Després de l’estrena a Buenos Aires, i abans de recalar a Madrid on farà temporada a la primavera, la gira espanyola de Miedo ha aterrat a Sabadell.
Inclassificable. Aquesta és segurament la definició més encertada per l’artista d’origen sabadellenc. Des dels seus començaments, la seva estètica radicalment estripada, les seves lletres políticament incorrectes i la seva afilada dialèctica sense embuts han fet d’ell un personatge únic en l’espectre artístic català i espanyol.
Pels que no el coneixem personalment, és difícil saber quant hi ha de real i quant hi ha de teatral en el personatge públic d’Albert Pla. Però si en una cosa coincideixen els fans, és en admirar la seva lleialtat a si mateix, sempre navegant contra corrent i no deixant-se conquerir per modes o comercialismes. Sense ser un fenomen de masses ha sabut mantenir-se sempre en primera fila de la (contra)cultura.
La primera gran producció portada a Sabadell aquest any 2019 que acabem d’encetar ha estat Miedo, un espectacle d’Albert Pla i Raül Fernandez Refree, que en una visita anterior a aquest mateix teatre acompanyant Sílvia Pérez Cruz ja havia tocat temes del mateix Pla.1
No obstant, a Miedo, no hi ha música en directe, a banda de la veu cantant. Es tracta d’un espectacle amb només Pla a escena, cantant, actuant i interpretant a la seva personal manera els textos i les cançons, que per cert han estat recollides i editades en un CD del mateix títol.
En aquesta proposta, però, la gran protagonista és l’audiovisual. Projeccions espectaculars creades pels argentins Mondongo i animades pels barcelonins Nueveojos que acompanyen uns textos units pel fil conductor de la por, a un mateix, als demés, a les incerteses, a la mort… Pors que ens són inherents des de que naixem fins el nostre darrer sospir. Un impressionant espectacle que combina teatre, música i imatges per intentar aprendre a deslliurar-nos d’algunes d’aquestes pors, o almenys, fer-nos conscients d’elles i en alguns casos fins i tot saber enriure’ns. Així ho ha entès el públic que ha omplert de gom a gom el teatre i que ha aplaudit amb força l’humor irreverent, càustic però sempre encertat de l’artista.
