75 ANYS DE LA CAIGUDA DE SABADELL
Marià Camps i la seva dona, Anna Bósser, recorden en parella els seus records de l’arribada dels ‘nacionals’ a Sabadell. Ella era una nena. Ell un adolescent. Ella recorda l’arribada dels franquistes des de la porta de casa. Ell des de la fàbrica al Ripoll. Però els dos coincideixen: hi havia satisfacció pel final de la Guerra Civil i esperança pel futur. Ben aviat van saber que res seria com somiaven.
El 27 de gener de 1939 Anna Bósser, que aleshores tenia 10 anys, va sortir a la porta de casa, a l’avinguda 11 de novembre (i ara Onze de setembre) a veure com passaven els soldats del bàndol franquista, procedents del carrer Major. Havia passat la nit amb el cor encongit, com tota la seva família (els pares, la germana gran i el germà mitjà, que s’havia amagat a casa durant la guerra fugint de la lleva del biberó). La tarda abans el marit de la seva germana havia sortit a fer llenya en direcció a Can Deu i no havia tornat.
El que després seria el seu marit, en Marià Camps, en canvi, ho va viure a peu de Ripoll, on vivia amb els seus pares i avis materns a la fàbrica tèxtil Successors de Valentí Gorina, on el seu pare hi treballava com aparellador. Tenia 14 anys. Encara recorda com van tenir un ensurt amb els militars del bàndol franquista, que estaven acampats des de feia un dia a la Plana del Pintor. Un grup de militars baixava a cavall des del pla fins el riu i ells es van amagar darrere uns matolls espantats quan els van veure. “Alto! Quin anda por ahí!“, els va cridar un amb la pistola desenfundada. Ells van sortir espantats i el militar els van cridar l’atenció. El fet no va anar més però el té ben guardat a la memòria.
“Habrá tabaco para todos los estancos”
Durant el 27 de gener no van parar de passar soldats per l’ara avinguda Onze de setembre, recorda l’Anna Bósser. Molts fumaven i llençaven les cigarretes a mig acabar. “No os preocupéis, dejad las colillas, porque mañana habrá tabaco para todos los estancos“, recorda Bósser que van dir. Recorda una sensació d’alegria aquell dia, causada per l’esperança del final d’una guerra que s’havia fet molt llarga. A més, va aparéixer juntament el desaparegut marit de la seva germana, que havia fet nit amb les tropes. La família tenia esperança: el seu pare podria recuperar la benzinera incautada (la primera de Sabadell, recorda) i l’oncle podria deixar d’amagar-se a casa i sortir al carrer. Però, diu, res va ser com pensaven. Al cap d’uns anys, els van prendre la concessió de la benzinera Campsa en benefici d’un excombatent dels vencedors. I al poc d’acabar la guerra, al segon el van obligar a fer el servei militar a Melilla. Quatre anys perduts al servei de Franco.
Camps recorda com els primers dies després de l’ocupació van començar a veure persones a les que s’havia donat per mortes. Els rumors havien dit que els republicans els havien matat. En realitat, diu, havien passat al bàndol nacional o s’havien amagat al bosc. Dies després de l’arribada dels franquistes, ell i altres amics jugaven a futbol al camp de la Creu Alta. A mig partit, van rebre la visita d’un grup de falangistes locals. El partit es va acabar. Els van fer pujar a un camió, els van portar al carrer Jardí i els van incorporar a les joventuts de la Falange.
Res no va ser com pensaven aquell 27 de gener de 1939.
