Antonio Jiménez. Autor: David B.

Publicada la vida de “pel·lícula” d’Antonio Jiménez, el mediàtic caçador d’esperits sabadellenc

El periodista sabadellenc Víctor Colomer escriu a El cazador de espíritus la història d’Antonio Jiménez, mediàtic ‘exorcista’ que va aparèixer durant anys a les cadenes de televisió i tenia consulta amb llargues cues a Sabadell. El periodista fa anys que volia plasmar la vida de Jiménez en un llibre però recorda les cues immenses que es formaven per a tractar-se amb l’Antonio. Ha estat la jubilació de Jiménez, per motius de salut, el moment idoni per a les dues parts.

El periodista lamenta que mai ha tingut cap experiència espiritual, però afirma que, per una qüestió d’estadística, hi creu. I també en Jiménez. “A tots els territoris del planeta hi ha cultures que hi creuen”, assegura el periodista. “És un fenomen estès en el temps i en l’espai, no pot ser que tothom s’ho inventi”, afegeix. “Que hi ha un altre món, per a mi és evident”, diu Víctor Colomer, amb to convençut. Moltes persones afirmen haver tingut experiències amb esperits, però el periodista considera una sort haver-se topat amb una persona que n’ha vist tants durant tota la vida, “una vida de pel·lícula”, afegeix. “Mentre l’Spielberg no el descobreixi, jo em dedico a fer-li un llibre”, riu Víctor.

L’Antonio afirma veure esperits des dels tres anys. Ara s’ha jubilat, perquè assegura que els àngels li han manat. El seu cor no pot seguir aguantant la intensa activitat espiritual, i ha decidit que és el moment d’explicar la seva història. Ha treballat al Centre d’Ajuda Psicològica i Espiritual Àngels, a l’avinguda Barberà de Sabadell, juntament amb la Maria Àngels Bertolí, durant 25 anys. Tothom que passava per allà podia veure les llargues cues que es formaven a la porta del centre des de que obrien. Persones d’arreu d’Espanya i fins i tot d’altres països s’hi adreçaven per a que l’Antonio els expulsés l’esperit que els havia posseït. Durant molt anys el caçador d’esperits també va captar l’atenció dels mitjans de comunicació del país, que volien saber quin era el secret de la seva popularitat. 

Aquesta conversa és un tast de la seva vida, de la història del caçador d’esperits més important de Sabadell. 

Veus esperits constantment?
Normalment es veuen constantment, sí, però tot depèn de l’atenció que tu li prestis. El món espiritual és paral·lel a aquest. Nosaltres estem en aquest plànol i ells també. Cal que es vulgui comunicar amb tu o es canviïn de vorera perquè no els vegis. Però primer cal saber què és un esperit. Un esperit ets tu. El dia de demà, quan marxis, et vindran a buscar. Si et quedes per aquí, quina vida fas? La normal. Però te’n adonaràs que la gent no et veu, que aquest no és el teu lloc, i ho passaràs malament. Però faràs una vida normal.

Com es pot fer una vida normal sense ser vist?
Si ets una persona que t’agrada anar a fer un cafè amb llet cada matí, cada matí el faràs. Com només estàs espiritualment, no el podràs fer tu. Però si hi ha una persona que està fent el cafè amb llet, i la posseeixes, ja pots sentir-ne el gust, tens la vista i tot el que gaudeix aquella persona. Es fica dins de tu, i ja en sou dos. Però si a aquest ser espiritual que s’ha ficat en tu li agrada amb sucre i a tu amb sacarina, se l’haurà de prendre amb sacarina perquè t’agrada a tu. Però demà, quan torneu a fer el cafè amb llet, et començarà a influir perquè te’l prenguis amb sucre. I te’l demanaràs amb sucre. I pensaràs: “Per què me l’he demanat amb sucre, si a mi m’agrada amb sacarina?”. Però ell ho intentarà fins que t’hi acostumis.

Víctor Colomer i Antonio Jiménez. Autor: David B.
Víctor Colomer i Antonio Jiménez. Autor: David B.

