vull escriure per mi. Quan ho hagi fet decidiré si això pot interessar a algú o no. El primer llibre fa molta il·lusió, el segon m’ha de venir molt de gust.

Fotos: J.d.A.