Aquest divendres el grup sabadellenc Tancat per defunció ha presentat el seu sisè llarga durada titulat Paraules enceses enmig d’un foc apagat (Microscopi), amb 11 temes en els que conviuen diversos estils musicals, tals com el pop, rock, folk o balades.
iSabadell ha pogut parlar amb el solista i guitarra Jaume Papell i amb el baix dels Tancat per defunció Enric Romà, abans de l’estrena del darrer disc del grup sabadellenc.
El nom del vostre grup està molt lligat a Sabadell. Ens ho podeu explicar?
Enric Romà: Si, ve de les jam session que feia en Jaume els dimecres a la sala Piano Jazz de Sabadell a l’any 1985. Al costat d’aquella sala hi havia la funerària i el centre de la Vídua.
Jaume Papell: No recordo qui va ser qui va proposar el nom de la banda. Després d’un temps tocant allà sota el nom de Jam Session, ens van demanar de tocar els dissabtes i vam haver de posar-nos un nom. Ens vam reunir allà, al Piano Jazz, i algú va dir Tancat per defunció i així es va quedar. Tenia relació amb la funerària que teníem al costat i va servir com d’excusa. En aquella època aquests noms estaven de moda i que potser ara ens perjudica. Fixa’t que abans de gravar el primer disc vam anar a un programa de Televisió Espanyola de “grupos con nombres originales”. Hi vam anar nosaltres, Sopa de Cabra i Paquirri i los Pantojas, entre d’altres.
Us canviaríeu de nom ara?
Papell: No. Tot i que de vegades ho he pensat. De vegades et trobes que amb aquest nom, hi ha gent que no els atrau.
Romà: Abans de treure disc, ens havien canviat el nom en alguna Festa Major. Un dia vam arribar a un lloc i posava “avui actuació del grup Aeroport” i vam pensar que ens havíem equivocat de poble. Altres vegades ens van posar el nom de Somnis, Mijails, o Port.
Papell: Actualment la gent es pensa que som un grup que fem punk o alguna cosa així. A Sabadell també ens ha passat que pensen que som un grup que els hi deixarà el local destrossat. Alguns no saben que fem música tranquil·la, rock i pop.
Tancat per defunció va néixer al 1985. 35 anys després, com s’arriba a l’any 2020 amb tanta bona salut, musicalment parlant?
Romà: Per nosaltres la música és una cosa vital, com menjar. Forma part inherent a la nostra vida, independentment que facis discos o no o tinguis èxit o no.
Papell: La part creativa no m’acompanya sempre, hi ha èpoques que no n’he tingut. Hi ha hagut èpoques que hem desconnectat, hi ha hagut d’altres que hem tingut problemes i fins hi tot durant una època vam desaparèixer a l’any 1993. Al trencar aquesta continuïtat amb la banda i estar contínuament en la indústria, ja no vam tornar a estar més en la primera divisió de la música. Vam treure discos i vam seguir tocant però ens va ser difícil pujar a aquesta primera divisió de la música en català.
De tots els vostres temes quin creieu que és el més icònic?
Papell: Crec que estaria entre Amor d’estiu i Coses que passen.
Romà. O Com vols que t’ho digui.
I quin seria el tema que més us agrada a vosaltres?
Papell: Gairebé mai el que ens agrada més a nosaltres coincideix amb el que més agrada al públic. Costa molt triar, però el tema que més em convenç és El cuc del disc anterior. També altres que m’han costat molt com Conquerir el temps d’aquest últim disc, en la que hi he treballat durant més d’un any.
Romà: A part de El cuc també m’agraden molt temes de l’últim disc.
Com definiríeu aquest nou treball, Paraules enceses enmig d’un foc apagat, que heu presentat aquest divendres?
Papell: És un disc variat, estilísticament és tal com es feien els discos als anys 60 i 70. Amb temes canyeros, menys canyeros, de pop, de rock, folk o més acústic. En Paraules enceses enmig d’un foc apagat, utilitzo diferents registres de la veu i és un disc en el que li donc molta importància a la lletra, ja que estan treballades i tenen una certa dignitat poètica.
Com s’encabeixen tants estils diferents en un mateix àlbum?
Romà: Nosaltres provenim d’una escolta musical i d’una cultura musical que potser fa que ens surti amb naturalitat. Inclús dins d’un mateix tema hi pots trobar diversos estils.
Papell: Hi ha temes que comencen amb pop i després te’n vas cap al blues i tornes al pop, sense cap problema i de manera natural. Lo important és que surti natural, no forçat i que no quedi com un copy-paste. També és cert que hi ha estils que no lliguen entre sí, però estilísticament els diferents estils d’aquest disc son estils que lliguen.