Per què la gent no els veu?
Si el ser espiritual és molt maligne, clar que te’n enteres. Ho notes, ho palpes. Et pot induir al suïcidi, fins i tot. Si és un ànima en pena, depèn de la teva sensibilitat. Però normalment ho nota tothom. Igualment, és més pràctic pensar que t’has demanat el sucre perquè t’has equivocat, perquè tens un dia tonto, ningú pensa en que pot ser obra d’un esperit. És com quan vas pel carrer i notes alguna cosa que et pica al cap, i mires cap a dalt. És el mateix. Quan ens toquen, quan ens diuen alguna cosa, busquem la lògica. Mirem a veure si veiem a algú. I potser sí que ens ho ha dit algú, algú que portes dintre. T’explico una història:

Un cop van venir dos argentins que volien els meus serveis. Portaven esperits malignes i vam tenir una baralla molt forta a la consulta, una baralla física. Quan vam acabar, de les 25 persones que hi havia fora esperant només quedaven dues noies. Ens van explicar que la gent havia marxat espantada, perquè havien escoltat com dins la consulta estàvem pegant a un nen. Era un ser espiritual maligne, impostor, que estava fingint la veu d’un nen.

Existeixen el Cel i l’Infern?
És com un bloc de pisos. Quan un esperit puja, es troba nivells, que depenen del que s’hagi purificat en la vida que ha viscut. Jo allà no hi he arribat. Al pis de dalt, a l’àtic, viu Déu, aquest ser superior que ho ha creat tot. No parlo de l’Església, del Papa de Roma, del Vaticà, sinó del ser superior. I a tots ens agrada estar allà on havíem estat, amb el nostre pare.

Al morir i pujar, es fa una depuració del propi esperit, que puja cap a munt brut. A dalt li fan el judici i li diuen cap on ha d’anar. El que és dolent ho ha de pagar. Com? Igual li fan reviure una sèrie de vivències. Posaré un exemple:

Vas pel carrer caminant i a l’arribar a una cantonada se’t creua un gosset. Li fots un cop de peu que podries haver evitat. Quan mors i puges a munt, et faran viure aquell eco del passat. Ho sents, ho vius. No saps per què, però abans d’arribar al cantó et poses nerviós, sents un mal pressentiment, fas el possible per no fer-li mal al gos. Però li fas. I vols anar a acaronar-lo, però alguna cosa t’estira com una goma i te’n vas. El patiment que has patit és el penediment. Has viscut el mateix però aquesta vegada has sigut conscient, te n’has empenedit i t’has depurat.

Aquest plànol on estem li podríem dir que és l’Infern. Per que, podries dir-me que algú sigui totalment feliç? Un ratet sí, clar. Però algú que ho tingui i ho hagi tingut sempre tot? Digues-li infern, digues-li purgatori [“però vegades has dit que poden haver nivells més a baix”, li apunta Colomer]. Sí, pot ser que l’Infern estigui més a baix. Però jo et parlo no del que he llegit, perquè soc una persona que no he tingut l’oportunitat d’estudiar, i a més, tampoc mai ha sigut el meu fort. Per això a la vida m’he hagut d’espavilar molt, treballar molt. No et parlo perquè hagi llegit llibres o revistes, és la meva experiència i comprovacions. He estat 25 anys treballant en això, a part de tenir aquesta facultat tota la vida.

Què vols dir quan afirmes que som un eco del passat?
Vivim en un eco del passat. Aquest moment ja l’hem passat. Nosaltres no estem aquí. T’ho explico: ara anem a un videoclub i lloguem una pel·lícula del Rambo. La posem i li donem al play. Comencem a anar al present. Tu vols veure si el Rambo mata a algú. Avancem la pel·lícula i anem al futur. I després, volem saber on va conèixer a la noia, anem al darrera. Estem corrent pel temps. I a la vida igual. Per això hi ha persones que són vidents i poden veure el teu futur. La gent creu que el demà no el sabem perquè no l’hem fet, però un vident ho pot veure.

Tal com ell concep el temps, s’assembla molt als físics quàntics. Ells diuen que no entenen com recordem el passat i no el futur. Perquè per ells el futur ja ha passat. El temps no és lineal, no hi ha passat, present i futur. És tot un garbuix. I això se sembla molt a quan sents parlar a l’Antonio. Estem aquí, fent aquesta vida, i potser ara mateix hi ha un altre tu, en un altre nivell, fent una altra cosa“, apunta Colomer.

