Angeles Mañas. Autor: David B.

Ángeles Mañas: “Escriure novel·la és una superació personal”

La sabadellenca Ángeles Mañas (52) presenta aquest dimecres a la tarda a la Llar del Llibre el seu quart treball titulat El misterio del nicho. L’autora autodidacta, combina la seva faceta literària amb la cuina, on setmanalment penja receptes dolces a El Horno de Melek.

Hem pogut parlar amb ella poques hores abans de la seva presentació.

Com una administrativa de professió acaba escrivint novel·la?
Em costa saber-ho a mi mateixa com he acabat escrivint novel·la. Tot va començar amb una lesió. Vaig estudiar administratiu però mai he exercit, ho estic utilitzant ara per a la gestió del llibres. Em van obligar a fer administració però després vaig anar a l’acadèmia de la Policia Nacional, destinada a Àvila i vaig refusar la plaça perquè en aquella època estava amb el meu promès, actualment el meu marit, i no volia tenir una relació a distància. Encara m’agrada la Policia i per això ho he reflectit a les meves novel·les. Després de casar-me vaig treballar de lampista i electricista i treballs de tractaments d’aigua i descalcificadors. Era la única dona per la comarca que treballava d’això. L’empresa va tancar i després vaig anar a treballar a Educa i vaig pensar que per primera vegada a la vida faria una feina de dones. Sempre he anat amb una caixa d’eines. Des de ben petita ajudava el meu pare en un taller de fuster i allà vaig aprendre l’ofici i els mobles de casa meva els vaig fer jo. Quan estava a Educa vaig caure per les escales i em vaig trencar l’Escafoides, que em va fer una altre lesió que em va deixar una distròfia a la mà i ja no podia fer la feina que estava fent a la fàbrica. Em van donar una invalidesa i em vaig enfonsar.

Com se sent una dóna fent una feina que gairebé era exclusiva per a homes?
Ara ja està més normalitzat, tot i que encara hi ha problemes. Quan vaig començar a treballar en aquestes feines “més aviat d’homes”, moltes vegades no em deixaven treballar, em deien que jo havia d’estar a la cuina amb les paelles i que enviessin a un company. Va costar molt que acceptessin una dona amb mono blau i una caixa d’eines, va costar molt i vaig haver de tragar amb moltes coses que no hauria d’haver tragat.

Va ser difícil?
Si, al principi si. Era molt complicat. Ara ja no. Actualment hi ha més dones desenvolupant aquest tipus de feines. Ara està més normalitzat, tot i que jo hi he estat treballant 22 anys.

I després de la lesió, et vas posar a fer pastissos?
Quan vaig tenir la caiguda em vaig ensorrar, perquè volia treballar tant sí com no i amb la lesió que tenia no podia. Estava ensorrada i una cosina em va esperonar a que fes pastissos i que els pengés a internet. No em veia capacitada per fer-ho i després que m’insistís durant dos mesos, el dia de reis de l’any 2011 vaig provar això de fer un blog, que en comptes d’escriure’l em vaig gravar jo mateixa. La primera recepta va ser el tortell de Sant Antoni i a la gent li va agradar, va tenir molts seguidors i vaig pensar: potser serveixo per a això”. Em va servir de superació per aquest enfonsament que vaig patir, i després, em vaig animar a escriure un primer llibre de receptes de cuina, que seria com una còpia de seguretat del meu blog i un segon llibre on intercalava relats i dolços.

Per tant, posar-se a escriure novel·la és part d’aquesta superació personal?
Tot això per a mi és superació. La primera novel·la que vaig publicar, Vuelo sin retorno, va estar parada dos anys en un calaix perquè un escriptor em va dir que no servia per escriure. Un dia em va aparèixer el manuscrit i vaig pensar: si a mi m’agrada perquè no el tiro endavant. I el vaig tirar endavant. Sóc una aficionada a les lletres i no sóc professional d’això. He agafat una història que tenia a l cap i l’he posat per escrit.

Angeles Mañas. Autor: David B.
Angeles Mañas, aquest dimecres. Autor: David B.

A Vuelo sin retorno és gairebé un 90 per cent de realitat i els quatre personatges que hi apareixen son reals, la diferència és que l’acció passa a Roma. He venut més de 300 llibres i després de dos anys encara em demanen copies.

Perquè has escrit la teva segona novel·la titulada El misterio del nicho?
Doncs perquè m’ho han demanat els lectors que van llegir Vuelo sin retorno, perquè diuen que no es pot acabar d’aquella manera i que hauria de tenir una segona part. El misterio del nicho no és una segona part pròpiament dita, però és un cas que comença i acaba i que fa algunes referències al primer llibre. En aquesta segona novel·la, al contrari de la primera té molt més de ficció que de realitat. En aquest llibre faig una picada d’ullets a la meva àvia, que treballava d’enterramorts al cementiri de la Romànica. Quan no anava a l’escola passava tot el dia amb ella al cementiri i fèiem les primeres làpides que es feien al cementiri. Era divertit fer de paleta, potser es on em va començar la passió de fer de paleta o d’aquests treballs d’homes que sempre m’han agradat. Allà també fèiem de voluntàries per netejar l’església, perquè sempre trobàvem alguna moneda de pesseta o de duro al terra d’algú que l’havia perdut. La trama comença a Barcelona i acaba a Barberà del Vallès.

Com definiries el darrer llibre?
El definiria com a superació. Per a mi és superació. Mai hauria pensat que escriuria un llibre, ni dos, ni quatre com porto ja. Sempre he pensat que estaria treballant en una fàbrica i que em jubilaria treballant. A casa meva som dos discapacitats [ella i el seu marit] i el que hem fet és superar-nos. No enfonsar-nos. Ell s’ha superat i jo també m’estic superant. Som discapacitats i no podem quedar-nos a casa constantment pensant en què som discapacitats. S’ha de pensar que amb la discapacitat que tens pots fer moltes coses, trigaràs més o menys però ho acabes aconseguint. Això és el que intento inculcar a la gent: no perquè tinguis una discapacitat no pots fer coses. No pots fer el que feies abans, però en pots fer d’altres. Qui m’hagués dit que faria pastissos? I els faig. Qui m’hagués dit que faria llibres? I els he fet.

De cara al futur, tens alguna proposta més en ment?
Si. Estic pensant en una nova novel·la que tindrà com a escenari la ciutat de Sabadell. També seguiré amb els meu blog de postres (El Horno de Melek) que acumula més de 500 receptes.

Foto portada: Ángeles Mañas, amb el seu darrer llibre. Autor: David B.