Albert Forns (Granollers, 1982) ha guanyat el 40è Premi BBVA Sant Joan amb la novel·la Abans de les cinc som a casa. La vida d’una família de Barcelona als anys 70 explicada a partir de notes manuscrites. És el primer any que no s’ha celebrat l’entrega de premis. Però l’escriptor i periodista sí l’ha pogut presentar, aquest dimarts. Abans ha conversat amb iSabadell.
Hilari Miralpeix, el pseudònim amb que es va identificar Albert Forns, és el guanyador del Premi Sant Joan d’enguany. L’escriptor ha rebut el guardó aquest setembre, quan ha publicat el llibre, però sense acte d’entrega de premis, que com cada any s’hauria celebrat a Sabadell, per culpa de la Covid. La remuneració és de 35.000 euros nets, a banda dels drets d’autor de l’edició comercial a càrrec d’Edicions 62.
Fa cinc anys, vostè va comprar 13 llibretes al Mercat de Sant Antoni de Barcelona per 300 euros. En aquestes notes es desplegava la vida d’un comptable de Telefònica amb unes aficions peculiars, com controlar rigorosament totes i cada una de les seves despeses i voler ser sempre a casa abans de les cinc de la tarda. El llibre comença exactament igual. És una història basada en fets reals, concretament en la seva experiència?
El llibre parteix d’un fet real, sí, però no tot el que s’hi explica és real. L’objectiu de qualsevol escriptor és narrar una història tan versemblant que el lector es pensi que és veritat. Abans de les cinc som a casa no és un llibre de ficció, però tampoc un treball periodístic. És una novel·la; té punts de realitat i punts de literatura. Tanmateix, el punt de partida sí que és un fet real: una persona que compra 15 anys de diaris i comença a investigar qui els ha escrit. Això és el que vaig fer jo i també fa el protagonista del llibre.
Tenint en compte que la història es remunta a la Barcelona dels anys 70 i que es basa en el diari personal d’un comptable de Telefònica, és un llibre dirigit a tots els públics?
Sí, i tant! És cert que el protagonista és un treballador de Telefònica que vivia al barri de Les Corts, però hi he afegit moltes més coses en aquesta història. No volia que la reflexió fos ‘qui era l’home de les llibretes?’, sinó també ‘per què escrivim diaris?’. Per tant, és un llibre dirigit a tot el públic. El ganxo, però, sí que pot ser diferent segons el perfil del lector: als joves els hi pot agradar perquè els recordarà a les històries dels seus avis; i a la gent que va viure la Barcelona d’aquella època, perquè els recordarà vivències personals, com l’últim tramvia o les primeres eleccions democràtiques a Catalunya.
Vostè va estudiar les 13 llibretes d’aquest barceloní anònim, almenys a priori, i a poc a poc va descobrir qui era Hilari Miralpeix. El lector fa el mateix recorregut que vostè o com està enfocada la vida d’aquest home?
Exacte. El llibre està escrit de tal manera que sembla que l’expliqui jo, però el que he volgut fer amb això és que el lector faci de detectiu amb mi. A cada capítol, narrador i lector descobreixen més coses sobre l’autor del dietari.
Com s’ho va fer per descobrir qui era l’autor d’aquelles llibretes?
Jo em vaig trobar uns diaris que només deien ‘avui he anat a treballar de 8 a 14 hores’, ‘He anat al cine’, ‘Avui he quedat amb Monzó i hem anat a passejar per la muntanya’, ‘Avui he quedat amb Grazia’. I tu, com a lector i com jo al principi, no saps qui és Grazia, per exemple. No saps si és la seva dona, la seva mare o la seva filla. És a mesura que avança la història, i per tant saps més coses sobre la vida de l’Hilari, que vas lligant caps.
Així doncs, aquest és un dels llibres on una segona lectura aniria bé per no perdre’s detall.
Sempre que es torna a llegir un llibre es descobreixen nous detalls, però en aquest llibre sobretot. Potser a priori sembla que la vida de l’Hilari Miralpeix sigui insignificant, però després t’adones de tots els valors que en podem extreure.
Vostè és dietarista. Què li semblaria si en un futur algú llegís el seu diari i l’utilitzés per escriure un llibre?
Seria molt bonic. Si 50 anys després de la meva mort algú publiqués els meus diaris i es preguntés per mi, seria com si em fessin tornar a existir. Al 2020 hi ha una pila de gent que està descobrint aquest personatge oblidat des dels anys 70.
A l’Hilari li va anar bé expressar els seus pensaments i reflexions en una llibreta. La guerra el va marcar molt, igual que l’educació durant la Segona República. Creu que actualment, en plena pandèmia mundial i amb classes online i teletreball, seria convenient escriure un diari?
Clarament. Els diaris sempre són útils. De fet, són tan importants que si d’aquí 20 anys algú escriu una novel·la sobre aquesta època i no fa que la gent vagi amb mascareta, s’haurà equivocat. Per tant, els dietaris són eines que ens permeten explicar com viu la nostra societat als que vindran. A vegades la gent fa novel·les del 1930 i com que no ha llegit diaris d’aquells anys fa errades històriques.
Una de les preguntes que es planteja el llibre és ‘per què escrivim’ i la resposta és que ho fem per molts motius. L’Hilari ho feia per tenir un control exhaustiu del seu dia a dia i dels seus comptes, però jo, per exemple, escric diaris per aclarir-me, per gestionar problemes personals, per desfogar-me quan passo un mal tràngol… És important veure que, malgrat semblar una relíquia, és una eina molt vigent per motius diferents.
Abans de les cinc som a casa és un llibre que incentiva a escriure en primera persona, encara que siguem uns desconeguts per la resta del món. Per contra, també ensenya què passa amb les nostres pertinences quan morim i com donar-los una altra utilitat. És aquest el missatge que vol transmetre als lectors?
Amb aquest llibre vull animar a tothom a escriure sense por i a no llençar totes aquestes cartes i llibretes que tenim per casa perquè són un llegat molt important. Està clar que no tots els diaris acabaran inspirant una novel·la, però segur que serviran per buscar històries familiars, recordar vells moments, saber com eren els teus avantpassats….
L’estil amb què escriu aquest llibre és notablement diferent de la resta d’obres que ha escrit, com Jambalaia. El recordava més bromista. Ha adaptat la seva manera d’escriure a les característiques que requerien aquesta història o qui ha canviat és vostè com a escriptor?
Aquest llibre em demanava que fes un pas enrere: la vida d’Albert Forns no ha de tenir tant paper perquè estic explicant la vida d’algú altre. M’ha agradat aquest canvi i crec que d’ara endavant adoptaré aquest estil. M’agrada sortir cada vegada menys als llibres perquè escric sobre històries, no sobre mi.
