L’escriptor Xavier Gual ha publicat Copacabana (editorial El cep i la nansa). Es tracta d’un recull de 14 contes que parlen de temes de la vida quotidiana com la solitud, les condicions laborals, les relacions entre pares i fills o el feixisme ocult a la societat. L’escriptor fa ús de l’humor i la sàtira així com del drama per convidar a la reflexió del lector, que es podrà veure reflectit en alguna -o vàries- de les històries.
Xavier Gual és periodista i escriptor. És barceloní de naixement però resideix a Sabadell. Durant la seva trajectòria professional ha publicat més de mitja dotzena de llibres. Alguns l’han portat a guanyar premis com el Mercè Rodoreda, el 2001, amb Delirium Tremens. També és premi Pere Quart per Estem en contra. Ha exercit de periodista i actualment treballa com a professor de secundària.
Per què es decanta pels relats curts?
Vaig començar publicant relats curts. M’havia agradat molt el registre de narració curta, de contes. El que passa és que et dones compte que quan entres en un món més professional de l’escriptura, les editorials prefereixen novel·les perquè es venen millor. I tu vols seguir publicant i veus aquesta condició. La novel·la la veuen amb més bons ulls. Això et condiciona que al final, per seguir amb la teva trajectòria, comences a fer novel·les. Tot i que m’agrada més aquest registre perquè em permet ser molt més crític. Busco situacions curioses o absurdes que em permeten fer sàtira o crítica social a partir del costumisme de tots nosaltres. Però al final ho accepto i segueixo publicant novel·les. També he estat treballant a un diari i després canvio i començo a donar classes de secundària. I el contacte amb els alumnes és el que fa que em plantegi fer novel·la juvenil. Per fomentar la lectura d’alumnes que diuen que no els agrada llegir. Com que els conec i sé com puc enganxar-los, m’hi he dedicat. I mentre faig novel·la juvenil o novel·la per adults, segueixo trobant situacions en què m’agrada després convertir-ho en un relat perquè potser l’anècdota no dóna per una novel·la, però sí que dóna per un bon conte.
Com neix Copacabana?
En tots aquests anys, des del 2007 fins al 2020, vaig recopilant anècdotes que després vaig escrivint com a contes, fins que en vaig tenir vuit. Aleshores vaig pensar que ja tenia prou gruix per acabar-ho i convertir-ho en un relat. Un recull més unitari, que no siguin dispersos. És quan entro a pensar en el Copacabana. Totes aquestes històries intento enllaçar-les, per això hi ha com a subtítol que són històries encadenades. Hi ha personatges que es van retrobant, amb situacions en comú. Hi ha contes que potser feia set anys que els havia escrit i els últims quatre o cinc farà dos o a tres anys. Bàsicament els temes que surten són molt del meu dia a dia. Hi ha moltes coses relacionades amb el periodisme, el món de l’empresa, l’educació, els professors, la ignorància, la crítica social de la dificultat laboral. Buscava un títol que fos suggeridor i Copacabana em semblava que reflectia aquesta sensació de canvi climàtic, que també és un dels temes que surten com a crítica social. Ens convertirem en una espècie de país tropical, comencem a ser calorosos i això com ens afecta com a caràcter. Com si el nostre caràcter anés canviant d’una manera de fer amb aquesta filosofia clàssica mediterrània a més una rauxa tropical. Una sensació de caos. Quan fa calor tots som més viscerals que quan la temperatura és més plàcida, que som més racionals.
Quina virtut destacaria del llibre?
Són històries que comencen i acaben en poca estona. Són un prisma de la nostra societat i aquesta crítica de dir: ‘és veritat, això em passa’. Ens reconeixem com en un mirall. M’agrada regirar consciències. Hi ha algun que hi ha més amarg, més tediós. D’altres ens fan riure o somriure. Ens veiem en els propis defectes com a societat i com a persona. De la feina, de la nostra relació familiar, de com els van les parelles. Podem resultar ser caricaturitzats d’alguna manera com a societat del segle XXI.
Per tant és un llibre pensat per reflexionar?
Sí. És un divertiment, hi ha algun que és més crític i algun més humorístic. Però és per reflexionar. Hi ha un que és un matrimoni que es desperta a la matinada. La dona li diu que l’últim que ha vist a la tele és que el món s’ha acabat. I l’altre li diu: “estàs boja, t’ho hauràs imaginat”. Comença una discussió sobre si el que han vist a la televisió és real o no. Comencen a donar voltes a aquesta situació de pànic amb una part més còmica però també crítica social. Sobretot en conte curt, una cosa que em caracteritza és que són personatges que li donen moltes voltes a les situacions.
Creu que realment estem canviant la nostra cultura?
Ens anem transformant. Per aquesta terra han passat diferents cultures, maneres de pensar i de fer i que han anat configurant la manera de ser pròpia. També fa molts anys que soc a Sabadell i veig el món des de Sabadell. Però també com aquesta metròpoli barcelonina on tot bull, totes les cultures bullen. El primer i l’últim conte estan lligats des del punt de vista d’una persona que treballa en una empresa que li exigeix tant que té insomni a les nits. Llavors es fa una selecció de música i surt amb el seu Mini a fer voltes per Barcelona fins que li ve la son. Fins que se n’adona que s’ha enamorat d’una conductora d’autobús. I l’últim conte parla de la conductora. I de com els dos escolten música diferent. Ella, amb por que entrin al bus uns gamberros, escolta música discotequera per despertar-se i no adormir-se. I passa una mica per la zona olímpica, on hi ha la platja i una barreja cultural brutal. És una d’aquestes ciutats plena de turisme de tot arreu que no dorm mai. A la platja sempre hi ha algú, perquè el clima és calorós. I pots trobar mil aventures amb gent desconeguda.
