Jo, David Ferrer Revull Foto: Arlet Ferrer

‘Recuerda’ les morts Oradour: “Que cremin nens vius i passi desapercebut fa mal al cor”

L’any 1944 els nazis van perpetrar la massacre d’Oradour-sur-glane, que rep el nom del poble francès on va tenir lloc. Els exèrcits de les SS van matar 643 persones, bàsicament dones i nens que van ser, en la seva majoria, cremats vius. Entre ells hi havia famílies espanyoles que s’havien exiliat al país francès durant la Guerra Civil. Però aquestes criatures, víctimes de la barbàrie nazi, han estat oblidades per la història. Fins que un professor d’anglès, el sabadellenc David Ferrer, els ha posat nom, cara i biografia. En el seu llibre, Recuerda, fa un recull de les vides de les 19 persones espanyoles, sobretot catalanes, assassinades a la localitat francesa. 

David Ferrer és professor d’anglès a Barberà. Fa quatre anys, en un viatge a França, va visitar Oradour-sur-glane. Va quedar horroritzat en comprovar que no només els noms de les víctimes espanyoles d’Oradour eren visiblement erronis, sinó que ningú s’havia parat a estudiar els casos. Recuerda neix precisament de la voluntat del seu creador que aquestes víctimes no romanguin en l’oblit. El volum es presenta aquest dimarts a les 18.30 hores al Museu d’Història. A causa de les restriccions per la Covid, si es vol assistir cal insciure’s trucant al 93 727 35 42. 

Com neix la idea d’aquest llibre? 
Oradour-sur-glane és el lloc on va passar una massacre molt important, a la Segona Guerra Mundial a França, i han quedat les runes com a memòria d’aquest fet. Qualsevol visitant veu que allà, al memorial, hi ha noms espanyols. Si vols saber-ne una mica més, cercant la informació disponible veus que és molt escassa. Davant d’aquest buit de memòria, vaig pensar que era un fet irrenunciable, un deure de memòria, il·lustrar i documentar les vides i la identitat d’aquestes persones.

Vas anar a França a veure-ho expressament?
No. Era un viatge qualsevol. Ens hi va conduir una amiga que viu a la zona. I és una reacció bastant comuna de qualsevol persona d’aquí que ho vegi. Però en lloc de pensar que algú s’hauria dedicat a això, vaig voler esbrinar. El punt de partida no era fer una recerca. Volia informació sobre aquestes persones i em vaig adonar que no existia o que era errònia per motius de manca de cohesió o contradiccions. Dues d’aquestes nenes, a més, eren originàries de Sabadell. Pensar que aquest fet ni era conegut localment ni havia merescut l’atenció d’un estudi històric, em va crear un greuge que havia de reparar d’alguna manera. Professionalment no em dedico a això, però a manca d’una altra persona que ho fes, ho vaig fer jo.

És a dir, arriba a casa, busca informació però no en troba. I s’ho qüestiona. 
Exacte. Vaig demanar informació al centre d’interpretació que hi ha al mateix Oradour, a les runes. Els mateixos noms que trobes eren erronis o incomplets. La primera cosa que vaig fer és posar a disposició dels arxius d’Oradour els noms de debò i els llocs d’origen reals de totes aquestes persones, quan ho vaig tenir. Després vaig avançar en aquesta recerca biogràfica de les famílies amb víctimes a Oradour. Però el primer punt era tenir els noms correctes. Què menys.

Com ho va fer?
Establint primer les filiacions a través dels registres civils d’Espanya, de diferent tipus: locals, militars, generals. Així he completat el seu tarannà. Tots eren refugiats de la Guerra Civil Espanyola que van passar a França. També he consultat arxius francesos per saber quin havia estat el seu itinerari durant l’exili fins a anar a parar al poble d’Oradour.

Ha reconstruït la seva història.
Sí, fins on era possible. Oradour és difícil d’estudiar. Van ser morts, cremats i ultratjats, els cossos. De 643 víctimes, de només 50 es van reconèixer les restes. De les altres no va quedar cap part del cos per saber de qui era. Tot el poble va ser cremat. Era difícil fins i tot establir la llista de víctimes. Perquè no van fer tria. No van matar a alguns per algun motiu especial sinó que van matar a tothom que hi havia en aquest poble. Els espanyols, allà eren considerats refugiats i per nosaltres exiliats. Eren familiars de persones d’aquí, que feia molts anys que estaven a França, perquè l’acte aquest va ser el 1944, cinc anys després d’haver-se acabat la Guerra Civil. I les notícies no corrien com ara, pel que eren difícil d’establir.

