Gemma Ruiz, escriptora: “volia entendre la falta d’empatia cap a la comunitat xinesa”

L’escriptora i periodista sabadellenca Gemma Ruiz presenta la seva segona novel·la, Ca la Wenling (Edicions Proa). El llibre narra la història d’una manicurista xinesa, la Wenling, que migra a Barcelona amb la seva família per engegar el seu propi negoci: una perruqueria. El relat arriba al lector des de la perspectiva d’una documentalista que va a fer-se les ungles sempre acompanyada d’una llibreta on pren nota de tot el que escolta, veu i percep de les interaccions entre les clientes i la manicurista. 

Gemma Ruiz Palà és periodista i escriptora sabadellenca. La seva trajectòria professional s’ha assentat als Serveis Informatius de Televisió de Catalunya, on porta treballant des dels 21 anys, dedicada a la secció de cultura. Al 2016 publicava Argelagues, el seu debut literari. Ara presenta Ca la Wenling, una novel·la que parla de la immigració xinesa, on es barregen històries i reflexions històriques, amoroses i on es tracta l’amistat, els prejudicis socials i el feminisme. 

És compatible anar a fer-se les ungles i ser feminista?
Aquesta és una pregunta que aquest llibre intenta respondre una mica. La resposta és sí, però sempre està bé que sabem d’on venen els requeriments que la societat imposa a les dones i no imposa als homes.

Està molt bé saber d’on ve el fet que els abrics de dones no tinguin butxaques, que ve d’una llei que prohibia a les dones anar amb diners pel carrer; està molt bé saber d’on venen els talons, que en el fons vol que les dones no puguin caminar ràpid i fossin objectes de lluïment davant dels homes; està molt bé que sapiguem que la manicura venia de la noblesa, reis i reines, però que quan es popularitza, ja només queda adscrit en el terreny de les dones, perquè també perdin el temps i no puguin fer altres coses.

A partir d’aquí, sóc molt partidària que cadascú es remodeli l’aspecte exterior com vulgui. Però saber d’on venim i saber perquè se’ns han imposat uns cànons estètics a nosaltres i no a ells, és bàsic perquè el teu feminisme estigui ben implantat. Més val saber d’on venen les coses, i després que cadascú defengui el feminisme com vulgui: cabell rapat, rastes, això tant és. Perquè no arribarem mai al nucli d’una puresa. Si sabem d’on ve tot, és molt millor.

Com ha estat el procés de creació del llibre?
Començaves amb la pregunta de la manicura i el feminisme. Doncs aquest va ser un dels punts d’arrencada. Repensar-me jo, al voltant dels 40 anys, quines d’aquestes marques de feminitat imposades compres i quines no, i per què. Va ser repensant tot això que vaig començar el procés, vaig estudiar molta història i cultura de l’estètica i de la manicura, per aprendre. Però a mesura que anava fent aquest treball de camp de veure què passava en aquests salons de manicura, m’anava interessant més tota la temàtica racista, i sobretot aquesta falta d’empatia de molta gent que trobo totalment deshumanitzadora.

Estàs amb una persona amb qui tens una relació física tan estreta i, per qüestió de classe social, per qüestió d’origen, de ser dones, molta gent no els diu ni hola i ni els mira a la cara. Vaig anar abandonant el tema de la feminitat i de l’estètica, que està una mica latent, i va anar agafant més pes el tema antiracista.

Gemma Ruiz és un reflex de la documentalista de la que parla la novel·la?
Sí. Primer vaig pensar que la protagonista que anés a fer-se les ungles, fes de mediadora entre un món i l’altre i comencés a observar com és que la gent no intercanviava cap paraula amb la persona que tenia tant a davant, i comencés a preguntar-se el perquè d’aquesta falta d’humanitat, havia de ser una cirurgiana o una economista, algú que fos d’una classe social molt diferent de les dones que li fan la manicura. Però llavors vaig dir, i per què has de fugir d’estudi? No vull fugir d’estudi. Sóc periodista i a vegades els periodistes ens pensem que estem molt immunitzats de la conscienciació social o dels prejudicis, i no. Hi ha molts periodistes que no tenen consciència social, hi ha molts que fan la seva feina sense cap mena de mirament respecte del racisme, del feminisme, del masclisme. I llavors vaig dir: no vull esquivar. I vaig buscar de narradora algú que tingués uns privilegis molt semblants als que tinc jo. Per això vaig posar una documentalista, justament en un acte de responsabilitat. Perquè que jo sigui periodista no vol dir que em miri el món tal com si ets periodista te l’hauries de mirar.

Gemma Ruiz. Autor: David B.
Gemma Ruiz, aquesta tarda. Autor: David B.

La documentalista anava amb una llibreta a anotar tot el que passava a Ca la Wenling. És el mateix que feia vostè?
Durant molt temps he anat a fer-me manicures amb aquest esperit de veure allà què passava, per què aquesta falta d’empatia i d’humanitat. Això m’empenyia investigar. I a partir d’aquí em va agradar investigar per què hi ha tantes perruqueries de persones d’origen asiàtic. No només anant-hi sinó que estudiant. No només a Amèrica, sinó que d’uns anys endavant Barcelona n’és plena. D’on ve aquest fenomen, aquest nínxol de mercat que agafen aquestes noies d’origen asiàtic? Estudiant em va venir molt interès per explicar-ho d’una manera novel·lada, que ajudés a entendre millor i a netejar prejudicis, en la mesura que una novel·la pot fer.

