- T’estimo si he begut omple al màxim permès el Principal.
- Magnífica adaptació del text d’Empar Moliner.
Terratrèmol artístic diumenge al Principal. Amb un ple gairebé absolut, tenint en compte les mesures de distanciament i higièniques, la unió de les companyies La Brutal, T de Teatre i Dagoll Dagom ha fet palesa la grandesa d’un grup d’actors i d’actrius a l’hora de reflectir les incongruències, les pors i els atzars en la vida de les parelles.
Molt probablement, l’Empar Moliner no podia imaginar al 2004, quan va escriure el llibre T’estimo si he begut, que més de 15 anys després, les seves històries serien representades de manera impetuosa i turbulenta pel David Bagés, la Mamen Duch, la Mercè Martínez, la Marta Pérez, la Carme Pla, l’Àgata Roca i per l’Ernest Villegas. Ja des del primer moment s’albira una obra plena d’humor, però també d’amargura, de tristesa, de moments que trasbalsen l’espectador i que rep un cop de realisme que no deixa indiferent. La tria de petits esquetxos, alguns de molt humorístics i d’altres de més amargs, es barreja amb cançons i temes musicals de gran força, també barreja de diversos estils, tots ells plens de un ritme enèrgic i vital. A destacar la veu de la sabadellenca Mercè Martínez en un moment de l’obra i que ha fet emmudir el públic assistent.
No és gens fàcil resumir una representació que és el conglomerat de diverses històries que res tenen a veure entre elles. Tot i que tenen en comú l’amor i l’atzar d’una situació, d’una frase que ho canvia tot, de l’evolució d’una primera trobada, d’una primera etapa, T’estimo si he begut conté tants elements i tan diversos que es fa complicat catalogar-la com una comèdia. L’escenari primer, el d’una sala de Bingo, s’anirà transformant en el menjador d’una casa, en el carrer, en una comissaria dels Mossos d’Esquadra, en un bar mexicà, en un altre de xinès… I així fins a arreplegar una desena de petites històries que ens parlen no només de l’amor, sinó de la fragilitat humana, del que pot representar de dolorós i nociu el vocabulari emprat en una relació, de la brutalitat d’algunes accions i de les conseqüències que hi poden arribar a tenir. Un llenguatge que ha barrejat castellà i català, aquest últim amb registres molt actuals, plens de barbarismes gens allunyats de la realitat.
La línia entre la felicitat i l’aflicció és tan lleugera, que es trenca amb una increïble facilitat. David Selvas, el director del muntatge, ha sabut veure i reflectir-ho en un escenari tan esbojarrat com els personatges i les histories. Una glopada de diàlegs entrellaçats, ràpids, molt ràpids, units a una música igualment impetuosa. Entremig, històries diverses, baralles, amor i sexe i molt pocs silencis. La comunicació entre les persones es fa mitjançant una extraordinària potència del llenguatge, commovedor en la majoria dels casos. La música té aquí un rol essencial. No hi és posada per omplir un forat; forma part de la trama dels esquetxos i aconsegueix enfortir-ho tot plegat.
Com en tots els muntatges d’aquest estil, hi ha històries molt intenses i d’altres que no ho han estat tant. En destacaria la d’un home que s’enfada amb el seu nòvio després de somiar que l’enxampa al llit amb un altre, amb un final espectacular, i la de la parella que s’acosta a una comissaria per explicar el cas del seu fill que pateix assetjament a l’escola. Tota una mostra de cinisme, de falsedat, d’incongruències i de com dues persones poden estar sota un mateix sostre i viure realitats diferents.
En definitiva, un muntatge que, en les seves dues hores de durada, ha aconseguit un èxit indiscutible amb aquesta barreja d’humor i amor, de tristesa i amargura.
