Montse Ribell, 18 mesos esperant una bomba d'insulina

Un any i mig per una bomba d’insulina al Parc Taulí

Montserrat Ribell té cinquanta anys. És diabètica des de fa una dècada però té moltes pujades i baixades de sucre. Passa de nivells molt baixos a molts alts amb rapidesa. Fins i tot, assegura perdre el coneixement durant les nits. Per això, necessita una bomba d’insulina. El problema és que no arriba. Fa un any i mig que està en llista d’espera al Taulí.

Tot i que sempre havia anat a per clíniques privades, va ensopegar amb un doctor que visitava també a través del Parc Taulí i va passar a la sanitat pública. “Hi ha un equip molt maco i em tracten molt bé”. Quan l’equip mèdic va afrontar la seva malaltia, van observar que Ribell s’aixecava pel matí molt alta de sucre.

Van passar a creure que a la nit li baixava tant el sucre que perdia el coneixement. Com estava dormint, no s’adonava i després feia un pic de pujada. Per això, tenia disparat el nivell al matí. Li van posar un sensor de glucèmia i ho van confirmar.

Montse Ribell, al seu lloc de feina, l'Observatori Astronòmic de Sabadell
Montse Ribell, al seu lloc de feina, l'Observatori Astronòmic de Sabadell

Malgrat que ja estava a llista d’espera per rebre una bomba d’insulina, aquestes altes i baixes tan sobtades van fer que l’equip mèdic fes una petició expressa de nou de la bomba “perquè estava més que justificada”, segons assegura la pacient.

Però la bomba no arriba. Ribell assegura que la mitjana en llista d’espera és un any i ja porta un any i mig. Està espantada pel que pugui passar. A vegades s’arriba a punxar set vegades insulina cada dia.

La bomba per mi seria la solució i a part cada cop que tinc pujades de sucre el cos es degrada: arribarà un moment que perdré vista, encara no, però tot arribarà. Sí que tinc problemes de formigueig als dits. El que val la bomba són 3.000 euros i el manteniment entre 200 i 400 euros al mes però si em ‘peten’ els ronyons serà més car per la sanitat que vagi a fer diàlisi la resta de la meva vida. Si tinc un rebot de sucre i arribo a 500… la situació pot ser molt perillosa.

Assegura que el retard en la bomba és conseqüència de les retallades en sanitat. Diu que l’equip mèdic es va comprometre a que la primera bomba d’insulina que entrés al Taulí l’any 2012 seria per a ella. Per tant, intueix que en els dos mesos i mig d’any no n’ha entrat encara cap a la Corporació.

Quan vaig entrar a la llista d’espera i duia 6 mesos, em van dir que estava entre les 15 primeres. Vaig pensar: ‘en mig any arribaràs’. Però ja porto un any més i res. M’inquieta, m’inquieta moltíssim. He passat temporades que no he pogut dormir per por a les baixades, que és una cosa que només sap que significa qui les ha patit. Quedar-te paralitzat, que no et puguis moure ni parlar, fa molta por.

Malgrat que només té bones paraules pels doctors de l’hospital, asseguren que ja no poden fer res més. La bomba està demanada i no poden fer més que esperar. Per això, ella ha decidit intentar accelerar el cas denunciant-lo públicament. El proper dilluns, si no hi ha canvis, parlarà amb l’equip de Els Matins de TV3. Però assegura que coneix casos, no vol dir a quin hospital, de llocs que “si ets ‘parent de’ tens la bomba molt ràpid”.

Fins i tot estaria disposada a pagar el que costa l’aparell, uns 3.000 euros de cop, però assegura que no pot fer-se càrrec del manteniment mensual del sistema. “Però no és possible, la sanitat pública no em paga el manteniment si compro la bomba per la privada. No ho entenc”.