Com els hem de netejar aquests prejudicis, que molts cops són inconscients i apressos? 
Crec que és bastant fàcil no tenir por de mirar a la cara els altres i d’aplicar les normes del bon veïnatge de tota la vida. Si anaves a un fruiter diversos cops a la setmana, al final acabaves sabent com es diu el seu fill i d’on van venir els seus avis. La norma número u és aplicar el bon veïnatge de sempre. No fer diferenciació entre algú que va venir de Granada, o algú que ve d’una ciutat de la Xina. Al final les grans ciutats dilueixen la xarxa i la tribu; fem tribu, fem xarxa amb els que tenim a prop. No és descobrir la sopa d’all, és una cosa bàsica que s’ha fet sempre. Som més forts com a comunitat. Quan hi ha un desnonament els veïns van a frenar-lo, amb tot el que comporta frenar un desnonament davant dels Mossos, i a vegades ho aconsegueixen. Fer comunitat és això, preguntar al del costat. Com sempre. No perdem el que tenim com a éssers humans i com a éssers de comunitat.

Ha parlat de pèrdua d’humanitat envers la comunitat xinesa. Molts cops sembla que la gent es prengui a riure els xinesos, tenim una imatge molt estereotipada d’ells. D’on ve tot això?
Sí. Això no és perquè sí. La diàspora xinesa més nombrosa i més antiga és la que va a Estats Units, el gran creador de relat cultural; té Hollywood, que és imbatible. Tots aquests estereotips com que riguem d’ells, que els marquem amb uns prejudicis o estereotips, ve de la cultura. Hem mamat aquest estereotip que ja els americans els posen als immigrants xinesos i que nosaltres heretem via cultura: cultura popular, cinemes, còmics, sèries, shows televisius. No és per ciència infusa que nosaltres els mirem així, hem aprés a mirar-los així via estereotips de cultura popular.

Potser hi ha altres comunitats que són més clarament discriminades per raons racistes. Tanmateix, la xinesa també pateix un tipus de discriminació que passa, per exemple, per les dificultats per obtenir un crèdit o pels estereotips que els occidentals tenen fixats sobre les dones orientals. Podríem parlar d’un tipus de racisme més subtil. La comunitat xinesa ho pateix en silenci?
Sí. Perquè el racisme cap als afrodescendents és terrible, però com a mínim el tenim identificat. Tenen mites, tenen pel·lícules, llibres, escriptors, a nivell de grans figures mundials. Els xinesos estan acostumats a una manera de reaccionar davant del greuge i del linxament de molt de silenci. Ho tenen molt més difícil perquè no tenen referents que nosaltres puguem identificar. Ara, per exemple, hi ha el Putochinomaricon, que és un noi artista, que canta i que es diu així justament per apropiar-se dels insults que li han fet tota la vida al cole. Hi ha una il·lustradora i escriptora que, sota el nom de Gazpacho Agridulce va fer uns còmics de com és ser de la segona generació. La dona és de Sevilla i els seus pares eren de la Xina. Sí que, de mica en mica, van havent-hi aquests referents que poden parlar i dir, però la comunitat xinesa no els té a nivell mundial. Això fa que ens pensem que aquest racisme no existeix, perquè no tenen els referents que denuncien, una Angela Davis i explica el què, tens un Malcom X, tens un Luther King, un Mandela, unes figures que et recorden a tu com a blanc que hem exercit el racisme de la manera més inhumana i més vergonyosa possible.

En una entrevista que li van fer, un tertulià comentava que el problema està, en part, provocada per les dificultats amb l’idioma, per les diferències culturals, per la seva falta d’integració. Què n’opina?
És el típic argument racista. No pots demanar un esforç a algú que no té les eines per poder-ho revertir. Li has de posar tu les eines i els recursos com a comunitat d’acollida, perquè aquella gent pugui aprendre l’idioma i tenir una comunicació més fluida amb la seva nova terra d’acollida. No pots exigir al que no té les eines que faci una piràmide amb les mans.

Què vol dir integrar? Quan treballes set dies a la setmana 12 hores no et queda temps per aprendre ni tan sols l’idioma. La gent no pensa en el seu tiet d’Alemanya. Quin alemany va aprendre aquella gent de l’Estat espanyol que als anys 60 anava a Alemanya a treballar? Tenim una memòria tan curta.

I, des de que el món és món, tots venim de migracions. És molt fàcil tirar la pilota als altres i pensar que nosaltres no tenim cap responsabilitat en el món que vivim, i clar que la tenim.

Què ha aprés escrivint el llibre?
He aprés moltes coses. Sobretot coses que no es poden definir, coses més subtils. Però jo no sabia que Hitler s’havia emmirallat per fer les seves lleis antisemites en les lleis d’exclusió contra els xinesos americanes. No ho sabia i crec que poca gent ho sap. Els estudiosos, evidentment. Però a nivell popular? Això ens pot dir molt de quin és l’historial de racisme i de deshumanització que ha hagut de suportar la gent que ha vingut de la Xina. L’impacte del tracte dels xinesos americans és una de les coses que he aprés amb la investigació.

Una altra cosa que he aprés és que estudiïs les històries culturals de qualsevol civilització que estudiïs, sempre hi ha molta violència cap a les dones i violència sexual. També he estudiat una mica de la història de la dona a la Xina i també, la revolució cultural que nosaltres sempre tenim una mentalitat d’un intel·lectual anant a cavar patates per purgar-los de la intel·lectualitat i entrar en el maoisme, i la revolució cultural va comportar molta repressió. La repressió sempre acaba comportant repressió sexual, i hi va haver violacions en massa, durant tot els anys de la Revolució Cultural. Això no se’ns ha explicat. Totes les pel·lícules que parlen de la Revolució Cultural no han anat per aquest cantó. Les històries de tots els països sempre són històries de violència contra les dones.

Foto portada: Gemma Ruiz, aquesta tarda a Sabadell. Autor: David B. 

Comments are closed.