L’escriptora mexicana Brenda Navarro ha presentat al Librerío de la Plata de Sabadell la seva primera novel·la: Casas vacías, un escrit molt aplaudit per la crítica literària que tracta sobre la cruesa de la maternitat imposada a Mèxic, així com de la violència generalitzada vers les dones i el segrest d’infants. L’autora ho fa de la mà de dues veus protagonistes, la dona que segresta un nen i aquella mare a qui li segresten; “víctima i victimària”, que diu Navarro.
Brenda Navarro és sociòloga especialista en drets humans i escriptora. Actualment dirigeix un projecte anomenat Enjambre literario, que pretén cercar escriptores amb talent, que expliquin històries “que no segueixin els cànons literaris imposats”.
Què té de realitat i què té de ficció el teu llibre?
Tot és totalment ficció. M’agrada observar la societat, però tot m’ho he inventat.
Ho consideraria un escrit de denúncia social?
No el vaig escriure pensant que fos una denúncia social. Era un llibre que vaig escriure qüestionant allò que a mi em molestava en el moment en què el vaig escriure, especialment a Mèxic, on era un moment polític important en què es parlava de tota la guerra contra [l’expresident Felipe] Calderón i la lluita de les mares amb els fills desapareguts. Però definitivament no el vaig escriure com a denúncia social, tot i que m’agrada que es prengui així. Tot i que això ja és una lectura que fan les persones.
Com es reflecteix el feminisme al llibre?
Tampoc el vaig escriure pensant que fos un llibre feminista, tot i que soc feminista com escriptora i com a persona. És veritat que sí que es fa una lectura no patriarcal, en el sentit que es qüestionen els mites sobre la maternitat, sobre com es relacionen les parelles i especialment com no existeix un Estat que recolzi a les dones que volen o que no volen ser mares. Totes les omissions de l’Estat estan reflectides al llibre.
Com es viu ser mare a Mèxic?
D’una forma terrible. Hi ha un estat que està totalment planificat perquè no es pugui exercir una maternitat de forma integral. No existeix cap tipus de dret, no hi ha sanitat, les dones no poden accedir a un part adequat, no hi ha cap tipus de conciliació. A Mèxic, a més hi ha aquest tipus de problema que hi ha una tendència que el nombre de mares adolescents i mares solteres creixi. Hi ha una total omissió de les persones que són pares, no hi ha suport econòmic. A banda de ser mare sota aquestes condicions, després s’ha d’estar buscant els nois que fa desaparèixer l’Estat.
És una pràctica molt generalitzada, la dels nens que desapareixen?
Sí, però t’ho he de respondre en dues preguntes. Primer, sí que és veritat que actualment hi ha una xarxa de persones que s’estan lucrant amb els cossos de les dones, incloses les nenes i els nens. Hi ha tràfic d’òrgans i de persones per esclavitzar-les sexualment. Això és generalitzat en el sentit que hi ha una estructura com a tal. Per descomptat, en el nostre dia a dia no estem convivint amb persones que tinguin aquest problema, però sí que és un problema estatal.
Però jo parlo més del problema que tenim a Mèxic de què estan desapareixent dones molt joves perquè hi ha una total impunitat cap als crims que es cometen contra les dones.
En aquest sentit, és comuna la maternitat imposada?
Sí, hi ha maternitats imposades sobretot en les mares adolescents. No hi ha cap tipus de respecte pel que fa a les adolescents i se les obliga a ser mares, ja sigui perquè elles exerceixen la seva sexualitat i no tenen accés a cuidar-se o bé perquè les violen i les obliguen a tenir-los. Però també hi ha la maternitat imposada en un altre sentit. Quan et cases et comencen a preguntar quan tindràs els fills. I també crec que això és una maternitat imposada també aquí a Espanya i a altres llocs del món.
Com es viu la decisió de no ser mare a Mèxic?
Crec que es viu igual que a qualsevol altre lloc. Sempre se’t jutja i se’t pregunta per què no vols ser mare. M’ho preguntes justament quan estic qüestionant aquest tema a la sanitat de la península Ibèrica perquè aquí a Espanya sembla que quan no vols ser mare se’t veu malament. Inclús la sanitat et força a ser mare. Hi ha dones que decideixen no ser-ho i que no se les permet fer-se la lligadura de trompes, homes que volen fer-se la vasectomia i han de demostrar que estan incapacitats per ser pares. Sento que aquí mateix, ara, és molt més imposada la necessitat de ser mare que en Amèrica Llatina.
L’està inspirant aquest tema?
M’està inspirant perquè m’he trobat en aquestes converses amb dones que no volen ser mares i que no hi ha una facilitat per viure-ho de forma tranquil·la. Escriure sobre això? No, ara per ara no.
I per què decideix tractar tan profundament la maternitat?
Totes les persones que ens volem ser escriptors sempre volem escriure sobre les coses que ens preocupen i per al que crec que no tenim resposta o no trobem la lectura que parli del que necessitem. Estava buscant una novel·la que parlés d’aquestes inquietuds meves, no la vaig trobar i vaig haver d’escriure-la jo, de forma inconscient. D’altra banda, per suposat que m’inquietava que hi hagués una narració d’estar dins d’una guerra contra el narcotràfic i que de cop i volta el govern ens digués que ja no hi havia, que tothom seria feliç i prosperaria. Aquest silenciament em semblava terrible i em preguntava què sentiria una mare que ha perdut un fill i que ja ningú l’escolta. D’aquí neix la novel·la.
S’ha ignorat les mares que han perdut els seus fills?
Sí, definitivament. A cap govern de cap nivell ni local, ni federal ni municipal els interessa. Hi ha una gran xarxa de dones no només mexicanes sinó llatinoamericanes que estan buscant els seus fills que ningú les escolta ni vol ser interlocutor però aquestes dones estan fent la seva feina i estan trobant els seus fills vius o els cossos dels seus fills. Sí que hi ha una total deixadesa de l’Estat però també és cert que hi ha una comunitat molt gran que les ajuda.
Com interpreta l’acollida que ha tingut el seu llibre als diferents països europeus? Les dones se senten reflectides o atònites?
L’acollida m’ha agafat per sorpresa, no sabia que tindria tanta repercussió. Però crec que tot allò que parlo al llibre succeeix a Mèxic i en qualsevol lloc del món, inclús a Espanya. El feminicidi succeeix a Espanya, una dona mor aquí i una nena ha quedat òrfena i ha patit tota l’estructura de la violència patriarcal. Crec que ha tingut acollida perquè finalment totes som éssers humans i totes tenim la complexitat de ser víctima i victimària perquè així som els éssers humans. Vull creu que és per això. Si és perquè les dones senten pena per la situació mexicana, crec que és una lectura errònia perquè això també passa aquí. Crec que és un reflex. Estic pensant en Itàlia, on la majoria de les dones em deien que s’havien sentit identificades sobretot amb la primera veu del llibre, en el sentit de no voler ser mare i sentir-se malament.
Pot parlar-me sobre ‘Enjambre Literario’?
És un projecte molt petit, de tres llibres de tirada a l’any, en què tractem de trobar històries que ens semblen significatives. Estem en contra de les validacions del cànon literari oficial i apostem perquè les lectores tinguin accés a altres històries. Ho publiquem en paper però també ho deixem perquè es pugui llegir lliurement, en línia, perquè creiem que el coneixement s’ha d’expandir i no ha de tenir fronteres. D’altra banda, tenim l’aspiració de què un d’aquests llibres que considerem tan bons sigui llegit per editorials que els puguin donar major projecció.