Quin és el perfil d’aquestes 19 persones?
De les 19, que no tinguin a veure en Catalunya, en cap sentit, n’hi ha només set. Dotze o havien nascut o viscut a Catalunya. Les 19 persones s’agrupen en sis nuclis familiars i jo he pogut parlar amb cinc, quatre dels quals són catalans. De Sabadell n’hi ha la família Masachs i una altra que, en origen no era de Sabadell, però actualment hi tenen família. Els senyors eren de Múrcia i vivien a Barcelona, abans de la guerra, però actualment tenen descendència aquí.

Foto cedida per Maria Rosa Masachs Borruel
Les germanes Masachs, amb els pares. Cedida per Ma Rosa Masachs Borruel

Què pretenia amb aquest llibre?
Hi havia una referència molt genèrica, que era coneguda a través d’alguns llibres dels anys 70, als espanyols de la massacre d’Oradour. Se sabia que hi havia espanyols en aquesta matança, que és un fet molt greu a l’Europa Occidental, que és com vàries vegades Gernika i que aquí, per qüestions d’història, no coneixem prou. Hi havia constància però no sabíem del cert qui eren. Sonava. Hi havia articles de premsa que parlaven de les dues nenes de Sabadell, l’Emília i l’Angelina Masachs, i que deien que eren orfes i que el seu pare havia estat pagès. I cap de les dues coses és certa. Els seus pares van sobreviure a la tragèdia. Hi havia poc rigor amb les dades, fins i tot del lloc d’origen, que també dificultava l’homenatge i la justícia a persones de les quals s’havia intentat esborrar tota traça. Perquè les van matar i van eliminar els cossos per a què la memòria no romangués. Igual que estem acostumats aquí a tenir gent que no sabem on està enterrada a les cunetes.

L’objectiu era identificar documentalment al conjunt de persones espanyoles mortes a Oradour, que són dones i especialment nens. Els van treure d’escola, els van tancar a l’església, amb les dones, i els van cremar. L’objectiu és que un fet així no passi desapercebut i no tingui memòria aquí al país, perquè em sembla un pecat. Tothom coneix l’Anna Frank però fa de mal veïnatge no poder conèixer aquestes coses que ens són properes. El fet d’establir amb certesa, documentalment, les identitats d’aquestes persones, ens deixava sense excusa als mateixos llocs d’origen de poder fer l’homenatge o l’acció que es cregui convenient a nivell local o regional. Restablir les biografies d’on vivien a Espanya, què feien, com va ser el seu pas a França, quines eren les peripècies allà. Una biografia que es volia esborrada i que 76 anys després no havia tingut atenció.

Precisament per això, què pensa del fet que ningú ho hagi investigat abans?
Deu dir moltes coses sobre el país. Han passat 76 anys des d’aquest fet. Dels 76 anys, més de 40 són de democràcia. El coneixement i el reconeixement de l’exili, igual que dels deportats, ha estat molt feble fins ara. El que em provoca que no s’hagi estudiat o documentat, em sembla un fet que ratlla la ignomínia i que fa vergonya. M’hi he dedicat perquè fa mal al cor. I sense pretensió, per part meva. Però penso que era una cosa necessària. Em feia tristesa i ràbia que això passés d’aquesta manera poc coneguda al país i a les ciutats d’on eren procedents.

Ha estat una reconstrucció complicada, per tant?
El punt de partida és difícil. He comptat molt amb la col·laboració especialment de les persones que treballen als arxius francesos d’Oradour i Limoux. També de la part del Ateneo Republicano del Limousin, una institució d’exiliats espanyols a la zona que també havia iniciat una recerca sobre aquest tema. De documentació n’hi ha poca, i requereix picar pedra. Vaig poder contactar amb la majoria de famílies involucrades en aquest fet, sis espanyoles de les quals són espanyoles, majoritàriament catalanes, i els descendents actuals. Fèiem un intercanvi. A vegades les mateixes famílies no tenien molt més coneixement que saber de la mort dels seus parents i desconeixien les circumstàncies o les seves vides a l’exili. Alguns pensaven que s’havia tractat d’un bombardeig. La majoria amb els qui he parlat són nets, nebots o germans d’aquestes famílies.