Són històries quotidianes basades en la realitat?
Algunes sí. D’altres me les he pogut imaginar. Hi ha una que es diu ‘saturn’, que fa referència al mite de Saturn devorant els seus fills. Tu agafes el rol de professor i reps la visita del pare d’un alumne que ho ha suspès tot i li fots una bronca al pare i a l’alumne perquè s’ha portat malament. Però immediatament aquest professor es converteix en pare que va a una escola de primària perquè la seva filla dóna problemes d’actitud. Ves com el rol va canviant depenent la situació. Aquesta mestra que li fa la bronca al pare de l’alumna es converteix també en mare d’un nen de la llar d’infants que mossega a tothom. Estàs en un moment de superioritat com a professor, alliçonant el mal comportament, però quan et converteixes en pare també reps les lliçons com a mal pare o mare.
A quart de l’ESO vaig anar un any amb els alumnes a Roma, com a final de curs. Hi ha un conte que es diu ‘la salutació romana’ que em ve d’aquest viatge. Estàs a Roma, t’ho pots passar molt bé però has de fer de vigilant i totes les anècdotes que se’n deriven. I això ho lligo amb una notícia, impactant, que diu que en alguns souvenirs de Roma es poden comprar coses feixistes i nazis. Podies vendre vi amb la cara de Hitler. I vaig lligar les dues coses. El director d’una escola que aparentment té una imatge molt prestigiosa i de persona respectable que, quan no el veu ningú, se’n va a la botigueta i s’emporta totes aquestes coses que enyora amb cert perfil totalitari. És aquesta barreja de la part oculta i una mica fosca d’alguns personatges.
Què creu que aconsegueix fent aflorar aquesta part més fosca dels personatges?
Desconfio molt de la gent que aparentment sembla molt perfecte i molt bona. Tots som imperfectes i ens equivoquem. Les persones que intenten semblar tan santes em fan desconfiar. El que és interessant és el que no veiem. A vegades un conte et permet insinuar coses que no cal dir-les, però ja les veus. Un personatge que és cap de redacció i sap que el que publicarà anirà contra el codi deontològic de la feina. Però com és un manat, no sap que fer. També hi ha tres persones que estan en una empresa i per diferents raons necessiten marxar de la feina però si saben que si ho fan els acomiadaran. Encara que tinguin raons justificades: un té la grip, a l’altre se li ha mort la seva companya encara que no fos un matrimoni. I l’altra perquè està embarassada i no es troba bé, però està amagant l’embaràs. Tenen la mala consciència a l’hora de marxar. Llavors s’alien els tres per anar a veure el director per si l’entendreixen i veuen que el director no hi és, des de fa dies, està de vacances. Si a vegades el món és difícil i complicat és perquè ho fem nosaltres. A vegades hem de simplificar la vida.
Al llibre reflexa allò que et preocupa?
Sí. Són moments, instantànies concretes. Aquestes són pinzellades del dia a dia. És més realista. Algú quan em llegeix deu pensar: “com se t’acudeixen aquestes coses?”. Suposo que soc observador i sempre estic buscant maneres de veure les anècdotes que passen. Hi ha un conte que es diu ‘la futura’ que explica l’anècdota d’un pare amb el nen petit que són al càmping. Abans jo hi havia anat molt. Llavors apareix una nena que vol jugar amb el fill. Al pare se li envà l’olla i pensa si aquesta nena podria ser la futura dona del seu fill. Són més humorístics. Però reflecteixen com, a vegades, el subconscient se’n va.
Creu que la societat té un punt d’absurd?
Totalment. Cada conte té una cita literària filosòfica i l’última és una cita de Dalí que diu: “no hi ha res més surrealista que la realitat”. Moltes coses les desformo però tot parteix d’alguna cosa que he vist o m’he trobat, real. La transformo, l’exagero, però surt d’allà.
Fins a quin punt es reflexa Sabadell al llibre?
Es reflexa en secret. Dubtava, perquè vaig pensar que aquesta imatge més cosmopolita era Barcelona, però hi ha altres llocs que són propis d’anècdotes que són per Sabadell. I una cosa no encaixava amb l’altre i per tant no cito pròpiament Sabadell. Però el llibre està ple d’anècdotes que m’han passat a Sabadell, o de notícies.
Em podria dir algun lloc de Sabadell que hi surti?
L’últim es diu bo porqueria. Fa uns anys, quan estàvem amb tot allò de la prima de risc, sempre es parlava del bo porqueria. Em va agradar aquell concepte bancari. I el conte passa a la plaça del Vallès. Hi ha tres partits de futbol de nens i hi ha un xiringuito amb gent prenent la cervesa i queixant-se de que els va malament la vida mentre els nens juguen.
