- L’obra de Josep Maria de Sagarra muta al segle XXI.
- L’actriu Rosa Boladeras broda el personatge de l’Antònia.
Ple absolut al Teatre Principal per tal que el públic sabadellenc pogués comprovar in situ si l’adaptació que el director Jordi Prat ha fet de l’obra La Rambla de les floristes de Josep Maria de Segarra, manté aquella contemporaneïtat que es busca o, pel contrari, queda ancorada en la seva època. L’elenc d’actors i, especialment, el decorat i l’escenografia, han aconseguit l’aprovació d’un públic que ha hagut de viatjar en el temps durant tot el muntatge.
Un escenari minimalista i colorit. Colorit de mil colors, amb gerros plens de flors que traslladen a la Rambla de Barcelona. El text de Josep Maria de Segarra no s’ha tocat. El seu director, Jordi Prat ha declarat en diverses ocasions que, malgrat els balls i les cançons, no es tracta d’un musical, però tampoc d’un sainet, encara que en té força similituds. Precisament, l’inici es fa amb la cançó de Miquel Porter La Rambla de les floristes, interpretada per l’actriu Clara Altarriba. És ben segur que la gent més gran recorda la versió televisiva de 1984 protagonitzada per l’actriu Rosa Maria Sardà. En el més essencial, la versió actual no difereix gaire. Mateix text i mateixa època. Sobten alguns cabells pintats dels actors i actrius, en mimetisme absolut amb les cubells plens de flors i els arbres, sense fulles, famèlics, potser una metàfora del que va ser i va representar la Rambla en un passat i en allò que ha esdevingut avui. També desconcerta una mica homes fent de dones i dones fent d’homes.
Però La Rambla batega, és plena de vida i testimoni de les agitacions polítiques al 1868. Mentre actors i actrius mantenen els seus diàlegs, per darrera es mostren les vicissituds polítiques de l’època. Malgrat tot, no només la política hi és present. Desenes d’històries passen per un espai on es perd la intimitat, on l’Antònia rep les confidències d’enamorats, d’homes que, en la majoria dels casos, mantenen un estereotip comú, el de lligons, el d’estafadors i galtes. Almenys així els veu ella… Però també hi ha enamorats, com aquells que arriben a Barcelona per primer cop. I l’enveja d’una altra florista adonant-se que tothom parla amb l’Antònia. Un personatge complex, amb mostres de cinisme i de crueltat, però igualment ple de tendresa. L’actriu Rosa Boladeras ha estat magnífica en un paper que mostra una dona que es mou en un munt de sensibilitats. Receptiva, però esquerpa; amable però dura quan no accepta, per exemple, les trampes del Sr. Banús, interpretat per l’actor Jacob Torres. Menció especial al personatge de la Leonor, l’actriu sabadellenca Marina Gatell, que viatja de l’amor al desengany, de la riquesa a la pobresa i troba en l’Antònia el seu consol. Malgrat el drama que s’hi respira, la comicitat l’ha representada l’actor Albert Mora on el seu personatge, Julivert, ha mostrat unes maneres de fer política que no han canviat gaire al segle XXI. “Sense querida, no es pot ser bon regidor”, ha sentenciat.
En definitiva, una Rambla molt diferent a l’actual. Una Rambla amb una energia especial, on les flors fresques són el símbol de la vitalitat que transcorre per un espai on la Barcelona vuitcentista s’hi trobava per passejar (i per tafanejar). Ningú més que les floristes (i els altres comerciants de la Rambla) en sabien més de la Barcelona burgesa que gosava explicar els seus secrets a personatges d’un status social ben diferent. I aquest fet queda palès en una obra cabdal en la història de la literatura catalana.
La versió de Jordi Prat és escrita arran dels atemptats del 17-A, segons va declarar en presentar-la al 2019 al Teatre Nacional de Catalunya. De fet, hi ha un petit record en un moment donat de la representació. Segurament per això La Rambla de les floristes es mou entre la nostàlgia i la contemporaneïtat, o potser cada Rambla és diferent sense ser-ho. Una passejada de nord a sud o de sud a nord ens retorna a temps passats, malgrat la configuració gèlida i insensible actual. Precisament per aquest motiu, La Rambla de les floristes esdevé un al·legat en favor de la conversa, de la reivindicació de la dona com a ésser pràctic, que diu les coses pel seu nom. Un lloc on s’intenta canviar el món, on els sentiments hi són a flor de pell, on les mirades són pur diàleg. Un indret ple d’emocions, en alguns moments caòtiques, però que toquen de ple a l’espectador. Res a veure vuitanta anys després. Tot ha canviat. El llenguatge, el català emprat, el paper de la dona, especialment, ja que queda en evidencia la seva servilitat cap a l’home. És precisament l’Àntonia la que plasma de manera més contundent el rebuig a dependre d’un home. I no l’accepta perquè ella està enamorada de la Rambla; aquesta és segurament la part que deixa confús l’espectador.
L’obra ha acabat com ha començat, amb la cançó inicial. El públic sabadellenc ha aplaudit amb ganes els catorze actors i actrius que han hagut de sortir diverses vegades per agrair les mostres de suport. La Rambla de les floristes continua el seu viatge per Catalunya deixant molt bones impressions a Sabadell.