Les cançons d’aquest sisè àlbum tenen una duració més llarga de l’habitual, és per alguna raó en especial?
Papell: Sempre tinc la tendència a fer lletres molt llargues i això marca molt que la cançó no pugui ser més curta. Habitualment composo a partir de la lletra i després hi poso la música i vulguis o no vulguis, amb aquestes lletres tan llargues i si a més hi poses una miqueta d’instrumentació en diversos punts del tema, les cançons se’n van als quatre o cinc minuts. D’altra banda també és cert que ja no ens autoimposem criteris comercials, no ens imposem que la cançó hagi de durar tres minuts o que en el minut dos i mig ja ha hagut de sonar la tercera tornada. Això ja no ho fem. Si la cançó dura quatre o cinc minuts, doncs dura quatre o cinc minuts. Anem una miqueta al revés del que es fa ara, que es treuen singles curts i quan en tenen uns quants fan un disc. Aquest és al contrari i apel·la a la gent que li agradaven els discos amb temes variats i en que totes les cançons transmeten alguna cosa i que al mateix temps tenen relació entre elles. Son cançons que potser en una primera escolta no enganen tant, però després de dues o tres escoltes li trobes la gràcia i et van enganxant. Desgraciadament el món no va per aquest camí, i la gent és més de comercialitat. Ara es fan cançons més simples i crec que la oïda de la gent s’ha simplificat.
Romà: Al ser cançons llargues et permet desenvolupar creativitat per recolzar les lletres, pots desenvolupar idees i crear diferents estats.
Teniu previst algun concert a la ciutat per presentar aquest darrer treball?
Papell: La propera setmana tinc una reunió amb el regidor de cultura de l’ajuntament de Sabadell, Carles de la Rosa, per mirar de trobar una data per dur a terme una possible presentació en algun espai municipal. Espero que arribem a un acord per poder fer un concert a la ciutat.
Us sentiu profetes a la vostra terra?
Papell: No. [Somriuen els dos]. Hi ha molta gent de la ciutat que ens segueix i ens ve a veure, però la banda compta amb membres de localitats variades. El nostre públic és més aviat de persones individuals que venen a veure’ns, però personalment no m’he sentit mai profeta a la meva terra.
Ja que parlem de Sabadell, com veieu el panorama musical a la nostra ciutat?
Romàn: Hi ha molts grups. Veus que hi ha molt ambient de músics i també de Dj’s, sobre tot veiem molt moviment en els bucs d’assaig. Hi ha molta creativitat musical, però després no hi ha un lloc on poder-les escoltar en directe.
Creieu que falten espais per a música en directe a la ciutat?
Papell: Per descomptat. Hi ha molt pocs espais per a fer música en directe i que en programin. I el què és mes greu es que la gent ja ha perdut l’hàbit. És una qüestió d’hàbit. Una sala de música en directe costa d’arrencar però quan la gent s’acostuma a anar a fer una copa i a més té música en directe, hi torna. És el que va passar als anys 80 amb el Piano Jazz, hi anava tothom. Els caps de setmana i fins i tot els dimecres, això ara no passa. Ara no hi ha garebé cap lloc que programi musica en directe a la ciutat, però tampoc hi ha discoteques ni tampoc hi ha bars o pubs que hi posin bona música. Falten molts espais per a la gent jove. De fet no sé que deu fer ara la gent jove per divertir-se…
Tenim Tancat per defunció per anys?
Papell: No ho sé. És una pregunta que em faig molts cops. No em costa composar, però em costa que la indústria musical ens xucli una miqueta més. Estem en un moment molt dolent de la música en general. Els Cd’s ja no es venen, la gent consumeix música per plataformes gairebé gratuïtes i els que pengem la musica en aquestes plataformes cobrem poquíssim. D’altra banda actuar a les sales cada vegada és més difícil. Cada vegada hi ha menys compromís per part de l’empresari per pagar-te un catxet, i en canvi hi ha més la taquilla inversa, que en aquest país no funciona.
A Catalunya tenim un gran problema. Hi ha la primera divisió que son els grups que tenen èxit i cobren forces diners, després hi hauria d’haver una segona divisió de bandes, que ja no existeix, que no fan música tant comercial i que podrien tocar per menys diners. Ara has d’anar a tercera divisió, que ja gairebé no en queda, on hi ha una sèrie de sales que et paguen 200-300 euros i el sopar. Darrerament has de passar a la quarta divisió que és anar a tocar per 100 euros. Nosaltres per això ja no ens movem.
Promoció: sortegem dos discos signats
Els Tancat ens han fet entrega de dos exemplars del seu darrer disc signats per als seguidors de iSabadell. Si hi esteu interessats, aquí teniu els passos a seguir.
