El món municipal està revoltat per l’acord entre el ministeri d’Hisenda i la Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP) per cedir els estalvis acumulats durant anys pels ajuntaments al govern central a desbloquejar ara una part dels romanents. La resta seran retornats a llarg termini, i amb interessos. La polèmica, de la qual l’alcaldessa de Sabadell encara no s’ha pronunciat, està protagonitzant bona part de l’actualitat política aquest mes d’agost. Per entendre-la cal anar gairebé una dècada enrere i gairebé fins l’aprovació de la Carta Magna espanyola.
Un apunt històric: la Constitució de 1978 impedeix els ajuntaments tenir dèficit, és a dir, no poden gastar més del que ingressen quan tanquen un any. En canvi, les administracions autonòmiques i el govern central sí poden tancar els comptes amb números vermells. És una primera discriminació entre administracions. No l’única. Els consistoris han resultat ser els germans pobres. El conflicte viu un nou capítol, iniciat però fa gairebé una dècada. Aquesta n’és la cronologia:
1. Durant l’estiu del 2011 el PSOE (llavors al govern però ja en el tram final de Zapatero) impulsa a instàncies europees una reforma de la Constitució del 78 per la via ràpida. Article 135: es blinda el principi d’estabilitat pressupostària. Com? La principal prioritat serà pagar el deute públic, per sobre d’altres. Aquell pacte es va cuinar un dia d’agost del 2011 però va ser votar després a la cambra baixa. Només el van segellar el PSOE (amb dos diputats votant en contra) i el PP. Partits que van votar la Constitució del 78, com CiU, el PNB o els hereus del PCE i del PSUC, Izquierda Unida i ICV, o bé no van votar la reforma o bé van sortir del Congrés com a senyal de protesta, com també van fer els d’ERC, BNG i Nafarroa Bai. La reforma constitucional de 2011 va ser merament bipartidista, va trencar el consens del 78 i va tenir també l’oposició de l’incipient moviment del 15-M, que feia tres mesos havia omplert les places de les ciutats durant setmanes.
2. Des de l’any 2012, ja amb el PP de Rajoy a la Moncloa, aquell principi de l’article 135 es manifesta directament pel que fa als ajuntaments a la Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera. En un moment de màxima emergència social, atur disparat i cues de la fam, els romanents (el superàvit) dels ajuntaments no es podran utilitzar a excepció que sigui per reduir deute amb els creditors, bàsicament els bancs. És l’anomenada llei Montoro, en referència al ministre d’Hisenda de l’època, Cristóbal Montoro (PP). La llei, com la reforma constitucional, va ser impulsada a expenses de la Unió Europea, per mirar d’evitar, o reduir, el rescat a Espanya que van patir Grècia o Portugal.
3. La llei Montoro té una altra clau de volta, odiada per alcaldes de tots colors: l’anomenada regla de la despesa. En funció de la previsió econòmica, el govern central marcarà el màxim que podran créixer entre un any i el següent les despeses municipals (i per tant els pressupostos). La regla és obligatòria per tothom fins i tot en temps de bonança i encara que els consistoris tinguin superàvit i no tinguin deute. Qui se la salti, s’haurà de sotmetre a una estricta vigilància del Ministeri. L’explicació oficial era la següent: es volia evitar malbaratar diners públics com en l’època del boom: pavellons esportius i auditoris culturals a micropobles o petites viles i grans infraestructures construïdes gràcies als impostos del totxo i després sense gaire ús a viles i ciutats. La crítica: la regla de la despesa tallava les ales als consistoris que volien invertir quan a més no poden tenir dèficit per llei. Algunes fonts van parlar de corralito, ja que els estalvis dels ajuntaments quedaven atrapats en una mena de guardiola que no es podia trencar.
4. Passada l’etapa més dura de la crisi, i malgrat la llei Montoro, alguns ajuntaments (entre ells el de Sabadell durant el quatripartit) driblen parcialment el mecanisme amortitzant deute amb una part dels superàvits a la vegada que contractaven nous préstecs per la mateixa quantitat. D’aquesta forma seguien invertint i, en el context de l’època, pagant menys interessos que abans. Així per exemple s’utilitza el romanent del 2015 per fer dues plantes sobre el Taulí (encara no acabades) o per comprar la vintena de busos híbrids que circulen per la ciutat des de fa un any.
5. El PSOE arriba a la Moncloa mitjançant una moció de censura contra Mariano Rajoy l’estiu de 2018. Ni en solitari ni des de que governa amb Podem, no ha derogat el més polèmic del corpus normatiu del PP tot i que s’hi havia compromès: ni la reforma laboral, ni la llei mordassa ni la llei Montoro.
