Pau Roca en el fresc Festival. Autor: David B.

‘Les coses excepcionals’ arriben a Sabadell

Després d’una setmana de Fresc Festival marcada principalment per la música, aquest diumenge ha estat el torn de la primera proposta teatral del calendari: Les coses excepcionals, de la companyia Sixto Paz, un espectacle que ja va obtenir gran èxit en la seva estada a Barcelona aquesta temporada. Traslladada a l’auditori a causa de la pluja, part del públic ha pogut veure l’obra des de l’escenari mateix, tal com estava inicialment pensada, tot i que no s’havia previst fer-ho així si l’espai hagués estat l’inicialment programat, el de l’amfiteatre.

Protagonitzada per Pau Roca, el monòleg escrit per Duncan Macmillan barreja humor i tendresa al llarg dels seus 60 minuts de durada. Començant per la visió infantil d’un nen de set anys que té la mare hospitalitzada per un intent de suïcidi, el personatge va creixent i amb ell creixen les coses que l’acompanyen al llarg de la vida. Coses senzilles, però excepcionals, que el van marcant en el seu recorregut vital, fins arribar a una llista d’un milió d’elements, que evoquen records i emocions sensorials. Gustos de gelat o macarrons, coses que fan riure, la música de Ray Charles o la veu de Freddie Mercury, el tacte dels vinils… totes aquestes coses són les que, pel protagonista, fan que la vida valgui la pena.

Pau Roca en el fresc Festival. Autor: David B.
Pau Roca en el Fresc Festival. Autor: David B.

Pau Roca fa un exercici d’interpretació tan natural i creïble com emocionant i emotiu. El text, travat amb elegància i credibilitat, avança a mida que avança l’edat del protagonista. Infantesa, adolescència, edat adulta. Escola, institut, universitat, feina. L’encontre amb la Gina, de qui s’enamora. Totes aquestes etapes, comunes a la majoria de persones en la nostra societat, estan marcades , en el cas del personatge, per la depressió de la mare. Sense caure en dramatismes innecessaris, però sense obviar la realitat de les malalties mentals – o més concretament, de la depressió- resulta inevitable empatitzar amb el personatge – de qui, per cert, mai es diu el nom, com tampoc el dels seus pares-.

No només el text funciona, en la seva aparent senzillesa, per tocar la fibra a l’espectador. També la manera en què està presentat, amb la implicació del públic, fa que resulti dinàmic i que eviti la monotonia en què a vegades cauen els monòlegs per la obligada manca d’interactuació. La música també hi juga un paper molt important per revestir alguns dels moments més assenyalats del text.

A l’acabar la funció, Pau Roca ha recordat que el muntatge, després d’acabar la gira d’estiu, tornarà a la tardor a Barcelona, pels que se l’hagin perdut o el vulguin repetir. En tot cas, altament recomanable.

Foto portada: Pau Roca en Les coses excepcionals. Autor: David B.