Alexandre Hurtado

Alexandre Hurtado: ‘Les veus de l’Anima-e’

El jove sabadellenc Alexandre Hurtado (26 anys), Enginyer Tècnic en Telecomunicacions i que just ha acabat els estudis de Comunicació Audivisual (ara es prepara per començar el postgrau en Postproducció) serà el protagonista de la jornada del 30 d’octubre a la XXa edició del Saló del Manga, ja que a les 16h es projectarà al cinema Las Arenas el seu documental Les veus de l’ànima, un treball sobre la història del doblatge de l’anime en llengua catalana, que ha realitzat en companyia de Mario Guerra, també resident a la nostra ciutat tot i que és originari de Valladolid. Aquest documental serà l’únic que s’exhibirà durant aquesta edició (del 30 d’octubre al 2 de novembre)

M’he plantejat aquest documental com un homenatge a la professió  amb l’excusa de fer el treball final de grau, però era quelcom que ja portava molt temps pensant-hi. Jo he crescut amb els dibuixos del 33, com molts de la meva generació, i em venia molt de gust tirar d’aquesta nostàlgia. Un cop acabat el treball va venir la part de contactar amb els mitjans de comunicació per fer-ne difusió, fins que hem aconseguit acomplir l’objectiu principal, que era que el documental s’exhibís al Saló del Manga. Fins ara la rebuda per part dels que l’han vist ha estat molt bona, i això compensa els cinc mesos de feina que ens va comportar fer-lo”.

El documental, no obstant, està també disponible en obert a Vimeo (es va estrenar el 4 de juliol) i el seu autor ja va ser convidat al programa Generació Digital del Canal 33 per parlar-ne fa unes setmanes. Amb una durada de 96 minuts, i sense imatges de recurs “vam respectar en tot moment els drets d’autor de les imatges i música” , tot el protagonisme queda en mans de les cares invisibles de l’anime, els dobladors, precisament l’atractiu principal d’aquest treball ja que hi participen les veus catalanes de la majoria de personatges d’anime que omplen les nostres pantalles, des del conegudíssim  Joan Pera (en aquest cas més en la seva qualitat de primer director de doblatge de Bola de Drac que com a doblador pròpiament dit; i com diu ell mateix al documental, no és gaire aficionat a l’anime), els germans Núria i Albert Trifol (ella és coneguda també com la veu de Natalie Portman, Scarlett Johansson  o Keira Knightly) i el que potser és el numero u del doblatge d’anime, Marc Zanni (veu de Son Goku o del pare de Shin Chan, entre molts d’altres, a més de doblador d’actors de cinema)

Vam contactar amb els actors a través de les xarxes socials, i vam citar-nos amb els que ens van respondre dient que volien participar. En algun cas, com en Joan Pera, fins i tot es va desplaçar ell mateix a l’Autònoma“

T’interessa més el doblatge que les versions originals, doncs?
Com a espectador de sèries sóc totalment partidari de la versió original. Però en el cas de l’anime el doblatge és imprescindible, primerament perquè no són personatges de carn i ossos sinó dibuixos, i a més perquè l’idioma original és el japonès, que està a l’abast de molt poca gent. I en el cas del doblatge en català es tracta d’un producte molt cuidat, amb uns doblatges molt ben fets.  En el cas del doblatge en castellà, en canvi, és totalment el contrari, moltes veus repetides i es cuida molt poc el resultat. Com diu el Ramon Hernández al documental, mentre a Catalunya es considera un ‘superproducte’, a Espanya ho consideren un ‘subproducte’. En aquest sentit els catalans estem molt propers als japonesos. Allà els actors que doblen anime són autèntics ídols de masses.

T’ha quedat alguna cosa per explicar al documental?
M’agradaria fer un altre però que no fos d’àmbit tan local, tan centrat en Catalunya, ja que de cara a fer difusió als mitjans és complicat, no només pel fet que estigui en català sinó per la temàtica en si. I per aquest motiu tampoc té gaire sentit subtitular-lo a altres llengües.

Alexandre Hurtado
Alexandre Hurtado en un local del centre de Sabadell. Autor: David B.

Deies que hi ha una afinitat entre els catalans i els japonesos. Per què creus que és així?
És quelcom intangible, però real. Tenim un sentit de l’humor similar, i la prova és que ja als anys 80 TV3 va apostar per l’anime, va triomfar i molts nens hem crescut amb ell. En el cas del meu company d’equip, el Mario, que no ha crescut a Catalunya, no ha rebut aquesta cultura de l’anime i no és aficionat, però treballem molt bé junts i tota la feina està feta entre els dos.

