L’espectacle va fer temporada a Barcelona, precisament al teatre del Raval, i compta amb la coproducció de El Terrat, l’empresa d’Andreu Buenafuente. A partir del 22 de setembre s’instal·larà al Teatre Regina per una segona temporada.
En el marc del Fresc Festival que fins ara ha portat propostes tan interessants com Ragazzo i Les dones sàvies, l’actor i director Marc Martínez fa una autèntica exhibició de despullament emocional. El públic ha rigut amb ganes els gags de l’intèrpret, que no només busquen fer riure per se sinó que destil·len ironia, humor negre, a voltes humor cru, passat pel tamís del vocabulari i les maneres de fer d’un noi “de barri” nascut i criat al Raval de Barcelona, lluny del glamour que se suposa als que es mouen en el món de l’art.
A través del seu alter ego Mal Martínez, l’intèrpret condensa 20 anys de trajectòria professional (cinema, televisió, teatre i música) en un muntatge que en teoria durava 95 minuts però se’n va anar a gairebé dues hores (a la Postfunció el propi actor reconegué que li farà una retallada addicional per aconseguir l’objectiu de temps de l’hora i mitja) càustic, irreverent i gens políticament correcte, on també rememora la seva infantesa i adolescència, centrat en el període dels seus 12-13 anys acompanyat només de les seves guitarres, teclat i bateria. Un espectacle que Martínez converteix en un autèntic one-man-show sense efectes especials, convidats de pedra, veus en off ni cap altre artifici que la seva veu i el seu cos. De fet, l’única escenografia a banda dels instruments són diverses ampolles de Mirinda de taronja, una beguda que solament els nascuts abans dels anys 80 sabran reconèixer.
Un text ple de referències a la cultura i el mode de vida dels anys setanta i vuitanta, acompanyat de cançons ja siguin del propi autor (el programa de mà inclou la lletra de El Padre, escrita a l’edat de 13 anys i amb la que comença l’espectacle) o parodiant els grans èxits d’altres. Martínez homenatja a la seva peculiar manera grans noms del teatre català com Flotats i molt especialment Pepe Rubianes, de qui l’espectacle beu directament en forma i estil.
Al Postfunció posterior, Martínez i el crític teatral Pep Barbany han conversat amb el públic sobre la concepció del muntatge (“totalment autobiogràfic”, diu), la feina d’actor, i altres qüestions. Marc Martínez ha defensat la necessitat de major transparència en els sous que cobren els actors que apareixen a la televisió pública, i ha confessat la seva passió per la pedagogia teatral, a la que també es dedica. Com a toc sabadellenc, va afirmar que li encantaria fer un projecte en comú amb Albert Pla, amb qui comparteix estil irreverent.
