Elisabeth López exposa les seves pintures a Londres

La jove pintora sabadellenca Elisabeth López Saiz acaba d’inaugurar a la capital del Regne Unit la seva darrera exposició, al Espacio Gallery. Des de Londres, on viu des de fa deu mesos, explica com és l’experiència d’exposar a una gran capital europea, i fa un breu resum de la seva trajectòria i dels seus plans de futur.

Als seus trenta anys ja ha aconseguit exposar a  Roma i París, i dins d’Espanya, Cuenca i  Galícia, a més de tenir programada una exposició a Sevilla per l’any vinent. I naturalment, també ho ha fet a Barcelona i a Sabadell, la seva ciutat natal, on va exposar per primera vegada a l’Acadèmia de Belles Arts del Passeig Manresa. D’aquella primera exposició en guarda un record  especial.

Els seus quadres no tenen un estil definit, i remarca que “no vull confinar-me ni posar-me límits. Vull provar noves coses, per això a les escoles de Londres on assisteixo ara em proposo fer coses diferents, a vegades coses molt difícils que potser sola no m’atreviria, però sabent que tinc ajuda, m’hi arrisco”. 

Segons dius a la teva pàgina web, ja des de petita tenies clar que et volies dedicar a això. Et ve de família?
No, en absolut! A la meva família són tots de números, excepte un tiet que és músic. El que passa és que de petita, on feia la catequesi, feien també classes de pintura i sempre li deia a la meva mare que m’apuntés. Els meus pares eren reticents perquè creien que ja tenia prou feina amb l’escola i la gimnàstica, fins que durant un viatge a El Escorial es van adonar que em quedava profundament atreta pels quadres, mirant-los durant molta estona completament embadalida. Llavors es van adonar que allò era el que realment m’agradava i van apuntar-me de seguida a classes. Vaig estar molts anys amb la professora Dolors Simó i després vaig fer la carrera de Belles Arts.

Elisabeth López amb la seva mare en la visita a El Escorial

Què creus que hauria de fer la nostra ciutat per posar en valor els joves artistes?
Crec que falten espais per a què puguem fer més exposicions,  promocionar més l’art, donar més vida a la cultura… comparat amb altres ciutats d’Europa estem una mica morts en aquest aspecte.

També toques la branca de l’Art Therapy. Explica’ns una mica en què consisteix.
La Teràpia de l’Art és posar en valor el procés creatiu, quins materials s’utilitzen, per què els utilitzes… és donar més importància al procés que al resultat final. El més interessant és què és quelcom que tothom pot fer, no és específic per professionals de l’art. Vaig treballar aplicant-ho amb avis a una residència i amb nens de l’hospital Taulí i és molt gratificant. M’agrada molt, tot i que ara mateix no m’hi dedico realment, al marge d’aplicar-ho a mi mateixa. Per exemple, si el pinzell em cau mentre pinto i em fa una taca al quadre, en lloc de frustrar-me o enfadar-me em paro a reflexionar: “Per què m’ha passat això?” “I aquesta taca, la puc aprofitar i crear alguna cosa nova a partir d’ella?”. La Teràpia de l’Art t’ajuda a veure les coses amb una altra perspectiva.

Com ha evolucionat la teva pintura?
La veritat és que quan veig els meus primers quadres i els actuals hi ha una evolució enorme, i això és molt interesant perquè vol dir que estàs aprenent i  enriquint-te constantment. Des de que sóc a Londres m’he adonat que els quadres actuals tenen més color, que faig pinzellades més gruixudes… hi ha un canvi respecte als meus treballs anteriors. Barrejo figuratiu, oníric …. El que m’interessa és reflectir la persona humana, la vida en general. Sobretot penso que l’art ha de ser una interacció entre espectador i artista, i ha de deixar un misteri obert per a què cadascú interpreti a la seva manera què està passant a la imatge.

Una pintura d’Elisabeth López

Quins són els teus pintors preferits?
Jan Vermeer i Elisabeth Vigée  Le Brun, sense cap mena de dubte. M’encanten els seus retrats.  I el meu quadre preferit, des de que era molt jove, és El matrimoni Arnolfini de Jan van Eyck. També és veritat que no té res a veure mirar un quadre en una foto d’un llibre que veure’l al natural a un museu. Per exemple, em va passar a la Tate de Londres, al veure quadres de Mark Rothko, un pintor que a priori no m’agradava massa però que al veure’ls exposat em van atraure molt més.

Creus que es pot viure exclusivament de l’art?
Això espero! La meva il·lusió, i pel que m’he format, és per aconseguir viure d’això, o bé si he de combinar-ho amb altres feines espero que puguin estar relacionades estretament amb la pintura. No és fàcil aconseguir que t’exposin i et coneguin però és el l’objectiu  pel que lluito i continuaré lluitant sempre.

Foto portada: Elisabeth López davant dels seus quadres. Autor: Cedida.