Albert Soler és periodista al Diari de Girona des del 2002. També ha treballat a El Punt, Nou Diari i a La Vanguardia. El seu llibre Estàvem cansats de viure bé és un recull d’articles que va escriure entre 2016 i 2019 i des d’on descriu i analitza, des de l’humor sense complexos i el sarcasme salvatge, la situació del ‘procés’, amb tots els seus personatges polítics i mediàtics.
Estàvem cansats de viure bé és un dels llibres del moment, ja que età entre els més venuts de no ficció en castellà. Albert Soler vindrà a Sabadell aquest dimarts, a l’Espai Àgora, el cafè teatre del centre cívic de Sol i Padrís, a presentar el seu llibre en format de conversa amb el periodista i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Siscu Baiges. L’acte tindrà lloc a les 19.00 hores. Abans, l’entrevistem.
Quina és la raó de ser del seu llibre?
Diria que és, com diu el subtítol, l’altra cara del procés. El procés és com la lluna, tots li veiem una cara, la que ens vénen des del poder: una cosa molt maca, la revolució dels somriures, la Dinamarca del sud. Però, com la lluna, també té la cara oculta, i aquesta és la que vull explicar jo. La que no es veu, la que no t’expliquen els impulsors.
A qui li recomanaria?
Al Puigdemont. Potser així es posaria en mans d’especialistes mèdics, que hi ha psiquiatres molt bons a Bèlgica.
Quin tipus de personalitats aglutina el seu discurs?
Diria que aglutina a gent descontenta, gent que està farta de la matraca aquesta del procés, gent que calla perquè no li diguin que no és prou catalana. Gent que se sent catalana però els estan dient que són botiflers o que no són prou catalans perquè no compren el discurs aquest.
Hi ha molta gent que ve a les presentacions i em dóna les gràcies per parlar així, perquè ells no poden. Sense voler, em diuen que soc una mica la veu d’aquells que no poden parlar; que ja és trist que hagi de ser jo la veu de gent que no pot parlar, perquè tothom hauria de poder parlar tranquil·lament.
El Diari de Girona el qualifica com “la mosca collonera de l’independentisme”. S’identifica així?
Crec que el periodisme ha de dubtar de tot, i no es va fer en el cas del procés. Tothom va comprar el relat que ens venien. La majoria de periodistes van creure-ho, al començament. I crec que el periodista ha de tocar els collons al poder. No es pot dir al poder que ho fan bé, s’ha de molestar sempre. No sé si seré la mosca collonera, però m’agrada tocar-los-hi els collons.
En aquest sentit, en general, sempre es parla de poca llibertat als mitjans. Però vostè parla amb tota la llibertat del món. Quin és el secret per poder arribar a aquest punt?
Primer, un director i una empresa que t’ho permetin fer. Hi ha una pel·lícula que es diu El jugador en què un dels protagonistes diu: “el secret de la vida és arribar al nivell que te jodan”. Poder dir a tothom: ‘que te jodan‘. Que algú et diu botifler: ‘que te jodan‘. Que algú s’emprenya pel que has escrit, li has de dir: ‘jo he arribat al nivell que te jodan’. Com que tampoc aspiro a tenir càrrecs, ni premis, ni subvencions, ni merdes d’aquestes, em permet tenir molta llibertat. Hi ha molt periodista que viu d’això, surt a TV 3 o a Catalunya ràdio i fan tertúlies i diners. Com que amb poques coses soc feliç, això també és un secret.
És arriscat barrejar l’humor amb un tema que, per alguns, és tan sensible?
Admiro als periodistes que fan crítica seriosa perquè jo soc incapaç. No soc capaç de prendre’m seriosament aquesta conya de gent tan rara que ens han portat fins aquí. Per tant, faig l’única cosa que puc: prendre-me’ls a riure. A més, l’humor els emprenya molt més que si els critiques seriosament.
I ser català i no independentista?
Els sorprèn. No recordo cap avantpassat meu que no sigui català, parlo català, escric català i soc català de tota la vida. No els entra al cap que pugui no ser de la seva secta. Els descol·loca. Però soc molt més català que tots ells. Com pot ser que un ‘tio’ com jo no sigui afín al régimen? Perquè toco de peus a terra i no em crec les històries que m’expliquen.
Parlant de règim, creu que s’està abusant de la paraula feixista, avui en dia?
Clar que sí. Al que no està a favor de tota aquesta colla, el titllen de feixista o botifler. Però per mi és un gran motiu d’orgull que aquesta colla em digui a mi feixista. Jo no he tallat mai cap carretera, no he impedit a ningú que parli, no he fet cap pintada.
Com ha arribat tan lluny l’independentisme?
