Els Beatboys fan reviure la música dels Beatles al ‘the Cavern’ Urpi

El grup sabadellenc de tribut als Beatles ha portat el seu espectacle a la Cava Urpi, un escenari que recorda invariablement el de la mítica The Cavern a Liverpool. Aquest 2019 s’han complert cinquanta anys de l’edició d’Abbey Road, l’últim disc que el quartet de Liverpool va gravar – tot i que Let it be es va publicar mig any després- . Una bona efemèride per commemorar amb les cançons de la banda britànica, tal i com han fet els Beatboys en aquest festiu concert prenadalenc a la Cava Urpí, que va exhaurir les entrades des d’una setmana abans.

Els cinc membres del grup (Héctor García a la bateria, Jonathan Gimeno al baix i ocasionals teclats, Raúl Maldonado a la guitarra rítmica, Ricard González als teclats i Jordi Llongueras a la guitarra solista) han ofert un repertori amb algunes novetats respecte a concerts anteriors.

El concert ha començat amb rock pur i descarnat. La primera part de la nit ha estat dedicada íntegrament als tres darrers àlbums del grup -sense tenir en compte el Yellow Submarine, del qual també s’ha complert el cinquantenari aquest any que acaba- : The Beatles (més conegut com a White Album o Àlbum Blanc), Let it be i Abbey Road, amb un parell de singles també representats. Han quedat fora del repertori doncs, l’emblemàtic Sergent Pepper’s, el Magical Mystery Tour i el ja esmentat Yellow Submarine. Tant la caracterització i el vestuari com els instruments emprats en aquesta part eren fidels al look del grup en aquesta època de la seva carrera, incloent la rèplica de la psicodèlica guitarra Rocky.

Temes ben coneguts com Get back, Back in the USSR, Come together, Something, Here comes the sun, Across the Universe o Ob-la-di Ob-la-da s’han combinat amb alguns menys habituals com Glass Onion, Savoy Truffle o Don’t let me down. També han sonat While my guitar gently weeps, One after 909, els singles Penny Lane i Lady Madonna – l’energia posada en aquest tema ha compensat de sobres alguna errada en la lletra de la cançó- , i els clàssics i incombustibles Let it be i Hey Jude, fortament corejats pel públic.

Després d’un recés per donar temps a la banda a adoptar el look de vestit gris que va popularitzar el grup en els seus primers anys, ha començat la part més pop del concert, centrada en els sis primers discos, que han estat representats amb almenys un tema per àlbum sense cap excepció, a més de diversos singles. No només la roba, sinó que també els instruments han estat diferents als de la primera part per donar una imatge el més fidel possible a la realitat. L’enèrgica I saw her standing there ha estat l’encarregada d’encetar el repertori, seguida de From me to you, Baby it’s you – potser l’únic moment del concert on el ritme ha decaigut momentàniament, per reprendre de seguida el vol amb Eight days a Week – , alguns temes relativament menys difosos però particularment apreciats pels fans com The night before, If I needed someone, Doctor Robert, You can’t do that o You won’t see me, i tres grans clàssics com Help!, A hard day’s night i Yesterday – que segons han explicat no estava prevista i han tocat a petició expressa d’un espectador -.

Amb la pista de ball ja plena de fans dansant al ritme de la música també han sonat Drive my car, Please, please me, I want to hold Your hand, All my loving i She loves you, per acabar amb dues versions plenes de força: Roll over Beethoven i la sempre triomfant Twist and Shout, que han deixat el públic amb un molt bon regust de boca.

Foto portada: Un moment del concert. Autor: David B.

Comments are closed.