• Els mallorquins fan el concert de tancament de gira a Sabadell.

• L’assistència queda lluny dels 10.000 al Vaparir Tour i els 6.000 al Súper 3.

Amb puntualitat britànica, els Antònia Font pugen a escena a les 23 hores. Havien promès un repertori animat, propi de Festa Major i realment van complir la seva paraula ja que des del primer moment l’energia i ritme de les cançons es van contagiar al nombrós públic assistent, que omplia el carrer Pi i Margall, davant el qual estava ubicat l’escenari.

Alguns espectadors van preferir restar a la mateixa plaça Creu Alta còmodament asseguts però l’acústica no permetia gaudir del concert satisfactòriament des d’aquell punt i de mica en mica van anar apropant-se a peu d’ escenari.

Van obrir amb Icebergs i Gèisers, del seu encara últim àlbum, Lamparetes, recent disc d’or a Espanya per superar les 20.000 còpies,  seguit de Dins d’aquest iglú, de  l’Alegria publicat l’ any 2002. En el repàs de les seves  cançons anteriors tampoc van oblidar-se d’Armando Rampas  (àlbum Taxi,2004),  Vos estim a tots igual (Alegria), Mecanismes (Batiscafo Katiuscas, 2006, l’àlbum que presentaren a la seva anterior participació a la Festa Major de la nostra ciutat) entre d’ altres. Des del primer moment el públic va contagiar-se del ritme festiu del grup, i van ballar i corejar cadascuna de les lletres. Passaven cinc minuts de les 23.30 quan per fi va sonar un dels himnes més emblemàtics de la banda: Alegria, una cançó que convida a l’ optimisme.

El ritme no va decréixer, amanit amb les paraules d’ànim d’un Pau Debon entregat que en cap cas es va allargar en parlaments innecessaris per no trencar el ritme i bon ambient del concert. I és que quan les coses funcionen tan bé com ho estaven fent els Antònia, interrompre la catarsi col·lectiva per explicar anècdotes com fan molts altres artistes pot ser perillós i provocar una baixada de l’estat d’ànim general. No van incórrer en aquesta errada i van deixar que les cançons fluïssin una darrera l’altra formant un conjunt coherent en quant a sonoritats, sense que cap d’elles semblés inapropiada pel moment en que van escollir tocar-la. De fet, la primera cançó que sense poder anomenar-se “lenta” sí tenia un ritme més suau que les precedents (tot i que la intensitat i bones vibracions seguien sent tan altes com abans) no arribà fins passats els 45 minuts de concert, amb Pioners, també inclòs a Lamparetes.

La resta del concert seguí la mateixa tònica fins completar els 90 minuts de bona música en viu, amb un Pau Debon en plena forma i uns instrumentistes gairebé impecables (a destacar el treball a la bateria de Pere Debon) que mai van voler agafar més protagonisme del compte, de manera que el resultat era purament Antònia Font en conjunt, sense individualitats.

Poc risc, èxit assegurat

El públic va marxar plenament satisfet, però no pas sorprès ja que el grup no va sortir mai de la fòrmula que tant èxit li ha donat i no van arriscar o experimentar en cap moment. Tot i així els fidels del grup agraïen que sempre donin el millor de si mateixos sense voler adornar les cançons amb parafernàlia supèrflua de llums o sons extravagants. Respecte a la ubicació, si bé l’ espai tan atapeït sens dubte dóna “caliu” als cantants, la incomoditat de no poder moure’s més d’un centímetre a esquerra o dreta pel públic provoca queixes dels espectadors. En tot cas, un gran èxit de convocatòria i gaudi, si ho comparem amb el desangelat concert del cap de cartell 2011, El Pescao, a l’ Amfiteatre.