• El PSC, favorit per la gran distància respecte la resta, però llastrat greument a tots nivells.

• La fragmentació de l’esquerra i la configuració social sabadellenca configura un ple municipal atomitzat.

En tres mesos Sabadell tindrà nou consistori. El compte enrere per les municipals comença i, a partir d’ara, tot el que passi a escala políticosocial a Sabadell tindrà la seva derivada electoral. Mentre els partits acaben de configurar les seves llistes, però, encara falten diverses incògnites per desvetllar.

Sigui com sigui, Sabadell arriba al 2015 com al 1979 o al 1999: amb un canvi d’època a l’horitzó. El bustisme s’ha acabat, almenys formalment, i en mans dels sabadellencs està si arriba el canvi o es posa en mans del postbustisme el consistori. Sigui com sigui, i guanyi qui guanyi el nou ple serà més fragmentat encara (ja té sis grups municipals i dos regidors no adscrits).

La clau

Bona part dels resultats i les anàlisis del 24 de maig a la nit i els dies següents s’explicaran en base a la previsible davallada de vot del PSC. La clau de volta dels resultats serà el Partit dels Socialistes. La xarxa i l’estil de Bustos van aturar el cop l’any 2011 mentre el socialisme català es reduïa a la seva mínima expressió als ajuntaments. Ara ja no hi és i el PSC continua en caiguda lliure. Però la fragmentació a l’esquerra del PSC i la configuració social sabadellenca fa probable que el PSC sigui encara la llista més votada. I aquest fet no és un detall en municipals, ja que si cap combinació té majoria absoluta, la llista més votada rebrà l’encàrrec de governar.

Com arriben els partits al 24M?

L’estable Convergència i Unió vol fer un sorpasso que sembla complicat, creixent un o dos regidors i confiant en una forta caiguda del PSC. Esquerra Republicana (que va guanyar les europees a Sabadell) i la Crida per Sabadell aspiren també a uns bons resultats. En canvi, ICV-EUiA, sigui amb la seva marca o sigui mitjançant l’anomenada Assemblea Oberta, s’ha precipitat darrerament en la divisió interna i els seu suports, després del frau electoral del 2011, són tota una incògnita. Es preveu que el PP oscil·li entre dos i tres regidors amb Esteban Gesa al capdavant i que Ciutadans entri al consistori a la tercera. No es descarta l’entrada de Podemos, via marca blanca, malgrat que la decisió sobre l’agrupació d’electors podria ser rectificada finalment en favor d’una candidatura àmplia d’esquerres.

El que tothom té clar és d’on vol esgarrapar votants: del PSC i d’un candidat, Josep Ayuso, que és el màxim exponent de la fidelitat al bustisme. Tots esperen que després de 15 anys passi factura al socialisme el desgast de governar, el cas Mercuri, el mal moment del socialisme català i espanyol, la divisió interna entre renovadors i bustistes i la decadència en la que l’opinió pública creu que s’ha instal·lat la ciutat. La campanya es planteja també en termes plebiscitaris a la forma de ‘tots contra Ayuso’.

El dia després

Caldran pactes postelectorals. I per tant capacitat de diàleg i de mà estesa real. En aquest sentit, el PSC tampoc porta la millor carta. En els seus 12 anys com a regidor, Josep Ayuso no s’ha destacat per aconseguir acords amb la resta de l’oposició. Ningú ho confirma públicament però diverses fonts apunten a un pacte entre part de l’oposició (CiU, ICV-EUiA, Crida, ERC) per evitar que el socialisme continuï governant fent que, almenys, passin quatre anys de purga després de 16 de govern. Oxigenar l’Ajuntament i obrir finestres seria el mínim comú denominador d’un govern a quatre o cinc bandes.

Però si Ayuso guanya, i la caiguda socialista és menys forta de la prevista (en el pitjor dels casos quedaria en sis regidors i en el millor al voltant de la desena), quedant lluny de la segona i la tercera força, tindrà tota la legitimitat per intentar sortir-se’n sigui mitjançant una sociovergència o un pacte amb PP i Ciutadans que a dia d’avui ni CiU per un costat ni PP ni Ciutadans per l’altre veuen possible.

Sigui com sigui no s’albira una majoria alternativa senzilla que arribi fins els 14 regidors. El que tothom té clar és que aquest mandat ja ha estat el políticament més mogut de la història democràtica des del 1979, el següent el pot deixar enrere.