Un moment de Papà Mozart. Autor: David B.

Després de Déu, Mozart

  • La Faràndula s’omple per gaudir de l’espectacle de la Simfònica.
  • Roger i Joan Pera escenifiquen la vida del compositor.

Papà Mozart ha tornat a evidenciar la capacitat d’innovació a la qual ens té acostumats ja l’Orquestra Simfònica del Vallès. El públic esperava alguna cosa ben preparada, ben estructurada, amb dos bons actors, i el resultat ha estat un conte, una simbiosi de música i teatre, de sentiments i de vida, que ha fet les delícies dels sabadellencs aplegats al Teatre La Faràndula.

Amb un escenari entre tradicional i modern, on en estacaven les inicials W.A.M. situades a la part esquerra de l’escenari, el concert ha començat amb unes paraules de suport al dia de les dones. Tot seguit, Rubén Gimeno, el director sempre estimat a Sabadell, s’ha posat al davant de l’orquestra amb l’objectiu d’iniciar un camí musical que portaria a conèixer la relació tortuosa entre un pare i un fill, un músic abnegat, complaent i amb fermes conviccions morals i ètiques, i un esbojarrat, un entremaliat, un geni, també, en definitiva, entre Leopold Mozart i Wolfgang Amadeus Mozart.

El concert ha estat plantejat com a una successió de petits fragments dels dos compositors, mentre els actors Joan Pera i Roger Pera representaven els papers de pare i fill respectivament. Tot plegat, una actuació sensacional que ha fet palès el complicat vincle entre els dos, donada la peculiar personalitat del fill que, ja des de ben petit, trastoca tots els esquemes del pare. Reconeixent que es tracta d’un geni, Joan Pera, en el paper del pare, ha mostrat la seva complaença, la seva estima permanent i continuada cap al seu fill, el seu suport gairebé incondicional malgrat el patiment també incessant que l’angoixa. La seva interpretació ha estat magnífica, demostrant una vegada més la grandesa d’un actor amb una ferma empatia. Ha sabut definir i separar els moments més còmics dels mes tràgics i ha transmès d’una manera perfecta uns sentiments profunds d’amor malgrat les desavinences.

Un moment de Papà Mozart. Autor: David B.
Un moment de Papà Mozart. Autor: David B.

Roger Pera, per la seva banda, ha brodat el personatge. Afollat, esperpèntic i extravagant, però també ple de humanitat, ha volat literalment per l’escenari i ha acompanyat el seu pare en tot moment, fusionant-se amb l’orquestra en moments molt determinats, dirigint-la, inclús, sota l’atenta mirada del director convidat, Rubén Gimeno.

El recorregut vital de pare i fill ha revelat les dificultats econòmiques, els constants viatges a Viena, per tot Itàlia, el reconeixement com a nen prodigi i el menyspreu latent durant una joventut esbojarrada. Tot això amb el neguit perenne d’un pare que no albira cap sortida positiva i al qual l’ofeguen els deutes. L’arribada a Paris, als vint anys, promet un canvi de vida que tampoc no arriba i on es produeix la mort de la mare just en el moment d’un cert reconeixement. Més tard, el casament, la mort sobtada del nounat, l’estrena de Les noces de Fígaro i ara sí, finalment, l’èxit total.

Impossible citar aquí tots els fragments que l’Orquestra ha interpretat, però cal deixar constància de la perfecta combinació de les peces amb el recorregut vital dels dos personatges, i on val la pena destacar el tram final on les cartes d’un i de l’altre mostren l’admiració de W.A. Mozart cap al seu pare – “després de Deu, el meu pare”- , i la preocupació d’aquest pel caràcter insubordinat del seu fill. No ha faltat l’al·lusió a Antonio Salieri, un dels rivals de Mozart i que ha produït tota mena de llegendes.

Destacades també les interpretacions del baríton Carles Pachón i de la soprano Júlia Farrés-Llongueras, que, malgrat les seves curtes intervencions, han sabut fusionar-se de manera delicada i prudent en el temps de la història. La mort de Leopold Mozart sumeix el fill en una profunda tristor, just en el moment de màxima creació musical. L’orquestra ho ha transmès amb un passatge de la Simfonia núm. 41 en Do M. “Júpiter”. Mentrestant, Leopold Mozart i W.A. Mozart esdevenien novament Joan i Roger Pera i es fonien en una abraçada que significava clarament que s’havia fet una bona feina.

La Simfònica ha triomfat novament amb una representació que ha estat més teatral que musical, amb un intent de fer-nos conèixer també les vides dels compositors. La tria dels dos actors ha estat un encert sense pal·liatius perquè l’acostament dels sentiments expressats amb les paraules ha anat plegat amb la música, i ells dos ho han entès a la perfecció. Un espectacle que seria bo que traspassés les fronteres de Catalunya i, perquè no, les d’Espanya, doncs les coses ben fetes no s’han de quedar mai a casa.

Foto portada: Roger Pera i Joan Pera a l’escenari de la Faràndula. Autor: David B.