Què és exactament l’anime?
Qualsevol dibuix animat japonès. És còmic manga traspassat a la televisió. L’anime no és un gènere sinó que dintre de l’anime hi ha tot tipus de gèneres. Anime són tant Bola de Drac o Pokemon com Shin Chan o Doraemon. Fins i tot Heidi és anime.

De tota la gent que has entrevistat, qui t’ha sorprès més?
Per a mi, tenir al documental gent com Marc Zanni, el doblador més emblemàtic, o Marc Ullod és una fita molt important. Però jo recomano a tothom el fragment on apareix l’Anna Orra, que va ser la primera dobladora de Doraemon. Veureu el canvi de veu impressionant que ens regala.  D’altra banda, personalment, m’agraden molt les reflexions que fa en Carles Lladó, o els comentaris de la Núria i l’Albert Trifol. S’ha de tenir en compte que molts actors de doblatge prefereixen l’anonimat, i n’hi ha que són especialistes en doblatge mentre d’altres són actors que també desenvolupen la seva carrera al teatre o la televisió i són més coneguts.

A molts espectadors encara ens descol·loca una mica quan canvien la veu de l’actor que dobla un personatge.
Això als inicis de portar aquí les sèries era molt normal, perquè no existia internet i no sabies quant durava una sèrie o si un personatge que ara és secundari evolucionarà cap a principal, i potser l’actor que el doblava tenia altres compromisos que l’impedien seguir el ritme del doblatge, o un mateix actor feia varis personatges teòricament menors que després acabaven coincidint. Avui en dia gràcies a Internet és més fàcil planificar els repartiments seguint la bíblia de personatges. De tota manera això és decisió del director de doblatge.

Un bon doblador és aquell que…
Un doblador és com un àrbitre de futbol, el millor que li pot passar és que no parlin gens d’ell. És aquell que no es  nota. També és molt important la traducció, adaptar el text al moviment dels llavis del dibuix, el que es diu ‘ajust’. Per exemple, en català un ‘goodbye’ anglès no es tradueix mai com a ‘adéu’ sinó com a ‘passi-ho bé’ perquè concorda més amb el moviment dels llavis de l’original. I en canvi això en els doblatges en llengua castellana es cuida molt menys. De fet, excepte els germans Trifol  la majoria d’actors de doblatge en català no ho fan en castellà, i això que n’hi ha de perfectament bilingües. També hi ha animes antics on s’arrosseguen moltes errades de traducció ja que no es traduïen del japonès sinó de l’anglès o francès, per exemple. Avui dia és més comú que es tradueixi directament del japonès.

El món del doblatge sembla molt petit, vist des de fora
És sobretot un món molt familiar, que passa de pares a fills i on és molt freqüent trobar nissagues que s’hi dediquen. Tant els germans Trifol com els Ullod (Marta, Marc i Lara) són fills de dobladors, igual que Marc Zanni i molts d’altres. Ara existeix l’ECAD (Escola Catalana de Doblatge) però fa uns anys no existia i no hi havia una formació específica reglada al respecte.

En quin moment vas decidir que volies fer el documental?
Arran del llibre La sèrie de la teva vida que van escriure Marc Zanni i Joan Sanz (doblador de Vegeta a Bola de Drac), on explicaven anècdotes dels doblatges d’anime, em va picar la curiositat en veure que era un tema molt desconegut.

Quin és actualment l’estat del sector del doblatge?
La crisi els ha afectat molt, com a la majoria de sectors, i actualment queden molt pocs estudis oberts; els més coneguts són Soundstudio o Media Arts (aquest propietat de Marc Zanni). Molts altres han tancat, com el mític Sonoblok. També ha canviat la manera de treballar: abans els actors es reunien tots a la sala i doblaven conjuntament en temps real. Ara cadascú va a un moment concertat, fa el seu tros i després el tècnic fa la feina de muntatge.

Els afeccionats a l’anime ho sou en general de tota la cultura japonesa. Tu ja has anat a Japó?
No, no encara! És el meu somni pendent! I contràriament a molts altres ‘frikis’ d’aquest àmbit , tampoc he estudiat mai res de japonès. Fa uns anys potser m’ho hagués plantejat però ara mateix preferiria un idioma més apte per poder marxar a treballar fora, com l’alemany.

Foto portada: Alexandre Hurtado després de l’entrevista. Autor: David B.

Comments are closed.