6. En relació a la llei Montoro, la nova ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, flexibilitza una part: es permet destinar superàvit a inversions a curt termini (les anomenades inversions financerament sostenibles). El govern de Sabadell utilitza el mecanisme l’any 2018 però els surt malament (més info: ‘Unes obres no acabades condicionaran el primer pressupost de Marta Farrés‘).
7. I en aquestes arriba el conflicte actual. El PSOE segueix sense derogar ni modificar la llei Montoro ni la regla de la despesa. Argument: és una llei orgànica, calen 176 vots positius al Congrés i no es tenen. Però hi ha la crisi del coronavirus, falta liquiditat a les administracions i es volen posar els diners al carrer.
8. El ministeri d’Hisenda proposa una via intermitja com una forma d’accedir als estalvis sense tenir dèficit: els ajuntaments cediran a l’Estat els seus estalvis. L’administració central crearà un fons extra de fins a 5.000 milions que repartirà entre els ajuntaments que els cedeixin. I l’estat es compromet a retornar els estalvis municipals a llarg termini. Els tornarien en 10 anys (perdent diners, a causa dels interessos negatius, -0,19%) o en 15 anys (amb un 0,05 per cent d’interès).
9. La Federación Española de Municipios i Provincias (FEMP) aprova la proposta, però pels pels: pel vot de qualitat del seu president, l’alcalde de Vigo, del PSOE. Agafa força una: els bons minyons (per estalviadors a la força) ajuntaments fent de creditors al govern d’Espanya, que es queda amb els seus estalvis. Podemos i la seva òrbita s’absté a la FEMP. A nivell estatal, el Partit Popular, artífex de la llei Montoro, alça el to, clama a la insubmissió i parla de “confiscació”. Ciutadans, ara quelcom similar a un aliat parlamentari de Pedro Sánchez, veu el pacte amb mals ulls. I a Catalunya, també l’independentisme (des de la presidència de la Generalitat als ajuntaments, tant d’Esquerra com de Junts) es mostren contraris a la proposta. La protesta arriba a tots els colors polítics amb alcaldies: PNB, Bildu, Compromís, Coalición Canaria, BNG…
10. El pacte en realitat, insisteixen des del socialisme, és voluntari. Qui no vulgui pujar al tren, seguirà dins les directrius de la llei Montoro. En canvi, qui agafi el vagó, podrà tenir una part dels estalvis ara i la resta més endavant sense incórrer en dèficit. La realitat però és que el PSOE, amb bona part dels seus alcaldes irritats, es queda sol abans de començar la tramitació parlamentària com a decret al Congrés. Per tant, res està garantit.
11. A Sabadell com afecta la situació? L’Ajuntament de Sabadell té 45,6 milions d’euros en romanents, dels quals 14 corresponen al darrer exercici tancat, el del 2019. D’aquests gairebé 46 milions, s’estima (són càlculs municipals encara sense concreció total) que es poden haver d’entregar a Hisenda un màxim de set milions. El 35 per cent aproximadament es podria mobilitzar ara. Vindria a ser la base de càlcul del que rebrà l’Ajuntament del fons extraordinari. Serien prop de dos milions d’euros extres d’inversió. Un coixí per l’Ajuntament, en plena davallada d’ingressos, a canvi això sí de rebre la resta d’aquí a una dècada i possiblement perdent diners perquè els interessos són negatius.
12. Què diuen els alcaldes de les grans ciutats? Els ajuntaments de les tres ciutats espanyoles més poblades (Madrid, Barcelona i València) estan en contra de l’acord. Però com passa amb el món municipal, també hi ha de tot, Màlaga, amb alcalde del PP, s’hi sumarà. I les ciutats catalanes? L’ajuntament de Barcelona rebutjarà cedir els estalvis per tenir ara més liquiditat. Tampoc ho farà Badalona, amb l’alcalde popular Garcia Albiol: “no donarem els nostres estalvis a Sánchez”, diu el batlle. En canvi, l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, des de fa anys sense cap vincle amb el PSC però pragmàtic, manté que és més que res perquè res és el que hi havia fins ara. Mentrestant, les principals alcaldies socialistes mantenen silenci.
13. Què diu Marta Farrés a Sabadell? De moment res en públic. Com la majoria d’alcaldes socialistes, Farrés, ajudada per l’agost, guarda silenci. Tota l’oposició municipal (Esquerra, Crida i Ciutadans) la pressiona perquè es posicioni contra el partit germà del seu. Dins del govern, té a Podem contra l’acord. I el soci principal, Junts, també hi està en contra i malfia de Madrid: no hi ha garanties que tornin els diners.