75 ANYS DE LA CAIGUDA DE SABADELL
Carme Tortosa tenia 10 anys quan van entrar les tropes nacionals a Sabadell. De fet, encara no hi residia a la ciutat sinó a Sant Quirze, des d’on veien el campament de soldats del bàndol franquista acampats a prop de l’estació.
Tortosa, els seus germans i els pares van deixar el seu municipi de residència, Rubí, durant la Guerra Civil. Ella era petita, poc més sis anys, però ja recorda com “l’escola nacional [pública] on anava era molt bona ja que en temps de la República era així”. El seu pare era lampista, electricista i calderer i no veia clara la col·lectivització que es planificava al municipi. Ell que tenia un bon taller no volia que tothom el pogués usar encara que algú tingués menys eines o coneixements:
Li van dir: ‘o ho acceptes o haurem de fer un volt per l’Arrabassada [la carretera de l’Arrabassada era un espai on sovint hi havia ajusticiaments i assassinats per part del bàndol republicà]’. El meu pare es va espantar. Tenia cinc fills i la nostra mare… Com que treballava molt a Sant Quirze, perquè els pagesos venien molt a Rubí a fer-se les màquines, va parlar amb els pagesos i els va dir que tenia por. Ells li van proposar: ‘Prudenci, a Sant Quirze no hi ha lampista, pots venir tu”.
Així que els pagesos els van llogar una casa, “una torreta” i tota la família va passar allà els anys de la guerra fins que es van traslladar a Sabadell poc després d’acabar el conflicte. “Mai ens va faltar el dinar i el sopar però vèiem com els pares tenien moltes dificultats. Sovint els pares arreglaven pots o safates a canvis d’alguna col o verdura”.
L’arribada dels ‘nacionals’
Tortosa assegura que la torre tenia un petit jardí per la banda de darrera i també per davant de la casa. Des d’allà un dia determinat, el dia abans de l’entrada de les tropes franquistes, les nenes es van enfilar per una paret.
Des de dalt vam veure una cosa que brillava molt. Vam preguntar el pare. Va enfilar-se també. I va veure com eren els cascos dels soldats que entraven a Sant Quirze”. El sol es reflexava en els seus cascos metàl·lics.
Per prudència, es van tancar a casa i al vespre els soldats van trucar a demanar alguna cosa per sopar. “Van veure tots els meus germans [quatre] i devien pensar que ja érem molts. Van marxar sense res”. L’endèmà ja estaven instal·lats al pati de l’estació de tren [l’actual aparcament de l’estació de Ferrocarrils de Sant Quirze]. “Donaven xocolata als infants”, recorda somrient.
“Em vaig saber adaptar a tot”
Tortosa recorda com “vam passar encara força temps malament” però “vam anar a viure a Sabadell perquè era més gran i tindríem més camp per córrer tots plegats”. Els seus records d’infantesa són feliços, fins i tot durant els temps de la Guerra Civil, quan va anar a escola i jugava amb normalitat amb la resta d’infants. I sobre els anys posteriors, assegura que no va notar grans canvis a l’escola ni al seu dia a dia. “Anava a una escola de monges, un col·legi senzill, de les Tereses del carrer del Sol, però em vaig adaptar a tot. Quan vam ser més grans, vam poder estudiar una mica i ens hem anat sortint”.