Els més avis es van passar tot el franquisme callant i aguantant, i ara que veuen una revolució que és de fireta, a la seva edat, poden dir: ‘mira, soc revolucionari’. Clar, però mentre hi havia Franco callaven. I els altres, sempre dic que la massa, en conjunt, sempre és gilipolles. Encara que, d’un en un, la gent pugui ser espavilada, quan els poses junts sempre són gilipolles. I també hi ha adoctrinament. Perquè dos milions de persones que es creguin aquestes animalades que els hi expliquen, no és normal. El que tenim és un excés de burros. A més, l’estat espanyol tampoc ha actuat molt intel·ligentment, hauria d’haver aturat tot això molt abans.
No és lícit voler separar-se d’Espanya?
Legal està clar que no és, per això són a la presó. Però a mi tant se me’n fotria si ho fessin legalment. Però el que no entenc és la raó. Si em diguessin que Catalunya estava feta una merda, seria normal que volguessin marxar. Però jo sempre explico que, per mi, Catalunya és una de les millors regions d’Europa. Pots estar millor? Si seríem l’enveja d’Europa. Voler trencar tot això sense saber on vas és de bojos.
Estem parlant de classisme?
Una de les raons per les quals es volen separar és que els nostres impostos ens els quedem nosaltres. Que és això de repartir els nostres impostos amb altres regions d’Espanya que són més pobres? Què és això de destinar els recursos a Extremadura o Andalusia, a aquests desgraciats? Si això no és classisme, que baixi Déu i ho vegi.
En un dels seus articles diu que els independentistes no estan disposats a morir per Catalunya. Aquesta hauria de ser una opció?
Si un vol fer una revolució, s’ha d’estar disposat a morir per la seva idea. El que passa és que els catalans no ho estan. I ho dic amb alegria, ho celebro, perquè seria massa que a sobre estiguessin disposats a morir per aquesta xorrada. Però els catalans era fer una revolució sense cap cost. Ja no dic només de vida, que evidentment és una bestiesa morir per una idea. Però és que no estan disposats a res, ni a prendre una setmana de sou ni la televisió de plasma. Una revolució a cost 0 no existeix.
Llavors, l’independentisme no és heroisme?
Heroisme hauria estat si els més grans haguessin sortit al carrer amb Franco, però van estar callats. I l’heroisme no el veig arreu, tenen els mitjans de comunicació al seu servei. Els mitjans haurien de ser més o menys neutrals, o com a mínim intentar-ho. I això per no parlar dels diners de tots que es destinen a finançar mitjans petits a favor de l’independentisme. Tot això adoctrina. Són més herois els que no són independentistes i viuen a Catalunya que els que es posen el llacet groc.
Hi ha presos polítics a Catalunya?
Als presos els han acusat de sedició perquè no existeix el delicte de gilipolles. No entenc què es pensaven. De veritat pensaven que no passaria res? Que un estat entendria que és una broma el que van fer i els deixarien marxar cap a casa? ‘Sobretot, no hi torneu eh’. Està clar que, si vols desmuntar un estat, has de tenir el coratge d’admetre-ho. Això d’anar a judici i dir que tot va ser una broma, què és? Aquesta gent havien de liderar una revolució? Però si són idiotes, home. I encara són més vergonyosos els que van fugir.
Quin és el futur de l’independentisme?
Cap. Quedarà com una malaltia cronificada. La independència no arribarà, però sempre tindrem aquest número més o menys ampli d’independentistes que seguiran, dos cops a l’any, fent una manifestació, algun dia es reuniran, penjaran pancartes. Per mi poden cridar fins a quedar-se afònics i penjar pancartes fins que els hi sagnin les mans, m’és igual. De fet ja s’està conformant. Ara tot el que demanen és que tornin els presos a casa, que siguem tots amics, i poca cosa més. Aquesta és tota la seva inspiració.
Quin és el seu personatge preferit del procés?
N’hi ha molts. Hi ha alguns personatges principals com el Puigdemont, el president Torra, la Rahola. Però després hi ha uns secundaris que són de Pajares i Esteso: en Cotarelo, la Bea Talegón, el que li va a fer les feines de casa al Puigdemont. Aquests personatges, si tingués diners, els hauria enviat un pernil per Nadal a cadascun. Em donen molt de joc.
Si li hagués d’enviar un missatge al president Torra, quin seria?
Li diria: ‘Enhorabona’. Ha posat el llistó de la presidència de la Generalitat a un nivell que, si hem de mantenir el nivell intel·lectual d’ara, el pròxim president haurà de ser un musclo en escabetx. És l’única cosa que crec que pot estar al nivell intel·lectual de Torra. Abans deia que el successor natural d’en Torra seria un goril·la dissecat, però després vaig pensar que té més capacitat intel·lectual que ell. Ara tiro més pel musclo en escabetx.
