TAST DE CULTURA
Encetem una nova secció a iSabadell, una presentació de personatges sabadellencs vinculats al món de la cultura, l’art, l’ esport o altres matèries d’ interès. Ells mateixos ens mostren en primera persona el seu perfil més humà. Inaugurem aquesta secció amb el Pol Cruells, músic i compositor.
Fa força anys que toco el baix en diferents formacions i, a més, faig cançons… Vaig començar com molts, amb un grup d’amics de l’institut i, mica en mica, he anat passant per formacions de tot tipus… A Sabadell recordo amb molt de carinyo l’època en què tocava el baix al grup Blat Segat, de danses vuitcentistes i música tradicional en general, amb el Carles Belda a l’acordió diatònic i l’Andreu Alay a la gralla, la tenora, el flabiol i el tamborí…
Tot i que he estat bibliotecari durant molts anys mai he deixat d’estudiar música i de tocar, composar… Els últims anys he tingut la sort d’enregistrar un disc de pop rock amb el grup de Barcelona NUAR anomenat “Respirar” (Gorvijac 2010); el meu propi disc de cançons anomenat “Passeu, passeu…” (Gorvijac, 2011); i el més recent, el darrer disc de Els Amics de les Arts “Espècies per catalogar” (Discmedi 2012), disc que estem presentant en gira actualment per tot Catalunya. Si tot va bé espero poder continuar dedicant-me a la música professionalment, seria un somni fet realitat.
Quan em pregunten com veig el panorama musical actual sempre em vé al cap que cal precisar que el què està canviant és el món de la indústria discogràfica, no pas el món de la creació musical. Hi ha un model d’empresa o de negoci discogràfic multinacional que ha caducat, i públic i artistes notaran un canvi que ja s’està produïnt i que implicarà un increment de la música en directe i la seva qualitat. Fa anys alguns “artistes” sortien a fer playbacks als programes de televisió, enregistraven un nou disc i tornaven a fer playbacks… això no era ser músic.
El realment interessant seria no abocar tant pressupost a la Festa Major i redistribuir-lo durant la resta de l’any, mantenint una programació de qualitat, moderna, arriscada i que combini autors locals o d’altres llocs de Catalunya amb artistes de fora per veure què s’està fent a l’estranger.
A Sabadell sempre hi ha hagut molta activitat musical, i també molt bons músics instrumentistes, no només artistes integrals o vocalistes amb personalitat… Jo veig l’escena sabadellenca amb molta salut i amb moltes ganes. Cal que escolteu els últims discs apareguts: el de la Mar Abella, o el dels iX!, en el món del pop rock, La Batzuca com a proposta alternativa; hi ha grans instrumentistes com Lluís Coloma, i també clàssics que ens han marcat com Albert Pla, Llongue… etc. El què vull deixar clar, també, és la gran qualitat de la música clàssica a Sabadell en totes les seves vessants: hi ha multitud d’instrumentistes de clàssica sabadellencs escampats pel món, així com cantants lirics… i és que potser la tradició clàssica a Sabadell és menys coneguda pels joves d’avui dia.
Crec que les institucions públiques poden fomentar el circuit musical fàcilment donant més permisos per a fer música en directe als locals i al carrer en horaris que permetin el descans dels veïns, lògicament, ja que a vegades la manca de permissos és una trava. Pels grups que comencen, el primer entrebanc és trobar lloc per assajar i per fer els teus primers concerts, però jo no hi vaig trobar dificultats quan tenia 18 anys, i crec que el panorama no ha pas empitjorat en aquest sentit.
A Sabadell sempre hi ha hagut molta activitat musical, i també molt bons músics instrumentistes, no només artistes integrals o vocalistes amb personalitat… Jo veig l’escena sabadellenca amb molta salut i amb moltes ganes.
Les institucions també poden fomentar l’educació musical incrementar el nivell de coneixement musical a través de l’Escola Municipal de Música i el Conservatori, a través de les escoles de la ciutat… amb línies educatives i divulgatives que despertin l’interès musical dels nens i els joves…
Si el pressupost no fos un problema, (que sabem que ho és) a mi m’agradaria veure, per Festa Major, un triple concert amb Maika Makovski, Mazoni i La Troba Kung-Fu… un xic especial, ho sé… També estaria bé un concert de Els Amics de les Arts, i axí podria venir a tocar a peu des de casa meva. Però el realment interessant seria no abocar tant pressupost a la Festa Major i redistribuir-lo durant la resta de l’any, mantenint una programació de qualitat, moderna, arriscada i que combini autors locals o d’altres llocs de Catalunya amb artistes de fora per veure què s’està fent a l’estranger.
Respecte als meus gustos en matèria musical, tot i que tinc força discos del què jo anomeno “jazz-fusió” que escoltava quan començava, els que més vaig escoltar durant molt de temps van ser discos de soul, i també de rock sureny… m’agradaven The Eagles, The Police, Lynyrd Skynyrd, Janis Joplin, Neil Young… etc. Avui dia, però, sóc molt eclèctic: ara m’ha agafat per Pink Martini, però el mes passat va ser Chris Thile, i també els Mumford & Sons… També dedico molt temps a escoltar les novetats discogràfiques en català de cada mes, així com algunes llistes de cançons d’artistes de fora que em recomanen: Josh Rouse, Bon Iver, Scott Matthews…
Jo no podria cantar en una altra llengua que no fos el català. Musicalment, com a instrumentista, no tinc cap mena de mania, però com a lletrista i conseqüentment com a vocalista he de poder defensar el contingut i la forma de les cançons; he d’explicar històries concretes o descriure paisatges amb els que em senti identificat, i no ho puc fer si no utilitzo unes paraules que per mi ja van carregades d’una gran part d’aquest ambient. Dir coses com “dormir dins els camps d’ordi tendre, recollir els Badabadocs, i fer-ne un ram per posar a taula que es pansirà en un instant” per mi té un significat impossible de traduïr a l’anglès, per exemple… paraules tenyides de veritat, pel sol fet de ser dites en la teva llengua.
Ara bé, amb això no vull dir que des de les institucions s’ hagi de prioritzar la música feta en català a l’ hora d’ organitzar events com 30 nits, Festa Major, etc. Al contrari, penso que les institucions públiques tenen l’obligació de programar seguint criteris de qualitat, d’actualitat, de completar el panorama de l’oferta comercial proveint una oferta purament cultural… no sempre el millor és el fet a casa nostra, o en tot cas, veure el que es fa a fora costa més, i portar-ho aquí pot ser molt positiu per tots.