El teu és un do cruel?
Vaig veure la mort del seu pare, detalladament sis mesos abans que morís. Vaig veure la caiguda de les torres bessones abans de que passés. És dur, perquè estàs sol, no pots demanar ajuda. I el dia que la demanes i comentes que veus esperits, resulta que l’altre els veu constantment, que parla amb ells, que fins i tot que se’n van a fer el cafè amb llet. I ho deixes estar. Jo no vaig a competir en vidència. Això has de passar-ho sol. Resulta que ara tothom és vident. Tothom es tira el farol. Per això gairebé no ho sabia ningú. La meva família es va assabentar quan vaig començar a treballar. Vaig intentar no treballar d’això, però des de dalt em van engegar a treballar d’això.

Com vas començar?
A través d’un llibre que va publicar la M. Àngels, la dona amb la que vaig acabar treballant. Un dia vaig anar a la seva consulta buscant ajuda, demanant un llibre per conèixer-me a mi mateix. Em va dir que el seu llibre m’aniria molt bé i em vaig adonar que d’allà no marxaria si no li comprava el seu llibre. Al sortir em va dir: ‘Per què no vens el dilluns a treballar amb mi?’. Em vaig negar, li vaig dir que no tenia facultats, que no estava a l’atur i que era incapaç d’enganyar a la gent. Pot ser jo em creia que veia, però en realitat no veia res. Fins que no et convenç a tu mateix que tens les facultats, no t’ho acabes de creure. Et penses que estàs malament del cap, que estàs boig. Vaig fer el possible per no anar-hi.

Però vas acabar treballant allà.
Sí. Alguna cosa interiorment m’estava dient que jo hi aniria el dilluns, però no volia. Vaig anar a veure al meu amic Alfredo, pensant que em salvaria la vida. Se’n riu de tot, i pensava que m’aconsellaria que no hi anés. Em va dir: “quina sort. Hi aniràs no?”. Era un escèptic, però em va dir que hi anés. El dilluns em vaig presentar. La Maria Àngels va obrir la porta i vam començar a treballar, tot i que no m’ho acabava de creure. En la primera visita que vaig fer, em vaig adonar que allò ho havia fet tota la vida. Buscava un ser espiritual dins la persona i dissimuladament li deia a la Maria Àngels on era, com era. Vaig començar de vident, no de caçador. En aquell moment hi havia un 60 per cent de persones que en portaven, i un 40 que no. Ara els porta tot Crist. Mira els telenotícies. Abans es donaven bones i males notícies, ara és tot sang i fetge. Està tot molt revolucionat, i al món espiritual també.

Víctor Colomer i Antonio Jiménez. Autor: David B.
Jiménez i Colomer, fa uns dies. Autor: David B.

Com vas passar de vident a caçador d’esperits?
Jo els veia i la Maria Àngels treia els esperits a través de vibracions, agafant les mans del pacient. Després jo comprovava si havia marxat o no, l’anava guiant. Ella anava amb un ritme molt accelerat, jo anava més lent. I quan vaig aconseguir anar al seu ritme, vaig començar a perdre la vidència. Des de dalt me la van treure perquè adquirís una altra facultat. A través del plexe solar, canalitzava l’energia i buscava la dels altres. Tirava un raig d’energia recte, i el movia. El làser, que jo li dic. Quan passa per alguna energia, la detecta. Perquè tots som energia. Quan morim, l’energia queda, que és l’esperit. Quan ja dominava aquesta tècnica els de dalt em van tornar la vidència. Ara ja els veia i els sentia.

Què vas aconseguir amb això?
Doncs si jo veia un esperit que feia cara de bona noia, que em volia enganyar, a través de l’energia jo sabia si realment era una ànima en pena o un esperit maligne. Ells es camuflen, transmeten terror. És una autodefensa, no volen que els cacis. Es rebel·len contra tu. I encara vaig fer un pas nou. Va arribar un punt en que els de dalt em van dir: “escolta, ja no es tracta de només treure’ls, anem per feina, ja que estàs, caça’ls”. Per això soc caçador. Ja que jo els buscava i tenia el làser pels qui em volien enganyar, de pas ja els caçava.

Quin era el ritual per caçar-los?
Em posseïa a mi mateix. Els xuclava, retenia l’esperit dins meu, no el deixava moure’s, l’emmanillava. I el treball de la Maria Àngels era fer una oració per que baixessin uns àngels. Llavors ella m’agafava a mi, jo tenia l’esperit esposat, detingut, i ella se’ls entregava als àngels. Jo caçava i ella entregava. Jo mai he entregat sers espirituals. Alguna vegada ens hem trobat que ella no me l’ha pogut treure, es quedaven enganxats perquè a vegades hi havia més d’un. Clar, un encara el podia agafar, jo. Però els altres m’estaven atonyinant, els seus col·legues em volien fer mal. Tenen amics, com nosaltres, perquè és un món paral·lel, com aquest. Cap entitat espiritual que ha pujat a dalt no ha tornat aquí.

