El Teatre Principal de Sabadell no ha aconseguit omplir-se per veure Bona gent, la proposta del reconegut director argentí Daniel Veronese, recent premi Max iberoamericà 2013, basat en un text del nord-americà David Lindsay-Abaire. Com El Nom, que es va veure la passada setmana a la Faràndula, Bona gent prové del Teatre Goya-Codorniú, i per tant garanteix un text contemporani amb crítica social, amb actors mediàtics (tres dels protagonistes van coincidir a El cor de la ciutat, el culebrot més llarg de la història de TV3) i una posada en escena impecable, tant per l’escenografia com pel vestuari.
El text, com va explicar el periodista Marc Sabater a la presentació prèvia que es va celebrar dimarts a la biblioteca Vapor Badia (on estava prevista la participació d’Alex Casanovas però que finalment no va comparéixer) està traduit pel sabadellenc Joan Sellent, un dels millors actuals, responsable també de la traducció de moltes obres de Shakespeare. Bona gent a més, s’ha estrenat fora dels Estats Units només a Barcelona i en català. Cap altre país ni llengua ha pogut veure encara una versió diferent a l’original.
El text parla de la lluita d’una mare, en condició econòmica molt precària, per tirar endavant amb una filla discapacitada. És un text plenament actual tot i que el seu rerefons pot recordar obres d’altres èpoques, com les de Tennessee Williams. I és que la lluita per sobreviure, la pobresa i les dificultats són inherents a tota la història de la humanitat. Lindsay-Abaire fa una crítica oberta al classisme, amb uns arguments personificats en els personatges de Casanovas i Arànega que podrien extrapolar-se a les teories polítiques bàsiques dels partits d’esquerres versus els de dretes, i tot i que sembla presentar les raons dels dos bàndols, al final de l’escena hi ha un guanyador dialèctic i moral que segurament coincideix amb els principis ideològics de l’autor. La gran pregunta subjacent darrere l’argument és si la vida que ens ha tocat viure és fruit del nostre propi treball i decisions personals o som titelles en mans de la sort i les circumstàncies sobrevingudes. Pregunta a la qual cada espectador respondrà de manera diferent.
L’obra ha començat amb un ritme excessivament monòton i lent, i uns diàlegs repetitius en les primeres escenes, que ha hipotecat el resultat final. No obstant això l’enorme tasca interpretativa de Mercè Aranega fa el seu personatge totalment creïble, però ressalta també les desigualtats amb la resta del repartiment, molt menys inspirats (excepció feta d’Alex Casanovas en determinades escenes, però alhora massa irregular). Val a dir que un dels personatges secundaris, Jean, generalment interpretat per Nies Jaume, ha estat objecte d’una substitució en la representació d’avui.
L’escena de la visita a la casa, magníficament interpretada i dirigida és un in crescendo d’emocions. Aquí els tres actors participants donen el millor de si mateixos i aconsegueixen que el públic torni a ficar-se de nou a la història. Hi ha alguns punts còmics d’humor negre, no particularment brillant ni original, però suficient per relaxar l’ambient que en qüestió de segons torna a ser dramàtic.
Bona gent és una obra que parteix d’un bon argument, amb una protagonista brillant, un director de gran qualitat, però a la qual li falta quelcom per fer-se memorable i que empal·lideix en comparació amb altres obres de la cartellera catalana actual. No sempre un repartiment televisiu garanteix el millor dels resultats, i el públic habitual ho sap prou.