Ha dit que moltes no sabien la història dels seus avantpassats. Quina ha estat la reacció de les famílies amb les que ha parlat?
Ha estat un dol silenciat. Després de tot aquest temps poden, d’alguna manera, sentir una mica de reconeixement al nivell que sigui. Ens fa una mica millors veïns poder compartir i reconèixer el dol de nens que van ser morts cremats vius pels alemanys. Són 19 víctimes, onze nens i nenes, sis dones i dos homes. El fet de cremar vius els nens d’aquí i que això passi desapercebut, enmig de la barbàrie nazi, fa mal al cor.

Com ha estat explicar-los-ho després de tants anys?
El destinatari d’aquest llibre són les famílies. Perquè tinguin un recull de la informació que es podia saber sobre cada una de les persones. Perquè puguin compartir entre elles i saber que les circumstàncies d’aquestes persones anaven en paral·lel, que hi havia altres famílies a Espanya que havien passat pel mateix dol. Però no he incidit especialment en el tema cruent, i menys amb les famílies. Crec que és un tema on ha d’imperar cert pudor de part de la investigació. Sí que els hi he posat a disposició. Però sobretot volia documentar tots aquests aspectes de l’exili que expliquen els per què. Com van arribar al poble, a què es dedicaven, amb qui es relacionaven, quants anys feia que hi estaven, si anaven a escola, si hi ha fotografies dels moments, si havien establert vincles d’amistat, si havien compartit habitatge amb gent d’Oradour.

Els detalls de les seves morts els descric al llibre, però no em sembla que els hagi de comentar amb les famílies; és un record que fa molt mal. El que busco no és recordar el tema dolorós sinó reconèixer que aquelles persones van morir d’una forma molt cruel, que no s’hi pot fer res, però que sí que es pot combatre el seu oblit. Aquesta companyonia que es pot donar. Igual que tampoc em dedico a les persones responsables d’aquests fets que també són coneguts i tenen noms i cares. Recupero la individualitat. Per exemple, a Oradour hi ha la llista dels noms i les fotografies d’aquestes persones. Però quan no s’ha localitzat el retrat, hi ha un quadradet en negre. Cada nom mal posat o quadradet en negre que es pot omplir de debò amb una fotografia de la criatura, per mi és una cosa que es guanya. 643 persones és una xifra important i esfereïdora, 643 noms ja personalitza, però si li afegeixes tenir el retrat i les imatges de les seves cares i saber alguna cosa més d’ells, l’abast de la bestiesa que es va realitzar allà agafa un altre caire.

I en el moment dels fets, les seves famílies, a Espanya, van saber què els havia passat als nens?
Sí. A vegades no amb tota mena de detalls; que havien mort a aquell lloc. Les circumstàncies, alguns sí alguns no. Això passa al 44 i hi ha famílies que triguen quatre anys a saber què se n’ha fet del seu familiar. En el fet d’Oradour hi ha una proporció alta, i en el cas dels espanyols encara més, de nens que moren quan els pares o estaven treballant fora del poble com a mà d’obra dels alemanys, o estaven fora del perímetre que van cercar al poble per després matar-los. Hi havia testimonis que fa uns anys haurien estat directes, els pares d’aquests nens. Dins de la narrativa tan restrictiva que hem tingut a aquest país per parlar de fets de la guerra o de la repressió contra els republicans, d’aquest fet, familiarment, no s’havia donat amb gaire detall. La gent que sortia del camp de concentració, no tots o no de seguida es van posar a explicar les barbaritats que patien allà. Hi havia un sentiment de pudor i, fins i tot, un sentiment pervers, de culpa. Pensar que, per haver anat exiliat i que et matin allà els fills, d’alguna manera és culpa teva. Familiarment és molt difícil parlar d’aquest tema i superar-lo gairebé impossible. El quadre general, sobretot l’espanyol, era que un o dos dels progenitors havien sobreviscut.

Vol dir que els pares d’aquests nens no explicaven a les seves famílies què havia passat a França?
Crec que no. Les persones que van sobreviure van quedar molt tocades. Els va costar, segurament, seguir vivint.

Foto portada: David Ferrer Revull. Autora: Arlet Ferrer