La gent et coneixia?
Quan vaig començar a treballar, els meus veïns se’n reien de mi. Però a l’endemà venien a la consulta. I quan oferíem un altre servei, que no era només la caça d’esperits, la clientela es multiplicava. Però la gent que venia coneixia la Mari Àngels. Em preguntaven si era vident i jo els deia que no. Després quan començaven la feina, veien que sí. Per què ho feia? Perquè les persones que venien tenien problemes. Si portaven una entitat espiritual maligne i només entrar parlem del tema, aquest ser es rebota, se sent atacat. Ell sabrà que jo em dedico a caçar. Se’n assabenten de tot. Automàticament ens ataquen als dos, al pacient i a mi. La gent venia espantada. Però qui era el que estava espantat, ell o el que anava amb ell? Un espanta a l’altre. Llavors, el que jo feia era parlar d’un altre tema. Preguntava d’on eren, explicava històries. El ser que portava, també s’interessava pels temes dels que parlaven, el distreia. I quan arribava la Mari Àngels anàvem per feina.

Pots sanar?
Quan treballava, la gent no venia perquè estaven posseïts, sinó perquè es trobaven malament física i mentalment. Si una persona tenia un mal d’esquena i a més tenia un ser espiritual carregat a sobre, la persona estava més ajupida. No som metges, però si et trèiem l’esperit milloraves. No curàvem càncers. Però si un ser espiritual ha provocat un càncer, al treure’l tens possibilitats d’aliviar-te. Hem tocat també casos de pacients amb càncer, que ja donaven per perduts, i s’han curat. També hem tingut d’altres que s’han mort.

Amb els accidents de tràfic, també ajudàvem. Els esperits estan enganxats al nostre cos pel cordó de plata. Quan una persona té un accident de tràfic, per exemple, amb un impacte molt potent, l’esperit pot sortir del cos. Llavors són les persones que estan a la UCI. Jo he anat molts cops allà. Buscava l’esperit, li carregava l’energia, i el tornava a ficar dins del seu cos del malalt. Autonòmicament tornaven a viure.

L’esquizofrènia presenta símptomes semblants. La gent veu persones totalment reals, que li parlen. Hi ha relació amb veure esperits?
Si nosaltres haguéssim anat a psiquiàtrics, i ens haguessin cedit un despatx a mode de consulta, t’asseguro que al 70 per cent dels pacients els hi donen l’alta. Perquè estan bé, només veuen esperits. T’explicaré un cas:

Un dia va entrar un noi a la consulta i em va dir que estava tancat al manicomi de Sant Boi. La seva mare esperava fora. Em va ensenyar totes les marques que tenia de tots els cops que s’havia intentat suïcidar. “A la mínima que em donen la oportunitat, m’intento matar”, deia. Sempre havia estat tancat, lligat. Però em va avisar: “jo no em vull suïcidar, és el del meu costat. Si me’l treus, estaré curat”. Llavors vam fer la feina. La mare l’havia tret del psiquiàtric perquè veia en nosaltres una oportunitat. Ens va reconèixer que al seu aniversari l’havia intentat matar amb un ganivet.

Al mes va tornar amb l’alta, als dos mesos havia trobat feina i xicota. La va portar perquè li miréssim si tenia algun ser espiritual dins. Però poc temps més tard, va aparèixer la mare a la consulta, plorant. Vam pensar que l’home havia recaigut. Ens va explicar que feia uns dies, el seu fill havia trucat al timbre de casa seva, tot i tenir una còpia de les claus. La dona de seguida va pensar que tornava a estar posseït i venia a matar-la. Però es va encomanar a Deu, i va obrir la porta. Ell tenia les mans ocupades, li portava un pastís d’aniversari.

Què has suposat per la ciutat de Sabadell?
Sempre he sigut igual. Treballador, bromista, tinc bona relació amb la gent. Jo mai he vingut a vendre res. Qui hagi de creure creuarà, tard o d’hora. D’aquest tema no en parlo amb ningú, ara. Quan vaig començar els meus veïns se’n reien. Però a l’endemà eren a la consulta. Vaig començar a sortit a totes les televisions d’Espanya, es movien per tot el país, però la gent de Sabadell era la base.