- Música i poesia, metàfores i realitat es combinen en Desnéixer.
- La Cava Urpí aplaudeix un espectacle ple de sentiments.
La pròpia Elena Gadel ho ha dit en un moment de l’espectacle. El públic assistent hi ha anat una mica a cegues, ben bé sense saber què s’hi trobaria. És cert que la base eren poemes de Federico García Lorca i de Maria Mercè Marçal. Però més enllà d’aquesta evidència, el fet és que no se’n preveia res més. El resultat ha estat una barreja excepcional de poesia i música, de força, no només per la veu imponent de l’Elena Gadel, sinó també per les paraules que allà han sonat.
L’Elena Gadel ha sortit a l’escenari amb una camisa blanca i un texans, vestida de manera elegant i amb ganes d’oferir un espectacle que es va començar a crear al 2015 i que ara veia la llum per primera vegada. L’Andreu Gallén ha iniciat el concert amb unes finíssimes notes al piano sota l’atenta mirada de l’Elena, que esperava el seu torn per començar a cantar un poema de Maria Mercè Marçal, dins el recull anomenat Desglaç i que reflecteix la femineïtat, la fluïdesa de l’aigua com a metàfora del retorn a la vida. D’aquesta peça trista i melancòlica, s’ha passat a una Cancioncilla del primer beso, de Lorca, on els versos Alma, ponte color de naranja.Alma, ponte color de amor han sonat amb alegria, amb un saxo que parlava literalment amb l’Elena.
L’Andreu Gallén ha presentat el projecte amb il·lusió, amb ganes de que el públic valorés aquesta simbiosi de poetes aparentment llunyans en tots els aspectes, però que tenen en comú les visions contraposades de l’amor i de la sexualitat. L’erotisme ha quedat palès en Amic, et citaré al cor d’una petxina i on la música ha tingut també un paper essencial, amb la magnifica interpretació al violí de Víctor Pérez, amb pizzicato inclòs, i del percussionista Toni Pagès.
L’Elena Gadel ha sorprès tothom amb la interpretació del poema Llagas de amor on per un moment les melodies andaluses i la percepció d’una música popular han transportat el públic a una cova del Sacromonte de Granada. Ese alacrán que por mi pecho mora s’ha visualitzat perfectament en les paraules de l’Elena. Aquí també cal remarcar la importància, no només d’una veu excepcional, sinó també de la presència del violí i del saxo com a animadors d’un tema genial i alegre. El violí ha transmutat en una tristor particular amb Mare: desnéixer, un poema vivencial, on la mort es vista com a experiència de vida i de mort.
En un primer moment podríem pensar que les melodies eren fetes segons l’origen geogràfic dels dos poetes, però no ha estat així. Potser les de Maria Mercè Marçal eren més lànguides, més tristes i les de Lorca més alegres. Però en T’estimo quan et sé nua, l’únic poema musicat per l’Elena Gadel, han sorprès les melodies andaluses, gairebé orientals, amb un contrabaix que comença suaument i que obre la porta a uns versos que recorden el quejío flamenc.
L’Andreu Gallén, autor de la majoria de les composicions musicals, ha volgut explicar les diferents concepcions de l’amor i del sexe que tenien Maria Mercè Marçal i Federico García Lorca. La primera ho veia com un signe de passió i de llibertat, mentre que pel poeta granadí representava el patiment i la tragèdia. Després de Desabraça’m, on tots els músics s’han implicat, amb un final suau del piano, ha tornat Lorca en estat pur, amb un fragment de Bodas de Sangre. Vamos al rincón oscuro, donde yo siempre te quiera, que no me importa la gente, ni el veneno que nos echa, ha cantat l’Elena Gadel amb una veu extraordinària i que ha volgut acabar amb Gacela del amor desesperado, una altra vegada Lorca angoixat per la impossibilitat de l’amor per causes externes. No han faltat les “palmas”, en una clara referència a l’Andalusia de Lorca. La tristor s’ha personificat novament amb aquesta peculiar veu de l’Elena, que ha transmès sentiment en català i en castellà, però amb el denominador comú de l’amor prohibit, de sentiments que tant Lorca com Marçal van tenir la necessitat de transferir a la gent.
En definitiva, un espectacle genial, intimista i passional alhora, on l’articulació de poema i música es fa de manera esplèndida. La tria dels dos poetes és essencial per entendre el conjunt i la veu de l’Elena Gadel ho fa encara més imprescindible. Així ho ha entès el públic present a la Cava Urpí, que ha aplaudit intensament aquest projecte que s’estrena “oficialment” al Teatre Condal el dia 23 d’abril. Però Sabadell ha tingut el privilegi i la sort de viure una prèvia excepcional.
